L’art d’explicar contes

Comunicar-se: parlar, explicar i escoltar

L’art d’explicar contes consisteix a no deixar de fer-ho mai, diu el filòsof alemany Walter Benjamin. I explicar contes, narrar, és una activitat que ve del passat, però no ha caigut en desús: ni el llibre, ni el cinema, ni la ràdio, ni la televisió, com tampoc Internet no han aconseguit deixar-la de banda.

Les narracions que avui es coneixen com a rondalles, llegendes i mites vénen de lluny, tant en el temps com en l’espai, i precisament per això són acceptades com a lliçons de vida. Unes lliçons que cada comunitat es fa a la seva mida, adequant les accions i les vicissituds, els herois, les conquestes que fan i les recompenses que reben. La immensa riquesa del conte rau en la seva capacitat de deixar-se prendre, de fer de portador d’experiències i de dispensador de consells.

La narració del conte, escrita o oral, no s’ha deixat de practicar mai, tan sols ha variat la intensitat amb què un canal o un altre ha estat, i és, emprat, i l’efecte que els textos –si es tracta de l’escrit– o els discursos –si es tracta de l’oral– han exercit o exerceixen encara en els seus receptors.

Assistir com a oient a l’explicació d’un conte no tan sols representa un privilegi pel fet de sentir la presència de la persona que el narra, veient-li el rostre i l’expressió de tot el cos, percebent-ne la respiració, assistint en comunió a la construcció del relat, paraula a paraula. El privilegi més gran és la descoberta que amb la pròpia presència és possible d’influir, i fins i tot d’interferir, el transcurs de l’explicació. El resultat del missatge és d’elaboració conjunta, i se sent la pròpia responsabilitat en el producte final.

Els avenços amb què la humanitat ha anat guardant tota aquesta saviesa produïda al llarg del temps i de les civilitzacions –la transmissió oral, el teatre, l’escriptura, la impremta, la ràdio, el telegrama, el cinema, la televisió, Internet, etc.– cada vegada són més i millors, i tanmateix deu ser la narració, a través del canal de l’oralitat, la que permet reproduir amb més senzillesa, però segurament amb més exactitud, allò que és veritablement específic i propi dels contextos comunicatius: que l’emissor i el receptor puguin, a través de l’emissió de missatges, intercanviar-se els papers.

L’art d’explicar contes no existiria sense la paraula i sense gent amb ganes de practicar-la, bé sigui escoltant-la o pronunciant-la. A base de destinar temps i espai a parlar, els homes i les dones han heretat i contribuït a construir un munt de relats i xafarderies –males llengües diuen que “contes i cançons, mentides són”– que, inventats per qui sap qui, es fiquen per les orelles fins a sortir per la boca i es tornen a ficar dins d’unes altres orelles, i així anar fent. Com va dir l’escriptor francès Jean-Claude Carrière, en una conferència a Kosmópolis, realitzada a Barcelona al Centre de Cultura Contemporània, el 2002: “No tenim cap seguretat que en el futur els éssers humans siguem millors, més solidaris ni més tolerants. En canvi, estic segur que demà algú m’explicarà una història que avui encara no conec i que m’encantarà.” I és que, realment, aquestes històries i aquests relats són com teles teixides amb el fil immaterial de la paraula, procedeixen de la tradició oral i, generalment, serveixen per a explicar i donar sentit a l’existència i a la petita parcel·la de món que cadascú coneix.

L’oralitat, o l’expressió a través de la parla, és una acció social, una manera de relacionar-se, un fet de comunicació que sorgeix de la necessitat d’expressió d’un individu que utilitza la paraula parlada per a provocar algun efecte en un altre individu. Als cinc sentits, Ramon Llull n’afegí un de sisè que anomena affar, és a dir, la parla. En català hi ha un refrany que diu que “en cantar es coneix l’ocell, en parlar el cervell” i que mostra de quina manera les paraules carregades de significats, ordenades i relacionades amb les altres per les normes del llenguatge, són capaces de recollir tota l’experiència d’un grup humà, les relacions internes i amb l’entorn respectiu, la percepció de la vida, les pors, les inquietuds i els desitjos, i es constitueixen en un element de cohesió i d’identificació.

