Estudiosos i diccionaris de la llengua

L'estudi de la llengua

Totes les llengües del món, les han fetes les persones que les han parlades al llarg del temps. Els doctes –escriptors i estudiosos– han recollit els testimonis de la llengua que les dones, els homes i els infants han parlat, els han presentat a través d’un embolcall literari –poesies i narracions de tota mena– i els han codificat i estudiat amb metodologia científica. Pel que fa a la llengua catalana es troben múltiples testimonis d’aquesta manera de procedir.

El narrador del conte “Vetlles d’estiu”, que forma part de la primera edició de Marines i boscatges (1903), de Joaquim Ruyra, explica el següent:

“Altrament les converses eren quasi sempre variades, quasi sempre interessants, sobretot per a mi, que hi sotjava les paraules de la terra ab la mateix afició ab què un botànic herboreja en una comarca ufanosa i poc visitada. No calia pas que em queixés d’haver de raure ab alguna cosa grollera. Recollia, en canvi, unes fineses tan fresques, tan flairoses! I a més a més el lloc, l’hora i la tempura eren tan placèvols!” (“Vetlles d’estiu”, p. 54).

Retrat de Joaquim Ruyra, escriptor que pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans i fou un bon col·laborador de Fabra en l’arreplega de mots i la discussió de problemes filològics. Contribuí a la fixació de la llengua literària.

Enciclopèdia Catalana - M. Manent

És ben clar que qui parla aquí és l’autor de la narració –Joaquim Ruyra–, que en realitat està explicant a les persones que el llegeixen com procedia a l’hora d’escollir els mots que passaran a formar part de les seves narracions. Al final de Marines i boscatges, J. Ruyra escriu unes pàgines de “Comiat” que donen testimoni, de nou, de les pregones inquietuds lingüístiques de l’escriptor:

“A pesar de l’ortografia seguida en aquest volum, per causes que no cal explicar i que no són pas imputables als editors, vull advertir que, en general, só partidari de la de L’Avens.

En quant al llenguatge, he seguit la norma d’admetre com a bona tota locució, vingui d’on vingui, que per haver sigut generalment acceptada pels ingenus (vull dir la gent rural i sense lletres) del nostre poble, ha pres carta de naturalesa catalana. Quan arriba aquest cas, lo mateix en la nostra que en qualsevol altra llengua, crec que és estèril l’afany dels puristes, que volen lluitar contra la invasió. Totes les llengües vives se transformen; i entenc que els bons oficis dels literats s’han de cenyir a vigilar les noves assimilacions i encarrilar-les per a què es converteixin en riqueses.” (“Comiat”, p. 343)

Així, el que es podria anomenar el “mètode” de recollida de mots de la llengua del poble que usava un literat com ara J. Ruyra és el mateix que el que emprava el gran lingüista Joan Coromines en les seves enquestes lingüístiques. Un text del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECat) en dóna bon testimoni:

“En els anys 1961-63, recorrent les terres valencianes de cap a cap, ho vaig sentir a gent pagesa i de parlar integralment espontani, però quasi només al sud del Xúquer, bastant sovint sobretot del Benicadell enllà («méz o ménys» tinc anotat d’un muntanyenc de Tibi, i ho recordo d’altres pobles entre Alcoi i Alacant); més al Nord manco o menos (aquest darrer fins en les dites castellonenques recollides en excel·lent català per Borràs i Jarque: «en eixe món tot té remei menos la mort».” (DECat V, 593b7-17)

Uns quaderns de l’any 1935, en què el mestre Joan Coromines anotava informacions sobre les excursions que feia i les enquestes que realitzava per obtenir dades sobre la llengua i la toponímia populars, recullen amb molta precisió la manera de procedir del gran lingüista per aplegar informacions sobre la llengua popular. En el cas que es reprodueix tot seguit, l’aleshores jove lingüista i col·laborador de Pompeu Fabra, recull dades sobre els noms de lloc Vilamajor i la Força, al Vallès Oriental:

Font: Caçador jove del país en començar la carena:

—Quin poble hi ha cap allí?
—Vilamajor.
—I més amunt?
—Sant Pere.
—De què?
—Sant Pere de Vilamajor.
—Aquell també és Vilamajor, doncs?
—Sí, perquè aquest d’aquí és Sant Antoni.
—I la Força, on és?
—És el mateix que Sant Pere.

Font: Nen que collia bolets prop del turó de Can Ram i la seva mare (que intervé després). Tots dos viuen a Sant Pere.

—Quin poble hi ha cap allí?
—Vilanova.
—Vilanova?
—(La mare). Sí, allí hi ha Vilanova.
—I més amunt?
—Més amunt, Sant Pere. Sant Pere de Vilamajor.
—Nosaltres ens pensàvem que Vilamajor era el de cap aquí.
—Sí, aquest és Vilamajor però nosaltres també en diem Vilanova. Ara que el nom veritable és Sant Antoni de Vilamajor.
—I la Força?
—És el mateix que Sant Pere, i moltes vegades en diem la Força.

Font: L’home de can Blau.

Mateixes respostes que l’anterior, però recalcant que quan parlen entre ells, de l’un diuen Vilanova i de l’altre la Força, però els noms “veritables” són Sant Pere de Vilamajor i Sant Antoni de Vilamajor.

–I quan dieu Vilamajor tot sol, quin voleu dir?
–Volem dir Sant Antoni.

Tant el testimoni literari que reporta Joaquim Ruyra com les informacions precises que aporta Joan Coromines ens situen de ple en el cor d’una tasca apassionant que consisteix a recollir amb criteris científics la parla de les dones i els homes dels països de parla catalana.

Gutenberg mostra al seu soci Johann Fust la impremta de tipus mòbils que havia inventat. El nou sistema s’estengué ràpidament per tot Europa al s. XV.

Enciclopèdia Catalana

Les llengües d’Europa agafen la fesomia pròpia –unificada i distintiva– a partir de la invenció de la impremta de tipus mòbil atribuïda a Gutenberg, que publicà la Bíblia llatina, el primer llibre imprès, l’any 1456, tot i que el peu d’impremta d’aquesta obra porta el nom de Johann Fust, antic soci de Gutenberg. Durant l’edat mitjana, probablement a partir del segle VII dC, les llengües romàniques, filles del llatí vulgar, aniran prenent forma i accedint a l’escriptura, en principi de manera lenta i vacil·lant i, a partir del segle XIII, en el cas de la llengua catalana, de forma cada vegada més consistent i unificada.

La sort, però, no acompanyà la història dels països de llengua catalana en el moment decisiu de la invenció de la impremta i de la possibilitat de difondre textos escrits, en múltiples còpies idèntiques, a partir d’un sistema ortogràfic cada vegada més uniforme. La corona de Catalunya-Aragó passà l’any 1412 a un rei de nissaga castellana, Ferran I, i els països de parla catalana ocuparen a partir d’aquell moment una posició clarament marginal en el nou estat espanyol. El tractat dels Pirineus (1659) comportà l’annexió del Rosselló i part de la Cerdanya a França; aquells territoris catalans a partir d’aleshores començaren un procés molt llarg de francesització.

La llengua catalana arribà al principi del segle XX en una situació de gran confusió: era la llengua familiar de pràcticament la totalitat de la població en els tres països de la part espanyola: Principat de Catalunya, Illes Balears i antic Regne de València, però no tenia gairebé cap mena de presència escrita ni institucional. No disposava de cap dels mitjans necessaris per a poder arribar a ser un instrument de cultura superior: calia establir les normes gramaticals (ortografia, morfologia i sintaxi) i fixar el corpus lèxic (diccionari) de la llengua catalana. En comparació de la llengua castellana –que a Catalunya era l’única llengua de l’ensenyament– que disposava d’una institució acadèmica (Academia Española) des del segle XVIII, que editava ortografies, gramàtiques i diccionaris normatius per al castellà, la situació del català –llengua mancada de tots els instruments socials i lingüístics necessaris per a poder assolir un ús escrit normal– era clarament de gran feblesa.

