La llengua del poble

Els orígens de la llengua catalana

Pes amb inscripció procedent del poblat ibèric de Puig Castellar, un dels més importants de Catalunya (s. VI aC – s. II aC).

Enciclopèdia Catalana

La llengua catalana és una llengua romànica, és a dir que prové bàsicament del llatí que parlaven els romans que van començar a colonitzar la Península Ibèrica al principi del segle III abans de Crist. De fet, el primer lloc on els romans van establir-se fou a l’antiga colònia grega d’Empúries, al cor del territori fundacional de la llengua catalana, el que s’anomena la Catalunya Vella. I és que potser cal fer un aclariment previ, pel que fa al territori històric de la llengua: avui el català abasta tot un seguit de contrades, l’anomenat domini lingüístic català, o els Països Catalans, amb un ric ventall de parles o varietats dialectals, però no és pas a tot arreu el resultat de la continuïtat històrica del llatí que hi van dur els romans, sinó que en bona part d’aquests territoris –molts d’ells intensament romanitzats– els dialectes llatins que s’hi parlaven es van perdre, després de subsistir alguns segles, fins i tot sota la dominació àrab, i la llengua –el català– hi va ser reimplantada arran de l’expansió i la dominació política del Casal de Barcelona i de les successives repoblacions que hi tingueren lloc, a partir del segle XII.

Representació de Neptú en un mosaic romà procedent de l’Alt Empordà, actualment al Museu Històric de Sabadell.

Enciclopèdia Catalana

Ara bé, els “romans” que transcorrien per la futura Catalunya en aquelles èpoques –soldats, mercaders, famílies senceres que s’hi venien a instal·lar– no ho eren pas, molts d’ells, en un sentit estricte, perquè la ràpida expansió política de la metròpoli romana havia començat no feia pas gaires anys i els contingents militars i civils que llavors consolidaven la dominació llatina encara no s’havien pas pogut assimilar del tot, ni culturalment ni lingüísticament, a la romanitat. D’altra banda, l’arraconament de les llengües que es parlaven anteriorment en el territori no es va pas produir d’una manera automàtica ni imposada. Per això s’ha de suposar un període de coexistència entre les diverses llengües, ben mal conegudes, dels colonitzadors i dels autòctons –l’ibèric, sobretot, que tingué en aquest moment la seva època daurada– i el llatí oficial, que acabà convertint-se en la llengua de tothom. El llatí que, a la llarga, els habitants d’aquest racó de l’Imperi parlaren fou, per tant, un llatí esquitxat de paraules i sons de diverses procedències –ibèrics, majoritàriament–, alguns dels quals han perdurat fins avui en mots ben corrents, com esquerra, lleganya, galàpet o gavarra, i en molts noms de lloc.

Hi ha encara una altra qüestió que cal tenir en compte, en parlar dels orígens de qualsevol llengua romànica. El llatí que es parlava no era pas exactament el mateix llatí que s’escrivia i que ha conservat la tradició clàssica en les obres dels autors antics. Com passa sempre en totes les llengües vives, i més encara en unes èpoques en què la cultura escrita era a l’abast només de minories socials, la llengua parlada divergia en molts aspectes de les solucions fixades per la tradició literària, i incloïa un ventall molt més ampli de mots i realitzacions fonètiques i gramaticals dels que admetien i prescrivien els gramàtics. D’aquest llatí parlat, de tots aquests trets i atributs gramaticals que s’apartaven de la llengua correcta, se’n diu “llatí vulgar”, i aquest és el veritable punt de partida de les llengües romàniques. El llatí vulgar, però, com ja es pot suposar, no era pas una realitat regular ni uniforme. Si es té en compte l’enorme extensió de territoris que van acabar parlant “llatí”, cal convenir que la variació –social o geogràfica– devia ser ja molt gran en la mateixa època imperial i, justament, en algunes de les notables diferències dialectals que existien llavors s’hi ha de veure la base de les diferents llengües neollatines que avui es coneixen. D’altra banda, com també es pot inferir fàcilment, el llatí vulgar tampoc no va ser estable al llarg del temps en les seves diverses realitzacions geogràfiques i socials; la variació diacrònica –és a dir, la que s’ha donat al llarg de la seva evolució–, constant i normal també en totes les llengües quan són vives –i especialment, cal insistir-hi, en un context cultural molt diferent de l’actual, amb ben poca constricció de la llengua escrita sobre la massa parlant–, impedeix posar fites en el temps i dictaminar amb certesa el moment en què, des d’un punt de vista gramatical, el llatí de cada lloc deixa de ser llatí per començar a ser una altra llengua, amb característiques diferenciades.