En dir “parlar” és gairebé obligat fer referència a les locucions i frases fetes que apareixen espontàniament en les converses de la gent i que adopten una forma pròpia en cada llengua. Com ara “a cau d’orella”, que vol dir confidencialment; o “com qui sent ploure”, que indica impassibilitat; i “el conte de la vella”, que és com dir que alguna cosa no té fi. Les locucions formen part de la manera de parlar de les persones i donen a l’expressió un to ple de frescor. Són una mostra de la riquesa expressiva i de la saviesa popular que conté la llengua, i resulten, tanmateix, intraduïbles literalment, pels seus resultats, a cops inesperats, adés ben còmics.

Igualment, les frases fetes exerceixen una funció clarament expressiva, creen imatges mentals que associen accions, objectes i conceptes d’una manera molt viva que ajuda a entendre el que passa, com ara quan es diu que algú “té la llengua llarga” s’entén que tendeix a parlar indiscretament; o si s’assegura que algú altre “té les orelles a cal ferrer” es vol remarcar que no fa cap cas del que es diu, que fa com si no hi sentís; o bé si es diu que “parla amb el cor a la mà”, es fa èmfasi en el fet que el qui parla ho fa sincerament, sense simulació de cap mena.

Explicar és un art, una tècnica que consisteix a aprendre a exposar una idea amb claredat a fi de comprendre-la un mateix i, al mateix temps, donar-la a conèixer a algú altre, ja sigui per escrit o bé oralment. Sigui quin sigui el canal triat, el missatge que hi circula gairebé sempre arriba impregnat de matisos ben personals. La persona que explica tenyeix els seus enunciats d’un estil propi. O bé, com diu Walter Benjamin a El narrador: “La petja del narrador queda adherida a la narració com en el got de fang la petja de la mà del terrissaire.”

D’estils, n’hi ha tants com persones, i les fonts són moltes i diverses. L’obra de l’escriptor Pep Coll pot servir per a il·lustrar aquesta afirmació. D’una banda hi ha les fonts orals, ja que segons ell mateix afirma, ha parlat “amb centenars de padrins i padrines dels Pirineus occidentals –des de la Cerdanya fins a la vall de Benasc–, especialment durant la dècada de 1980. Nascuts al principi del segle XX, encara recordaven històries que havien sentit de petits però que feia anys que no explicaven”.

Sens dubte, tantes hores passant conversa amb la gent gran del Pallars han marcat l’estil d’aquest escriptor. Però, de l’altra, P. Coll reconeix Jacint Verdaguer com una altra de les influències, aquesta vegada a través de l’obra escrita. És interessant observar que tant Verdaguer com Coll comparteixen una manera molt semblant de fer literatura. Practiquen l’excursionisme i fan ús de la paraula per a descriure els paisatges que tant admiren i estimen. Escriuen tot parant l’orella envers la gent senzilla, que consideren uns veritables mestres de la llengua. I aquesta manera de fer configura en l’un i en l’altre un llenguatge i una formació literàries allunyats de l’encarcarament i dels academicismes, i propera, en canvi, a la tradició popular i local.

Així com parlar és una habilitat a l’abast de gairebé tothom, no tothom sap comunicar-se oralment de manera satisfactòria. “S’explica com un llibre obert”, es diu de qui ho fa de manera entenedora; en canvi, se sanciona el qui no en té la traça deguda amb un “s’explica com un llibre sense fulls”. I és que no tothom té el mateix do, la mateixa capacitat de captar i mantenir l’atenció de l’oient. Que n’és, d’avorrit, escoltar una persona mancada de gràcia que malda per explicar un acudit! Allò que més enutja no és la seva manca de memòria, sinó que no tingui estil. I és que, tant en literatura oral com en literatura escrita, compta allò que es diu, però també com es diu: tanta importància té el fons com la forma. Segurament allò que escriu Jaume Cabré a La matèria de l’esperit es pot aplicar, també, a la narració de viva veu: “L’estil en literatura és significat. L’estil és l’escriptor.”

