Festes singulars, cíviques i globals

Les societats es relacionen amb la festa de manera canviant. Hi ha festes que mantenen un lligam amb el passat remot, amb els nostres predecessors, i la seva continuïtat, bé que en molts casos transformada, parla d’un seguit de generacions que han vist en aquella fórmula festiva una interpretació d’ells mateixos i de la pròpia història. Però no sempre és així. Les generacions presents van creant festes per donar resposta a les necessitats socials que sorgeixen.

Entre les festes que van més enllà de les patronals, hi ha, en primer lloc, les tradicionals festes votades, que es basen en l’afirmació del consistori municipal, representant de la comunitat en ple, en la dedicació d’un dia determinat, en general aquell en què la població se salvà d’algun perill –com ara una epidèmia de pesta o potser una guerra–, i en dia festiu, ja que així es compleix la promesa feta a un sant, a una advocació de la Mare de Déu o de Crist. En moltes ocasions això es fa per insaculació, és a dir, posant en una bossa el nom de tots els sants que podrien ser més propicis i traient-ne un a l’atzar, sovint per tres vegades. Si el nom del sant s’anava repetint, l’advocació quedava establerta, i el poble es posava sota la seva protecció amb la promesa d’honorar-lo si els salvava del perill. Altres vegades, l’inici d’una festa votada és un miracle que el mateix sant, la Mare de Déu o Nostre Senyor féu per oferir el seu ajut a aquell poble. Per tant, aquestes festes no respecten el calendari, sinó que són singulars pel seu motiu i moment que els correspon.

Els romiatges i els aplecs tenen una raó profundament arrelada en el calendari local, però la singularitat que presenten es basa en el fet que és el poble, en conjunt, que itinera a un santuari del seu terme com a reconeixement d’un patronatge, una devoció, una promesa, o bé als santuaris de pobles abandonats, que han passat a la seva custòdia. Hi ha aplecs que congreguen una munió de pobles, i altres on s’estableixen torns per a no coincidir els pobles assistents.

Avui dia cal considerar especialment l’eixamplament del món, de manera que un fet ocorregut als antípodes és conegut per tothom gairebé immediatament, i els diferents costums arriben a ser familiars, no tan sols a causa de la immigració o dels viatges, sinó també per la gran intercomunicació que fa a tothom coneixedor i proper de tots els indrets.

D’altra banda, organismes com la UNESCO estableixen per a tot el món dies en què cal tenir en compte algun problema concret o bé algun sector de la població, i d’aquesta manera s’ha configurat una mena de calendari laic en què el santoral és substituït per la dedicació de cada dia a un d’aquests temes, intentant agrupar tota la humanitat sota lemes altruistes i d’interès general. És clar que la resposta a aquestes convocatòries molt sovint passa desapercebuda, llevat d’alguns casos en què certs estats determinats hi estan particularment interessats. S’anomenen, doncs, festes, perquè intenten arribar a ser festivitats cíviques de la humanitat, però la seva fundació allunyada, la falta de contingut i d’arrelament entre els pobles, fan que aquestes celebracions no formin part, encara, de l’horitzó festiu dels pobles. Algunes d’aquestes festes, com la del dia sense cotxes, volen tenir impacte entre la població, ja que s’habiliten itineraris alternatius als habituals, i s’educa els infants sobre el tema en les escoles i en el municipi. Però són festes per decret, i per tant, són lluny de tenir un ressò veritablement popular.

Hi ha també un altre tipus de festes, que s’anomenen asimètriques perquè els celebrants es divideixen en dos grups: els qui fan la festa per a ells mateixos i els habitants de la població en general, els quals són necessaris per a guarnir i ovacionar els seguicis, les actuacions i admirar la presència de personatges importants. El poble és necessari com a públic i com a receptor del missatge que la celebració proposa, però sovint hi té una part activa molt reduïda, només la que els celebrants li permeten. I no obstant això, el poble ha d’estar convençut de la importància de la seva participació, perquè en cas contrari no es tractaria d’una festa pública. Per aquesta raó és tan interessant observar els mitjans que fan servir els dos grups i els missatges que es van llançant, per a constituir una festa, encara que sigui asimètrica.

Festes patronals estamentals

Són les festes que, en la societat estamental o corporativa pròpia de les viles i ciutats de la baixa edat mitjana, cada gremi o ofici dedicava al sant patró. El pes social de les corporacions d’oficis era important en conjunt, i especialment les d’uns oficis determinats. Algunes esglésies s’havien bastit gràcies a l’aportació de treball voluntari dels diferents gremis, els quals, organitzats i reunits en una junta d’obra, cedien l’edifici d’any en any a la institució eclesiàstica per a l’ús de la comunitat gremial. Un dels exemples més clars era, i ho és encara, el cas de Santa Maria del Mar de Barcelona, en l’edificació de la qual va destacar el protagonisme dels macips de ribera. Estava regida per una junta anomenada “de vint-i-cinquena”, ja que representava els vint-i-cinc gremis, i cada any, el Diumenge de Rams, la clerecia, de fora estant, trucava a la porta amb el típic “obriu, que volem entrar!”. De dins estant, la junta els obria pas i els cedia l’ús del temple un any més. Cadascuna de les capelles laterals corresponia a un gremi, i eren presidides pel sant patró respectiu: aquesta és la significació de les capelles que, des del gòtic, formen part del plànol de la majoria d’esglésies. Com a Santa Maria del Mar, altres temples parroquials o col·legiates es regien així. A Sallent es manté encara la junta de “trenta-cinquena”, el president de la qual conserva el títol d’Honorable.

Cada gremi, sovint estructurat en confraria, pel que fa a l’aspecte religiós tenia i té el propi sant patró –amb goigs i estampes pertinents–, la pròpia festa patronal, que incloïa un ofici solemne –amb el sermó o panegíric de la vida, les virtuts i els miracles del sant– i una processó, en la qual es passejava el sant en un baiard guarnit de flors al capdavant de la qual obrien pas els portadors dels pendons del gremi, i la bandera. A la processó de Corpus de moltes viles i ciutats, en especial les de tradició medieval, hi desfilaven tots els gremis de la societat, amb els atributs corresponents, i les respectives confraries.

Sovint, els sants patrons tenen a veure directament, o en certa manera, amb l’ofici. Així, els ferrers tenen per patró sant Eloi, “que quan era petit era un noi; quan era mitjà va ser manyà i quan va ser gran va ser sant”. El patró dels fusters és sant Josep; el dels forners, sant Pancraç –a qui es demana salut i feina–; sant Antoni abat, n’és de les cavalleries i altres animals; també sant Martí és patró dels animals ferrats de peu rodó; sant Pere, dels pescadors, i també la Mare de Deú del Carme, i sant Elm, de pescadors i mariners; sant Gil, dels pastors; sant Ferriol, dels vinaters; sant Galderic, sant Medir i els sants Abdó i Senén –popularment coneguts com sant Nin i sant Non–, i sant Isidre, dels pagesos, segons les comarques; santa Bàrbara, dels minaires; sant Tomàs d’Aquino, dels estudiants, i també santa Llúcia, que així mateix n’és de les modistes, és a dir, dels oficis que gasten vista, com santa Cecília dels músics; els sants Cosme i Damià, dels metges; sant Jordi, dels enamorats, que coexisteix amb sant Valentí, i molts altres. La dèria de cada ofici de tenir el propi sant patró s’ha estès fins a temps molt recents, amb una relació entre l’ofici o professió i el sant sovint bastant forçada: el sant Àngel de la Guarda és patró dels policies i dels guàrdies urbans; el dels periodistes és sant Alfons Maria de Ligori; el dels automobilistes, sant Cristòfol; el dels bombers, sant Joan de Déu; el dels filòsofs, santa Caterina d’Alexandria, entre d’altres.

Festes votades

Segons Joan Prat, sovint les formes de relació que les persones o els col·lectius han mantingut amb el món sobrenatural han adoptat a través dels segles diverses formes socials i culturals d’expressió. Així, algunes de les formes paradigmàtiques de la pietat tradicional, com ara la prometença, l’exvot, les rogatives i els vots de poble sembla que traspuen els trets bàsics del feudalisme.

Ja en època romana, el lliurament d’una població sencera a un patró, un patrici o personatge públic poderós i influent alhora envers els seus –una relació clientelar– era un comportament força comú: algunes tabulae hospitalis ho mostren ben clarament. Els clientes es posaven sota la protecció del qui reconeixien com a patró a canvi del seu patronatge o patrocini generós. Durant el feudalisme, aquesta relació prengué forma de jurament feudal del vassall al senyor, i la submissió voluntària, que s’expressa agenollant-se i avançant les mans amb els palmells junts en direcció al senyor –l’actual posició tradicional d’oració–, es trasllada fàcilment a l’àmbit sobrenatural.

Un vot de poble o de vila és una prometença pública, solemne i a perpetuïtat que una població fa davant d’una situació crítica que afecta la col·lectivitat: una pesta o qualsevol altra epidèmia, una guerra, un setge, males collites, fam, aiguats, etc. Presidit per les autoritats civils i eclesiàstiques, el poble fidel acudia a demanar ajuda sobrenatural un cop esgotats tots els mitjans humans per a fer-hi front. Mitjançant aquest vot, la població es posava sota la protecció d’un sant, santa o marededéu, el qual considerava com a advocat, patró o copatró, i gràcies a aquest “pacte” es restablia l’ordre, la pau i la salut perduts. La prometença solia consistir en la celebració d’un acte anual en record i compliment del deute contret per l’ajuda sobrenatural rebuda: un ofici solemne, una processó, un romiatge a l’ermita del sant. Les poblacions triaven –a vegades a la sort– els seus sants patrons, advocats i terapeutes o marededéus, i els feien vots de poble o de vila per tal que intercedissin al seu favor davant les pestes, les epidèmies i les calamitats. D’entre tots, sant Sebastià i sant Roc –devoció introduïda per la immigració occitana del segle XVII– han estat els més invocats popularment. Molts d’aquests vots de poble encara se celebren, en part pel temor que si el vot es trenca tornin a aparèixer els mals que el sant va estalviar al poble: un dels vots més coneguts és el de Tossa de Mar a sant Sebastià.

Aplecs i romiatges

Entre les manifestacions festives comunitàries d’origen religiós de les terres catalanes, hi tenien un lloc molt destacat, i en bona part el conserven encara, els aplecs i romiatges a santuaris o capelles. Aplecs i romiatges són dos mots que sovint es confonen però cadascun dels quals té uns orígens i matisos particulars.

Inicialment es reservava el nom d’aplec a una trobada religiosa i festiva, normalment a l’aire lliure, però entorn d’un santuari o indret amb algun emblema o significat religiós. En aquest segon sentit es dóna el nom d’aplec a les trobades que des de l’any 1950 es fan a la Creu de Matagalls per la canonització del pare Claret i que des d’aleshores se celebren, cada vegada amb més assistència, el segon diumenge de juliol, o la trobada d’excursionistes, una mica més recent en el temps, que es duu a terme cada any al cim del Canigó la vetlla de Sant Joan per baixar-ne la flama que es reparteix per tot el territori català. Això ja ens indica que el mot aplec ha anat prenent amb el temps una extensió més àmplia, i avui dia s’aplica a ballades de sardanes en dies fixats i en llocs determinats, a trobades patriòtiques com la del Pi de les Tres Branques al pla de Campllong, al Berguedà, i a altres diferents concentracions festives, que agafen el significat bàsic d’aplec, això és, de reunió de grups diferents en un lloc determinat, per a una celebració. No s’ha d’oblidar que una de les festes més recents que ha tingut un èxit popular més gran és l’aplec del Caragol, de Lleida, creat el 1981, per les festes de Sant Anastasi, en el qual el punt de trobada és la menja esdevinguda emblemàtica de Lleida, el caragol. De manera que l’aplec es fa al voltant d’un objecte profà, un àpat que ha merescut fins i tot el nomenament de Festa Tradicional d’Interès Nacional.