L’obra de Pompeu Fabra

Ferran Rahola, gendre de Pompeu Fabra, explicava a Joan Coromines, que aleshores era catedràtic a la universitat de Chicago, en una carta datada a Perpinyà el 28 de gener de 1949, aquests detalls tristos i entranyables:

“[Fabra] Passà el dia de Nadal [de 1948] amb nosaltres.[…] En baixar del tren, a Prada, trobà que feia molt fred i digué: –Ací fa molt fred; veiam, veiam què passarà! […] Pujà les escales de pressa. Va treure’s el capell, s’assegué en el silló on seia habitualment, llegí un parell de felicitacions i demanà un vas d’aigua. La mamà va portar-l’hi i quan anava a sortir del menjador sentí el vas que queia: el papà ja era mort!” (Pompeu Fabra i Joan Coromines: La correspondència dels anys de l’exili, carta XIX, p. 98-99.)

Aquesta carta tan senzilla aporta un testimoni de primera mà de la fi d’un home l’obra del qual es pot considerar que ha estat la més important –des del punt de vista del reconeixement i l’eficàcia– per a la història de la cultura catalana del segle XX. Pompeu Fabra és un punt culminant en la història de la cultura catalana. Totes les manifestacions escrites de la llengua catalana culta passen pel sistema de codificació de la llengua que P. Fabra va establir.

Retrat de Pompeu Fabra i Poch.

Enciclopèdia Catalana

P. Fabra havia nascut a la vila de Gràcia l’any 1868. Durant el curs escolar 1884-85 va escriure la seva primera obra: Ensayo de gramática de catalán moderno, publicada l’any 1891. Estudià la carrera d’enginyer químic. Va ser membre del grup de “L’Avenç” (1881-93), des del qual inicià una campanya de renovació cultural i lingüística. Entre el 1902 i el 1912 fou professor de química a Bilbao. El 1907, Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, fundà l’Institut d’Estudis Catalans i l’any 1911 la Secció Filològica. L’any 1913 l’Institut publicà les Normes ortogràfiques, degudes bàsicament a P. Fabra. El 1917 publicà el Diccionari ortogràfic i el 1932 el Diccionari general de la llengua catalana. L’any 1956 Joan Coromines tingué cura de l’edició pòstuma de la Gramàtica catalana, que P. Fabra redactà entre els anys 1940-48.

L’obra de Fabra ha estat absolutament fonamental per a la cultura i la llengua catalanes. Gràcies al seu treball infinitament intel·ligent, la llengua catalana deixà de ser una realitat confusa i embardissada i es convertí en un mitjà de cultura refinat i apte per a tots els usos, sense cap mena de limitació.

P. Fabra va ser el primer català amb mentalitat de lingüista que va entendre quin era el problema fonamental de la llengua catalana: la necessitat d’una codificació. Ell va ser també el primer home que posseí els dots intel·lectuals necessaris per a poder resoldre aquest problema terriblement complex.

El seu primer llibre, redactat quan tenia setze anys, sorprèn per la lucidesa dels plantejaments que presenta. El Fabra de l’època de “L’Avenç” proposa i usa un model de llengua extremament modern i agosarat. Així, per exemple, en la traducció de L’intrusa de Maeterlinck, realitzada per Fabra l’any 1893, escriu ome, abitació, sense la lletra hac, considerada un element arcaic i inútil; però aquest català sense hacs no triomfà. Va haver d’arribar l’hora de la Mancomunitat (1914-1925), amb Prat de la Riba, i uns bocins de poder polític, utilitzats de manera intel·ligent, perquè la codificació de P. Fabra s’imposés. El pacte amb el poder va comportar algunes renúncies, com ara tornar a escriure home amb hac. La llengua sense una institució amb poder polític eficaç no té futur. Ell va ser el primer lingüista que ho va experimentar.

Joan Coromines m’explicava que, en la seva joventut, quan treballava amb P. Fabra a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut, sovint havia sentit que el mestre deia, a propòsit d’algun problema lingüístic que intentava resoldre: “Això, com ho deia el pare?” La llengua per a ell és tradició: calia que el català reflectís la llengua parlada –la llengua del pare i de les dones, homes i infants del carrer– i que tingués en compte la llengua clàssica; però establir un model d’aquestes característiques demanava una dosi de lucidesa formidable. El català que codificà com a llengua moderna i de cultura havia de ser una llengua clara i lògica, autònoma, germana de les altres d’Europa, i havia de ser, fonamentalment, una llengua nacional: de tots els països de parla catalana. Per portar a terme aquest gran projecte calia la col·laboració de les mestres i els mestres i dels escriptors. En aquest sentit el treball d’escriptors de la categoria de Josep Carner va ser fonamental per al triomf de la codificació fabriana.

L’obra de P. Fabra es va imposar en un temps molt breu de normalitat cultural i política: l’any 1932 va publicar el Diccionari general de la llengua catalana. Aquest mateix any fou nomenat catedràtic de llengua catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any 1936 va començar la guerra civil i el 1939 Fabra s’exilià. A partir d’aquest moment començà una època de tenebres per a la llibertat i de persecució implacable contra la llengua catalana. L’obra de Fabra, però, va ser més forta que les tenebres del franquisme. Sense ell, la llengua catalana s’hauria trobat en una situació de precarietat cultural absoluta, pràcticament sense cap possibilitat de futur; és per això que la seva obra és un dels carreus fonamentals de la cultura catalana moderna.

Portada de la primera edició del Diccionari general de la llengua catalana, elaborat per Pompeu Fabra i editat per l’Institut d’Estudis Catalans el 1932.

Enciclopèdia Catalana

Precedit d’una exposició de l’ortografia catalana segons el sistema de l’I. d’E. C, el Diccionari ortogràfic redactat sota la direcció de P. Fabra, membre de la Secció Filològica (Barcelona: Institut d’Estudis Catalans 1917), és una obra prodigiosa de saviesa lingüística. El “Pròleg” –p. 5-21– i l’“Exposició de l’ortografia catalana segons el sistema de l’Institut” –p. 23-76– són uns tractats modèlics que demostren que sabia exactament què volia per a la llengua catalana: que fos una llengua de cultura equiparable a les grans llengües de cultura d’Europa (P. Fabra estableix notables comparacions entre la grafia dels mots en llatí, castellà, italià, francès, anglès i català). El cos d’aquesta obra conté la forma gràfica del conjunt de mots que considerava que formaven el cabal lèxic fonamental de la llengua catalana literària o estàndard, amb algunes indicacions morfològiques (nas m.; pl. nassos; nasalització (i-ó) f.; pl. nasalitzacions; necessita verb Ia).

L’obra de normalització de la llengua catalana que va emprendre arribà, d’alguna manera, a la culminació l’any 1932 quan es va publicar el Diccionari general de la llengua catalana, per Pompeu Fabra, “membre de l’Institut d’Estudis Catalans, professor de llengua catalana a la Universitat de Barcelona”. En el “Prefaci” Fabra escriu:

“El present DICCIONARI no pretén contenir tots els mots avui inventariats: això està reservat al futur gros diccionari de l’Institut. En aquest, en què els mots figuraran distribuïts en dues llistes alfabètiques distintes (com, per exemple, en el Webster, anglès, o en el Petrocchi, italià), poden acollir-se –separats que vagin dels mots d’ús general en la llengua– des del mot antic completament caigut en desuetud fins al mot dialectal més insignificant i àdhuc els castellanismes i tots altres mots jutjats avui inacceptables que trobem usats en els escrits dels autors renaixentistes. Poden acollir-s’hi i àdhuc convé que s’hi acullin. Però no així en un Diccionari com el present, que pretén ésser normatiu i en què llur inclusió podria semblar un encoratjament a usar-los, cosa ben perillosa en els moments actuals en què molts, desitjosos de millorar llur català, van a la recerca del mot estrany amb què reemplaçar l’habitual, sia aquest bo o dolent.

Segurament algú no trobarà bé que no sigui inclòs en el DICCIONARI GENERAL tal o tal mot peculiar de la seva contrada; però que pensi que si aquest mot ha de figurar un dia en el diccionari general de la llengua literària, ha d’ésser perquè un escriptor d’aquella contrada l’elevi, ell que el coneix bé, a la categoria de mot literari. Altrament, ens exposaríem a carregar el lèxic literari de mots que, mal apresos per la gent, més aviat entrebancarien l’obra de depuració i fixació de la llengua escrita. La no inclusió de tals mots podrà ésser també blasmada per certs lingüistes, que precisament en van a la recerca; però aquests han de parar esment que el present DICCIONARI no és escrit tenint en vista llurs investigacions, sinó el millorament de la llengua escrita i la seva difusió entre la massa parlant catalana. I és per això que, si per l’un costat ometem mots que tenen un indubtable interès per al lingüista, per l’altre consignem mots tècnics de formació grecollatina, mots internacionals d’un ben petit interès lexicogràfic, però que cal que s’incloguin en un diccionari normatiu perquè interessa indubtablement a molts la coneixença de llur forma catalana.” (“Prefaci”, p. VI-VII.)