I és que, malgrat tota la gran diversitat que devia encobrir, el llatí va ser pres, durant molts segles, com l’única llengua real i compartida per tots els territoris romànics. Una percepció que es devia veure afavorida, sens dubte, per la poca permeabilitat de la cultura escrita, reclosa en els monestirs alt-medievals, l’escassa intercomunicació entre la gent de les diferents regions, la mínima consideració en què es tenia el sermo plebeius respecte de la llengua grammatica, el llatí escrit que amb diferents graus de correcció era la Llengua, per definició. Així doncs, els límits remots de les diferents llengües romàniques s’han de buscar no pas en la datació de tal o tal altra transformació gramatical, sinó més aviat en el terreny de la percepció que allò que la gent parla ja no és “el llatí”. Alguns historiadors situen aquest punt d’inflexió a l’entorn del segle IX i, més concretament, a l’entorn de la reforma del llatí impulsada pel renovellat imperi Carolingi. Lligada amb la unificació de les litúrgies occidentals, la unificació de criteris respecte a quin era el llatí correcte –el que havia d’usar l’església– i quina la pronunciació autèntica, degué desencadenar la idea que allò que parlava la gent illetrada era una altra llengua, encara sense característiques clares ni fronteres internes definides. El fet és que ja als concilis de Magúncia, Reims i Tours (813) es tracta el tema de la predicació al poble, i aquest darrer proposa la “traducció” de les homilies in rusticam romanam linguam, aut theotiscam –és a dir, a la “llengua romana rústica” o al tedesc (alemany).

D’ençà de llavors són freqüents, arreu del món romànic, les al·lusions a la llengua vulgar, que és anomenada romana, rústica o plana i que no s’escriu. Les distincions entre les diferents modalitats d’aquest vulgar indefinit trigaren a arribar, encara, i ho feren justament quan es començà a plantejar la possibilitat de la seva escripturació. Escriure, a l’edat mitjana, no era pas un acte senzill, ni barat, ni intranscendent, sinó que requeria una gran preparació, mitjans econòmics suficients i infraestructura. Per això, quan als voltants del segle XII es començaren a produir conscientment textos en vulgar, més o menys pertot arreu, s’ha de pensar que s’hi havia esdevingut una certa transformació cultural. Abans d’aquesta data es poden pescar paraules, expressions, passatges sencers de llengua vulgar, entaforats i mal dissimulats en documents llatins poc destres. Però és llavors que neixen noves manifestacions literàries en llengua vulgar, que es prodiguen els textos vulgars de caràcter religiós, sovint marcats per un grau d’heterodòxia major o menor, o que es comença a usar el vulgar en textos de tipus administratiu o legal que atenyen nous col·lectius socials poderosos que ja no dominen el llatí.

L’aparició d’aquests primers testimonis escrits pot interpretar-se, amb prou fonament, com el moment veritable del naixement de les diferents llengües romàniques. Sobretot perquè les tradicions escripturàries que inauguren s’associen generalment a territoris políticament delimitats –sota el domini d’un mateix senyor, per exemple– que són l’embrió de les modernes nacions europees, on les llengües tingueren un paper destacat. Ara bé, les diferents llengües romàniques que avui es tenen al cap es trobaven encara, en aquesta època, en construcció, i en el procés que s’iniciava en aquest moment es pogueren donar fluctuacions substancials: scriptae –és a dir, tradicions d’escripturació– diverses acabaren confluint, al final de l’edat mitjana, en una mateixa llengua; altres modalitats s’extingiren després d’una trajectòria més o menys llarga; i d’altres, encara, potser s’acabaren bifurcant, a causa dels condicionaments històrics (polítics, socials) que les afectaren.