La paraula parlada és efímera com el vol d’un ocell. Així que s’ha produït, tan sols en resta la memòria del so i, amb una mica de sort, allò que ha estat dit i la manera com ha estat dit. Però quan la paraula s’inscriu en el cos ja no és una abstracció, sinó matèria viva. La consciència d’un camí orgànic del so i de la paraula dóna al relat la possibilitat de ser més concret, de desprendre color, moviment i moltes altres coses. En la comunicació oral entren en joc altres elements, a més de la paraula: la veu, amb tots els seus matisos i amb el seu poder de seducció, la força de la mirada, els gests i els moviments que reclamen la presència física dels participants. L’escriptor Juan Goytisolo descrivia així la capacitat de persuasió d’un narrador a la plaça de Xemaá-El-Fná de la ciutat de Marràqueix, on, en un ambient de proximitat, es practica l’oralitat:

“…sobresale en elocuencia y altura entre los halaiquís de la plaza: su imponente presencia y voz estentórea atraen diariamente a un público ansioso, cautivo feliz de su arrogancia mentida: con los brazos en jarras, los pies en compás, recita de carrerilla, como un colegial, la guía geográfica de sus andanzas, la interminable retahíla de sus apodos: su labia explosiva, sugerente, mordaz cultiva diestramente los recursos del habla popular: jerga limpia de trabas, inhibiciones, censuras…”

Dai Sijie, a la novel·la Balzac i la petita modista xinesa, descriu així l’art de Luo, un narrador genial:

“El seu únic talent consistia a explicar històries, un talent de fet agradable, però marginal, malauradament, i sense gaire futur. Ja no érem a l’època de les Mil i Una Nits. […] Explicava poc, però representava cadascuna de les expressions dels personatges, canviant-ne la veu i els gestos. Dirigia el relat, manejava el suspens, feia preguntes, feia reaccionar el públic i corregia les respostes. Ho va fer tot. Quan vam acabar, o més ben dit, quan ell va acabar la sessió, just en el temps impartit, el nostre públic, content, excitat, no se’n sabia avenir.”

Explicar un relat, una rondalla, un acudit o un succés de la mena que sigui per les vies de l’oralitat és interpretar un seguit més o menys llarg de sons organitzats com una partitura d’autoria, pròpia o manllevada, construïda per un col·lectiu o per una sola persona. Qui escolta pot percebre la marca, l’estil de l’intèrpret que s’escarrassa per fer-ho amb tècnica i, al mateix temps, amb tremp artístic.

La majoria dels qui escolten volen atrapar allò que batega en el missatge xifrat que algú tracta d’enviar-los i valoren tant allò que ha estat capaç d’emocionar-los que li reten un homenatge ben especial: el col·loquen entre els seus records més preuats i busquen la millor ocasió d’explicar-ho a algú altre.

La gramàtica de l’oralitat

La paraula oralitat no figura als diccionaris, per tant caldrà fer servir dues definicions de la paraula “oral”, que és la que més s’hi acosta. En català: “dit parlant, no per escrit”. En castellà: “expresado con palabras habladas”. En francès: “qui se fait, qui se transmet par la parole”. En italià: “che si avvale della parola, della voce come mezzo di comunicazione”. En portuguès: “relativo ao que não está escrito”.

L’oralitat constitueix una forma d’expressió que, defugint l’escriptura, és afectada per una gran propensió a la xerrameca i sempre està disposada a acceptar canvis i transformacions. Sent una irreprimible predisposició a jugar i a fer jugar el joc del boca a orella, i no busca en aquest entreteniment cap altra cosa que explicar-se i que algú escolti.

L’oralitat, vehicle primigeni de les narracions de tradició oral, està formada per un conjunt de sensacions immaterials que contribueixen a perpetuar-ne els efectes. Aquests elements, anomenats gramàtica de l’oralitat, funcionen com un sistema i formen un tot en què les parts es coordinen a fi de contribuir a dur a terme l’objectiu perseguit.

La veu, l’oïda, la memòria i la imaginació són els elements principals que configuren aquesta gramàtica, sense oblidar el paper primordial que hi tenen els cinc sentits, responsables de fer arribar les impressions que vénen de l’exterior. Com és sabut, els sentits no operen aïllats ni de la mateixa manera. El tacte i el gust són detectors immediats, mentre que la vista i l’oïda treballen a distància. El sentit de l’olfacte, per la seva banda, pot treballar en ambdues dimensions. En el terreny de la comunicació de viva veu i també de la construcció de l’imaginari col·lectiu, la vista i l’oïda tenen un paper decisiu. És a través de manifestacions sobretot orals, escrites i visuals, que els grups humans han anat confegint els herois i contraherois –prótos agonistés i anti agonistés– de les narracions, com també els seus escenaris, el significat i la simbologia dels quals el pas del temps i la memòria han anat consolidant.