Pàgina del Llibre Vermell de Montserrat on apareix representada la Concessió del jubileu de Santa Maria de la Porciúncula a Montserrat, l’any 1399.

Fototeca.com - Abadia de Montserrat

Els romiatges, en canvi, conserven més el caràcter religiós originari, o de pelegrinacions, privades o col·lectives, a un indret concret i també en dates establertes per a celebrar una efemèride, un vot privat o col·lectiu o un esdeveniment cíclic, com ara els pelegrinatges dels anys sants de Roma o els més sovintejats del camí de Sant Jaume, i més a prop, el del Pelegrí de Tossa, a la capella de Sant Sebastià de Santa Coloma de Farners. També perduren els romiatges anuals a Montserrat de desenes de poblacions i parròquies. Els romiatges tenen més tradició històrica que els aplecs. Estan documentats des de l’edat mitjana. Sovint, alguns col·lectius o grups notables feien romiatges a llocs emblemàtics com ara Roma o els esmentats de Sant Jaume de Galícia, o més privats i menys freqüents a Terra Santa o a santuaris famosos de França, com el santuari de la Mare de Déu (Nòstra Dòna de Lo Puèi) o Mont-Saint-Michel, o d’Itàlia, com Sant Miquel de Montegargano, Loreto, etc. Etimològicament, “romeu”, “romerà”, “romiatge” deriven del mot llatí romaeus i del grec rhomaios, aplicat en l’Imperi d’Orient als pelegrins occidentals a Terra Santa i altres llocs sants, com ara Roma, centre de la cristiandat. A Catalunya, els romiatges o pelegrinatges a santuaris, en especial a Montserrat, són coneguts des dels segles XII i XIII. El Llibre Vermell de Montserrat, redactat el 1399, en dóna notícia, i recull cançons i danses dels pelegrins d’origen molt anterior a la seva recopilació. Molt sovint, però, es confonen o barregen els dos conceptes, i els romiatges acaben esdevenint aplecs de caràcter festiu i popular. Les dates de la seva celebració solen estar determinades per la diada en què s’escau la festa del patró o patrona de la capella o santuari, o bé per diades que oscil·len d’acord amb el calendari litúrgic, com el Dilluns de Pasqua o de la Pentecosta o Quinquagèsima, el diumenge de Pasqüetes o capvuitada de Pasqua, el dia de la Trinitat o diumenge després de Quinquagèsima, etc. Alguns romiatges, que acaben en aplecs, tenen l’origen en processons votades amb motiu d’alguna festa o calamitat, com els de Martorell, Igualada, Mura o Montserrat o el romiatge del Pelegrí de Tossa a l’església de Sant Sebastià de Santa Coloma de Farners, originat al segle XV amb motiu d’una pesta, quan la vila marinera de Tossa de Mar va prometre que enviaria un pelegrí al peu de l’esmentada església, que es troba a uns quaranta quilòmetres de la vila. La marxa d’un home sol s’ha convertit en la marxa de molta gent que l’acompanya.

Habitualment, els aplecs i els romiatges tenen com a fita un santuari o ermita, molts dels quals són dedicats a la Mare de Déu, encara que també n’hi ha d’importants dedicats a sants. Sobre els primers hi ha a Catalunya una magnífica obra historicodescriptiva, del dominicà gironí Narcís Camós, editada el 1657, amb un títol llarg i barroc que s’inicia amb els mots: Jardín de María, plantado en el Principado de Cataluña… És una obra d’un gran regust popular, reeditada un parell de vegades més, en la qual l’autor recull llegendes, miracles i notícies històriques i, sobretot, les dates dels aplecs i dels romiatges en què les parròquies del voltant en conjunt o en processons espaiades visitaven la capella o el santuari. Moltes processons se celebraven en dies de lledànies, sobretot entorn del 25 de març, per demanar bones collites. És notable la geografia devocional que aquestes processons marquen en cada àrea de la seva particular devoció.

La majoria de celebracions que esmenta Narcís Camós van arribar fins ben entrat el segle XX, o fins a la seva segona meitat que és quan es van perdre moltes processons de pregàries o votades que les parròquies feien als santuaris veïns. També desaparegueren petits aplecs que se celebraven en puigs o descampats de moltes parròquies rurals, on hi havia pedrons o creus de terme i des d’on es beneïa el terme i sovint es feia caritat o es donaven almoines que consistien en panets o fruita del temps.

Els santuaris són centres de devoció i pelegrinatge. El de Montserrat té un àmbit devocional que inclou tot Catalunya.

Fototeca.com

Catalunya té milers de capelles o esglésies de les quals prop de tres-centes tenen categoria o condició de santuaris, tot i que de diversa consideració o importància segons el seu àmbit devocional. Si bé no hi ha cap norma establerta, es poden considerar santuaris de devoció nacional Montserrat, Núria i encara algun altre; com a supracomarcals, el Miracle, Queralt, el Mont, els Àngels, la Gleva, etc.; com a comarcals, Montgrony, la Tossa de Montbui, Paretdelgada, el Far, la Salut, Puig-l’agulla, Puiggraciós, al convent de les Sogues de Bellvís, on s’havien arribat a reunir cinquanta pobles… Com a locals o de devoció més sectoritzada, una llarga munió entre els quals: Farners, el Tura, Rocaprevera, Bell-lloc, el Vinyet, l’Arboló, Puigpedrós, els del Remei d’Alcanar, Alcover, Caldes de Montbui o Flix, els de la Pietat de Bossost o d’Alcanar, etc. Alguns santuaris, com els de Montgarri, Núria, les Salines o Meritxell, presenten un cert caràcter internacional, perquè les celebracions que s’hi fan apleguen persones de diferents estats. Existeix certament una geografia devocional, diferent potser de la que va constatar Narcís Camós, però que s’ha mantingut amb variacions i modificacions fins a l’actualitat per l’aparició de nous centres de devoció.

És molt interessant verificar que molts dels santuaris arrelats en la cosmologia local i comarcal mostren una continuïtat de dedicació des de temps precristians, canviant de vegades, menys del que sembla, tant en l’advocació, la protecció i fins i tot el nom i la imatge. Les necessitats de la gent i la seva memòria reprodueixen en un altre context religiós els seus referents anteriors.

Des de la jerarquia eclesiàstica sempre s’ha mirat amb sospita els aplecs perquè es temia que fossin l’escletxa per on es deixessin passar antigues creences, de manera que una de les formes de vigilar-ho ha estat canviar les advocacions dels sants que podien recordar antigues divinitats locals, o sants sense història reconeguda, per advocacions de la Mare de Déu; però aquesta tensió entre jerarquia eclesiàstica i localitat sovint es decanta a favor de la localitat amb les “marededéus trobades”, o amb l’apropiació local d’advocacions universalistes.

Al costat dels santuaris marians, n’hi ha d’altres de dedicats a sants que també podrien classificar-se segons els àmbits devocionals. A Catalunya, els més destacats són: Sant Ramon de Portell, Sant Magí de la Brufaganya i Sant Segimon del Montseny, aquest últim malauradament molt disminuït després de la destrucció del 1936 i recuperat només parcialment. De menys volada però molt coneguts són: Sant Medir, a Sant Cugat del Vallès; Santa Afra, prop de Sant Gregori; Sant Elies i Sant Marçal, al Montseny o Vilamajor; Sant Ferriol i Sant Mer, prop de Banyoles; Sant Marc, prop de Vic; Sant Antoni, en tres notables poblacions del Ripollès, etc.

És difícil establir o fixar en què consistien els aplecs primitius o els actes que s’hi celebraven, perquè molts d’aquests tenien característiques especials relacionades amb singularitats del santuari, com ara els que es trobaven a prop de fonts, com Sant Magí, el santuari de Paller de Baix, el de la Fontsanta, diversos de la Salut, etc., o bé els d’indrets de pastors com Montgarri o el de Sant Gil de Núria, els mariners amb processons pel mar com el de Santa Cristina, etc. Es té constància, però, que a causa de les prohibicions eclesiàstiques al llarg de la història molts aplecs se celebraven lluny de les poblacions que hi participaven i que això comportava una marxa a peu, o en cavalleries, de més d’un dia, per la qual cosa la gent llogava músics i feien balls a les eres, les vesprades del camí. També se sap que en alguns santuaris hi havia aplecs fins a quatre vegades o més durant l’any, tot actualitzant antics calendaris religiosos desapareguts parcialment per la difusió del cristianisme, o de les seves renovacions. No obstant això, tant si s’hi anava en processó o bé privadament, l’acte central era la missa cantada, amb sermó i final amb cant dels goigs, en el transcurs dels quals, o un cop acabats, es feia la visita al cambril del santuari per a “adorar”, en realitat besar, la imatge o una medalla lligada a aquesta amb una cinta en cas que no hi hagués cambril. A continuació, abans d’abandonar el santuari, es visitaven els exvots, guardats en les parets dels cambrils, a les escales d’accés o en alguna cambra o recambró especial si es tractava d’un santuari gran. Els exvots tradicionals són petits retaulons de fusta pintada, que sovint tenen valor artístic i cultural. Durant la guerra de 1936-39 se’n van malmetre molts, i d’altres, per incúria, anaren a parar a col·leccionistes o museus. Malgrat tot, encara se’n conserven molts en santuaris o en exposicions públiques. Consten bàsicament d’una descripció gràfica del succés o accident, malaltia, desgràcia, caiguda, etc., i d’una imatge del patró o patrona que invoca el malalt o accidentat. També era molt freqüent portar-hi braços, cames, cors, caps, etc., de cera per recordar guaricions, o bé peces de roba o altres objectes sovint de gust dubtós. Les col·leccions més reeixides o més ben conservades pel que fa a nombre i qualitat són les dels grans santuaris marians, com Montserrat, Núria, Puig-l’agulla, els Àngels, i entre les dels sants destaca sobretot la de Sant Ramon de Portell. A la Marina, el Vilar de Blanes, Santa Cristina, Sant Elm, Sant Simó de Mataró, etc., són habituals els petits vaixells que recorden naufragis o tempestes de les quals els devots s’alliberaren. És força coneguda la “Coca de Mataró” i altres peces que es guarden al Museu Marítim de Barcelona.

Igualment era habitual l’adquisició, a la botiga de records del santuari, d’uns goigs, una medalla, un anell o una estatueta, uns rosaris, o bé una auca, un seguit d’estampes dibuixades on s’exposa el passat i el costumari de l’indret. L’auca de Montserrat s’inicia així: “Si vols ser ben casat, porta la muller a Montserrat”, i la de Puig-l’agulla: “És costum tradicional fer l’arròs i dir el rosari, un dia tardoral, en tan famós santuari.”