En el cas del català, els primers documents que s’ha convingut a considerar que ja pertanyen indubtablement a la nova llengua són, d’una banda, alguns textos de caràcter jurídic, com el petit fragment d’una traducció del Liber Iudiciorum, o les versions catalanes dels Usatges de Barcelona i dels Furs de València. D’altra banda hi ha alguns textos de caràcter religiós, com les cèlebres Homilies d’Organyà, que són l’adaptació catalana d’alguns sermons bastant divulgats, d’origen occità. També existeixen versions catalanes de les primeres recopilacions historiogràfiques, com les Gesta comitum barcinonensium et regum Aragoniae, i degueren fer-se també en català molts documents i reglamentacions de caràcter comercial, com ho evidencien una mica més tard les Ordenances dels corredors de llotja o el Llibre del consolat de mar. Tot plegat, entre la segona meitat del segle XII i la primera meitat del XIII. I es dóna el cas que es produïren també altres textos en vulgar a Catalunya, en aquesta època, que avui no s’admeten entre els testimonis del català –per exemple, la producció lírica dels trobadors catalans i de molts poetes posteriors–, però l’explicació d’aquest problema, que té a veure amb la gran proximitat existent entre les varietats romàniques occitana i catalana, i amb l’estreta vinculació dels seus territoris en l’època fundacional, queda fora de l’abast d’aquesta síntesi.

L’expansió de la Corona d’Aragó als segles XII i XIII i les àrees de parla catalana.

NUH Project

De mica en mica, i al mateix temps que la llengua s’estenia pels nous territoris que s’incorporaven a la corona catalanoaragonesa –Mallorca (1229), València (1238), Sicília (1282), Grècia (1302), Sardenya (1323), Nàpols (1421)– va anar-se consolidant una tradició d’escriptura vulgar en prosa –la poesia, de naturalesa cortesana, seguia uns models a part, lligats a la tradició familiar de la dinastia catalana–, que té un punt d’inflexió importantíssim en l’obra immensa de Ramon Llull. Aquest genial nou-mallorquí va dur a terme –i no pas mogut per cap interès especial de reivindicació del vulgar, sinó més aviat per raons pragmàtiques– una veritable operació d’enaltiment i millora de les possibilitats expressives del “lenguatge catalanesch”, per dir-ho a la manera del seu contemporani Muntaner. Va decidir usar aquesta llengua en les seves obres de caràcter filosòfic i moral, i li va caldre manllevar i adaptar mots i construccions de la llengua de cultura que llavors era encara només el llatí; va haver de desenvolupar també al màxim les possibilitats que li oferien els mecanismes de derivació i de formació de paraules noves, i amb tot això va bastir un ric monument literari que no té comparació en el món de les incipients llengües vulgars. D’ençà d’aquell antonomàstic “doctor il·luminat”, i amb l’aplicació de procediments similars, la prosa catalana consolidà –amb alts i baixos, perquè Llull no va pas tenir continuadors directes, però amb un marcat ritme ascendent a partir de la segona meitat del segle XIV– uns models d’escriptura enormement versàtils i extraordinàriament homogenis, que satisfeien les creixents necessitats culturals de les classes burgeses i dels ambients cortesans. Bernat Metge, Francesc Eiximenis i, al segle XV, els valencians Joanot Martorell, Isabel de Villena, Jaume Roig o Joan Roís de Corella –i també poetes com el subtil Ausiàs Marc, ja que amb el canvi dinàstic els models lingüístics de la lírica van desvincular-se de la tradició antiga– són els màxims exponents d’una de les literatures vulgars més brillants de l’edat mitjana europea.

L’expansió marítima de la Corona d’Aragó al segle XIII i el XIV arribà a establir nombroses rutes des del port de Barcelona fins als ports coneguts de la resta de la Mediterrània.

