L’evolució política de la Catalunya del Nord

Els canvis econòmics i demogràfics han modificat la societat i el mapa polític. Aquests canvis van començar els anys seixanta i s’eixamplaren els setanta: crisi i davallada de l’agricultura, sobretot a les zones del vinyer i al rerepaís, i, malgrat una producció que es mantenia i una productivitat creixent, crisi de preus i de venda dels productes del regadiu, amb l’èxode rural de les joves generacions, fort arreu, fins i tot a la plana. Foren els anys de les grans onades migratòries (les migracions en els dos sentits que afecten de cinquanta a vuitanta mil persones entre dos censos, per una població total que passa de 280 000 a 380 000 h) i de la irrupció massiva del turisme costaner, que contrasten amb la lenta i contínua agonia de les indústries tradicionals del rerepaís (tèxtil, calçat, mines de ferro). Tot això s’acompanya d’un profund canvi social, amb les evolucions corresponents dels comportaments polítics de l’electorat, amb un retrocés de les esquerres, sobretot del partit comunista. Amb el pas dels anys els comunistes veuran atenuar-se el benefici electoral de llur participació en la resistència durant la Segona Guerra Mundial, i agreujar-se una percepció social negativa a França amb acusacions d’estalinisme i, fins a l’alba dels anys noranta, una ortodòxia ideològica de la direcció estatal, expulsadora de tots els sectors crítics o presumptament dissidents. Malgrat aquest retrocés, el seu arrelament i les seves figures respectades a la Catalunya del Nord faran que resisteixi millor.

Es tracta, doncs, de canvis d’actituds, tant pel que fa a les qüestions generals com al català, i canvis polítics, amb més conservadorisme i més sintonia amb les evolucions a França. Es creen o es reforcen dualitats entre Perpinyà i la plana, entre el Rosselló i el rerepaís, entre autòctons i nouvinguts i, a causa de la influència creixent de Barcelona i de Catalunya, es manifesten algunes posicions contrastades entre França i Catalunya que no existien abans, per exemple dins la premsa local. Aquest període veu l’inici del canvi o del declivi del personal polític major i l’aparició d’una generació d’homes polítics de transició, alguns dels quals es mantenen encara avui dia, ja desbordats per una nova generació.

Fins l’any 1989, Paul Alduy va ser elegit batlle de Perpinyà cinc vegades. Primer com a socialista, després com a candidat de dretes. Per a la reelecció del 1983 no incorporà els seus seguidors de sempre que venien del socialisme o del món sindical, car s’havien pronunciat a favor de la candidatura de Mitterrand l’any 1981, en resposta al batlle, que s’havia declarat partidari de Giscard d’Estaing.

Les municipals del 1989 marquen l’inici d’un canvi que va trasbalsar la vida política de la Catalunya del Nord. Paul Alduy, amb una llista que reagrupava la dreta, amb els seus aliats i contrincants Jacques Farran i Claude Barate, guanyava en les eleccions. La llista del Front National (FN), encapçalada per Pierre Sergent, va aconseguir un sorprenent 25% en la primera volta i un 30% en la segona, seguides per les d’esquerra i Unitat Catalana, que creixia una mica, amb el 3,7%. El sistema electoral, pensat per a donar majories estables als ajuntaments de les ciutats, a llista tancada, fa que la llista més votada tingui la meitat dels escons, i que l’altra meitat sigui repartida proporcionalment entre totes les de la segona volta, incloent-hi la que guanya. Paul Alduy comença el seu sisè mandat, que no acabarà a causa de l’oposició interna de Claude Barate, que el vol substituir, i per la desaparició política del poderós diputat Jacques Farran, president de la Cambra de Comerç de la Catalunya del Nord, perseguit per la justícia i empresonat per frau i estafa.

L’any 1993 hi ha unes eleccions municipals només a Perpinyà. Són la conseqüència d’una lluita pel poder i la successió de l’inamovible batlle, al capdavant de l’Ajuntament des de fa més de trenta anys. Paul Alduy no s’entén amb el seu primer tinent, el diputat de l’RPR Claude Barate (li traurà les delegacions i aquest li respondrà fent que tot el grup de l’RPR i la UDF votin contra els pressupostos), ni amb el president del Consell General, Renat Marquès, que el vol tombar i fa aliança amb Barate. És la típica política meridional dels cacics, com la caricaturitzen des de París. Perpinyà no té majoria de gestió: el prefecte designa un administrador, decreta un pressupost i ordena eleccions.