L’aspecte lúdic i festiu dels aplecs té molt a veure amb la comensalitat i la dansa. El primer element es fomentava en la rifa o subhasta de tortells, ous, i fins i tot animals, com ara xais. Però l’acte central en aquest sentit era el repartiment de menges –pa i formatge, pa i vi–, i també la confecció comunitària dels “ranxos”, arrossades que sovint es repartien entre els assistents, com a caritat, antigament fets per atendre els pobres i pelegrins. El ball de la dansa local o la més viscuda en aquell moment era una forma molt reconeguda d’acabar un aplec. I la tornada al poble sovint se celebrava amb el repic de les campanes que donaven la benvinguda als participants a l’aplec.

Els aplecs servien també per a posar de manifest les relacions entre els grups locals, d’edat, familiars, i altres, com la prelació entre poblacions, tant les que s’aplegaven com aquelles per on es passava. Els honors que es retien a les banderes i els emblemes, l’ordre de les processons en el santuari, els grups que es formaven per als àpats, sovint parlen de relacions històriques, de tensions, amistats, domini. Tot en un aplec es converteix en escenari de les relacions socials. I com a tal, també ha constituït tradicionalment el moment en què es formaven parelles i es planejaven els matrimonis. Ho deia un refrany: “Pels aplecs i per les fires / es compren els hereus i les pubilles.”

Els mots aplec i romiatge sovint s’usen indistintament però no tenen el mateix significat. Els romiatges, sobretot els ocasionals o organitzats per a commemorar alguna efemèride, com ara una festa nova fixada per Roma o per la diòcesi amb motiu d’algun any sant, jubileu o fet especial, com per exemple els del mil·lenari de la redempció o de la conversió de Constantí o el de l’edicte de Milà, que ompliren de creus molts cims del país entre els anys 1913 i 1933, etc., eren processons sovint constituïdes per diverses parròquies, que anaven a santuaris o a cims veïns i hi plantaven creus, es feien prèdiques i es cantaven el rosari i les lletanies dels sants. El rector o clergat tancaven la comitiva. Aquestes processons eren un acte d’afirmació religiosa, especialment les que se celebraren a partir de mitjan segle XIX, de caràcter molt apologètic i força integrista, sobretot les que recordaven les efemèrides del llarg papat de Pius IX.

Els aplecs, per contra, es feien en dates concretes i cada santuari o capella del país tenia, i molts encara conserven, unes característiques particulars sovint adaptades a l’època de la celebració o a algunes singularitats de l’indret; s’ha fet esment de les trobades de pastors a Montgarri o a Sant Gil de Núria, dels costums de mullar-se o emportar-se aigua de santuaris bastits a prop de deus d’aigua, que la gent considerava miraculosa o de l’antiga sardana que les persones afectades de golls ballaven davant de Santa Maria del Coll; el ball pla de Bastanist o el típic “pa i empenta” de la Fontsanta o Subirats del Penedès, etc.

Al costat de les descripcions de Narcís Camós, els arxius parroquials conserven normatives especials que prohibeixen ballades als aplecs, exhorten la gent perquè torni a casa abans que es faci fosc, o bé si algú pernoctava als hostals, els homes i les dones havien de dormir separats, fins i tot els matrimonis. A partir del 1716, després de la signatura dels decrets de Nova Planta, es prohibiren les concentracions multitudinàries per evitar protestes o rebel·lions, i els bisbes s’esforçaren perquè no coincidissin més de dos o tres pobles en cada aplec, assignant dies de romiatge o processó als santuaris per a les diferents parròquies.

En els temps actuals, la proliferació de vehicles privats, de restaurants al costat dels santuaris, la prohibició de fer foc al bosc, la creixent descristianització i la recerca de comoditats han modificat alguns rituals dels aplecs, i a vegades la comensalitat ha esdevingut més important que les cerimònies religioses.

Així que molts aplecs, lluny de desaparèixer, s’omplen d’uns altres continguts, potser més lúdics però sempre patrimonials, i fins i tot sorgeixen nous motius per a iniciar-ne d’altres, com el de la Mare de Déu de l’Ecologia, de Gallifa, abans del Castell, amb l’ermita reconstruïda el 1986.

Altres festes locals

A banda de les festes majors, el calendari festiu inclou sovint altres celebracions rellevants. És el cas de la Cremada del Dimoni que té lloc anualment a Badalona, amb motiu de les festes de maig, documentada ja el 1635, en honor del patró de la vila, Sant Anastasi.

Fototeca.com - Arxiu Cortinas/E.Casas

A més de les festes majors i de les que s’escauen dins els cicles propis del calendari anyal, n’hi ha moltes altres que presenten atractius especials i connotacions tradicionals. A Manresa, el 21 de febrer se celebra la Misteriosa Llum, que commemora el prodigi que permeté l’arribada de l’aigua a la ciutat. A Cervera, per Sant Magí, el 19 d’agost, es commemora l’entrada de l’aigua, portada en càntirs des de Sant Magí de Brufaganya, amb cavalleries i carros engalanats. A Badalona, per Sant Anastasi, l’11 de maig, té lloc l’espectacular Cremada del Dimoni. A Granollers, al voltant de la tradicional fira de l’Ascensió, se celebren diverses festes. A Sant Feliu de Pallerols, el Diumenge de Pasqua Granada, surt la mulassa, i els cavallets escenifiquen l’espectacular torneig de la Matadegolla. A Sallent, per Corpus, fan la festa de les enramades. A Ponts, el diumenge dins la capvuitada de Corpus tenen lloc el cant del Bonjorn i el ballet de Déu. A Berga, el quart diumenge de juliol, fan la festa dels Elois, amb la benedicció del bestiar i cavalcades pels carrers. A Argentona, el 4 d’agost, per Sant Domènec, hi ha la popular xarbotada del càntir. A Puigcerdà, el diumenge que segueix la Mare de Déu d’Agost, celebren la festa de l’Estany, amb desfilada de carrosses i un espectacular castell de focs artificials. A Campdevànol, el tercer diumenge de setembre, pel Roser, es balla la gala, segurament d’origen feudal. A la Barceloneta, el 29 de setembre, per Sant Miquel, fan la festa del canó, robat a l’enemic, segons la tradició, durant la guerra del Francès.

Però al costat de la continuïtat de les festes majors tradicionals i d’altres de locals, i de la seva necessària adequació als nous temps, han anat apareixent festes populars noves, sorgides de la tradició comuna, manllevades d’altres ciutats, o fins i tot inventades. N’hi ha que pretenen mostrar arts i oficis tradicionals anteriors a la industrialització vinculats a la producció agrícola i ramadera, com les festes dels traginers a Balsareny, dels raiers a la Noguera Pallaresa, de la llana o de la xollada de bens a Ripoll, de la sal a l’Escala, del segar i el batre a la Fuliola, dels pastors i els gossos d’atura a Castellar de n’Hug, de la verema i del vi –amb concursos de trepitjar raïm– a diverses poblacions vinateres, i de l’arribada del vi novell, dels boletaires –amb concurs de cuina de bolets– a Puigventós (Berguedà), etc. En canvi, la matança del porc ha perdut qualsevol referència a l’ofici i les tasques dels matancers d’antany, també perquè les exigències de les actuals normatives sanitàries les han reduït a un mer simulacre.

Altres festes prenen forma de concurs, de fira, d’àpat festiu o de tast propis de la tradició gastronòmica local o comarcal. Així, la badejada, o festa del bacallà, a Bellmunt del Priorat, la festa de la truita amb suc d’Ulldemolins, el concurs de cassoles de tros de Juneda, el concurs de xolís del Pallars a la Pobla de Segur, la concorreguda xatonada a Sitges, o l’aplec del Caragol a Lleida.

Però la imaginació festiva desborda qualsevol classificació en qualitat i quantitat i va més enllà de la conservació o recreació del vell patrimoni folklòric. En són exemples la festa de les Bruixes de Cervera, el concurs de Vestits de Paper de Mollerussa, la festa dels Blancs i els Blaus a Granollers, basada en una competició rajolera, el concurs de Focs d’Artifici a Blanes, el Festival Internacional de Música a Cantonigròs, de corals i balls folklòrics, el ral·li d’automòbils d’època de Barcelona a Sitges, o el concurs d’havaneres a Calella de Palafrugell.

Visites i noces reials i de famosos

A més de les festes populars tradicionals o noves, cal considerar també com a fenomen festiu esdeveniments singulars, una visita reial, unes noces (ritu de pas culturalment configurat) d’un membre de la casa reial o d’altres personatges que, pel seu càrrec o posició social, per raó de la riquesa, presència mediàtica, prestigi artístic o popular, són destacats i diferenciats de la resta de la població. L’esdeveniment té lloc i es desenvolupa en una ciutat estructurada, sobre la qual insereix un esquema festiu conegut culturalment, però portat a un nivell d’extraordinari i d’excel·lència. En aquest tipus de festa, hi han de col·laborar no solament les institucions locals, amb tota la seva intricada xarxa de relacions, sinó també la gent corrent, és a dir, el teixit social que configura la ciutat, i no tan sols com a marc incomparable sinó com a participants d’una performance festiva.

Aquestes festes són asimètriques, perquè les institucions i la població es necessiten mútuament per a celebrar-les, de tal manera que s’estableix un flux d’interacció i de comunió simbòlica que els fa transcendir les barreres físiques que els separen, tot repensant-se com a grup.

La novetat que representa l’estudi de les festes asimètriques dins del camp antropològic contrasta amb la profusió de treballs històrics sobre les celebracions d’un esdeveniment del cicle vital de la reialesa. Les descripcions detallades dels cronistes coetanis han permès als historiadors refer els escenaris i situar els actors i la seva interacció protocol·lària. A més dels treballs clàssics d’autors com J. Alenda i Mira, darrerament sovintegen els estudis interpretatius de la societat a partir de les festes reials.

Visites reials en els temps medievals i moderns

La manera més generalitzada de mostrar l’alegria de manera oficial, a la Catalunya medieval i a l’edat moderna, eren les alimares, és a dir les fogueres i les torxes que s’encenien en llocs elevats i visibles. Des de l’inici del segle XII, hi ha referències escrites de l’encesa de fogueres o falles com a senyal d’alegria; la primera citació concreta correspon a una crònica pisana que descriu una festa celebrada a Barcelona al començament de la tardor de l’any 1113: “Arriben les famosíssimes festes de Sant Mateu. Durant tota la nit ressonen nombroses campanes, tothom fa els seus vots…, llavors tots posen les seves torxes en un lloc alt, o allà on la llum pugui ser vista fàcilment per tot el poble.”

Al llarg dels temps medievals i moderns, les alimares, lluminàries festives enceses als campanars, a les torres de les muralles, als terrats, als carrers i fins i tot al cim dels turons, eren sens dubte el senyal que s’utilitzava per a celebrar les commemoracions polítiques, com ara l’arribada de notícies de victòries militars; però sobretot s’encenien fogueres per a demostrar alegria amb motiu de l’entrada dels monarques a la ciutat. A Barcelona, s’encenien quan un rei, una reina o l’hereu de la corona, o de vegades algun monarca estranger, hi feia entrada per primera vegada. I pel que es desprèn de la documentació municipal sembla que aquesta mostra d’alegria no sempre era espontània, ja que sovint eren els mateixos reis els qui insistien sobre la conveniència d’aquesta celebració, “perquè altrament no en fan tanta demostració”. Els consellers vigilaven amb molta cura que no es fessin festes i alimares per a un mateix senyor més d’una vegada.