NUH Project

Però el català no era només una llengua per a la literatura. Fou, sobretot a partir del regnat de Pere III (1336-87), la llengua de l’administració, i per aquesta via va tenir una presència significativa en tots els territoris de la Mediterrània que acolliren, més o menys temps, la dominació aragonesa. El català, de fet, només va fer arrels en els territoris de la primera expansió política –Mallorca i València–, on l’ordre anterior havia estat substituït, la proximitat era més gran i la repoblació va esdevenir-hi intensa. Però la presència de la llengua catalana fou molt notable en territoris com ara l’illa de Sardenya, on va influir notòriament l’idioma local i va mantenir-s’hi com a llengua de referència per a determinats usos formals fins ben bé al segle XVII. La llengua dels documents de la Cancelleria Reial ha estat vista, a més, per part de molts estudiosos de la història cultural catalana, com el testimoni d’una tradició lingüística plenament consolidada i com una mostra de l’avançat estadi d’elaboració formal que havia assolit el català, en uns moments encara ben primerencs per a la història dels vulgars romànics.

A la segona meitat del segle XV, però, un seguit de circumstàncies començaren a condicionar la trajectòria d’aquesta tradició lingüística autòctona, i entrebancaren el seu accés a la codificació i a la consecució d’aquells atributs que, en un moment cabdal per a la història de totes les llengües vulgars, defineixen i garanteixen la seva projecció en les formes culturals de la modernitat. La unió dinàstica d’Aragó amb Castella (1479) i la formulació del projecte polític regeneracionista de la monarquia hispànica –“Hispaniam restaurare et recuperare”, en paraules de l’influentíssim cardenal català Margarit–, a la pràctica, desactivaren el procés de reflexió sobre les formes correctes del vulgar i sobre la necessitat de la seva modernització –un procés que a Itàlia, on fou especialment fructífer, anomenaren la questione della lingua– perquè, en el fons, el vulgar català deixà de ser “necessari” per a la implantació del nou ordre polític. La inviabilitat dels models escrits medievals, que testimonien tantes “traduccions” renaixentistes dels autors clàssics catalans més prestigiosos, no genera la concreció d’uns criteris normatius més enllà del tímid intent que constatem en les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols que anotava l’erudit humanista Pere Miquel Carbonell entremig dels seus papers. Les noves formes culturals i la impremta especialment –encara que el primer text imprès a la Península Ibèrica sigui justament un text en català: Trobes en llaor de la Verge Maria (1474)– van començar a tenir una influència negativa per al ple desenvolupament del vulgar autòcton en afavorir, primer, el polingüisme en els usos literaris; després el llatí, de nou, en molts àmbits erudits i d’alta cultura, per ser la llengua de mercat més ampli; i finalment el castellà, que ara es començava a anomenar espanyol, per ser “llengua comuna” o “general” del regne. El català va arribar a ser, tanmateix, una llengua d’impremta, i això fou, a la fi, fonamental per a la seva continuïtat.

El català modern

Com ja s’ha avançat, la “qüestió de la llengua” renaixentista no es resolgué, en el cas del català, d’una manera prou satisfactòria. Tampoc no es consumà, però, la desarticulació del català com a llengua de cultura i de nombrosos usos formals. Durant els segles moderns, la pervivència del català com a llengua de cultura –és a dir, bàsicament, com a llengua que s’escriu– és prou notable. La indefinició del projecte hispànic en l’època decisiva en què Carles I i en part Felip II, després, sostenen un nou projecte de tipus imperial, pot ser la causa, segons alguns historiadors, que no s’arribin a eradicar, a les “Espanyes” d’aleshores, uns hàbits culturals tradicionals que en altres estats europeus –a França, per exemple–, ja eren vistos com a rèmores que entrebancaven el progrés i la modernitat. Així, el català va continuar essent la llengua en què s’escrivien molts textos legals i administratius als territoris de l’antiga Corona d’Aragó, i va mantenir parcel·les molt importants tant en els usos cultes –literaris o erudits– com en els més populars –llibres de pietat, textos utilitaris, baixa literatura. És veritat, tanmateix, que va iniciar-se ja des del segle XVI una tendència, lenta però insistent, a recular i a perdre espais d’ús formal en favor del castellà –una llengua que anà ocupant també els espais que havien estat fins aleshores patrimoni del llatí. Aquest procés fou vist generalment com una cosa natural, però no va passar desapercebut del tot entre els notables autòctons que, sovint, sobretot en contextos de tibantor política, polemitzen –sobre la llengua de la predicació, per exemple– o publiquen “apologies” de l’idioma “natural”.