A més de les llistes d’esquerres, que pagaran el desencant de la fi del mitterrandisme, i de la llista de l’FN, al capdavant de la qual hi ha un universitari enviat des de Montpeller, que només arriba a les tres quartes parts dels vots de la primera volta de Pierre Sergent, s’enfronten la llista de la majoria de la dreta unida rere Claude Barate, que arreplega també molts alduistes, i una llista portada pel fill de Paul Alduy, Jean-Paul. Aquesta darrera era formada per un grup de fidels i independents del món empresarial o corporatiu, i arreplegà també els verds, Unitat Catalana, membres de la comunitat jueva i fins i tot magribins de segona generació. En la segona volta va passar el que tots els comentaristes donaven per impossible: Jean-Paul Alduy guanyava l’ajuntament, car obtenia el 40% dels vots, amb un augment de 14 punts. L’FN perdia mil vots que revertiren a Barate; serà la primera vegada que els vots circulin clarament entre la dreta conservadora i l’extrema dreta feixistitzant.

Com a conseqüència d’aquesta victòria, el partit catalanista Unitat Catalana entrà a l’ajuntament amb un tinent d’alcalde, Jaume Roure. Fou un esdeveniment considerable per al catalanisme, car Perpinyà prengué aleshores mesures inequívoques a favor del català (però més simbòliques que no pas costoses o revolucionàries): logotip de “Perpinyà la Catalana”, hores d’ensenyament a les escoles, casaments en català, correcció dels noms de carrers i del cadastre, apropament mediatitzat amb Catalunya, instal·lació d’una oficina de l’ajuntament a Barcelona, etc. Molts pobles rurals, de tota manera, ja havien pres iniciatives semblants des de feia anys, tant amb alcaldes de dreta com d’esquerra, però l’impacte de Perpinyà, dins i fora de la Catalunya del Nord, va canviar del tot la percepció i va provocar, els anys posteriors i sota un govern estatal de l’RPR, una guerra oberta del governador civil, el prefecte Bernard Bonnet, contra Jean-Paul Alduy a Perpinyà i contra el català a tota la Catalunya del Nord.

Les eleccions municipals franceses del 1995 van tenir lloc un mes després de les presidencials que va guanyar Jacques Chirac, i portaven la marca d’aquesta empenta, favorable a la dreta, però que veia l’emergència de Lionel Jospin i d’una nova imatge del partit socialista. Però la gran notícia era, per primera vegada, la conquesta d’ajuntaments de ciutats mitjanes per part del Front National, aprofitant que s’enfrontaven en triangle l’esquerra, la dreta i l’extrema dreta: és el cas de Toulon, Marignane i Orange.

A la Catalunya del Nord, hi hagué pocs canvis en general a les zones rurals i ciutats petites, malgrat el vigor dels enfrontaments. A Perpinyà, enmig d’una gran expectativa, Jean-Paul Alduy, amb Unitat Catalana, repetia la llista sense els ecologistes i amb el suport —no gaire ferm— dels partits de la dreta. Conservarà l’ajuntament en la segona volta, però la mitja sorpresa va ser el 33% de l’FN de De Noell, que ja de bell antuvi es va beneficiar de vots de l’RPR de gent descontenta en veure presentar-se un moderat i no un candidat seu com Claude Barate. L’esquerra es mantingué amb dificultat.

En les evolucions polítiques nord-catalanes, els desequilibris de representació en el Consell General són exagerats i afavoreixen les zones rurals. Sobretot després del 1982, amb l’esquerra al poder a França, s’aniran corregint amb la creació de set nous cantons a Perpinyà i a la costa. Tant el disseny de les circumscripcions com la composició sociològica i les activitats econòmiques afavoriran la majoria de dretes del Consell General i donaran més protagonisme al Front National durant les campanyes electorals, fins al basculament del 1998, conseqüència de “l’efecte Jospin”.