Es té constància, per exemple, de les celebracions amb motiu de la vinguda del rei Martí, que era a Sicília en el moment de la mort accidental del seu germà Joan I; de manera que quan es rebé la notícia que Martí I havia arribat a Marsella, el 17 de març de 1397, “foren fetes alimares, per la nova”. Des de la ciutat francesa, el nou rei es desplaçà a Badalona, i hi romangué quatre dies per tal de poder entrar solemnement a Barcelona el diumenge i ser rebut amb una gran festa, en què hi hagué torneigs, jocs i diverses altres celebracions i “es feren alimares”.

L’entrada de Martí l’Humà s’havia celebrat, doncs, convenientment, de manera que després d’haver estat coronat rei a Saragossa, l’any 1400, els consellers decidiren no fer cap festa de commemoració, i així ho enviaren a dir al rei. El consell barceloní acomplia, d’aquesta manera, el costum de celebrar una festa per a cada senyor; el rei Martí, doncs, no va entrar a la ciutat solemnement coronat, però sí que s’organitzà una festa solemne per a la seva dona, la reina Maria de Luna, a la qual no s’havia retut cap homenatge d’entrada, ja que es trobava a Barcelona en el moment de la mort de Joan I i es feia càrrec de la corona en nom del seu marit absent. Es feren “alimares tres dies per la venguda de la reina Maria novament coronada venint de Çaragossa, i la ciutat tingué taula de junyir al Born”. Les lluminàries i els torneigs, doncs, definiren la festa, però també una entrada amb un vistós seguici i un recorregut pels carrers de la ciutat.

Entrant en els temps moderns, no es canvià el tipus de celebració; les festes renaixentistes, més pomposes que no pas les medievals, reforçaren el costum de celebrar solemnement l’entrada dels diferents personatges de la casa reial, si bé continuaren les limitacions de pressupost per a pagar les despeses d’aquelles celebracions. La festa seguí tenint el foc i les taules de junyir com a manifestacions principals. Així, per la vinguda del príncep Felip, gendre del rei i marit de la infanta Joana, els consellers enviaren missatges a indrets veïns perquè s’afegissin a la festa barcelonina i encenguessin fogueres a les seves muralles. El municipi de Barcelona adquirí cent torxes per a l’entrada del príncep. Era pels volts de l’any nou del 1503.

Hi ha documentades amb descripcions detallades diverses entrades de personatges reials a la ciutat; pregons municipals en què els consellers manaven als ciutadans i ciutadanes que escombressin i reguessin els carrers per on havia de passar el seguici i que els guarnissin. Els ciutadans que tenien obradors i botigues, els havien d’agençar tan ordenadament com poguessin, els qui tenien habitació als carrers per on havia de passar el seguici, n’havien de guarnir les façanes tan bé com fos possible, i havien d’escombrar, regar i posar enramades com a senyals d’alegria. I, segons sembla, l’incompliment d’aquestes recomanacions era castigat amb penes pecuniàries. Així mateix, les autoritats municipals pregaven, exhortaven i manaven, també sota penes pecuniàries, que totes les confraries participessin en la solemnitat portant els seus pendons, per tal de fer reverència al rei i als seus convidats, i acompanyessin el seguici pels carrers de la ciutat. Si el personatge reial arribava per mar a la platja de Barcelona, després de romandre uns quants dies en algun indret proper mentre es preparava l’entrada, la ciutat col·locava un pont de fusta enramat sobre el mar. Això es feia quan el personatge en qüestió era el rei o el primogènit, però no en el cas d’un senyor estranger. Per aquesta raó, quan el rei Joan II féu engalanar així un pont amb motiu de l’arribada del duc de Calàbria, “molts antics e savis” mostraren el seu desacord. El fill del rei de Nàpols venia en nom del seu pare a emportar-se la infanta Joana, filla del rei, que s’havia de casar amb el monarca napolità.

Una altra festa documentada força interessant data de l’època renaixentista. Es tracta de l’entrada a Barcelona de Carles I, l’any 1519. El rei va sojornar uns quants dies al monestir de Valldonzella, situat en un indret rural proper a l’actual plaça d’Espanya, esperant la cerimònia de l’entrada solemne, si bé no va tenir prou paciència i es presentà d’incògnit a la ciutat, de nit, i la veié ja il·luminada i en festa. L’entrada oficial solemne va tenir lloc al portal de Sant Antoni, el dimarts 15 de febrer a la tarda; aquest portal del Raval era l’escenari acostumat quan el seguici entrava a la ciutat per terra. Davant de la comitiva hi havia el penó de la ciutat encarregat expressament per a l’ocasió, les campanes repicaven i ressonaven les salves de l’artilleria, mentre s’apropava a la porta una comitiva d’homes a cavall: caçadors del rei, llancers, arquers, patges, “tanta bella gent que semblaven gegants”. A continuació, dos-cents homes a peu de la guàrdia personal del rei, enmig dels quals hi anava Carles I muntat a cavall, sota pal·li; els cordons del pal·li, els portaven disset prohoms barcelonins. El rei duia un vestit brocat de setí turquesa i, al capell, hi lluïa un fermall de pedreria. Damunt del portal de Sant Antoni, s’hi va muntar un artifici que representava la cort celestial amb els àngels músics que tocaven instruments; quatre d’aquells “àngels” en van baixar cantant i lliuraren al rei les claus de la ciutat. El seguici continuà pel carrer de l’Hospital i Rambla avall fins al davant de Framenors, on s’havia instal·lat un cadafal. Els frares aproparen al rei una relíquia de la Vera Creu i l’arquebisbe de Tarragona, uns evangelis damunt dels quals, agenollat, el rei jurà guardar les constitucions, els privilegis i les llibertats concedits a la ciutat. Tot seguit començaren les desfilades dels gremis amb els pendons i les representacions o entremesos. Després de la desfilada, el rei continuà el camí pel Carrer Ample i Canvis Vells, fins al Born, des d’allà per Montcada, Bòria, Llibreteria fins a arribar a la plaça de Sant Jaume, on es representà, en un escenari davant de la Generalitat, l’assalt a un castell. Després, pel carrer del Bisbe, anaren fins al palau bisbal, on esperaven els clergues que acompanyaren la comitiva fins a la catedral; el rei fou rebut pel bisbe i pregà davant la tomba de santa Eulàlia. Ja era vespre quan el monarca sortí del temple, juntament amb el seu seguici, sota la llum d’unes torxes. La catedral féu grans despeses per les alimares del senyor rei Carles. Hi ha constància de la compra de 15 000 torxes, i de 3 000 llanternes que es col·locaren al campanar de les hores de la seu, clavades en unes fustes. També al Dietari de la Generalitat es fa esment de les “alimares més excel·lents que sien fetes, major senyaladament en la Diputació e en la Seu”.

De nou, doncs, les alimares representen la màxima expressió festiva; aquestes mateixes lluminàries són descrites, un segle després, per Lope de Vega: “¿No consideras la famosa Barcelona?… Repara en las fiestas bellas que para ti se previenen; mira esos muros que tienen más luces que el cielo estrellas.”

Una altra festa de benvinguda reial és la que descriu Hubert Thomas Leodir: es tracta d’una representació que es dugué a terme a Perpinyà –la segona ciutat de Catalunya en aquell temps– per homenatjar Felip II, l’any 1624. Hi apareix una escenografia barroca de ball de diables amb devessall de pólvora i coets. Aquesta escenografia és l’acostumada en les representacions teatrals de l’època: dos o tres cadafals a diferents alçades, i també “mansions” o petits escenaris:

“Es representaren algunes històries de l’Antic i del Nou Testament, la Passió de Jesucrist i altres moltes més; el Paradís i l’Infern, tot disposat amb admirable artifici, amb innombrables màquines de paper construïdes amb tant art que s’enganyaven els espectadors i les prenien per veritables bombardes. El Paradís i els arcàngels que hi havia lluitaven contra l’Infern. Els àngels anaven amb vestits blancs, i els dimonis amb altres de lli i seda, entreteixits d’or i argent; enceses les màquines vomitaven amb gran estrèpit una infinitat de maquinetes, que en diuen “coets”, en nombre de més de deu mil i no n’hi hagué cap que no cremés i no esclatís en un horrible espetec, de manera que semblava que cremava tot el cel i la terra i l’aire, commogut tot fins als seus fonaments. Quan va acabar l’estrèpit i es va fondre el fum en els núvols tots varen restar estupefactes quan de tants aparells i de tantes i tan grans màquines no va quedar cap vestigi de rodes ni de carcassa, havent desaparegut tot.”

Una altra celebració documentada és la rebuda feta a l’arxiduc Carles d’Àustria –Carles III, per als austriacistes– a l’agost del 1706, que arribà per mar a Badalona, on s’estatjà en espera de la rebuda oficial a la capital de Catalunya i també de l’Espanya partidària de l’arxiduc en el conflicte dinàstic que va dur a la guerra de Successió. La descripció està extreta de l’obra de Josep M. Cuyàs Tolosa La Badalona del segle XVIIIè. L’arxiduc desembarca del vaixell i és portat dalt d’una xalupa fins a la platja: el rei va dret i, en atracar, els remers alcen els rems enlaire saludant, mentre la barca llisca fins a la sorra. Un cor d’infants, obeint la batuta del rector, entonen un himne solemne: la melodia és d’una nadala a la qual s’ha posat lletra adient. Es titula Cant dels Aucells quant arribaren los Vaxells:

“Cantavan los Aucells
quant veren los Vaxells
devant de Barcelona,
y lo alegre Tort,
cantant deya à nal Bort,
tu eras la punsonya.

La Àguila Imperial,
va per lo ayre volant,
cantant ab melodia,
la alegria que causà,
quant lo Rey va arribà,
en esta Monarquia.

Cantava lo Verdum,
Duch de Anjou has fet tum,
respon la noble Merla:
mirau tots lo que assí duch,
lo noble Archiduch
bonic com una perla…

Cantava lo Pinçà:
mirau lo Cathalà,
que goig y alegria,
te avuy de son Rey,
puix veig que ab justa lley
ve per la Monarquia.”

El surten a rebre el noble Josep de Pinós, senyor de la Torre de Badalona, els prohoms de la vila, el prior del monestir de Sant Jeroni de la Murtra i el de la cartoixa de Montalegre. A la punta de l’arbre o pal de cada barca de pesca, totes arrenglerades a la sorra, voleia un gallaret amb la bandera catalana.

Les celebracions de visites reials van evolucionant. Don Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, descriu en el seu Calaix de sastre la visita que s’organitzà a Barcelona amb motiu de l’arribada de Carles III de Borbó:

“[…] desembarcaren en la platja o moll de Barcelona al punt del migdia del 17 d’octubre de l’any 1759, amb moltes aclamacions del poble, estruendo d’artilleria i tocs de les campanes de totes les iglésies d’aquesta ciutat, havent eixit a rebre a Ss. Ms. I Alteses lo Exc. Sr. Marquès de la Mina, capità General d’aquesta província, qual presentà a tots sos dragons i demés oficials al desembarcadero, posada tota la tropa sobre les armes fora del Portal de Mar fins a Palàcio, i lo Iltre. Ajuntament isqué a rebre el Rei, Reina i Infants amb un molt ric tàlem, vestits los Srs. Regidors amb casaques de muer negre, amb gires i jupes de tisú […]. Per celebració de l’arribo feliç de SS.MM. i Alteses des de Nàpols a esta ciutat de Barcelona hi hagué il·luminació en les nits del 17, 18, 19, 20 i 21 d’octubre, se tirà un gran castell de foc sobre de la Muralla de Mar a la vista de Palàcio cerca de l’Aduana; hi hagué una bella i vistosa moixiganga sense los demés adornos de belles decoracions, que embelesaven a la gent, en lo frontis o fatxada de la Llotja, davant de Palàcio […] com també lo molt que s’adornà la Sta. Iglesia Catedral per l’assistència dels monarques i real familia al “Te-Deum” […]. Lo tàlem que serví per lo recibiment dels monarques s’envià al monestir de Montserrat, i los poms de dit riquíssim tàlem són d’or.”