Fotografia actual de la calaixera que serví per a ordenar bona part del material amb què treballava Pompeu Fabra.

Enciclopèdia Catalana - Montse Catalán

Aquests paràgrafs de llengua modèlica ofereixen una idea ben clara de l’objectiu de P. Fabra quan va redactar aquest diccionari: establir el lèxic de la llengua literària o estàndard culta, que permetés escriure en llengua catalana amb les mateixes garanties i seguretats que qualsevol persona europea culta té quan escriu en la seva llengua.

El Diccionari general de Fabra conté 51 820 articles, amb 78 534 accepcions i 38 146 exemples. Se sap que Fabra va seguir molt de prop en l’estructura de les entrades de la seva obra –i fins i tot en els exemples– el Dictionnaire Général de la Langue Française, d’Adolphe Hatzfeld, Arsène Darmesteter i Antoine Thomas, aparegut entre els anys 1890 i 1902. És un diccionari d’“un senyor de Barcelona” fill del seu temps, de manera que respon a allò que avui s’anomenaria “políticament correcte” per a una persona culta i de ciutat del seu moment. Dos exemples:

Antoni Maria Alcover i Francesc de B. Moll

Mossèn Antoni Maria Alcover és el personatge més estrambòtic de la història de la lingüística, probablement de tots els temps i indrets. Va escriure vint-i-quatre volums de Rondaies d’en Jordi des Recó, en els quals expressava amb un llenguatge d’una vivacitat absoluta la parla pagesa –passada pel seu peculiar filtre estilístic– de la possessió de Santa Cirga, a Manacor, on havia nascut i viscut fins que anà a estudiar per capellà al Seminari de Palma:

“Això era un carboner que tenia un fii, una fia casada i dues fadrines. Un dia el Rei, caçant, passa per davant sa barraca d’es carboner, i troba sa seua fia darrera, una fadrineta de setze anys, sa més galanxona, que havia nom Catalineta.” (Jordi des Recó, Rondaies mallorquines: “Sa Fia d’es Carboneret”.)

El canonge era un home de grans rauxes, que un bon dia de l’any 1901 va decidir fer pública una proposta colossal que portava el títol: DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA, Lletra de convit que a tots els amichs d’aquesta llengua envia Mossen Antoni Mª Alcover, Pre. Vicari General de Mallorca (Palma: Estampa de Felip Guasp 1901). Allí formulava la proposta següent:

“Amb el moviment generós, ardit, sempre creixent, incontrastable, a favor de la nostra llengua estimadíssima, tant d’anys desjectada, envilida y desconeguda de sos meteys fills, –tot hom, per poderla escriure y parlar correctament, demana la gramática y el diccionari. […]

Ara el diccionari no está fet, ni d’un bon tros. A Catalunya i a Valencia, sigles enrera en foren alguns, notables per aquella época, però incomplets, que deixaven la cosa a mitjes astes y que no responen a-n els imponderables progressos qu’ha fet la novella ciencia filológica, ni a la revolució salvadora, profunda, radical qu’aquella admirable ciencia ha obrada dins l’estudi de les llengues. […]

Que es lo que volem fer Aquest diccionari no ha d’esser just de la llengua parlada a Mallorca y parlada actualment, sino de la llengua qui amb lo nom de llemosina o catalana es coneguda y famosa dins el mon literari desde’l sigle XII, y es une de les branques mes importants de la estensa, de la veneranda llengua d’oc, la qual floria a les totes ja en el sigle XI y reynava com cap altra d’Europa desde el Loire fins a l’Ebre, desde’ls Alps fins a l’Atlántich. […]

Manera de realisar el pensament § 1. Com han d’esser les cèdules Lo primer de tot, l’únich sistema prenidor, l’única manera acceptable de fer aquesta gran replega, aquest nombrós y casi interminable inventari de paraules, frases y formes en que ha de consistir el diccionari, es el sistema de papeletas o cédules, axò es, replegar les paraules, frases y formes, posantles a un trosset de paper quadrangular de 105 milimetres de llarch y 74 d’ample, escrivint per llarch.”

A.M. Alcover entén que aquest gran diccionari que proposa fer amb la col·laboració de persones d’arreu dels països de parla catalana s’ha de distribuir en dues seccions: “1er. Els monuments escrits en tots els sigles de la llengua; 2on. La llengua vivent en la boca dels pobles qui la parlen”. A propòsit del llenguatge popular el canonge, escriu:

“Ben estudiar el llenguatje vivent a Catalunya, a-n el Rosselló, a Mallorca, a Valencia, ben cercats tots els recons de l’antiga nacionalidat catalana, encara resulta l’idioma riquissim y no impossible de restablir son primitiu imperi, pompa y esplendor. La questió es cercar, rastretjar, enforinyar per tot, no deixar cap reconet, aficar el nas per ont se vulla, a fi de replegar, de remassar tot lo que hi haja, y llavò fer la triadella. […] Lo primer que tot hi ha que fer la llista de dites professions y oficis; y ha d’esser molt per menut y ben espinzellada, a fi de que sía mes bo de fer trobar totes les paraules referents a tal secció, sense fer llobades ni coes, ni deixar res per vert, tota vegada que en la replega no hi ha que refuar ni rebrotxar res: tota herba ha de fer feix.”

Llista de la secció “arts i oficis”, un veritable prodigi de classificació del món popular al principi del segle XX.

Editorial Moll

La llista de la secció “arts i oficis”, que figura a baix d’aquesta pàgina i de la següent, és un veritable prodigi de classificació del món popular al principi del segle XX. Es tracta d’una radiografia d’un món popular –des dels gallistes que anaven de fira en fira fent lluites de galls, fins als merda-caners, que recollien amb una pala i una cofa els excrements que els animals deixaven pels carrers– que es va extingir al llarg del segle XX, però que viu en certa manera en les pàgines del gran Diccionari català valencià balear, que va ser el nom amb què l’obra finalment va sortir publicada, i no amb el nom originari de Diccionari de la llengua catalana.

A.M. Alcover, conscient que no era una persona preparada en el camp de la filologia, decidí d’aprendre alemany, la llengua en què al llarg del segle XIX s’havia format la lingüística romànica i visitar les universitats alemanyes capdavanteres en l’estudi del saber filològic. Durant els anys 1907 i 1912-1913 va estudiar a Alemanya i va fer amistat amb dos dels més grans lingüistes europeus de la primera meitat del segle XX: Bernhard Schädel i Wilhelm Meyer-Lübke. Tots dos van fer estades a Mallorca per fer unes classes de dialectologia i lexicologia al col·laborador d’Alcover, Francesc de B. Moll.

A fi de recollir dades sobre la llengua parlada en els diversos territoris de parla catalana, A.M. Alcover féu moltíssimes “eixides” o excursions filològiques amb l’objectiu de recollir la parla vivent. La primera eixida documentada a la Catalunya Vella és de l’any 1900 i el 1928 feia enquestes a Palma. La majoria d’aquestes sortides per recollir materials lingüístics per al diccionari, les va fer acompanyat de Francesc de B. Moll. Les excursions les solien fer muntats dalt d’una mula, amb cavalcades a vegades de vuit o deu hores, fins a arribar a llogarets molt allunyats, sovint havent de suportar tota mena d’incomoditats causades pel temps o per la displicència dels informants.

El conjunt de dades recollides en les enquestes es convertiren en gairebé tres milions de cèdules que, ordenades pacientment durant cinc anys, van atapeir els calaixos del gran cedulari de mossèn Alcover.

Els treballs de redacció del diccionari van començar l’any 1924. El primer fascicle es va publicar el 1926 i el primer volum l’any 1930. El segon volum –ja d’acord amb les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans– es va publicar l’any 1935, després de la mort del cèlebre canonge promotor de la gran obra. Entre el 1950 i el 1962 van sortir a la llum els vuit volums restants. Moll va redactar pràcticament tot sol els grans volums que componen l’obra. A partir del 1943, el filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner l’ajudà en les tasques de redacció, i més tard rebé també l’ajuda de la seva filla Aina Moll Marquès. Entre els anys 1964-68, els dos primers volums van ser reeditats notablement millorats.