La tendència a la substitució lingüística que ara s’esmentava tingué la seva culminació al segle XIX, a les portes de la contemporaneïtat, quan l’Estat havia adoptat ja una política lingüística clara en el sentit d’imposar el castellà arreu del seu territori, i quan aquest castellà / espanyol començà a ser una llengua relativament coneguda per bona part de la població i es podien estendre plantejaments de tipus diglòssic en els usos lingüístics de molta gent. Però tot això arribà molt tard, com s’acaba de dir, i fins aleshores la llengua catalana va gaudir d’una salut relativament bona, va mantenir una continuïtat inqüestionable i va consolidar una tradició escrita que no poden pas adduir altres “llengües” europees de tradició medieval que van estroncar-se en arribar a l’època moderna. Amb tot, en els textos catalans moderns es poden apreciar els efectes de la situació anòmala en què subsistia la llengua: s’hi detecten, a grans trets, un trencament amb la tradició medieval i un cert refús dels patrons clàssics, una determinada disgregació dialectal dels models lingüístics escrits, i una progressiva influència de la llengua castellana sobre els criteris d’ús gramatical i sobre els gustos retòrics dels escriptors.

La utilització i l’arrelament del nom llemosí, per fer referència a la llengua dels textos medievals, és una il·lustració clara de la nova percepció que comparteixen, molts autors moderns, respecte de la llengua escrita als segles anteriors. Fruit d’una associació més o menys confusa –i més o menys fonamentada– entre les diferents tradicions d’escriptura practicades als territoris catalans medievals, emparentades inequívocament, en alguns casos, amb les scriptae occitanes o pròpiament llemosines –de Llemotges eren alguns dels trobadors més reconeguts–, el terme llemosí, o llengua llemosina, va fer fortuna per a designar tot allò que havia estat escrit en temps antics i que, com s’ha dit, reunia tantes qualitats per la seva uniformitat i l’elevat nivell d’elaboració. Els autors moderns –i ja “espanyols”– manifesten sovint, si no un refús explícit d’aquells models lingüístics, una percepció clara d’alteritat respecte a la llengua contemporània que ells usen i que senten com a pròpia, i per això prefereixen referir-s’hi amb un altre nom. I cal insistir que és un problema bàsicament de percepció, ja que la distància gramatical objectiva entre els textos de l’època i molts dels produïts cent anys abans és mínima, i que aquesta percepció devia veure’s reforçada sens dubte per una qüestió estrictament material que, als estudiosos, els ha passat sovint massa per alt: a mesura que es degué generalitzar entre els cultes l’hàbit de llegir llibres i materials impresos, l’aspecte dels documents manuscrits, les convencions antigues, devien dificultar-ne la lectura cada vegada més.

La perspectiva unitària però antiquada del llemosí, llavors, obre la porta a la contemplació d’una modernitat lingüística –per a alguns imperfecta, perquè són conscients del valor de la tradició literària medieval que s’ha allunyat; per a d’altres, més perfecta, perquè es pot ajustar als cànons de la moda i s’hi ha llimat tot allò que abans era “limo sin”– no necessàriament unitària. Aquest és un altre dels motius pels quals va fer fortuna l’expressió llemosí. Permetia contraposar a una llengua llemosina antiga, única, la realitat fragmentada de les “llengües” modernes valenciana, catalana, mallorquina, o el que fos. Fragmentada en l’imaginari de la gent de lletres dels diferents territoris que, diluïts entre els diversos regnes hispànics, ja no tenien entre si més vinculació que una història comuna, i algunes rivalitats seculars. I fragmentada també, cada vegada més, per l’afluència en la llengua escrita de trets dialectals o de criteris ortogràfics excloents, com els que es van generalitzar a Catalunya a partir del segle XVI i que preferien escriure las casas, en lloc de les cases, com s’havia escrit sempre antigament; portàvan, en lloc de portaven; canto i dormo, enlloc de cant i dorm; aquest i aqueix, en lloc de est i eix; ríurer i tràurer, com córrer o témer; etc. També a València va agafar força, al segle XVII, el costum de transcriure algunes pronunciacions ensordides o africades que es veu que eren pròpies de gent de la classe alta i que van passar a ser el model “valencià” escrit de referència, sovint amb interferència ortogràfica castellana: passechar, chic, casa (rimant amb plaça, per exemple), etc. Aquest fenomen, en expansió des d’aleshores, s’anomena “apitxat”. I és que va ser en aquelles èpoques que es consolidaren dos grans models de llengua escrita: el català i el valencià, perquè corresponen, de fet, a les àrees d’influència de les dues ciutats més importants de l’àmbit lingüístic català, i que són, a més, focus importants de projecció cultural i d’impressió de llibres. Els equívocs que plantejà aquesta divergència formal, i les conseqüències que tingué, a la llarga, en la percepció de la pròpia realitat lingüística, són ben vius encara en l’actualitat.