Una altra moixiganga, també descrita pel baró de Maldà, és la que es féu durant la tarda i nit del dia 10 de desembre de 1783 a Barcelona, en la celebració dels infants bessons fills del futur Carles IV i de Maria Lluïsa de Parma i de la signatura del tractat de Versalles. Es tracta d’una estranya processó composta per músics amb mascaretes, la imatge d’Hèrcules, fundador de Barcelona, pastors i nimfes, comparsa de romans, Ataülf i Gal·la Placídia dalt d’un carro triomfal amb una brigada d’ostrogots i visigots, volants amb atxes de cera, Lluís el Piadós, el comte Berà i els barons de la Fama, una corrua de moros presoners, colles de mariners, hortolans, menestrals, pagesos i pageses, les arts i les ciències, un carro a manera de xalupa amb la tripulació, asiàtics, indis, nimfes que representaven França, Anglaterra i Holanda, amb “lo simulacro de la Pau” i una cornucòpia plena de fruita, fulles i flors, i corones de núvols i planetes. Rococó pur.

Encesa d’alimares, representació d’un ball d’àngels i diables, cant d’una versió ad hoc d’una nadala popular, desfilada de moixigangues… Les celebracions de les visites reials manllevaven elements de la cultura popular, que eren emfasitzats segons els protocols reials i les modes de l’aristocràcia. Tanmateix, a partir del segle XIX, amb la revolució burgesa i l’ascens de la laïcitat, aquests esdeveniments rebaixaren formalment la seva solemnitat i prengueren un caràcter més polític i institucional.

Molt més ençà, la rebuda que Barcelona féu a la reina regent Maria Cristina amb motiu de l’Exposició Universal del 1888 ja mostra una altra època, desproveïda dels fastos excessius de l’aristocràcia de l’antic règim. Aquesta mena d’esdeveniments, en el progressiu ascens de la laïcitat, rebaixaren formalment la seva solemnitat i prengueren un caràcter institucional més marcat per la política. D’altra banda, la descripció següent, de Narcís Oller, que hi va assistir, realista i incisiva no estalvia les crítiques:

“La comitiva venia a peu formant processó. La precedien tres acòlits amb creu alta, venien després els macers i porters dels cossos populars, i en acabat, en doble fila, els regidors i els canonges amb vestidura de cor fins a la presidència. Formaven aquesta el bisbe amb mitra i bàcul, el comissari regi Sr. Girona, l’alcalde Sr. Rius i Taulet, el capità general […]. Les cinc sisenes parts de la sala eren desertes, una buidor desconsoladora, glacial, que ho empetitia tot. La matèria morta, l’edifici, s’imposava, acoquinava l’esperit amb la majestat esfereïdora d’una gran nau despoblada: delatava, en una paraula, la imprevisió, la falta de tacte dels organitzadors […]. El bisbe ha dit, amb la ridícula cantarella d’un mal predicador, un discurs alabant, no la cosa que anava a beneir, sinó a la reina, a les autoritats, comissaris i demés alt personal de l’Exposició. El Sr. Girona ha respost amb pèssima forma i dolentíssim accent castellà –no ho critico, ho trobo molt natural– cantant alabances al bisbe i a l’Església. L’alcalde ha tornat els “piropos” als dos precedents…”

Noces reials i de famosos

Després de l’estudi de les visites i noces reials en l’edat mitjana i l’edat moderna, cal seguir reflexionant per a trobar el sentit actual de les relacions descrites pels cronistes dels esdeveniments reials en una comunitat, com a “festa singular” en un entorn de festes centrades en el cicle festiu anual i unes altres centrades en la superació personal de ritu de pas. D’altra part, s’han de trobar relacions diacròniques entre els rols dels diferents grups d’actuants, tot resseguint i retrobant comportaments i situacions homòlegs, per a inserir-les en una llarga filera de reflexions sobre esdeveniments similars, fins i tot en els mateixos escenaris, però en els temps actuals. Només així és possible entendre les tendències i alguns comportaments, sense donar un estatut idealitzat al passat remot, ni considerar ex novo, o d’una altra naturalesa, els fets actuals. Així, hi ha dues sèries de nexes, el de la festa i els esdeveniments reials, que influeixen en les ciutats que els serveixen de marc, i el de la continuïtat històrica d’aquests fenòmens. Si es pren com a exemple els casaments reials que s’han esdevingut els darrers temps, es pot observar que la reialesa espanyola trià una ciutat diferent per a cada cerimònia de noces dels fills. Esdeveniments com aquests constitueixen, d’altra banda, els episodis que les historiografies locals s’han complagut a recollir al llarg dels segles. La celebració de corts en una ciutat i, fins i tot, les visites pastorals dels bisbes als pobles sempre han estat assenyalades amb rebudes excepcionals, amb ornamentació i acumulació d’actes festius, arreplegats de tot el calendari i concentrats per a donar la benvinguda i honorar el visitant.

Les rebudes de personatges il·lustres, com la seva presència en una ciutat per a celebrar unes noces, provoca una actuació amb la voluntat de mostrar de manera concentrada la identitat festiva de la població. La interacció entre festa i benvinguda es retroalimenta amb noves aportacions. El Corpus Christi es desenvolupa com una festa per a honorar un alt personatge, com una visita o un esdeveniment reial. En la processó de Corpus, la ciutat, per mitjà de tots els gremis, estaments i dignitats, desfila amb el Santíssim Sacrament, honorat en una rica custòdia i portat de la forma més ressaltada possible. Els carrers s’engalanen i encatifen. El protocol de prelacions ciutadanes es manifesta en el lloc que ocupa cada dignitat. Fins aquí la parada de la ciutat que es mostra davant l’eucaristia, amb el model d’honorar i acomboiar un alt personatge. Però al mateix temps, els símbols dels gremis, de la ciutat, els elements festius existents, portats des de qualsevol temps litúrgic, i els que es creen de nou, sovint com a representacions parateatrals o totalment teatrals, per a guarnir l’espai ocupat pels diferents grups, es manifesten tots concentrats en la processó.

S’ha fet referència a la festa de Corpus a causa de la retroalimentació esmentada amb el cerimonial entorn d’un personatge reial. En les noces de la infanta Cristina, per exemple, la relació amb la celebració de Corpus tornà a manifestar-se amb l’execució de “l’ou com balla” en el brollador del claustre de la catedral, que només s’hi posa per Corpus. En canvi, el ball de l’àliga, element del bestiari festiu que, a més d’aparèixer per Corpus i representar sant Joan Evangelista, també és símbol de la ciutat i la reialesa, fou vetat per aquesta en les mateixes noces, potser per desconeixement del seu paper representatiu de la reialesa, que la va fer viatjar, fins i tot, acompanyant la coronació del rei Martí a Saragossa el 1399.

Un altre paral·lelisme entre les noces reials i la festa de Corpus, si més no pel que fa a Barcelona, és l’inici de la processó amb elements purificadors al capdavant del seguici sagrat, mitjançant uns personatges que es dediquen, amb l’ajut d’algun objecte (espasa, fuet, etc.) o per les seves proporcions grandioses (gegants), no solament a obrir pas entre la multitud expectant, sinó a fer una neteja simbòlica de totes les direccions cardinals.

En les noces de la infanta Cristina, el 1997 a Barcelona, l’indret sagrat on se celebrà la cerimònia fou objecte d’una purificació semblant. En primer lloc, se n’allunyà els estadants habituals dels voltants de la catedral, els músics de carrer, els darrers dies dels preparatius, i una estona abans de la cerimònia, abans que els convidats comencessin a arribar, una unitat del cos de la guàrdia reial, abillada amb elements del segle XVIII, va fer unes evolucions al davant del temple al compàs d’una música militar de la mateixa època. Aquestes evolucions, canvis de posició, intercanvis i passades, formaven un paral·lel amb el simbolisme purificador de totes les direccions cardinals per a prendre possessió de l’espai abans del seguici.

La separació lògica entre el seguici celebrant i els seguidors, que no són uns mers espectadors ni un decorat vivent, constitueix un desequilibri que s’intenta salvar tot projectant una idealització de les relacions, cosa que permet al final el sentiment identitari que l’esforç ha pagat la pena. Així ho manifestaren els prohoms de Barcelona després de la darrera visita de Carles IV a la ciutat, el 1802, i amb les mateixes paraules, gairebé, s’expressaren els organitzadors barcelonins de les noces de la infanta Cristina. I encara, en les darreres noces del príncep Felip, el 2004, a Madrid, l’alcalde parlà en els mateixos termes.

En l’eix de l’extraordinari, la ciutat té tres vies d’aproximació. La primera es produeix per la negació de la diferència i separació entre protagonistes i seguidors. Efectivament, quan uns personatges extraordinaris han visitat, o s’han mostrat a prop físicament del comú de la gent, els testimonis emfasitzen aquesta proximitat amb expressions com: “Així de prop vaig estar del personatge, com tu i jo ara.” La distància social es redueix idealment amb la proximitat física. Quan l’ocasió provoca un desbordament de mitjans, de meravella, l’expressió nega la distància real: “Que senzilla que anava!” La senzillesa dels personatges es comenta de qualsevol detall que permeti l’escurçament de distància entre la fastuositat requerida per un acte, que la gent espera com el més extraordinari possible, i el gest, la transgressió emotiva del protocol. En una cerimònia d’aquestes dimensions, es comenta i s’espera més senzillesa del personatge més allunyat en la vida quotidiana. Així, un càrrec polític o un foraster convidat no requereix ser investit d’aquesta qualitat en la mateixa intensitat, com succeí, per exemple, en les noces de la filla de José María Aznar, expresident del govern de l’estat espanyol, a El Escorial.

El mateix espectacle de so i llum, ofert per l’ajuntament en les noces de la infanta Cristina, fou un punt de contacte entre les melodies taral·lejades alhora per la multitud i per la parella protagonista. En aquells moments, la ciutat feia meravellar els personatges extraordinaris amb el seu acte festiu i es restablia l’equilibri entre les dues parts.

Una segona via d’aproximació és el fet de compartir el coneixement sobre els elements de la cerimònia i la possibilitat de comentar-ne els detalls. En aquest àmbit, els vestits del seguici i sobretot el de la núvia, d’una banda, i l’àpat de noces, de l’altra, van ser l’objectiu de tota mena d’especulacions, abans de l’esdeveniment, i de comentaris, un cop desvetllat el secret. Tant pel que fa al vestit com a l’àpat i al xampany que s’hi serví (designat aquest, cerimonialment, en un judici sobre mostres anònimes), les dues parts, els protagonistes i els seguidors, tenien el paper d’amagar i descobrir. El secretisme, en unes noces, és un element central. En aquest cas, es reprenia i reforçava per la importància dels contraents. El descobriment en el moment de la celebració havia de provocar més meravella i comentari.