El Diccionari català valencià balear d’Alcover-Moll és el millor diccionari de qualsevol llengua romànica. Entre les llengües del món, probablement sols és superat per The Oxford English Dictionary, Second Edition (20 vol.) de J.A. Simpson (editor) i Edmund S. Weiner (1989). D’altra banda, actualment és consultable en línia (http://dcvb.iecat.net/). Un parell d’articles d’aquesta obra ens podran donar una idea ben clara del tipus de diccionari que és l’Alcover-Moll:

Francesc de B. Moll, editor i lingüista. Estudiós infatigable, féu una tasca de primer ordre a favor del coneixement i la difusió de la cultura catalana. Rebé nombroses distincions.

Enciclopèdia Catalana - P. Català

Es pot veure que l’estructura és perfecta: les accepcions es troben numerades amb xifres i les subaccepcions amb lletres. Els exemples que provenen de fonts literàries són escrits en una altra família de lletres a fi de fer-los ressaltar de la resta del text. Molts articles es troben complementats amb apartats que recullen detalls de gran interès sobre la cultura popular i el folklore de les diverses terres de parla catalana, refranys, sinònims i derivats –augmentatius, diminutius, pejoratius–, la pronunciació segons els diversos parlars on el mot és viu i informació etimològica, succinta, però de gran precisió i interès. L’efecte estètic de les pàgines –Moll tenia uns grans coneixements en l’art tipogràfic– és d’una altíssima bellesa i elegància.

Els elements de cultura popular que conté aquest formidable repertori lèxic són de gran interès i informacions comparables no es troben en cap diccionari de cap altra llengua. Així, a propòsit de caragol:

Vegem un altre article dedicat a la descripció d’un joc infantil:

Els dibuixos i les partitures de les cançons són obra també de Francesc de B. Moll. Aquest home ha estat un dels genis més grans de la cultura catalana del segle XX. El jove Francesc de Borja era un estudiant del seminari de Ciutadella de Menorca, especialment dotat des del punt de vista intel·lectual, que va tenir la sort de conèixer el pintoresquíssim capellà filòleg, Mn. Antoni M. Alcover. A partir de l’any 1921 començà a treballar en el gran projecte del diccionari que el canonge havia donat a conèixer en la Lletra de convit de l’any 1901. Moll, home especialment dotat per a les llengües –redactà mètodes per a l’ensenyament de l’italià i l’alemany, i traduí llibres de filologia de diverses llengües– redactà pràcticament en solitari, a partir de la mort del seu mestre Alcover, l’any 1932, els grans volums d’aquesta obra magna de la lingüística catalana. Moll és autor també d’altres obres importants: Gramática histórica catalana (1952), Els llinatges catalans (1959) i Un home de combat (Mossèn Alcover) (1962). El 1970 publicà el primer volum de les seves memòries amb el títol Els meus primers trenta anys (1903-1934) i el 1975 el segon, Els altres quaranta anys.

A la immensa saviesa d’aquest home es deuen articles tan fins com el que es reprodueix tot seguit, compendi de saber i de seny:

L’obra de Joan Coromines

Joan Coromines tenia un profund domini del català, el castellà i l’occità. Es dedicà fonamentalment a l’estudi de la lexicografia, l’etimologia i l’onomàstica d’aquestes llengües.

Enciclopèdia Catalana - Montse Catalán

Joan Coromines va néixer a Barcelona el 21 de març de 1905. Era fill del polític i escriptor Pere Coromines i de la pedagoga Celestina Vigneaux. La mare va ser la introductora del mètode pedagògic de Maria Montessori a Catalunya. J. Coromines va manifestar un afecte enorme per la figura del seu pare al llarg de tota la seva vida. D’ell va escriure, en la dedicatòria del volum IX del Diccionari etimològic català: “A la memòria de Coromines / creador / de l’home, de la consciència i del saber.” Es va llicenciar en Lletres i Dret a la Universitat de Barcelona el 1927. L’any 1928 defensà la tesi doctoral intitulada Vocabulario aranés a Madrid, dirigida per Ramón Menéndez Pidal. El 1927 començà a treballar com a professor auxiliar de les assignatures de llengua àrab i llatí a la Universitat de Barcelona. L’any 1925 va passar uns mesos a la Universitat de Montpeller, on seguí classes de filologia romànica amb Georges Millardet i de lingüística amb Maurice Grammont. A Madrid, l’any 1928, seguí les classes de Ramón Menéndez Pidal i d’Américo Castro. A Zuric, el mateix 1928 estudià amb Jakob Jud i Arnald Steiger. El 1929, estudià uns mesos a París amb Oscar Bloch, Paul Boyer, Clovis Brunel i Mario Roques.

L’any 1930, Pompeu Fabra l’incorporà com a secretari de les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1935 esdevingué secretari del Butlletí de Dialectologia Catalana, publicació dirigida per P. Fabra.

Al febrer del 1939 s’exilià. Féu unes classes a l’École Pratique des Hautes Études de París i aconseguí –gràcies a les gestions de Menéndez Pidal i d’Amado Alonso– que el govern argentí li concedís una plaça de professor de gramàtica superior castellana i de llatí a la Universitat de Cuyo (Mendoza).

Romangué a l’Argentina fins al final del 1945. Aleshores obtingué una beca important de la Fundació Guggenheim per a la preparació del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana. L’any 1946 fou nomenat professor de filologia romànica de la universitat de Chicago, una de les més importants dels Estats Units. No tornà a Catalunya fins a l’any 1952. A partir d’aquesta data, obtingué permís de la universitat de Chicago per concentrar la docència en un sol semestre i passà sis mesos cada any a Catalunya a fi de recórrer tots els territoris de parla catalana amb l’objectiu de fer enquestes per a l’Onomasticon Cataloniae (OnCat) i recollir dades per al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECat). L’any 1967 es jubilà com a catedràtic de la universitat de Chicago. En un quadern de notes escrigué: “16-VII-1967. Fi definitiva de l’exili. […] Total 20 anys i mig, més 2 anys dels exilis juvenils.”

Pompeu Fabra, en una carta del darrer any de la seva vida (1948) adreçada al seu deixeble Joan Coromines, aleshores professor a la universitat de Chicago, escrivia:

Portada de Pompeu Fabra i Joan Coromines. La correspondència dels anys de l'exili.

Enciclopèdia Catalana - Montse Catalán

“Retardava la contesta a la vostra lletra perquè volia adjuntar-hi la llista de les innovacions ortogràfiques que penso proposar a l’Institut en ocasió d’haver emprès aquest la revisió del meu Diccionari. Però veient que a hores d’ara encara no tinc confeccionada sinó una petita part d’aquesta llista, no vull deixar passar més temps sense escriure-us acusant-vos la recepció de la vostra lletra, tot prometent-vos, però, que us la trametré com més aviat pugui, perquè abans d’enviar-la a la Secció Filològica voldria que ens poséssim d’acord vós i jo sobre les reformes que convé sotmetre a l’aprovació de l’Institut.” (Pompeu Fabra i Joan Coromines: La correspondència dels anys de l’exili, carta XV, p. 70.)

Aquest “vós i jo” escrit per Fabra, que ha estat el “senyor” indiscutible de la llengua catalana del segle XX té un valor absolutament fonamental: el gran mestre es posava al costat del seu deixeble, en situació d’igualtat, pel que fa a l’autoritat sobre la llengua. El deixeble certament no va decebre el mestre.

L’any 1977, a Pineda de Mar on es va instal·lar, començà la redacció del Diccionari etimològic català. A partir d’aleshores, ja pràcticament no es mogué d’aquest poble de la costa del Maresme, on redactà tot el DECat i tot l’OnCat. El 2 de gener de 1997, va morir a casa seva. Va treballar en la correcció de les galerades de l’OnCat fins al dia 27 de desembre anterior.

Pel que fa a les persones que considerava els seus mestres va escriure l’any 1972:

“De mestres, en vaig tenir molts. Masses perquè el temps em permeti de parlar-ne a proporció del que els dec. […] Els cinc que van influir més en mi són, per ordre cronològic: Pere Coromines, Maurice Grammont (Montpeller), Menéndez Pidal, Jakob Jud (Zuric) i Pompeu Fabra. Poso aquest en darrer lloc pensant en l’època de contacte personal intens, però la seva influència havia començat des de molt abans.” (“Serra d’Or” 542 [febrer del 2005] 31.)