La veu i l’oïda

Segons la física, perquè existeixi so calen tres elements: un cos que vibri, un mitjà elàstic que també ho faci i una caixa de ressonància que amplifiqui aquestes vibracions tot permetent que siguin percebudes per l’oïda. La veu humana compleix tres d’aquestes condicions: el cos elàstic que vibra són les cordes vocals –dos replecs musculars que es tanquen i s’obren– que es troben a la laringe, el mitjà elàstic és l’aire i la caixa de ressonància està formada per la gola, la faringe, la boca i la cavitat nasal. De les quatre cordes vocals que participen en la producció i l’articulació de la veu, les veritables responsables, són les dues inferiors, dos petits músculs elàstics: quan s’ajunten, l’aire xoca contra elles, produint el so que es denomina veu.

Segons els diccionaris, la veu és el so que es produeix a la laringe pel pas de l’aire expirat a través de les cordes vocals, posades prèviament en contacte. Se’n percep el so amb timbres diferents degut a la forma i la naturalesa dels elements que entren en vibració. El to d’una veu reflecteix un estat d’ànim, una intenció o una actitud.

La veu, juntament amb l’oïda i la memòria, esdevé imprescindible per a tots els qui practiquen l’oralitat, emetent-la o rebent-la. La veu és audible però intocable, inabastable. És feta d’aire i es detecta pel so, fa gaudir o molesta, pot arribar en directe o en diferit –gravada, reproduïda–, de tu a tu, de molts en molts. Diu l’especialista Paul Zumthor: “Sigui quina sigui la força expressiva i simbòlica de la mirada, el registre d’allò que és visible està desproveït d’aquesta densitat concreta de la veu, d’aquest caràcter tàctil del sospir, de la immediatesa de la respiració. La paraula pot reactivar sense parar el joc del desig per l’objecte absent i, nogensmenys, present en el so de les paraules.”

Tanmateix, la veu és una producció que no es pot tocar ni agafar, i amb la qual només és possible relacionar-se reconeixent-ne les característiques personals i intransferibles, i guardant-la en el record. La veu està renyida amb el tacte, però no pas amb la imaginació. N’és un exemple aquest paràgraf del començament d’Els narradors de la nit, de Rafik Shami: “El vell cotxer Salim era menut i magre, però la seva veu càlida i profunda fàcilment te’l feien imaginar com un homenàs d’espatlles amples…” Escoltant una veu es poden imaginar coses que no han existit mai, com aquest cotxer escardalenc que, gràcies al seu imponent instrument sonor, pren forma en l’imaginari de qui l’escolta com allò que no és, com un personatge de ficció.

Els renous de la veu tenen també una dimensió corpòria. Quan les paraules s’inscriuen en el cos deixen de ser abstraccions i es converteixen en matèria viva. Així, la consciència del camí orgànic del so i de la paraula dóna al discurs la possibilitat de concreció, de desprendre consistència, color i moviment.

Des de sempre, escoltar ha estat el mitjà privilegiat a través del qual s’ha pres contacte amb la llengua literària. I la literatura és el canal pel qual emergeix verbalment bona part de la fantasia humana. Entre els productes de ficció heretats pels homes i dones d’avui, hi ha els relats que la humanitat ha manufacturat –o, valgui el neologisme, verbofacturat– escoltant-los sens treva, segle rere segle. Els contes, les rondalles, les llegendes, els mites apareixen poblats de criatures, en indrets i situacions d’una riquesa incalculable, que han configurat l’imaginari col·lectiu de moltes generacions i de molts pobles, i han determinat les maneres de pensar i d’entendre la vida.