Aquestes aproximacions tendeixen a una tercera via, la comunió amb els personatges centrals. Si la festa es caracteritza per la creació d’un sentiment de communitas entre els celebrants i els espectadors, encara que no sigui assolida per tots els grups, aquest sentiment resta en l’àmbit ideal de la festa. Quan es tracta d’una celebració on hi ha dues parts tan diferenciades, a més de la reducció de la distància social es persegueix una comunió amb els protagonistes, encara que sigui secundària, com en el repartiment del pa beneït. Efectivament, quan l’eucaristia no era rebuda per tothom i els fidels combregaven només unes quantes vegades l’any, en les grans celebracions de festes majors, festes votades i aplecs es repartia el que s’ha anomenat pa beneït o caritat, com una comunió secundària per a les grans solemnitats populars.

En les celebracions amb un protagonista o motiu reial s’imposa algun tipus de comunió secundària si es vol constituir en una festa de debò.

Quan a Salamanca es van fer els preparatius per a celebrar el naixement de l’infant Baltasar Carles, fill de Felip IV, el 1629, es considerà la universitat com una de les preocupacions més bàsiques, “l’organització de la distribució d’almoines als estudiants pobres de l’Hospital del Estudio, ja que la festa no podia començar si no hi participava la totalitat de la Escuela”. Aquest testimoni posa en relleu la necessitat d’aquesta comunió secundària en el cas de commemoracions i cerimònies reials, quan seguici i seguidors han de restablir un equilibri simbòlic, per arribar a un paral·lel amb la communitas generada, si més no idealment, en les festes.

En el cas de les noces de la infanta a Barcelona, la comunió s’establí en primer lloc per la confecció d’un pastisset i uns bombons amb una reproducció fotogràfica de la parella de nuvis. La similitud amb el tradicional pa beneït era evident. A més, el gremi de forners va posar posteriorment a la venda el mateix tipus de panets que es van servir en l’àpat nupcial. D’aquesta manera, la comunió es va poder perpetuar en la memòria dels ciutadans, com aquell pa beneït que es portava a casa i es distribuïa entre aquells que no havien seguit el ritual.

La comunió també s’estableix per mitjà del record relíquia. No es tracta aquí del souvenir fabricat expressament, sinó del record atresorat. Quan el seguici enfilà el camí a Pedralbes després de la celebració a la catedral, la gent es llançà sobre l’ornamentació floral de geranis blancs que omplien els parterres en l’esplanada. No en va quedar cap. Els clavells que es van repartir als seguidors del passeig de Gràcia perquè els llancessin al pas del cotxe descobert de la infanta (un altre símil amb la processó de Corpus) foren recuperats tot seguit com a record. El tercer element van ser els bocins de drap blau amb el nou escut de Barcelona que cobrien les tanques del recorregut. Encara no havia desaparegut el seguici, que la gent va anar a buscar la relíquia.

Encara hi ha una altra via de comunió: el record visual. Els dies posteriors a la cerimònia, la catedral es va veure envaïda per multituds que cercaven el testimoni d’allò que havien vist per la televisió. El pelegrinatge es completava amb una visita al palauet Albéniz i al palau de Pedralbes, on la Casa Reial va deixar una mostra de la vaixella i els coberts perquè la gent ho pogués admirar de prop, en una taula guarnida exactament com en l’àpat nupcial.

En aquest punt convé reflexionar en el simbolisme identitari que la ciutat oferí en les noces. Efectivament, el convit es va fer en el Palau Reial de Pedralbes, convertit en museu, una part de les sales del qual van haver de ser desmuntades per a la celebració.

L’estudi del ritual seguit en les diverses cerimònies marca una gradació inversa entre la manifestació de la solemnitat i la necessitat d’acompliment dels ritus. Així, la màxima solemnitat es donava a la catedral, el lloc de la cerimònia central, però alhora més universal. Hi assistia, sense temor de no entendre el ritual, gent de les més variades cultures i religions. En canvi, l’àmbit ciutadà de significat se centrà en la basílica de la Mercè, on la núvia va ofrenar la toia. Algunes de les peces musicals interpretades, com El cant dels ocells, estaven carregades de simbolisme identitari, vigent a més en la cultura popular com una de les peces més freqüentment demanades en ritus de pas. La Salve Montserratina mantingué la concentració dels símbols identitaris i els Goigs de la Mare de Déu de la Mercè completaren un ritual popular viu, en què la cantada de goigs del santuari emblemàtic d’una població acompanya els ritus de pas, tant funeraris com de noces.

Una característica que es va fer palesa en aquestes noces fou la manifestació de les monarquies europees com una cultura que mostrava el seu patrimoni etnològic d’una època idealitzada, prèvia a la Revolució Francesa, tant en l’abillament dels patges i les dames d’honor com a pastorets bucòlics del segle XVIII, com en la formació de la guàrdia reial i, sobretot, en la música emprada en la cerimònia de la catedral. En tota aquesta acumulació de signes es feia una afirmació d’unitat cultural nobiliària, sense tenir en compte la producció musical del lloc on se celebrava, ni tampoc l’actuació de les societats europees d’aquell temps idealitzat. Efectivament, fins i tot a Salamanca, amb motiu de la festa ressenyada pel naixement de l’infant Baltasar Carlos, la universitat va encarregar a la catedral la composició d’uns villancicos. Hi ha, doncs, una distància entre els costums de producció musical d’una època i la patrimonialització d’aquella producció.

Tot plegat, però, no ha de fer perdre de vista, tal com altres experiències històriques manifesten, la persistència de les configuracions festives a través de les transformacions i fins i tot les mutacions dels seus components, que es mostren, com en una performance identitària de festa major, per a reflexionar sobre la identitat, de manera individual i col·lectiva.

Festes cíviques

Les festes cíviques són diades festives en les quals es commemora un esdeveniment de tipus polític, social, sindical, econòmic, etc., d’una comunitat o un país.

A Europa i en les cultures afins, aquestes festes, d’origen relativament recent, s’iniciaren després del trencament, a França, de la societat teocràtica per la revolució burgesa. Allí, el poble revolucionari, habitant de petites viles i ciutats no controlades pels nobles ni per l’Església, que treballava en tallers i fàbriques, lluny de la seqüència del temps pròpia dels treballs agrícoles i ramaders, creà noves festes d’acord amb els seus desigs i interessos.

Fins i tot en aquell país dictaren normes per les quals els dies de la setmana i els mesos de l’any no s’anomenessin amb els noms antics. Concretament la Convenció de 24 d’octubre de 1793 fixà un calendari nou que perdurà fins que Napoleó en decretà l’abolició i reintroduí el calendari gregorià a partir de l’1 de gener de 1806. El 22 de setembre de 1792, dia de l’equinocci de tardor i data de la proclamació de la República, fou pres com a inici d’una nova era. L’any civil començava, en aquell moment, amb l’equinocci de tardor. Era dividit en dotze mesos, tots de trenta dies: vendemiari, brumari i frimari (tardor); nivós, pluviós i ventós (hivern); germinal, floreal i pradal (primavera); messidor, termidor i fructidor (estiu). Per fer el còmput dels 365 dies, els dies del mes eren dividits en tres dècades. Després del darrer dia del mes de fructidor eren col·locats cinc dies suplementaris per a obtenir-ne la suma total de 365. Cada quatre anys, en comptes d’afegir-s’hi cinc dies, se n’hi afegien sis. Aquest calendari fou vigent en una part de Catalunya durant l’ocupació per les tropes franceses en la Guerra Gran, durant la Convenció de 1794-95. Tot i la poca durada d’aquest nou calendari, els seus aspectes més populars, com ara els nous noms dels mesos, van fer forat en alguns ambients progressistes i liberals i, més tard, en algunes publicacions de tot Europa.

A Catalunya, també presa d’aquest esperit revolucionari, es pot donar per iniciat amb l’ofensiva contra la invasió de les tropes napoleòniques, el 1808. És clar que abans d’aquesta data hi havia hagut a Catalunya altres incidents revolucionaris, amb gran participació del poble, però en ser aquest derrotat, no donaren lloc després a festes de celebració. Un exemple d’aquest fet, potser el més trist per a Catalunya, són les seqüeles de la guerra dels Segadors.

De fet, abans que aquestes dates revolucionàries fossin motiu per a noves festes, ja hi havia hagut festes cíviques, fonamentalment celebracions puntuals per a homenatjar alguna autoritat, reis i prínceps espanyols i europeus, que venien de visita a la capital de Catalunya o a alguna altra vila catalana. Aquestes celebracions eren preparades per les autoritats locals amb la participació dels estaments econòmics i socials actius de la ciutat. Argenters, ebenistes, teixidors i altres contribuïen al lluïment de la festa i desfilaven al costat del poder amb els seus millors vestits i amb rics estendards i pendons. De bona part d’aquestes festes, se’n conserva una rica iconografia que es popularitzà en gravats acolorits de gran bellesa.

Reprenent el fil, cal dir que les festes cíviques tenen en el seu origen un component reivindicatiu; en les seves formes són creadores d’iconografia i de llenguatge gràfic, que es vol diferent del tradicional relacionat amb el poder de la jerarquia de l’antic règim sostinguda per l’Església, que marca un calendari assenyalat per festes dedicades als sants i als pares de la institució. I això és igualment cert, amb totes les matisacions que calgui, tant per a la cultura occidental cristiana com per a altres creences.

Una d’aquestes era la plantada festiva d’“arbres de la llibertat”, instaurada durant la Revolució Francesa de 1789 i represa en les revoltes de 1830 i 1848, versió laica i urbana dels tradicionals arbres de maig. Al voltant d’aquests arbres, guarnits amb cintes, escarapel·les i banderes tricolors, s’hi celebraven berenades, s’hi cantaven cançons patriòtiques, revolucionàries o satíriques i s’hi feien balls, farandoles i gresques. A Catalunya –com també a diferents llocs d’Espanya i d’Amèrica– els sectors populars en plantaven durant esdeveniments revolucionaris i els breus períodes progressistes, malgrat les imprecacions reaccionàries dels tradicionalistes, com les expressades en aquesta cançó:

Ai, malhadada França,
la vindràs a pagar:
un arbre ne plataven
que els dóna llibertat!
…

Els Estats Units són l’origen d’una altra festa cívica entorn de l’arbre, que es difongué ràpidament pertot arreu: la festa de l’arbre. Celebrada per primera vegada a Nebraska el 1872, volia inculcar entre els infants l’amor als arbres.

La celebració de la festa de l’arbre s’inicià a Catalunya a partir del 1898 per la influència de l’enginyer forestal Rafael Puig i Valls (1845-1920), el qual publicà un article a “La Vanguardia”, el 21 de setembre de 1898, en què difonia les idees de Herlin Morton, governador de Nebraska, iniciador d’aquesta festa als Estats Units. Per promoure la festa es va fundar la Societat d’Amics de la Festa de l’Arbre, que divulgà la celebració a tot l’estat espanyol. Més tard, per iniciativa del tenor Francesc Viñas, es creà a Moià la festa de l’arbre fruiter a partir del 1904. Les escoles se’n feren ressò. La renovació pedagògica de la Mancomunitat assumí aquesta festa i molts escolars la celebraren en la primavera. Les actuals plantades d’arbres com a accions festives de caràcter ecologista en serien una versió actual.