A més d’aquests grans mestres, J. Coromines fa referència a uns altres cinc: Joquim Balcells (professor de filologia clàssica), Carles Riba (crítica literària, grec i català), Massó i Torrents (llengua dels trobadors), Maximiliano Alarcón (àrab) i Josep Maria de Casacuberta (“és d’aquells homes rars que saben ensenyar els amics”).

Un volum de l’Onomasticon Cataloniae, recull onomàstic exhaustiu de les terres catalanes.

Enciclopèdia Catalana - Montse Catalán

L’obra de lingüista, però, és molt més extensa. En format d’una obra literària normal –i no a les pàgines grans, amb dues columnes i de tipografia atapeïda dels diccionaris, com es van publicar– el conjunt de l’obra de Coromines ocuparia tres vegades el volum de l’“Obra Completa” de Josep Pla. Es tracta, doncs, d’una de les obres més extenses de tota la història de la cultura catalana. Es pot agrupar en els grans blocs següents:

—Diccionaris etimològics de les llengües castellana i catalana: Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, 4 vols., 1955-1957; Breve diccionario etimológico de la lengua castellana, 1961; Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (amb la col·laboració de José A. Pascual), 6 vols., 1980-91; Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECat) (amb la col·laboració de Joseph Gulsoy i Max Cahner; volum X: índex a cura de Joan Ferrer, Josep Ferrer i Joan Pujadas) 10 vols., 1980-2001.

—Diccionari etimològic dels topònims catalans: Onomasticon Cataloniae (amb la col·laboració de Max Cahner, Joan Ferrer, Josep Giner, Joseph Gulsoy, Josep Mascaró, Philip D. Rasico i Xavier Terrado), 8 vol., 1989-97 [1998].

—Estudis lingüístics, lèxics i etimològics sobre l’aranès: Vocabulario aranés, 1931; El parlar de la Vall d’Aran, 1990.

—Obres de divulgació: El que s’ha de saber de la llengua catalana, 1954.

—Recull de treballs sobre sintaxi catalana, gramàtica històrica i evocació dels seus mestres Fabra i Jud: Lleures i converses d’un filòleg, 1971.

—Aplecs d’estudis de lingüística històrica i toponomàstica sobre les llengües catalana i castellana: Estudis de toponímia catalana, 2 vol., 1965-70; Tópica Hespérica. Estudios sobre los antiguos dialectos, el substrato i la toponimia romances, 2 vol., 1972; Entre dos llenguatges, 3 vol., 1976-1977.

—Edicions d’autors antics i moderns: Cerverí de Girona, que, amb pertinàcia, mai no va voler reconèixer que era la mateixa persona que Guillem de Cervera; les Vides de sants rosselloneses (versió rossellonesa del segle XIII de la Legenda Aurea); Pere Coromines; Homilies d’Organyà; Francesc Eiximenis; Pompeu Fabra (Gramàtica catalana, 1956); Juan Ruiz (Libro de Buen Amor).

—Traduccions: Publi Terenci Àfer (Comèdies, 4 vols., 1936-60; en col·laboració amb el seu pare, Pere Coromines); Kalidassa, Vikramórvaçi (en col·laboració també amb P.C.), 1970; J.B. Hofman, El latín familiar, 1958.

—Epistolaris: en curs d’edició, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas. Fins ara s’ha publicat la correspondència amb Pompeu Fabra (1998); F. de B. Moll (2000); Josep Pla (2001); Joan Fuster (2002); Carles Riba (2002); Hipòlit Nadal i Mallol i Avel·lí Artís i Balaguer (2003), Joan Sales (2004), Josep M. de Casacuberta (2005) i Pere Coromines (2006).

El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECat)

El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECat) és una obra única en la història de la lexicografia romànica pel fet que combina una sèrie d’informacions molt riques i variades, que fan que aquesta obra sigui en realitat un diccionari de diccionaris.

1 Un diccionari etimològic

L’objectiu principal del DECat és establir l’origen de tots els mots de la llengua, desplegant una allau de coneixements i de força especulativa, en els camps més remots de la història lingüística absolutament impressionants. Cal retreure-li, però, un afany de forçar solucions hipotètiques en mots d’origen preromà, dels quals no sembla que mai es pugui arribar a saber l’origen.

En les llengües romàniques, el món de les etimologies sempre queda reconduït a un dilema que és força simple: les etimologies són evidents o bé són impossibles. És evident, per exemple, que puig prové de llatí PODIU; i és impossible saber l’origen d’un com ara abaltir ‘ensopir, endormiscar’. Aquí és on Coromines és capaç de desplegar els seu imposant saber lingüístic:

“Mot força estès localment, i no estrany a la llengua comuna, en el Principat, però a penes conegut fora d’allí o en el català antic; d’origen incert; fora del Principat no es troba en les llengües romàniques, llevat dels parlars moderns del Llenguadoc, però allí s’abautì, i a Mallorca i Menorca esbaltir, té sentits diferents, com ‘tenir un mareig’, ‘atordir, atabalar’; tenint en compte això i que formes amb e (embeltir, albeltir) apareixen cap a Tortosa i València, podria ser que es derivi del català antic i occità antic béut, *béuta, ‘begut, marejat’ (antic participi de beure); tanmateix l’àrea circumpirinenca del mot i el caràcter bàsic del seu significat també fan pensar en un origen pre-romà, possiblement en relació amb el grup indoeuropeu de mots (sobretot balto-eslaus i il·liris) de forma BALT- ‘blanc, esblaimat’ i ‘aigualós, inundat’.” (DECat I,2a18-34.)

2 Un diccionari històric

El DECat és un diccionari que documenta l’ús dels mots al llarg de la història de la llengua, donant molts d’exemples que abasten les grans etapes de la història de la llengua: orígens, època medieval, segles XIX-XX, i usos contemporanis recollits per l’autor en les seves enquestes lingüístiques per tots els territoris del domini lingüístic català. Per a J. Coromines, la història de la llengua catalana és indestriable de la història dels països que la parlen. En el seu diccionari la història dels mots es troba íntimament lligada amb el país. En la informació sobre el mot ascona, ‘espècie de llança que usaven els cavallers de l’edat mitjana’, els textos que Coromines tria per il·lustrar la història del mot adquireixen una volada èpica: cita el text de Desclot que parla del combat de Santa Maria d’Agost del 1285, en el moment de la croada contra Catalunya i de la victòria catalana seguida del desbaratament de l’exèrcit francès, al coll de Panissars, en temps de Pere II el Gran, fill del Conqueridor; i tot seguit cita un fragment de la Crònica de Muntaner que conta la història de “l’audacíssima anada a Bordeus” en què Pere el Gran proposa a En Domingo de la Figuera i a En Bernat de Peratallada que portin sengles ascones munteres. (DECat I,445b24-52.)

És admirable la història del mestre d’obres:

Amb raó deia Puig i Ferrater: “ésser mestre d’obres era molt més que ésser paleta: era gairebé tenir una carrera” (Cercle Màgic, p. 484). I això fou i ha seguit essent expressió d’ús general; més general potser encara mestre de cases, distint del mer obrer, almenys del manobre, i no sempre reemplaçable pel més recent masculí paleta, ni pel recentíssim aparellador (inoït en el primer quart del nostre segle); i aquell “gairebé” de Puig no li fa poca falta, car OPou (1575) tenia bona cura de distingir entre “mestre de traçar edificis: architectus” (llatí, no català encara) i “mestre de cases, obrer de vila: aedificator” (ThPu., 164); “anem a avisà fustés – fustés y mestres de casas, / que vajin a fé las forcas – allí, a las Devalladas” diuen els botxins de l’heroi nacional de 1714 (Cançó d’En Bach de Roda, Milà F, Romllo., 82.21, i ja ed. 1853); avui encara en els nostres Alts Pirineus sovint conserva l’ús abreujat de l’Edat Mitjana, a profit del de construcció: a la Vall Ferrera diuen méstre, i prou, per anomenar un paleta, i només si volen evitar tot equívoc hi afegeixen méstre de paléta (Tor, 1932) o méstre de fe kázes (Àreu, 1933). (DECat V, 634a19-40.)

La informació que el DECat aporta a propòsit del mot esparagol ‘caleta o port natural de refugi’ és extraordinària. El mot, el troba documentat en un text nàutic català publicat per Bofarull l’any 1294, en el Consolat de mar i en Eiximenis (DECat III, 660a 38-57). Tot seguit afirma J. Coromines:

“Encara que el porten diccs. moderns (des de Lab. 1864) és sens dubte per indicació de Bofarull, que intervingué en aqueixa reed. de Lab., car no es pot dir que avui el mot sigui viu enlloc.” (DECat III, 660a57-b1.)

