Els repertoris de ballables de parella que es programen en un ball amb motiu d’una festa major, una revetlla, un ball de cap d’any o de Carnaval, o qualsevol diumenge a la tarda, en un passat més o menys recent, estan formats per gèneres que es poden agrupar en tres grans famílies: els de procedència europea, els vinguts de l’Amèrica del Nord i els llatinoamericans.
El teatre popular, en paraules de Xavier Fàbregas, és fet pel poble i per al poble, o com deia Konrad Schoell, es el que ofereix al poble –a la majoria de la població o a les capes menys privilegiades– les majors possibilitats d’identificació. No és organitzat ni representat per professionals, sinó pel poble mateix. D’una banda, hi són implicats els elements de la comunitat que, a nivell amateur i voluntariós, executen l’espectacle; i de l’altra, el públic que, en tant que comunitat, el legitima i en participa.
El Nadal, festa cabdal en els països de cultura cristiana ha generat un ric patrimoni de representacions. Hi ha una voluntat, en la representació popular de la narració del naixement de Crist, de voler apropar-la a la realitat més propera de cada indret, de cada cultura. La universalitat de la festa no exclou la diversitat de formes de representació local, al contrari, en surt reforçada.
El ball de Serrallonga havia estat ben present a la Catalunya Vella. A Pardines, aquest ball parlat incorporava també l’històric bandoler, el Fadrí de Sau. La imatge data del 1921.
Arxiu Històric Comarcal de Ripoll
La industrialització i l’adveniment de la societat capitalista comportaren canvis profunds en la societat i en la cultura popular. La distracció quotidiana dels homes, un cop acabada la jornada laboral, era el cafè o la taverna, llocs en què bevien i es jugaven el sou. Les dones s’havien d’acontentar amb el safareig al carrer o a la botiga.
Pes amb inscripció procedent del poblat ibèric de Puig Castellar, un dels més importants de Catalunya (s. VI aC – s. II aC).
Enciclopèdia Catalana
Totes les llengües del món, les han fetes les persones que les han parlades al llarg del temps. Els doctes –escriptors i estudiosos– han recollit els testimonis de la llengua que les dones, els homes i els infants han parlat, els han presentat a través d’un embolcall literari –poesies i narracions de tota mena– i els han codificat i estudiat amb metodologia científica. Pel que fa a la llengua catalana es troben múltiples testimonis d’aquesta manera de procedir.
El català, com totes les llengües romàniques, va néixer a conseqüència de l’evolució del llatí vulgar local. Pot ser considerat, per tant, una llengua popular, que amb el temps esdevindrà la llengua d’un poble, de la nació catalana.
Just a l’inici de la novel·la La ciutat dels prodigis, Eduardo Mendoza escriu el següent fragment:
“Als fenicis [sic] els van seguir els grecs i els laietans. El pas dels primers va deixar residus artesanals; als segons els devem dos trets distintius de la raça, segons els etnòlegs: la tendència dels catalans a inclinar el cap cap a l’esquerra quan fan veure que escolten i la propensió dels homes a criar pèls llargs als orificis nasals.”
C’est oublier l’immense domaine de la littérature de voie orale qui, pendant des siècles, est malgré tout parvenu à satisfaire les besoins d’art, d’éducation et de rêve d’une enfance qui dans sa grande majorité ne savait pas lire ou n’était pas destinée à apprendre a lire.
Marc Soriano