Aquestes narracions han tingut en la paraula un vehicle privilegiat i, a l’hora de travessar fronteres oralment, l’oïda hi ha tingut un paper cabdal, com ho demostren les paraules que l’escriptor italià Italo Calvino posa en boca de Marco Polo a Les ciutats invisibles quan aquest parla de la manera com Kublai Kan rep els relats dels seus nombrosos viatges:

“Jo parlo –diu en Marco–, però el qui m’escolta reté només les paraules que espera. Una és la descripció del món a la qual concedeixes l’oïda benigna, una altra la que donarà la volta dels grups de descarregadors i gondolers en els molls de casa meva el dia del meu retorn, una altra la que podria dictar en edat avançada, si caigués presoner de pirates genovesos i em posessin el cep a la mateixa cel·la amb un escriptor de novel·les d’aventures. Qui comanda el relat no és la veu, és l’oïda.”

Els éssers humans són narradors nats. Expliquen i s’expliquen, però per fer-ho cal exercir d’escoltadors –“si vols ben parlar, aprèn a callar”, diu el refrany– i estar alerta de tot el que s’esdevé al voltant i a dins nostre, per poder-ho expressar després. Per dur a terme aquesta funció és com si cadascú llogués una cadira i des del seu racó preferit, des del mirador de la vida, veiés passar i es veiés passar, tot percebent el pas del temps.

Però l’oïda és capriciosa, subjectiva, i també un bon tros mandrosa –i més en l’actual era de la imatge. Però qui es presta a entrar en el joc de seduccions de la narració de viva veu pot deixar-se endur pel que diu el conte, per la manera com s’explica, pel moviment i la gestualitat, per la veu que el transmet –el timbre, l’entonació, la velocitat, el color, la calidesa…–, per la situació, o per totes aquestes coses a la vegada.

L’oient / vident es troba immers en una tasca única, d’una gran complexitat, quan intenta captar el ritme que imposa el narrador i mira d’entrar en la cadència de la melodia que vehicula el discurs, deixar-se endur per la figura del narrador, crear imatges tot visualitzant mentalment el que ha captat la seva oïda –servint-se d’imatges preexistents o, fins i tot, creant-ne de noves–, entendre la trama del relat i preveure els possibles camins que pot prendre la narració avançant-se mentalment a la paraula del narrador.

Aquest darrer aspecte és primordial a l’hora d’afavorir que el conte s’instal·li en la memòria de l’oient. En efecte, en vaticinar allò que seguirà, qui escolta fa ús d’una atenció més específica i, encara que l’anticipació es vegi frustrada, si el conte no segueix les seves previsions, el treball cognitiu –i, doncs, l’escolta– és un acte eficient, que ajuda a crear les imatges i a afavorir al seu torn la recordança del conte que està escoltant.

Vet aquí el testimoni escrit d’una oient després d’haver assistit a una sessió de contes per a adults duta a terme per dos narradors: “La veu de X em va resultar encantadora. Va utilitzar un ritme irregular, parlant més lent o més ràpid, deixant espais de silenci segons l’efecte que pretenia causar als oients. També canviava la intensitat de la veu quan creia que calia. Penso que era molt conscient del poder de la seva veu com a recurs per a captar l’atenció. Els dos narradors van establir una comunicació amb el públic a través de la mirada. I van fer ús d’una gesticulació amb moviments molt naturals. X era més expressiva amb la cara i les mans. Z era més estàtic, i es movia poc per l’escenari. X es movia d’una banda a l’altra quan era necessari. Opino que el moviment és un element molt important si es vol captar l’atenció de l’espectador. Els narradors em van causar una sensació molt agradable, reia o experimentava instants d’expectació. Em van captivar amb els seus relats i les seves interpretacions, i em van fer perdre la noció del temps, especialment X.”

Aquest fragment inclou diverses observacions que posen al descobert de manera ben senzilla com es produeix el lligam entre l’acte d’escoltar i el d’explicar:

Els dos narradors van establir una comunicació amb el públic a través de la mirada. Com ja s’ha assenyalat, el paper de la vista i l’oïda és primordial i decisiu en la comunicació de viva veu.

El moviment és un element molt important per a captar l’atenció de l’espectador.

Quan la paraula i el seu so es fan corporis, el relat esdevé més concret, i desprèn color, moviment, i tantes altres coses que, passant pels sentits, es converteixen en sensacions i deixen la seva petja en la memòria de l’oient.