Del segle XIX, la història a Catalunya fa memòria de dues festes cíviques importants, la del timbaler del Bruc, efemèride patriòtica que recorda que un simple escamot amb un jove al davant, duent un tambor, va foragitar unes tropes regulars, i una altra, també de molt significativa, com és la celebració de la constitució de les corts de Cadis del 1812.

A Catalunya són particularment importants les festes literàries: els Jocs Florals, que al març del 1859 reprengueren una celebració que havia creat el rei Joan I el 1393. Aquells primers jocs de la represa foren impulsats per Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull. L’ajuntament de Barcelona els organitzà, i creà tres premis: l’englantina, la viola i la flor natural.

Una de les festes cíviques més emblemàtiques del calendari és la celebració de caràcter sindical del Primer de Maig. Fou instituïda pel moviment obrer com a jornada de lluita del proletariat internacional en la darrera sessió del Congrés Internacional Socialista, celebrat a la Pétrelle de París del 14 al 29 de juliol de 1889. El moviment obrer català, molt relacionat amb els moviments sindicals europeus i americans des dels fets de Chicago del 1886, i que havia presentat reivindicacions laborals per aconseguir la jornada laboral de vuit hores, prengué el Primer de Maig com a dia de lluita. Uns fragments dels Goigs publicats per “La Tramuntana” el 30 d’abril de 1890 són il·lustratius de la popularitat de la festa:

“Goigs de la Verge de les Vuit hores que es venera en l’ermita del proletariat en el terme de l’Univers i la festa de la qual se celebra el Primer de Maig:

Si de la qüestió social
Sou l’estrella esplendorosa,
Donau-nos, Verge gloriosa
Les vuit hores de jornal.

Vostra efígie a tots inspira,
La més santa devoció,
Puix sou del treballador,
L’ideal pel que sospira.

Ara el poble no respira,
Lligat per un jou fatal.
Donau-nos, Verge gloriosa,
Les vuit hores de jornal.”

Al segle XX, les noves formes de vida portaren altres festes, algunes relacionades amb els llibres, d’altres amb els esports. Les dues guerres mundials marcaren la vida dels europeus, que crearen institucions internacionals per sobre dels estats nació perquè defensessin els interessos de les persones enfront dels governs. Per exemple, la Creu Roja també té la seva festa. Més recentment, la UNESCO ha creat festes com ara la de la Terra i, segurament, en portarà de noves.

Actualment altres efemèrides més de caràcter econòmic o social també han donat lloc a festes cíviques (festa de la dona treballadora, celebració dels drets constitucionals, plantades d’arbres, construccions de fonts, ponts i carreteres, i un llarg etcètera que cada dia s’alimenta amb noves propostes i fets), fins al punt que gairebé cada dia de l’any se celebra el dia d’alguna cosa. El calendari festiu actual és hereu de tot tipus de tradicions.

Altres festes de caràcter associatiu i polític

Al final dels anys setanta i principi de la dècada dels vuitanta del segle XX va sorgir a Catalunya un model de festa urbana. Es tracta de festes i activitats parafestives al carrer que incorporen una forta càrrega ideològica i reivindicativa, i que contenen elements i una estructura semblant a les festes tradicionals sense que se’n pugui atribuir una adscripció territorial concreta més enllà del poble, la ciutat o el barri on se celebren.

Un dels primers referents és el protagonitzat des del 1976 per ateneus llibertaris com l’Ateneu Llibertari de Gràcia (Barcelona), creat per gent procedent de la conselleria d’afers socials de l’associació de veïns Vila de Gràcia, on se celebren festes alternatives. L’Ateneu integra grups de teatre de carrer (per exemple, l’anomenat El Drac), que participen activament en accions festives i representatives, com ara la lluita per la recuperació de l’antiga fàbrica de la Sedeta, i la demanda d’equipaments culturals i educatius per al barri del Camp d’en Grassot. El Carnaval i, sobretot, l’enterrament de la sardina, són moments festius en què aquest ateneu fa pinya amb les entitats més progressistes del barri en l’organització d’unes festes que havien estat prohibides. En la dècada dels anys setanta l’espai urbà torna a ser escenari de l’ocupació pacífica i festiva de la via pública com un exercici lúdic de transgressió i reapropiació del carrer com a lloc on expressar conflictes i utopies, un espai vigilat durant la dictadura i sotmès a les prohibicions o autoritzacions dels governs civils i els ajuntaments. Aquest espai urbà permet als moviments socials mostrar les seves propostes de canvi: reivindicacions i projectes en què els anarquistes, els independentistes, els insubmisos, els comunistes, els ecologistes o els antimilitaristes contraris a l’OTAN socialitzen la informació ideològica i fan les seves denúncies socials i polítiques.

En la història es troben alguns episodis en què grups de contestació organitzen festivals alternatius, com, per exemple, va ser el cas del Primer Certamen Socialista de Reus, l’any 1885, que volia ser una alternativa als Jocs Florals patrocinats pel Marquès de Comillas i que guanyà Pere Carratalà amb la cançó “Hijos del pueblo”, que posteriorment esdevingué un himne, un dels molts himnes que es van presentar a la secció de música revolucionària d’aquell certamen organitzat pel Centre d’Amics de Reus, membre de la Primera Internacional.

Altres moments més recents en què una acció festiva representa una alternativa, els trobem en les jornades llibertàries del Parc Güell de Barcelona l’any 1977, o els festivals Sis Hores de Cançó de Canet i el Canet Rock celebrats a mitjan anys setanta. En aquests marcs es van presentar experiències alternatives internacionals en la creació artística, com ara la de Bread and Puppets i la del grup Living Theatre.

Durant la transició política immediata al franquisme la manca d’espais tancats per a celebrar-hi actes públics obligà els moviments veïnals, socials i polítics a demanar que els deixessin llogar els locals a les entitats clericals i mercantils que sobrevisqueren a la repressió. La incautació durant el franquisme dels locals socials dels sindicats, de les organitzacions anarquistes i els grups que els eren afins i de les organitzacions polítiques catalanistes i d’esquerra havia deixat exhausta o morta tota organització sospitosa de ser desafecta al régimen. L’acció de supervisió sociopolítica duta a terme pel consistori franquista amb les festes barcelonines féu que la Falange exercís el seu control en les comissions de les festes majors dels barris, les quals van experimentar un creixement important en la dècada dels anys cinquanta, creixement que té una inflexió als anys seixanta paral·lelament al desenvolupament econòmic i a l’extensió de l’ús del vehicle privat.

Al principi dels anys setanta les festes tradicionals es troben en un moment de recessió. La transició pactada de la dictadura a la democràcia comporta la coexistència de models festius i de sensibilitats diferents. Les primeres festes alternatives són sotmeses a un estricte control, secret i uniformat, de la policia i de la guàrdia civil.

Durant els anys noranta l’extensió de l’ús de la xarxa a Internet i del telèfon mòbil entre els més joves ha facilitat la convocatòria de festes alternatives amb proclames com la que va aparèixer al web Indymedia anunciant les IX Festes alternatives del Prat de Llobregat al setembre del 2004: “Per unes festes majors autogestionades i alternatives. Si no t’agraden les seves festes només has de fer les teves.”

L’anomenat Rock per la Independència “RxI” és el moviment musical que aplega més d’una trentena de grups musicals de tendència diversa amb discurs reivindicatiu i un centenar llarg de locals repartits per tot el territori dels Països Catalans, és el que anomenen “Xarxa del Rotllo”: casals independentistes, ateneus populars, bars musicals, casals i molts altres locals organitzen concerts i festes alternatives sota el lema: “Festa sí, lluita també”. La figura del cantautor Ovidi Montllor ha esdevingut un dels referents simbòlics del moviment, com també figures literàries com Ausiàs Marc, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart o, sobretot, Miquel Martí i Pol.

Una festa alternativa sol incloure activitats infantils, tallers de creació artística, contes, circ, màgia, cinema i vídeo a la fresca, teatre de carrer, concursos gastronòmics, dinar popular, fira d’aliments biològics, xerrades i debats i parades d’organitzacions no governamentals, col·lectius i plataformes reivindicatives o de solidaritat amb territoris en conflicte, amb els presos, amb els immigrants, reivindicacions del moviment ocupa, exposicions a l’aire lliure sobre temes de denúncia política, ecologista o veïnal, entre moltes altres.

D’altra banda, en l’últim període de la transició democràtica, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va instaurar una festa popular que va tenir un gran ressò, l’anomenada Festa de Treball. “Treball” era la publicació d’aquest partit apareguda l’any 1936 i represa en la clandestinitat durant el franquisme.

La festa es va celebrar per primera vegada al setembre del 1977 immediatament després de la legalització el mateix any dels partits polítics (el Partit Comunista d’Espanya a l’abril i el PSUC al maig) i va continuar durant vint anys, fins a mitjan anys noranta, coincidint amb una època de crisi i una disminució de la capacitat organitzativa del partit.

Va prendre com a model la festa d’Unità, la revista del Partit Comunista Italià (PCI) fundada per Gramsci. Es basava en l’ocupació festiva, lúdica, cultural i política d’amplis espais públics de Barcelona. Durant els primers anys se celebrava a Montjuïc, a l’avinguda de Maria Cristina, després es va traslladar a la recta de l’estadi, al Born i finalment a l’estació del Nord, ja amb Iniciativa per Catalunya.

Durant els tres dies que durava, a més de les parades de les diferents agrupacions i federacions locals, on se servien menges i productes de tota mena, hi tenien lloc exposicions, macroconcerts musicals d’actualitat i de caràcter progressista, i una gran diversitat d’actes cívics i culturals, amb debats i discursos polítics. Hi assistien personalitats diverses, intel·lectuals, artistes, sindicalistes i polítics del país i d’invitats de partits germans d’Espanya, França, Itàlia, etc. S’hi escoltaven la Internacional i els Segadors, a més d’altres himnes revolucionaris i cançons emblemàtiques popularitzades en el context de lluita democràtica i antifranquista.

L’assistència no es limitava als militants i simpatitzants del partit, sinó que atreia grans multituds durant tot el cap de setmana. Era un autèntic esdeveniment de masses, un fenomen nou de cultura urbana, una mena d’acte que només es feia a Catalunya. Després, aquest model s’ha generalitzat en altres festes cíviques i de barris, com les fires d’entitats, la Festa de la Diversitat (que organitza SOS Racisme), les fires de la Solidaritat, de cultura popular i el mateix Fòrum Universal de les Cultures.

També Convergència Democràtica (CDC) va convocar durant uns anys (1978-93) una festa o concentració anual dels militants i simpatitzants del partit, oberta a la captació de noves adhesions. Tenia lloc a Montjuïc, el Born o l’Estació de França.

D’altra banda, fa quinze anys que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) organitza la Festa de la Rosa (la rosa és el símbol del socialisme internacional) a la Pineda de Gavà, el tercer diumenge de setembre. En aquest cas es tracta més d’una festa de la “família socialista” –incloent-hi la presència sindical de la UGT–, celebrada amb la intenció de cohesionar les bases del partit en un ambient festiu, marcar l’inici del curs polític i prendre consciència col·lectiva.

Dels Jocs Olímpics al Fòrum de les Cultures

Els Jocs Olímpics

Pierre de Coubertin, a “Les assises philosophiques de l’Olympisme moderne”, l’any 1935, assenyala que “la primera característica essencial de l’olimpisme antic, així com del modern, és la d’ésser una religió […]. L’atleta modern exalça la seva pàtria, la seva raça, la seva bandera. Crec, doncs, haver encertat en restaurar des del principi, a l’entorn de l’olimpisme renovat, un sentiment religiós transformat”.