Són les cantonals del 1976 les que marcaran un gir dins la política nordcatalana. El partit comunista n’és el gran triomfador, amb 8 escons. L’esquerra suma 18 escons i el diputat comunista André Tourné reivindica la presidència en nom de la unió de l’esquerra, contra el socialista L.-J. Grégory, que posseïa el càrrec i que tornarà a ser reelegit, arreplegant vots de dreta i d’una part de l’esquerra: Gaston Pams i Guy Male el votaran, Michel Sageloly i Jacqueline Alduy, sobtadament malalts la vigília, no participaran en el vot. El partit socialista exclourà Paul Alduy i Guy Malé, el primer per retirar-se en la segona volta (no acceptava els vots comunistes ni volia desistir en favor del candidat d’unió de l’esquerra), i el segon per no votar per André Tourné per al Consell General. Començava una decantació cap a la dreta de molts polítics socialistes o de l’esquerra moderada, tots anticomunistes, que donaven el to a la política del departament.

Durant els anys vuitanta, la pugna a França entre majoria i oposició i el control progressiu dels partits sobre les candidatures a través de les investidures oficials faran que s’acabi la indefinició de molts candidats de la divers droite. Eren una característica comuna a moltes regions rurals franceses, on, coneguts com a moderats o conservadors, feien servir la seva implantació local, mitjançant una xarxa de relacions o de prestacions de serveis personals als electors i llurs famílies, per a aconseguir el suport dels partits sense adherir-s’hi. La defunció de L.J. Grégory deixarà la presidència a Guy Malé per un vot, el seu. Home afable i molt arrelat al país, venia del sindicalisme d’esquerra i tenia amistats a tot arreu. Serà el principal impulsor polític de les avançades del català a l’ensenyament (títols universitaris) i de les relacions amb Catalunya (suport institucional i financer de l’UCE de Prada, inici de les relacions amb la Generalitat, suport actiu i participació personal al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana). En les cantonals parcials del 1988 són en joc els cantons de Prada i de Millars, el primer per la defunció prematura del senador batlle Guy Malé, el segon per la renúncia del senador batlle del Soler André Daugnac. El vicepresident del Consell General, Renat Marquès, assumeix la presidència i la conservarà deu anys. Ironia de les circumstàncies, la majoria de dreta l’havia designat en segon lloc darrere de Guy Malé, que tenia aleshores uns cinquanta anys, per a descartar-lo per temps de la màxima responsabilitat a la Catalunya del Nord.

L’any 1998 marca el final d’una època, amb un canvi de majoria dins el Consell General. Cauen figures com els exdiputats Claude Barate o André Bascou. Per a evitar divisions i desplaçaments de vots inoportuns, la dreta no presenta cap candidat i s’hi absté. Christian Bourquin, diputat socialista i batlle de Millars, és portat a la presidència per la coalició jospinista de “l’esquerra plural”.

Les eleccions senatorials representen a la Catalunya del Nord la consagració d’una carrera política i la consolidació d’un poder local, a més de la continuïtat de la presència política que dona el mandat de nou anys, el més llarg de tots. Fins l’any 1983, els inamovibles L.-J. Grégory i Gaston Pams són reelegits pels “grans electors”, batlles de tots el municipis i representants dels ajuntaments més grans. Es presentaven sempre com a Union Républicaine et Socialiste, però amb el suport de la dreta i dels amics i clients d’on sigui, en la més pura tradició caciquista, contra candidats comunistes o independents. Amb el mateix esperit, un tradicional dinar “republicà” reunia sempre els dos elegits i tots els batlles del departament.

Les eleccions senatorials del 1983 veuen un canvi de persones, però no d’estil, amb Guy Malé i Paul Alduy. Les senatorials del 1992 són les primeres amb suspens, amb dues voltes necessàries: la coalició Marquès-Blanc descartava Paul Alduy. Això va marcar el final de la seva carrera i va anunciar les maniobres per a fer-lo fora de l’Ajuntament de Perpinyà.

