Folklore(s)
Festivitats, romiatges, rondalles, danses i cançons tradicionals… són només alguns dels diversos elements de la considerada cultura popular que han estat objecte d’estudi des de l’àmbit del folklore.
Arxiu Roset - Josep M. Roset
Descripció
De la literatura oral a l’etnopoètica
Portades de (d'esquerra a dreta): Les rondalles catalanes , il·lustrades per en Joan Vila; Les rondalles valencianes, d'Enric Valor i Vives; Rondaies eivissenques, de Joan Castelló Guasch.
Enciclopèdia Catalana
Gènesi i pervivència de la rondalla
R. Opisso il·lustrà la portada d’aquest volum, el XV, de l’obra Rondalles Populars, publicat per l’editorial Políglota l’any 1933.
Biblioteca de Catalunya
La llegenda
La llegenda és una narració, oral o escrita, que forma part de l’imaginari popular. Amb una aparença més o menys històrica, de fet està cuinada amb una proporció més o menys considerable d’elements imaginatius. Generalment, les llegendes tenen relació amb una persona o amb un grup humà, o bé amb un monument, un lloc o un territori. Acostumen a agrupar-se en cicles a l’entorn d’un centre d’interès, ja sigui un personatge, una gesta o un esdeveniment.
Comunicar-se: parlar, explicar i escoltar
L’art d’explicar contes consisteix a no deixar de fer-ho mai, diu el filòsof alemany Walter Benjamin. I explicar contes, narrar, és una activitat que ve del passat, però no ha caigut en desús: ni el llibre, ni el cinema, ni la ràdio, ni la televisió, com tampoc Internet no han aconseguit deixar-la de banda.
Rondalles per a explicar i rondalles per a llegir
A. Martorell, pedagog, amb el Grup Escolar de Sarrià el 1938 dirigint una sessió de lectura a l’aire lliure.
Associació de Mestres Rosa Sensat/Fons Artur Martorell
Jocs de taula
A vegades, l’espai del joc és la taula o s’emmarca en un tauler amb traçats de quadrats travessats per diverses línies, quatre cantons, hexàgons, cercles, espirals o creus, amb camins i caselles que menen cap a un centre.
Al voltant d’una mateixa taula de joc s’apleguen jugadors de totes les edats i condicions. “S’entaulen” per “entaular” un combat amb les seves peces de joc, fitxes, cartes o patacons, sovint amb daus que marquen el nombre de caselles que cal recórrer: s’hi guanya, s’hi perd, si és que no es queda “en taules”.
Festa, comunitat i transgressió
En les petites comunitats rurals en què han viscut, al llarg de la història, la majoria dels éssers humans, les festes construïen l’ordre del temps social –el calendari–, interrompien les rutines i les tasques quotidianes i, en concentrar la gent de l’indret en un únic espai, originaven una experiència de comunitat.
Festa i espai públic
La festa és una ocasió única per a apropiar-se de l’espai públic i convertir-lo en un lloc on celebrar actes oberts a tothom. A la fotografia, la plaça de Sant Pere, de Berga, durant la Patum.
Montse Catalán
Els grups per a la festa i les institucions al llarg de la història
Històricament, la festa ha actuat com a catalitzadora, en el sentit que ha estat, durant segles, l’única forma possible de ruptura amb el temps dedicat al treball, i de les normes i els codis de comportament, com també la immersió en una experiència caòtica i efervescent. Això desembocava en una teràpia regeneradora de la comunitat celebrant que, inconscientment, vivia una insubordinació evident contra les jerarquies gràcies a un retorn imaginari i fascinant cap a un cert igualitarisme.