En darrer lloc, s’ha esmentat també la influència progressiva de la llengua castellana sobre els models escrits catalans. De fet, se n’acaba de veure un exemple amb l’adopció del dígraf ch en molts textos “apitxats”. Però on és més important la interferència lingüística és en el terreny del lèxic i, en menor mesura, en la sintaxi. Tot al llarg de l’edat moderna es posaren en circulació un gran nombre de paraules i expressions d’origen castellà en molts textos catalans, i també hi sovintejaren algunes construccions poc genuïnes. Ara bé, cal fer algunes puntualitzacions sobre l’abast real d’aquesta castellanització –estretament lligada al divulgat concepte de la Decadència literària–, que alguns manuals potser han exagerat, per qüestions ideològiques.

A continuació, fragment del poema 'A la soledat', de Francesc Vicent Garcia i Torres, anomenat també el Rector de Vallfogona, l’obra del qual és un bon testimoni dels corrents literaris imperants al segle XVII. S’hi han marcat els castellanismes que utilitza.

El 1914 l’Institut d’Estudis Catalans es presentà públicament, en un acte celebrat al Palau de la Generalitat, i posà a disposició dels estudiosos, com a Biblioteca de Catalunya, el ric fons bibliogràfic que havia anat reunint.

Enciclopèdia Catalana/Il·lustració Catalana

El cas és que tots aquests esquemes interpretatius s’ensorren i canvien substancialment els darrers cent cinquanta anys. L’època contemporània comporta nous reptes i noves possibilitats per a la llengua catalana. D’una banda, hi ha el fet que la llengua escrita transcendí, per primera vegada en la història, els límits socials de les minories cultes, i s’imposà la instrucció general de la població, que per al tema que ens interessa vol dir que, per primera vegada en la història, llegir –diaris, novel·les…– i escriure van ser activitats a l’abast de tothom i que passaren a formar part de la vida quotidiana de quasi tots els parlants. Això significa que la llengua escrita començà a influir com mai no ho havia fet abans sobre la llengua parlada, i que s’inicià una tendència, magnificada més tard per l’aparició dels mitjans de comunicació oral com la ràdio o la televisió, a homologar la llengua oral als models de la llengua “correcta” que es difonien massivament. Al mateix temps que començava a passar tot això, i com una conseqüència primerenca de la universalització de la cultura escrita, se suscitava més viu que mai el debat sobre la norma, sobretot ortogràfica, i sobre els límits de la correcció. Tot el segle XIX, de fet, està travessat per llargues polèmiques ortogràfiques, multitud de propostes i de faccions que, al final, gràcies a la indissoluble associació de la llengua al projecte polític nacionalista català, cristal·litzaren en la reforma ortogràfica i gramatical de Pompeu Fabra, impulsada des de l’Institut d’Estudis Catalans per un ampli consens polític, i amb el suport de la pràctica totalitat dels escriptors, intel·lectuals i gent de cultura. Les Normes ortogràfiques del 1913, la Gramàtica catalana del 1918, i la publicació del Diccionari general de la llengua catalana, el 1932, així com els acords dits de Castelló per a la varietat valenciana, d’aquell mateix any, són segurament les fites més importants d’aquest procés.