Quan Pierre de Coubertin, pronunciava aquestes paraules davant d’una assemblea de notables, l’any abans dels Jocs Olímpics de Berlín del 1936, l’olimpisme conservava encara gran part del seu caràcter de culte per a minories, de litúrgia elitista, que l’havia caracteritzat d’ençà que va ser restaurat, el 1896. Ningú no es podia imaginar encara que la bona nova s’estendria arreu del món i esdevindria un dels fenòmens socioculturals més universals del segle XX. Ni el mateix inventor dels jocs moderns hauria pogut sospitar que la cerimònia inaugural dels Jocs de les XXV Olimpíades, un dissabte de juliol del 1992, seria seguit –en directe i a través dels mitjans de comunicació– per 3 500 milions d’espectadors de tot el món. En la majoria dels escrits de Pierre de Coubertin, l’olimpisme s’identifica amb una religió laica. La mateixa idea de “refundació” mítica d’una festa que troba els seus orígens en les arrels de la cultura occidental, a l’antiga Grècia, té molt de revitalisme religiós.

El recorregut de la flama sagrada des d’Olímpia fins a l’estadi, les cerimònies d’inauguració i cloenda en què es combinen litúrgies nacionals i universals, religioses i laiques, líriques i èpiques, la sacralització dels estadis (veritables catedrals laiques), la comunió entre els déus-atletes i els espectadors-fidels, les cerimònies dels trofeus, la distribució jeràrquica de les autoritats, tot recorda la solemnitat de les grans cerimònies religioses. Amb una diferència: no es creu en l’actuació d’éssers sobrenaturals. Les creences màgiques i el vernís mitològic conviuen amb el culte al màrqueting, amb uns sistemes de tecnificació i rendiment sofisticats i, sobretot, amb una creixent mediatització televisiva. Al capdavall, en la religió olímpica, el ritu esdevé espectacle.

Barcelona ‘92

Uns dies abans d’encetar la litúrgia oficial dels Jocs Olímpics, farcida de xifres extraordinàries, esportistes, espectadors, periodistes i mitjans de comunicació, es presentà un escenari esportiu ben diferent, on els símbols i els rituals festius es desplaçaren cap a la cultura popular: el festival olímpic d’esports tradicionals. En aquest context, els grans espais cerimonials olímpics van ser substituïts pels carrers del barri de Gràcia, el port de Barcelona o les instal·lacions de clubs de barri. Durant dos dies l’Olimpíada Cultural organitzà el Festival d’Esports Autòctons, amb la participació de diferents comunitats autònomes espanyoles. Les regates de traineres d’Astúries, Cantàbria, Galícia i el País Basc i les regates de falutxos de València juntament amb les regates de llaguts catalans constituïren una primera mostra d’antics oficis convertits en esports tradicionals aquàtics. Les demostracions de combats de garrote, palo i lluita canària, com també de lluita lleonesa recordaven vells ritus bèl·lics. En els esports de llançament, la força dels antics picapedrers fou interpretada per atletes rurals que competiren en barra aragonesa i castellana; amb un estil més delicat es mostrà l’habilitat exigida en la fona balear i la llave asturiana. Una habilitat que tornà a tenir protagonisme en el repertori variat de bitlles d’Aragó, Astúries, Castella i Lleó, Galícia, Múrcia, València i Catalunya. D’altra banda, els jugadors de pilota valenciana mostraren una estètica curiosa quan convertiren les parets, les voreres i el terra d’un carrer en un trinquet extraordinari per a jugar al raspall. Els esports de força van tenir el seu protagonisme amb la modalitat aragonesa de l’aixecament de sacs (talega) i un repertori variat d’esports rurals bascos. La màxima citius, altius, fortius es veu confirmada en competicions tan exigents com l’estirada de corda (sokatira), serrar troncs per parelles, tallar troncs plantats en sentit horitzontal o vertical amb destral, transportar txingas molt feixugues que imiten antics bidons de llet, aixecar sacs, pedres, enclusa, fardell i carro. En aquesta litúrgia que combina tradició i modernitat es poden intuir vells ritus religiosos i profans que es combinen en oficis, cerimònies i costums que primer van ser jocs espontanis, després esdevingueren tradició i que posteriorment han estat considerats esports tradicionals o autòctons.

La cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics del 1992 va esdevenir un espectacle multitudinari. Amb escenografies plenes de color, llum, música i una simbologia elaborada, per a donar a conèixer alhora la ciutat de Barcelona i Catalunya.

Fototeca.com - R. Ramos

La cerimònia inaugural d’uns jocs olímpics és el gran potlatch de la contemporaneïtat: un gran escenari de creació de rituals, de consum dels recursos acumulats, de presentació generosa d’una ciutat als estranys. A Barcelona, totes les mirades es concentraren en la coreografia olímpica. Mitjançant jocs de colors, gestos, moviments, músiques i símbols es va voler resumir la identitat d’una ciutat i d’un país, tot combinant valors locals amb valors universals. El moment culminant d’aquest gran ritual és l’arribada de la flama. El cicle olímpic comença amb l’encesa del foc sagrat a la mítica ciutat grega, Olímpia. Quan la flama entra en l’estadi s’acaben els ritus i comencen els rècords. L’espectacle ideat pels grecs era una magnífica mostra de la “invenció de tradicions” que sempre ha caracteritzat l’olimpisme modern. Tot i que la gent creu fermament que el ritual de la flama és una reminiscència dels jocs clàssics, de fet va ser introduït en la litúrgia olímpica per Carl Diem als anys vint, i el seu cerimonial és plenament modern.

La cerimònia de comiat dels Jocs Olímpics de Barcelona fou tan original com la inaugural. La litúrgia del foc tornà a barrejar elements religiosos i profans i el cert és que la identitat nacional i cosmopolita de Catalunya fou present en tot l’espectacle, des de la recreació que els Comediants van fer de la tradició festiva, fins a la música culta de Casals i la popular –màgica i poderosa– dels gitanos de Barcelona.

El Fòrum Universal de les Cultures

Al mes de setembre del 2004, Joan Clos, feia unes declaracions al programa “La nit al dia” del C33 de Televisió de Catalunya, en les quals valorà el Fòrum com “una trobada sense precedents, equivalent a la que va posar en marxa Pierre de Coubertin fa més d’un segle. Hem aconseguit posar el Fòrum en l’agenda internacional. Les exposicions universals van ser el gran esdeveniment del segle XIX, els Jocs han estat el gran esdeveniment del segle XX i el Fòrum pot ser el gran esdeveniment del segle XXI”.

Per la seva banda, Manuel Delgado assenyalava que: “El Fòrum 2004 hauria pogut ser una ocasió per al debat social i intel·lectual que fes l’elogi de la pluralitat i la denúncia de la desigualtat, però les coses no van en aquesta direcció. Massa institucions, massa multinacionals i massa diners per creure que el Fòrum pugui ser, com a màxim, cap altra cosa que un gran parc temàtic al qual seran convidats tota mena de capitostos i gurus, i en el qual la diversitat humana serà exhibida com un xou grandiós i amable de llum i de color. Un Circ.”

El fet és que dotze anys després dels Jocs Olímpics de Barcelona, el mateix any en què se celebraven els Jocs Olímpics d’Atenes del 2004, Barcelona ha tornat a acollir un gran esdeveniment. L’impuls inicial, l’havia donat el llavors alcalde de Barcelona Pasqual Maragall, que uns anys després de la cita olímpica havia proposat la celebració d’una trobada internacional que permetés renovar la ciutat i projectar-la novament al món. En no poder ser la capitalitat europea de la cultura, ni tampoc l’exposició universal, les autoritats van proposar un acte nou sobre el qual no existien patrons previs, batejat amb el nom de Fòrum Universal de les Cultures. La idea va néixer de la voluntat de recerca de models de convivència nous, com a espai de diàleg dels debats urgents del segle XXI. Partint de la iniciativa de les administracions públiques i amb el suport de la UNESCO, el Fòrum trià tres eixos temàtics: desenvolupament sostenible, diversitat cultural i condicions per a la pau. Al voltant d’aquestes qüestions obrí les portes al maig del 2004, amb un espectacle titulat “Moure el món”. L’oferta basà el seu atractiu en l’espectacular urbanització d’una àrea de Barcelona fins llavors marginal –la desembocadura del Besòs– i en un seguit d’activitats ben variades: 49 diàlegs on participaren 2 411 ponents i 69 325 assistents; 348 espectacles; 23 exposicions, entre les quals destacà especialment la dels “Guerrers de Xi’an”, “Veus”, “Ciutats i cantonades” i “Habitar el món”; paral·lelament van organitzar-se 180 espectacles en la ciutat.

El recinte del Fòrum es dividí en cinc àrees, de les quals la Plaça –una extensa esplanada de setze hectàrees– fou un dels escenaris principals; espectacles permanents, espectacles de carrer, concerts, teatre, circ, exposicions, mostres i tallers. Aquesta plaça, la segona més gran del món, de seguida traslladava el visitant a una dimensió festiva i lúdica, ja que com en qualsevol vila la plaça esdevé un dels espais neuràlgics de la festa. Els jocs i esports tradicionals van ser elevats a la categoria d’agents socialitzadors dels valors que promovia el fòrum.

El Fòrum va suscitar un moviment d’oposició que es nodrí de diverses iniciatives de protesta urbana que havien tingut lloc a Barcelona els darrers anys: el moviment antiglobalització, els ocupes, les manifestacions contra l’Europa del capital i la guerra d’Iraq, etc. Arran del IX Congrés d’Antropologia celebrat a Barcelona el 2002, els 600 participants van aprovar una declaració sobre el Fòrum que posava de manifest els perills d’un multiculturalisme superficial justificador de polítiques d’immigració restrictives. Tot plegat confluí en una Assemblea de Resistències al Fòrum que organitzà nombrosos actes i publicà un llibre distribuït de manera gratuïta. Aquests col·lectius van utilitzar sovint el llenguatge de la festa per expressar la seva protesta. Una de les iniciatives que tingueren més ressò fou una invasió del Fòrum per terra, mar i aire, que pretenia ser pacífica malgrat acabar amb alguns aldarulls.

En certa manera, el Fòrum ha proposat un nou model de parc temàtic de la cultura i de l’urbanisme. La immensitat i delimitació del recinte, l’orientació de l’oferta vers el públic familiar i el turisme, la tarifa d’entrada, fins i tot les cues per entrar als espectacles i exposicions, recordaven parcs temàtics. Però amb dues diferències: el que s’hi exposava pretenia no ser fictici –de cartó pedra– sinó real –persones i peces de cultures concretes–; i es volia no només divertir sinó fer pensar –aquest era el plantejament dels 49 Diàlegs, i les 141 Preguntes, una de les iniciatives més senzilles i d’èxit gràcies a la seva promoció de la participació popular.

Després de 141 dies de funcionament, el Fòrum tancà les portes el 26 de setembre amb motiu de la festa de la Mercè; la litúrgia de la festa tornà a fer acte de presència. Més de mig milió d’assistents comprovaren la potència de 16 000 quilos de material pirotècnic, llançats des de 15 vaixells i 80 catamarans, al llarg de dos quilòmetres i mig de costa. La ciutat mexicana de Monterrey ha agafat el relleu per a organitzar la segona edició l’any 2007.