“Em van captivar amb els seus relats i les seves interpretacions, i em van fer perdre la noció del temps.” W. Berjamin ho formulava així: “Com més qui escolta s’oblidi de si mateix, més pregonament se li gravarà allò que escolta.”

Després de la sessió, l’oient va transcriure al paper la pròpia versió del relat. Com diu el cuentero colombià Nicolás Buenaventura, es va fer realitat el fet que “el cuento se completa con el que escucha. Para mí es importante pensar que el verdadero, el más valioso, es el cuento que el espectador se cuenta a sí mismo mientras me escucha, el que no podré nunca conocer”. Cal reaprendre a escoltar, tornar a ensenyar a escoltar perquè fer-ho vol dir, entre altres coses: aprendre a comunicar, a posar-se en disposició d’intercanviar –rebent o emetent– vivències, pensaments, etc., per diferents canals. La comunicació afavoreix la recerca de l’altre, ajuda a copsar les emocions del qui parla o del qui escolta, a valorar a través de la comunicació no verbal els estats d’ànim dels interlocutors, perquè escoltar és practicar l’empatia. Aprendre a imaginar, a exercir la facultat de formar imatges mentals, representar objectes no presents, crear combinacions que no formen part de la realitat: la imaginació funciona com una màquina electrònica que, tenint en compte totes les combinacions possibles, escull les que corresponen a un sol fi o, simplement, les que són més interessants, agradables o divertides. Es nodreix de la realitat, però els seus efectes retornen a ella, canviant-la, recreant-la, enriquint-la. Es tracta, doncs, d’aprendre a percebre poèticament, a emocionar-se a través dels sentits, de manera que el missatge adquireix una nova dimensió estètica i permet enlairar-se més enllà de la quotidianitat.

La memòria i la imaginació

Foren els grecs els qui van donar un paper principal a la memòria personificant-la en la figura de Mnemòsine la qual, en unir-se a Zeus, es va convertir en la mare de les nou muses. D’aquesta manera deixaven constància que totes les arts havien estat engendrades per dos principis, la creació i la memòria. “Només aquell qui coneix pot, realment, recordar”, deia Plató, a Fedre.

Però que siguin alguns narradors els encarregats de fer-nos saber el seu parer sobre la memòria i el seu paper a l’hora de rebre i transmetre les narracions en el temps i en l’espai i que valorin ells mateixos la petjada que han deixat o que esperen deixar en la memòria dels oients, de quina manera treballen per a transmetre el grau d’emoció que voldrien. La memòria, per a Nicolás Buenaventura, és més aviat un exercici per a oblidar:

“Más que un trabajo de memoria en mi caso se trata de un trabajo de olvido. Cuando en una contada tengo que hacer memoria el resultado es un cuento mutilado, un cuento que sangra. Mientras estoy en la etapa de recordar, el texto no reacciona, debe ser olvidado para poder, cada noche, revivir frente al público, volver a ocurrir. Diría que, en mi caso, la memoria es el mejor instrumento para olvidar.”

Per a Ana Padovani, una de les pioneres del moviment de narradors de contes a l’Argentina, la memòria és una qüestió de confiança i d’entrega.

“No le doy tanta importancia a la memoria como mecánica, sino a la hondura con que se transmite: las imágenes, las emociones, nuestro interior todo, porque se cuenta desde lo más profundo, desde las vísceras.”

Per la seva banda, Virginia Imaz, narradora basca, defineix la memòria com una gimnàstica emocional que permet recordar allò que es vol explicar:

“No memorizo las historias que cuento. No puedo, y además no estoy segura de que sea lo deseable. Soy incapaz de contar la misma historia dos veces exactamente igual. Sin embargo, consigo recordar (re-cordis, volver a pasar por el corazón) las historias que cuento. En lugar de empeñarme en memorizar, me entreno en el olvido.”

L’oralitat, doncs, requereix un tipus de memòria activa, completament oposada a la memòria mecànica que té per objectiu la repetició exacta. La memòria oral és capaç de combinar l’aprenentatge dels sabers amb les informacions visuals i les pràctiques gestuals. Paul Zumthor, crític literari, ho va dir d’una manera concisa: “L’oralitat interioritza la memòria.”