La reforma lingüística del català contemporani suposa, de fet, l’inici d’un procés llarg i complex de normalització, entesa en el sentit de donar al català un estatus de llengua “normal”, apta per a qualsevol tipus d’expressió cultural o científica i dotada de tots els instruments legals que en fomentin l’ús i en garanteixin el prestigi i la viabilitat. Un procés que s’ha interromput diverses vegades durant el segle XX i que encara avui, amb unes circumstàncies socials i culturals radicalment diferents de les del seu inici, no es pot donar per conclòs. I és que en aquest punt cal tenir en compte el que potser és l’altre fenomen més rellevant del darrer segle, al costat de la nacionalització de la llengua, i que condiciona enormement la realitat actual de la llengua catalana: la presència real i cada vegada més important de la llengua castellana als territoris catalanoparlants. D’ençà de la segona meitat del segle XIX molts factors –l’escolarització obligatòria, el servei militar, els nous mitjans de transport i de comunicació, la immigració espanyola– fan que, de mica en mica, el castellà esdevingui una llengua familiar o coneguda de tots els parlants catalans –exclosos els de la Catalunya del Nord, és clar. Això no té res a veure amb aquella castellanització llibresca de molts textos moderns a què s’ha fet referència més amunt; ara, per primera vegada en la història, ja no hi ha parlants catalans monolingües, com sí que n’hi ha –malgrat l’aparent poca modernitat d’aquesta constatació– en totes les llengües “normals”, el mateix castellà sense anar més lluny. I encara més: les intenses onades migratòries que es van produir, sobretot a Catalunya, a la segona meitat del segle XX, en un context de repressió pública de la llengua catalana, no es van arribar a integrar lingüísticament en molts casos, com havia estat habitual fins aleshores, i han donat lloc a una nova mena de catalans que, a banda que el puguin conèixer més o menys bé, no tenen com a llengua habitual o espontània el català, ni l’hi pensen tenir. La naturalització del castellà –o del francès– a tots els territoris històrics de la llengua catalana, consolidada pels nous corrents de la immigració actual, de caràcter extra-espanyol però també sovint castellanoparlant o que esdevé ràpidament castellanoparlant, planteja avui nous interrogants sobre quin ha de ser l’objectiu de la normalització, sobre com es pot garantir el futur de la llengua.

La literatura popular i els diferents nivells de la llengua

El català que ha pervingut a través de les diverses manifestacions de la literatura popular, i especialment en la narrativa, que constitueix l’objecte d’estudi d’aquest volum, és una llengua amb unes característiques determinades, que ara s’intenta situar en l’esquema històric ja descrit.

En primer lloc, com es pot deduir, les formes de literatura més populars, durant la major part de tots aquests segles de vida de la llengua catalana, s’originaven i es transmetien al marge dels canals de la cultura elevada, és a dir, de la llengua escrita. Eren llengua oral, encara que fos subjecta a un determinat grau d’elaboració formal, i es tenen molt pocs indicis, realment, per saber com havia estat el català parlat, en les èpoques reculades. Els únics testimonis lingüístics en què és possible basar-se són els escrits, i per naturalesa la llengua escrita és una reducció de les possibilitats de la llengua oral, perquè només així pot construir la percepció, unitària, de la llengua. Per a posar un exemple, hi ha aspectes gramaticals del català que han arribat fins a l’actualitat, a través d’algunes parles dialectals, que són inequívocament genuïns i explicables a partir de determinades realitzacions del llatí vulgar, però que mai –o molt rarament– no es troben documentats en testimonis escrits antics; és el cas de l’article salat, per dir-ne un, del qual hi ha motius fonamentats per pensar que a l’edat mitjana devia ser el més estès i el més àmpliament majoritari: es troba en molts topònims, com Sant Joan Despí, Sant Climent Sescebes, Palau Sacosta, Puigsacalm, Puigseslloses, etc.