I tot seguit en una nota afegida al text aporta una d’aquelles indicacions que fan del seu diccionari una obra sense parió:

“L’usà algun cop Ruyra: Després vàrem entrar en un esparagol ombradís, on el tràngol gairebé no s’hi sentia i s’hi respirava un aire suau, agradosament enflairat de marisc, P. de Rosa I,24 (també I,144). Però ell mateix em digué (1936) que no ho coneixia de la llengua viva sinó de l’ús antic.” (DECat III, 662a6-11.)

3 Un diccionari d’autoritats

El diccionari etimològic documenta els mots estudiats amb exemples dels personatges que ell considera que són els grans autors de la història de la llengua, i que per tant esdevenen models que cal tenir en compte en l’ús literari de la llengua catalana.

En una pàgina de l’article del DECat dedicat al mot sitja, hi ha un recull antològic de textos literaris d’autors que per a J. Coromines són models en l’ús de la llengua literària:

“Com es veu per aquesta cita, i més per les següents, la sitja masmorra era una cavitat, p.ex. oberta en la terrassa d’una fortalesa o d’un recinte amurallat, que també es podia fer servir com a dipòsit de gra: T. de Bajalta, capturat pels seus enemics, és portat a la tenebrosa i fondíssima entranya del Castell de Miravet: Mentre esperava a la porta de la cambra –on els segrestadors disputaven, havia oït repetir la paraula sitja, i és ben segur que dipòsit de blat devia haver estat en el seu temps la fosca nau on havia anat a raure el nostre filàntrop.” J. Coromines (Silèn₁, XVI, p. 20) (DECat VII, 956a11-22.)

I continua una mica més avall:

“A la sitja de les dues Balears, reduïda avui a una plaça carbonera, queden encara, si més no memòries verbals d’aquella estructura perforada en obra. Però un gran vident hi troba el símbol de la Pàtria una, de fit a fit ençà i enllà del mar: Cap an el Nord s’aixeca el mont / dels carboners que fan la sitja, / y dins l’espay sense calitja, / veuen la costa de l’enfront: /…. / vent de llevant boires empeny, / oh trobadors de Catalunya! / damunt la mar que los allunya, / el Puig Major veu el Montseny; / Mallorca veu el Montserrat, / y si, de nit, no se colombra, / ulls de claror donem a l’ombra, / posem-hi focs de germandat.” Alcover (endreça al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, BDLC III, 209) (DECat VII, 956a54-b7.)

Encara un altre fragment d’antologia, el trobem un paràgraf més ensota:

“Gran element inspirador del paisatge: Jo som la pagesa que presents te du: / jo venc de la serra, mes no som per tu–. / Oh esquerpa cadena de puigs gegantins! / Ginebrons balsàmics, estepes i pins; / sitges que negregen sota l’ausinar, / soleiada ardenta, que besa el pinar, / ombra esmargadina del fullatge espès /… Alcover (La Serra, v.94). Mallorquina només? No, que també a la terra mare n’hi ha i no ens ha dit versos menys forts: --- / Mes tot just assegut, el meu cor s’oprimia, / i un llunyà flabiol cap amunt m’empenyia, / o la sitja enlairant la blavor de son fum: / i segueixo altre cop un camí solitari, / i com du a vostre cim, jo no puc reposar-hi! / Oh muntanyes de pins coronades de llum!” J. Carner (Excelsior, 1911) (DECat VII, 956b28-41.)

A propòsit de picar escriu J. Coromines:

“Una novella recria de tot això és la feina del tipògraf amb la màquina moderna (abans es deia compondre perquè llavors era qüestió de pinces i maneigs així): “Digueu a En Grau que en piqui tant com pugui abans de les festes, i de seguida que ho tingui picat, us ho passi tot la Carmina…”” (ja Fontserè havia posat aqueixa acc. c. 1945-50 al marge del seu DOrt.) (DECat VI,516b58-517a4).

Qui és aquesta “autoritat literària” citada entre cometes en aquest passatge del DECat? És “el Mestre”, com reverencialment l’anomenava el professor Gulsoy, catedràtic emèrit de la universitat de Toronto, el més gran dels deixebles de J. Coromines. Quan J. Coromines no té a mà altres “autoritats” es constitueix ell mateix en deu d’ús literari i fa aparèixer els seus “personatges”: el Sr. Teodor Grau, el tipògraf que va picar tot el diccionari i la Sra. Carmina Garcia-Roca, gerent de Curial Edicions Catalanes –empresa fundada per Max Cahner, editora de l’obra de Coromines–, que realitzava les complicades tasques de mediació editorial amb el gran lingüista.

4 Un diccionari dialectal

El Diccionari etimològic complementari de la llengua catalana.

Enciclopèdia Catalana - Montse Catalán

Coromines ha estat el lingüista que ha tingut un coneixement més gran i de primera mà, en la major part dels casos, de tots els parlars que constitueixen la llengua, de manera que el DECat conté un cabal d’informació extraordinari sobre tots els dialectes de la llengua.

Són molt interessants les observacions a propòsit de got:

“El mot ha restat sempre ben viu i popular, no solament en el camp sinó a Barcelona, i era ben erròniament que li retreien alguns (o algunes) un regust tavernari, quan jo era adolescent: allò que és tavernari és sols recórrer al mal remei dels maldecaps: “un vas de vi més”, “un vas més de…”. Al començament del S. XIX se’n servien encara els presumits com el B. de Maldà: “un got –i la bulla–”, “o un bocí de xocolata –per beure-hi un got d’aigua fresca” (Col·l. d. l. B. V., 143, 221). Altrament, el mot ha restat viu (i en part molt vigorós) a tots els dominis dialectals.

Còmicament els botiflers divisors a sou de l’Estat madrileny pretenen a Val. que “vas no és valencià sinó got” (“Las Provincias”, 22-IV-75, p. 23) donant a entendre, que en el val. central got resta vivíssim, com si no hi restés igualment en el Princ.: gòt (amb o oberta), segueix essent el mot d’ús general fins als Alts Pirineus occidentals (pertot a Cardós i Vall Ferrera, 1932-34), per a qualsevol got d’aigua, de vi etc., i a Esterri de Cardós designava de més una mesura de vi com un petricó, més petita que un xau; “gent de gòt” en val. merid. ‘bevedors i de vida irada’: “gent –d’esclafit y fona, de gòt y navaixa, y de la ungla llarga” MGadea (T. del Xè I,298), però igual a l’Horta, on forma part dels atuells propis de la barraca valenciana (Sanchis Guarner, Les Barr. Val., 56).

D’ús comú a les tres Illes (“vasso”, eiv. PzCabr.); a Menorca segons Ferrer Ginart “conserva el valor de ‘cast. vaso’, mentre que a Mallorca només vol dir ‘cadaf de test’”: es refereix a Artà (BDLC XIII,238 i 160), i així sembla confirmar-ho AlcM (§ 2) afegint que l’expressió corrent mallorquina és tassó. No hi ha, doncs, cap dels dialectes catalans on no sigui l’expressió antiga i autòctona, car fins en ross. (cf. Griera ross. i Capcir, BDC III,122; IX, 40), m’explicaren a Tuès que “abans dèiem gòt, i ara preferim bèir∂” (1959), occitanisme aquest que s’explica pel caràcter sagrat de Dive Bouteille i de la coupo… (santo o non-sancta)”” (DECat IV, 584a20-59.)

Els detalls del DECat arriben a l’idiolecte dels grans lingüistes del segle XX:

“En F. de B. Moll pronuncia sempre mólt ált i fins mólt grán (o mold grán) amb dental ferma (DECat V, 764b50-52.)

Manuel Sanchis Guarner deia sempre món tío parlant de Sanchis Sivera” (1934…, 1953…, J.C.) (DECat VI, 77a19-21.)

5 Un diccionari normatiu

El DECat conté moltes apreciacions personals i consells del seu autor sobre el valor i l’ús normatiu de diversos mots de la llengua.