Les eleccions estatals, presidencials i legislatives, reflecteixen alhora un comportament de la Catalunya del Nord diferent del conjunt francès, fins el final de segle, i una tendència creixent a seguir les pulsacions generals de la política estatal. Durant els anys setanta, com abans i per tradició, els dos diputats són d’esquerra. En les eleccions del 1981, portats per “l’onada rosa”, els candidats socialistes capitalitzen a França l’èxit presidencial i, a la Catalunya del Nord, entra en escena Renée Soum, una professora d’institut nouvinguda a la política, impulsada per l’aparell del partit i per la seva indefectible adhesió a François Mitterrand. Les eleccions legislatives del 1986 són acoblades amb les regionals i, per primera vegada, hi ha un sistema proporcional amb circumscripcions per departament. És un intent de Mitterrand per a frenar la pujada de la dreta i intentar que l’assemblea no tingui majoria estable. L’esquerra perdrà en les eleccions, però aquest sistema fa entrar 33 diputats del Front National a l’assemblea (en tenia 2), un d’ells elegit a la Catalunya del Nord, Pierre Sergent, acompanyat de Jacques Farran (UDF) i de Claude Barate (RPR). Per una vegada encara, Renée Soum conserva el seu escó, abans de desaparèixer definitivament. L’equilibri de tendències es mantindrà fins el 1997, any en què, després de la desafortunada dissolució de l’assemblea nacional per part del president Jacques Chirac, l’esquerra arrasa a la Catalunya del Nord, d’on surten tres socialistes, Sicre, Bourquin i Jean Codognès, i també el comunista Jean Vila, el tercer batlle nord-català que corregeix el seu cadastre en català, ja l’any 1983.

Hi ha a França, però, una llarga tradició de dreta molt conservadora mal arrelada a la República —si no hi és directament contrària—, de racisme explícit o latent, que connecta amb un sentiment general de superioritat de la raça i de la cultura. Cap als anys quaranta, aquesta ideologia va posar en pràctica un projecte propi d’estat conservador i catòlic, feixistitzant, antiesquerrà i antijueu. És el règim de Vichy. La Catalunya del Nord hi va participar, de la mateixa manera que una altra part de la seva població va participar també activament en la Resistència. És un coixí de vots, una tendència amagada i vergonyosa, que torna a reaparèixer i rep aportacions recents. Algunes vénen de la descolonització i de les ferides del final de la guerra d’Algèria. L’extrema dreta ho capitalitza i es crea un nou partit, el Front National. Però passen més de deu anys abans que mobilitzi aquesta reserva potencial de vots, ajudat per l’atur i la crisi econòmica dels anys setanta i vuitanta, que toca no solament el món obrer sinó també les capes mitjanes de la societat, que en part es depauperitzen i tenen el sentiment de perdre la seva dignitat. La inseguretat ciutadana i la immigració són dos temes més utilitzats a fons, com també l’antiparlamentarisme latent dins una gran part de l’electorat, un factor que el general De Gaulle havia utilitzat per a tornar al poder i quedar-s’hi.

L’extrema dreta és absent de les presidencials del 1969, convocades arran de la dimissió del general De Gaulle després de perdre el referèndum a l’abril d’aquell any, i guanyades per Georges Pompidou. En les presidencials del 1974 apareix un candidat nou per a l’extrema dreta, Jean-Marie Le Pen, que no suma ni l’1% en el conjunt de l’Estat. A la Catalunya del Nord el vot a Jean-Marie Le Pen és també marginal, amb l’1,3 (1,8% a Perpinyà): és el vot tradicional d’extrema dreta, reforçat per alguns vots de repatriats d’Algèria que, majoritàriament, no es reconeixen dins aquesta opció, com tampoc tot el gros de votants que acapararà quan el Front National farà la mutació del seu discurs deu anys més tard i aprofitarà l’oportunitat del sistema proporcional en les eleccions europees i, sobretot, en les regionals i legislatives del 1986. En les presidencials del 1981, on és elegit Mitterrand, l’FN no pot presentar candidat car no aplega els 500 avals necessaris de persones elegides.