Sí que hi ha, tanmateix, alguns textos escrits que poden donar una idea aproximada de com devia ser la llengua que parlava la gent, una llengua que, cal insistir-hi, no era pròpiament “la llengua”, i que no comptava gaire per a ningú dels qui tenien alguna idea sobre la seva llengua. En la transcripció, per exemple, de testimonis orals en les actes dels processos judicials es pot suposar un cert afany de fidelitat per part de l’escrivent; o en llibres tècnics i utilitaris, sobre temes d’agricultura o ramaderia per exemple, es pot intuir un llenguatge proper al dels pagesos o els ramaders. L’estudi d’aquests documents proporciona dades precioses per al coneixement històric. Sempre, però, cal pensar que el filtre de l’escriptura modifica més o menys l’espontaneïtat lingüística, i això fou d’aquesta manera almenys fins al segle XIX, en què la popularització de l’escriptura permeté la irrupció dels impresos dialectals i col·loquials, generalment amb un rerefons satíric o costumista.

També en les formes literàries cultes seculars és possible descobrir alguns lligams amb les formes de la literatura més tradicional. Ja des de les èpoques més reculades, entre els diferents estrofismes de la poesia trobadoresca, per exemple, n’hi havia de clarament emparentats amb les cançons o les danses populars.

Dels romanços que devien propagar-se oralment, van prendre’n model molts autors barrocs per fer-ne peces cultes i molt més elaborades. I fins i tot, a partir dels segles XVII i XVIII van arribar-se a publicar, encara que amb els mitjans i les formes més modestes –els fulls solts, els goigs, les edicions de canya i cordill– alguns textos que es poden considerar en bona mesura “populars”. En tots els casos, però, es tracta de formes mediatitzades i interferides d’accedir a la llengua i al geni genuïnament populars, i cal saber destriar molt bé quins són, autènticament, els elements i els trets configuradors i definidors de la llengua del poble.

Una pedra de toc d’aquesta anàlisi que acabem de reclamar per a la literatura popular escrita i impresa podria ser el grau de castellanització, que en alguns d’aquests goigs o romanços és bastant elevat. De fet circulen, fins i tot, romanços bilingües, amb versos sencers o amb tornades en castellà. Més amunt s’ha parlat de la castellanització de molts textos catalans de l’edat moderna, i s’ha vist que cal introduir molts matisos en la constatació d’aquest fenomen. La castellanització, doncs, afecta d’una manera desigual els diferents nivells o registres de la llengua escrita, i és especialment present en els textos literaris i amb pretensions cultistes. Però molts textos literaris més populars, justament per la seva naturalesa literària, encara que sigui en un registre més baix, s’encomanen d’aquesta tendència i són altament receptius als castellanismes –que no són pas, al capdavall, ben bé els mateixos que es poden documentar en els textos cultes–, alguns dels quals podien arribar-los a través dels sermons de les diades solemnes, d’algunes representacions teatrals o d’altres formes intermèdies entre la creació culta i els auditoris populars. Alguns, certament, passaren fins i tot a la llengua oral d’ús espontani. De tota manera, és clar que el gruix de la població restava al marge, en la seva vida quotidiana, de la interferència lingüística, per la pura impossibilitat que es produís. Ho constatava un jesuïta de Reus l’any 1621: “Com se veja amb los ulls i toque ab les mans que, acceptades algunes poques ciutats de Catalunya com són Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles que estan en camins reals o en la frontera de Aragó […], en les altres demés ciutats, viles, llocs i parròquies a penes és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna i plebeia i ningunes dones l’usen i en ninguna part de Catalunya és universalment usada”; i un canonge de Lleida, pels volts del 1637, esmentava “Tortosa, Girona, Lérida, que a todo tirar sólo ven dos o tres dias, y bien de paso, algun castellano” i també “Manresa, Solsona, Vique y Urgel, que si ven algun castellano es por milagro”.

En resum, les versions de les rondalles o dels romanços que han arribat oralment fins gairebé els nostres dies o, amb més fiabilitat, les que pogueren recollir encara els primers estudiosos folkloristes, al final del segle XIX i al principi del segle XX, de boca de molts informants que havien estat molt poc o no gens interferits pels models de llengua de la tradició escrita ni per la llengua correcta dels mitjans de comunicació, són probablement el testimoni més autèntic d’una llengua popular que no hi ha raons per a creure que hagués canviat substancialment en molts segles, justament perquè havia viscut al marge de “la llengua”.