El DECat és ple de consideracions sobre normativa, que ell prefereix anomenar “llengua literària”:

“Avui convé distingir en la llengua literària els usos i valors semàntics propis de cada un dels tres parònims al mig, enmig i entremig i no negligir cap dels tres mots puix que tots tres són vius (i àdhuc en bona part populars, si bé no sempre rigorosament distingits). En el Princ. resten vivíssims i populars al mig i entremig, almenys en la gent de llenguatge no encara empobrit o castellanitzat desesperadament; mentre que enmig és viu, en aquesta terra, però exclusivament literari. I tanmateix enmig resta també popular a les Illes i el P.Val.; i d’altra banda entremig flaqueja en algunes parts del Migjorn. Enmig per entremig diuen alguns mallorquins, per exemple: “–No hi ha or ni tresor per elles, sinó que em deix jeure amb ella. SENYORA: No! CRIADA: Sí, jo jauré enmig, no tenga ànsia”, en una rondalla recollida per A.M. Alcover i que ell no gosà publicar per pudibunderia (aplaudim la rectificació d’En Moll, Home. a E. Serra Ràfols, p. 46).” (DECat V, 664b14-32.)

Les intervencions de J. Coromines a propòsit de la conveniència normativa d’un o altre mot són constants:

Pirop ‘pedra preciosa’ – només el rossellonès Pau Berga (1911) va provar de catalanitzar-lo en el sentit d’‘amoreta, floreta’, calcant el cast. piropo, i difícilment reeixia ser imitat (no neguem que molts han usat piropo i piropejar entre nosaltres, però com dubtar que amoreta i floreta són bonics i incomparablement dignes; i el verb ens és superflu, com sigui que el català tira amoretes amb més gràcia que ningú, però no s’hi dedica, ocupació dels súbdits de l’“oso y el madroño”) (DECat VI, 555a43-55).

Des de c. 1950, alguns periodistes, i altres que volen ostentar certa “cultura” internacional (de lectors del Reader’s Digest), s’han posat a dir o escriure repte, calcant servilment una de les accs. de l’angl. challenge, acc. que el nostre repte no ha tingut mai, i que els escau tant com un Crist entre quatre pistoles; quan haurien pogut dir un imperatiu, o un envit, amb molta més efectivitat, claredat i elegància, i sense pecar contra la nostra llengua i el sentit comú, i “ensenyar la ceba” d’una deplorable manca de cultura poliglòtica, i desconeixement de la llengua pròpia: repte no significa ni ha significat mai altra cosa que ‘severa reprensió’ o ‘provocació ofensiva’. Val a dir que els estralls que causa la barateta revista americana a la integritat i bon gust de les llengües i l’estil llatins i europeus són pitjors i més deplorables que els de la coca-cola i els “dónuts” (DECat VII, 261a46-b2).

Diccionari romànic. J. Coromines considera sempre que, la llengua catalana, cal estudiar-la dins el context de les llengües romàniques. Cap llengua no és una realitat aïllada, sinó que les llengües sols es poden comprendre en l’espessa xarxa d’interrelacions que les constitueixen, per això el DECat conté moltíssima informació sobre totes les llengües romàniques, especialment les més properes geogràficament al català (castellà, occità i francès).

A propòsit de minyó diu:

5 Un diccionari corominiànic

El DECat és una obra tan singular perquè el seu autor, fugint de les fredes consideracions dels redactors de diccionaris, omple l’obra d’anècdotes, de crítiques i d’infinites apreciacions personals, que fan que la lectura d’una obra, que en principi es presenta com un diccionari d’àrides etimologies esdevingui, a vegades, apassionant.

Quan es consulta el DECat, àvids de saber lingüístic, i es troba que els tudons –que són uns ocells de l’ordre dels columbiformes (Columba palumbus)– en el DECat VIII,921b18-25 s’han transmutat en titoles pot semblar potser que, per una confusió impossible, el gran linotipista del DECat Sr. Teodor Grau, va barrejar dins del text d’allò que Joan Fuster anomenava “el glorioso mamotreto”, alguna pàgina que potser havia escrit en català el gran Jorge Luis Borges, company de glòries doctorals a la universitat de la Sorbona de Joan Coromines; però no és pas així, sinó que es tracta d’una pàgina ben erudita i típicament corominiana.

A propòsit del mot torracollons, Coromines escriu:

"Torracollons ‘bútxara ambiciós i impertinent, però una mica ximple’, popular en cat. central i més o menys pertot: “–El torracollons d’en Vachier fa tot el que pot per desacreditar el nou règim entre la plebs barcelonina. –Cobra per fer-ho? –Qui sap… Però potser no, perquè és t. integral”, diàleg anotat el 1931.” (DECat VIII,622b29-35).

De nou cal advertir que no es tracta pas d’una rememoració de “Funes el memorioso” del volum Ficciones (1944) de Borges, sinó d’una pàgina de lingüística corominiana.

Un article excel·lent per seguir l’estil i la manera de fer de J. Coromines en el seu gran Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana és l’entrada brúixola, que comprèn dues pàgines ben atapeïdes (DECat II,295b41-297b38). Aquí sols se’n pot resseguir l’estructura fonamental. Comença amb una síntesi de l’article:

BRÚIXOLA i la forma clàssica BÚIXOLA, més ben conservada i encara més usada en molts llocs, són probablement alteració del ll. vg. BUXI˘DA ‘capsa’, provinent del gr. pyxís, –ídos; amb el sentit nàutic el mot apareix en les terres catalanes primer que enlloc, si bé abans ja es troba, aquí i a fora, com a nom de capsetes d’altres usos. 1ª doc.: bóxola ‘capseta’ 1323 (buxula en baix llatí fora de Cat., 893, 1029); bóxola de mar, 1363; la búxola nàutica ja en aquesta forma 1380; brúxola 1389.

Tot seguit passa a valorar críticament les opinions que sobre el tema han aportat altres lingüistes:

“És important el llibre de Michael Metzeltin, sobre la terminologia de la búixola, preparat acuradament sota la magistral direcció del nostre col·lega Germà Colon. No va tenir accés, però, a algunes fonts valuoses, en particular l’InvLlCat. d’Alart, on veig…”

A continuació aporta documentació inèdita dels segles XIV i XV. Després presenta dades d’història cultural i la documentació corresponent recollida de les llengües romàniques:

“Un dels més antics artífexs del preciós instrument fou el famós ‘Cresques Abran magistrum mapamundorum et buxolarum’ que Metzeltin (p. 46) documenta a Barcelona l’any 1381. De la seva documentació es dedueix que el mot no apareix en italià ni en castellà fins al s. XV; sembla, doncs, que no era prou fundada, almenys pel que fa a l’instrument nàutic, l’afirmació de Terlingen (basada en Vidos) que en italià ja és del s. XIII.; com sigui que Metzeltin només hi assenyala bós>olo poc abans de 1424, i bússola des de 1519-25. En cast. apareix brúxola per primer cop en Joan Boscà, català, 1534; jo afegeixo que brúxula ja figura en Díaz de Games, que a penes és posterior a allò, i no es pot datar ben exactament sinó del 2n quart del s. XV (ed. Mata, p. 36). Així i tot és ara segur que al castellà degué arribar-li el mot des del català, i no pas de l’italià (com asseguraven Terlingen i els altres). El fr. boussole és posterior, només des del 1552, i per la forma sembla suggerir que a França se sumà un corrent provinent del català amb un d’italià. El portuguès, on encara és més corrent agulha de marear, i bússola no hi apareix fins a 1712, ho pendria de l’italià.

Cal tenir ben present, és clar, que aqueixes indicacions de prelació es refereixen al mot més que a l’instrument, que ja es descriu clarament en català, castellà i italià des del s. XIII, a Itàlia com a calamita, en cat. agulla, cast. aguja.”

L’article continua donant documentació de textos no literaris dels segles XIV i XV –a manera d’un diccionari d’autoritats– i dels clàssics Ausiàs Marc i Jaume Roig, en què apareix esmentat el mot búxola (Marc) i brúxola (Roig) i del diccionari d’Onofre Pou, Thesaurus puerilis (València 1575).