Les eleccions europees del 1984 són les primeres en les quals emergeix l’FN. El discurs polític, demagògic i populista presenta els tics i mecanismes definitius, amb una barreja d’ingredients, cada un dirigit cap a un segment social diferent. Juga amb el malestar social, es presenta com el campió de l’anticomunisme i de l’antisocialisme, ja que l’esquerra és al poder, i capta una part del vot d’oposició. En el conjunt de l’Estat l’FN obté l’11% dels vots, però a Perpinyà puja fins el 21,5%. Aquesta irrupció, encara que anunciada, sorprèn i desestabilitza el conjunt de la classe política local, que no té resposta preparada i cau en l’anatema o pacta d’amagat, dues actituds que faran créixer el partit neofeixista.

Les regionals del 1986 ho confirmen. A la regió Llenguadoc-Rosselló l’esquerra té una majoria relativa de 31 escons contra 26 de la dreta. Però aliant-se amb els 8 elegits de l’FN (2 dels quals de la Catalunya del Nord), el dretà Jacques Blanc acabarà governant. Entre altres competències, deixarà la cultura i les relacions corresponents amb Catalunya a un elegit de l’FN de la Catalunya del Nord, Jean Armengol, fill d’un emigrant català. Aquest aconseguirà una línia de publicacions comunes i subvencionades, i unes relacions fluides i amb bona sintonia amb certs sectors culturals i polítics del Principat, mentre que castigarà de valent el món associatiu i cultural català a la Catalunya del Nord, per oposat als “valors” ultradretans i nacionalistes francesos de l’FN. En les eleccions europees del 1989, Le Pen arriba primer a Perpinyà amb el 25,3% dels vots.

En les europees del 1994 s’imposa un altre guió. Els vots de protesta recauen sobre una llista de dreta conservadora antieuropea amb Philippe de Villiers i una altra d’esquerra proeuropea portada per Bernard Tapie, que superen l’FN. Tot i perdre molts vots, Le Pen aconsegueix 11 diputats, que, amb dos diputats flamencs, formaran al Parlament europeu el grup tècnic de la Dreta europea. La Catalunya del Nord segueix les tendències estatals.

Les regionals del 1998 són les eleccions del gran trasbals a França, per la pujada de l’esquerra, frustrada de la victòria per coalicions entre la dreta i l’extrema dreta de l’FN, i també per les dissensions dins la dreta i l’FN, que queda com a àrbitre en moltes regions. Al Llenguadoc-Rosselló, Jacques Blanc esdevé president, com les dues vegades precedents, amb els vots sumats de la dreta (22) i de l’FN (13), contra els 31 de l’esquerra plural.

Ara bé, sense negar la importància real del fenomen del Front National a la Catalunya del Nord, i també a França, ni el seu impacte mediàtic a l’estranger, cal relativitzar els elements precedents. Mentre que el nombre d’electors inscrits a la Catalunya del Nord creixia el 10% entre el 1986 i el 1998, l’FN s’estancava i obtenia en les successives eleccions regionals el vot del 13%, el 14% i el 10,5% dels electors inscrits. Per tant, d’una banda, un de cada deu electors vota l’FN a la Catalunya del Nord, però, de l’altra, és justament quan el seu impacte electoral es redueix que l’FN aconsegueix l’èxit polític i mediàtic major gran, salvant la dreta d’una derrota electoral més gran i entrant formalment dins el joc democràtic i parlamentari. Aquest fet nou pot significar per l’FN una nova oportunitat de créixer, per la respectabilitat que dona o, a la inversa, pot ser l’inici de la seva desestabilització, ja que una bona part del seu electorat emet un vot de refús del sistema de les aliances de partits i dels compromisos.

Es tracta, doncs, de fenòmens sociològics. El vot al Front National va relacionat amb la composició de la població (origen: migracions interiors franceses més que presència antiga de “peus negres”, edat, predomini de les activitats turístiques o de serveis), al seu més o menys gran arrelament al país i al sistema de clientelisme tradicional, amb la capacitat de constituir una caixa de ressonància pels afers o peripècies de la vida política francesa o europea, amb la seva sensibilitat pels temes desenvolupats per l’FN (seguretat, nacionalisme francès, immigració, fiscalitat, resistència al canvi). Des dels anys vuitanta, aquests elements porten al vot d’extrema dreta. Sembla ara una tendència estabilitzada, amb previsibles fluctuacions conjunturals, que durarà mentre existeixin les causes i els grups socials que l’originen.