Després de l’apartat de documentació antiga, ofereix la informació recollida de la llengua viva, per ell mateix, en les seves enquestes a la costa menorquina, per Mn. Antoni M. Alcover (1909), per Tomàs Aguiló (1815): búxula. El Diccionari Alcover Moll i el Diccionari Figuera (Palma 1840) admeten totes dues formes: búxula i brúixula. A València, J. Escrig y Martínez les admet totes dues i J. Coromines recollí brúixola al Perelló de l’Albufera (1962). La informació que ve tot seguit, cal llegir-la amb detall:

“En la costa del Principat, ni el Diccionari Fabra ni el vocabulari d’Amades-Roig no donen altra cosa que brú-, però cal tenir en compte que a Barcelona havia penetrat una forma acastellanada brúz˘ul∂, única que jo hi havia sentit fins a 1920: després hi ha reprès algun terreny la forma legítima amb –x–, però això fa que en realitat les preferències barcelonines en aquest cas haurien de portar menys força que en d’altres. En tot cas búixola devia ser la forma del país en la Costa de Llevant, car és la que encara els vells pescadors de Sant Pol utilitzaven fins als anys 1920-30. Llavors Enric Germà (Vinagreta), que havia nascut cap a 1865, em va ensenyar sovint una vella ‘búixola catalana’ que guardava la seva família des dels temps de l’avior, i encara funcionava perfectament. Ho deien sovint.”

A continuació passa a discutir la nova proposta etimològica del filòleg M. Metzelin, ja esmentat, que proposa que el mot derivi no de BUXI˘DA ‘capsa’, “admesa per tothom” sinó que es tractaria d’un derivat romànic de BU˘XUM ‘boix’. J. Coromines conclou d’una manera lapidària: “Imagino que troba dificultat a explicar-se el canvi de –D– en –L–. Visió superficial de la fonètica.”

L’article del DECat es complementa amb “una altra forma que pren el mot en català antic, en el seu sentit de ‘capsa’: BÚSTIA”. El mot fa que J. Coromines condueixi les seves lectores i els seus lectors per camins formidables, des d’un text en baix llatí del Rosselló d’una data tan reculada com l’any 948, en què ja apareix aquest mot, fins que:

“El nostre mot va sortir de l’ús corrent a la fi de l’Edat Mitjana i va ser reintroduït per substituir el cast. buzón, per recomanació de P. Fabra, en una conversa filològica dels anys 1922-25. Restauració artificial, és clar, però que ha tingut èxit considerable: no ens en planyéssim.”

És fascinant l’habilitat de J. Coromines per a conduir els lectors des de la documentació antiga, als documents o als grans escriptors del període medieval, fins a arribar a les seves enquestes per tot el territori de la llengua amb l’objectiu de documentar la pronúncia viva dels mots o bé a la seva pròpia experiència, on la seva memòria privilegiada pot donar testimoni de fenòmens lingüístics i culturals que ell va viure com a protagonista. Tot plegat amb una prosa veritablement modèlica: rica, culta i matisada, però, al mateix temps mancada en absolut d’artificiositat.

En l’àmbit de la llengua popular, val la pena de citar aquest fragment d’antologia del DECat:

L'Institut d’estudis catalans i Enciclopèdia Catalana

Els dos grans diccionaris de la llengua catalana que completen la nòmina de les grans realitzacions lexicogràfiques de la llengua catalana dels darrers anys del segle XX són el Diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana (tercera edició 1993) i el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995).

El Diccionari de la llengua catalana.

Enciclopèdia Catalana

El Diccionari d’Enciclopèdia Catalana depèn del treball de la Secció de Lexicografia de la Gran Enciclopèdia Catalana. Aquesta obra magna de la cultura catalana del segle XX es publicà, sota la direcció primer de Jordi Carbonell els anys 1965-71 i després de Joan Carreras (a partir del 1971), en quinze volums (1969-80). Entre 1986-89, se’n publicà una segona edició en 24 volums, dirigida per Jesús Giralt. Des del 1998 se’n pot consultar l’edició electrònica per Internet. El Diccionari de la llengua catalana, en un volum, recollí tot el treball de descripció lexicogràfica de la llengua catalana que la Gran Enciclopèdia Catalana publicà intercalada amb els articles de caràcter enciclopèdic. L’obra es presentà avalada per l’assessorament de l’Institut d’Estudis Catalans. La primera edició es publicà l’any 1982 i la tercera, notablement actualitzada i ampliada, l’any 1983. Aquest diccionari conté 77 147 entrades catalanes; 154 548 definicions; 19 481 expressions de llenguatge cientificotècnic i de la llengua comuna i 30 068 exemples. És una obra òptima des del punt de vista de descripció científica i lexicogràfica de la llengua.

Un sol exemple permet de fer-se càrrec de la lucidesa de l’arquitectura de la llengua que presenta aquest diccionari:

Es pot observar que l’arquitectura de l’article amb nou accepcions, moltes de les quals dividides en subaccepcions, és magnífica. Les abreviatures permeten de saber la matèria o especialitat a què es refereix una determinada accepció (embriologia, zoologia, botànica, alimentació, gastronomia, etc.) i la marca d’ús permet que qualsevol persona que s’adreci al diccionari pugui saber que ou ‘testicle’ és una accepció considerada vulgar i que, per tant, no és apropiat d’usar-la en contextos formals.

Aquest obra, que ha tingut en compte totes les grans obres anteriors de la tradició lexicogràfica catalana del segle XX és, des de tots els punts de vista, òptima. L’any 1998 n’aparegué una nova versió, actualitzada i ampliada, el Gran diccionari de la llengua catalana, que es pot consultar per Internet (www.grec.net/home/cel/dicc.htm).

El Diccionari de la llengua catalana de l'IEC.

Enciclopèdia Catalana

D’altra banda, el 2 d’octubre de 1995 s’assolí una fita en la història cultural de la llengua catalana: va sortir a la llum el Diccionari de la llengua catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans, actualment consultable en línia (http://pdl.iec.es/entrada/diec.asp). El Dr. Antoni M. Badia i Margarit, en la “Introducció” d’aquesta obra, considera que ens trobem en la quarta fase d’una única obra normativa: el Diccionari ortogràfic (1917); la primera edició del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1932); la segona edició d’aquesta obra (1954) i el DIEC (1995). Aquesta obra respon des de la gran institució de la llengua catalana, que és l’Institut d’Estudis Catalans, a la necessitat d’aportar a la societat catalana contemporània un diccionari normatiu, avalat per la docta corporació acadèmica, que doni resposta als múltiples interrogants que es plantegen a qualsevol persona usuària de la llengua a propòsit del caràcter normatiu de tal expressió o tal altra o de la forma que en català ha d’adoptar una determinada realitat fruit dels avenços tecnològics del món modern. El DIEC conté 67 565 articles; 118 032 accepcions i 44 287 exemples. És una obra moderna, amb molta més sensibilitat per al lèxic dialectal que no pas tenia el Diccionari general del 1932. L’inconvenient greu que representava que aquesta obra no presentés les accepcions i subaccepcions numerades en l’edició inicial s’ha vist esmenat en l’edició del 2007.

De dalt a baix, pàgina web del Gran Diccionari de la Llengua, de la d’Enciclopèdia Catalana, de la del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC (DIEC) i de la del Termcat, que ofereix un servei de neoloteca àgil i atent a les necessitats actuals.

Enciclopèdia Catalana - Montse Catalán

Cal, igualment, fer esment del Termcat. La seva neoloteca, accessible a través d’Internet (www.termcat.es), conté tots els termes normalitzats pel Consell Supervisor d’aquesta institució del 1986 ençà. El treball d’incorporació de nous mots es fa de manera constant i amb una notable agilitat i atenció a les necessitats urgents d’establir la forma catalana de mots que el món globalitzat contemporani genera sense parar. Al principi de l’any 2007 la neoloteca conté més de 4 500 denominacions catalanes que són accessibles des dels índexs alfabètics en català, castellà, anglès, francès, italià i alemany, i també des de la nomenclatura llatina en el cas de les espècies zoològiques o botàniques.

La ràpida panoràmica que s’ha traçat ha permès veure les grans realitzacions que la cultura catalana ha aconseguit de fer al llarg del segle XX en els àmbits de la codificació de la llengua i del recull i estudi científic del lèxic. Cap altra llengua del món no posseïdora d’un estat propi ha aconseguit res que es pugui assemblar al cas català en l’estudi de la llengua. De cara al futur, la inquietud és saber si l’ús social de la llengua –aquell català que l’escriptor J. Ruyra oïa en les converses d’estiu a la platja de Blanes o que els filòlegs A.M. Alcover, F. de B. Moll i J. Coromines van recollir en les seves enquestes filològiques per tot el domini lingüístic de la llengua al llarg del segle XX– es podrà mantenir amb força i vitalitat en el segle XXI. El futur –sempre i per a tothom– és molt incert.