El segle XX freudià i piagetià va retornar la fantasia al lloc d’on mai no hauria hagut de sortir, i li atorgà reconeixement oficial. Ja deia el filòsof alemany I. Kant que “la imaginació (facultas imaginandi) és la facultat de les intuïcions lluny de la presència de l’objecte”, i A. Einstein ho reblava afirmant que “la imaginació és més important que el coneixement”.

Per això la psicoanàlisi va haver de demostrar que no tot està sota control, i es va haver d’ocupar de reivindicar l’estreta vinculació entre el son i la vigília. Tot d’una, fantasia i realitat estaven més a prop que mai. També va caldre que els educadors rescatessin el joc com a constructor del real, i que el psicòleg suís J. Piaget centrés el desenvolupament de la intel·ligència en aquesta activitat que, en una de les seves formes més conspícues, girava precisament a l’entorn de la fantasia: el joc simbòlic. La fantasia no era, llavors, tan evasiva de la realitat com podia semblar. És més, es nodria del real i revertia sobre la realitat. Era la dimensió lliure i poderosa de la relació entre l’ésser humà i el seu entorn.

Una de les coses més interessants que es donen a l’hora d’encaminar-se en la ficció, de travessar “el mirall” –frontera que marca la línia divisòria entre realitat i mentida–, és l’existència d’un pacte, implícit o explícit, tant se val, entre el narrador i els seus oients. En el conte, aquest pacte s’activa així que el narrador enceta aquell conegut, simple però significatiu “això era i no era”, “hi havia una vegada”, “érase que se era”, “il était une fois”, “c’era una volta”… i ho fa posant el verb en passat, el veritable temps de la narració, el pretèrit imperfet que permet entrar dins la ficció: un temps fora del temps, un temps eminentment poètic, el temps de la màgia, en què l’acció va començar però que no vol dir que ja hagi acabat, com diria Virginia Imaz.

La representació del món és el resultat d’un procés mitjançant el qual es creen i es negocien els significats a l’interior d’una cultura. El conte es transmet i es percep, que és com dir que transcorre en un espai i un temps irrepetibles. És el temps del somni, de la fantasia, que es nodreix de la realitat, però que, generosa com és, té per costum que els seus efectes hi retornin, canviant-la, recreant-la, enriquint-la. En paraules de W. Shakespeare, “som fets de la matèria dels nostres somnis”.

L’Homo narrans

L’activitat de narrar ha gaudit des de sempre d’una gran popularitat i es troba molt arrelada en la vida de les comunitats, dels pobles: en forma part, sigui com a expressió de les experiències dels homes i les dones, sigui contant esdeveniments externs, coses que són comunicades mitjançant l’expressió oral o gràcies a l’expressió escrita. Va ser l’estudiós alemany Kurt Ranke qui va proposar l’homo narrans al costat de l’homo sapiens, l’homo faber, l’homo ludens. I Gabriel Janer Manila insisteix en la mateixa direcció:

“Segurament una de les conquestes humanes que defineix amb més guany el pas cap a l’hominització és la capacitat de les persones d’inventar històries. Potser són abans de la recerca del foc, l’aparició del llenguatge articulat, el descobriment de la tècnica […]. Al costat d’aquestes grans conquestes cal situar l’ésser humà que narra una història i inventa en la contança un món de ficció, relats que expliquen la mentida que la ment organitza i la paraula recrea.”

A través de gran diversitat de narracions, l’ésser humà s’ha permès explicar històries i explicar-se’n. Les seves grans fonts d’inspiració han estat també molt variades: la contalla dels fets protagonitzats directament o l’explicació d’esdeveniments confiats per altres persones; el relat de les múltiples facetes de la seva vida; la descripció dels aspectes de la seva societat que més l’atreuen, dels que més el sorprenen, dels que més l’enquimeren.

Un vell ofici que es renova

En els inicis d’aquest nou mil·lenni en què la comunicació s’ha eixamplat i diversificat, primerament per obra de l’escriptura i després a través de tots els mitjans de comunicació electrònica, ara es fa indispensable reforçar els fonaments de l’essència humana, retornar a aquella antiga forma de relació, no com una passa enrere, sinó com una manera d’enfortir el propi present. Tornar a parlar-se i escoltar-se, tornar a mirar-se i a sentir-se, recordar, evocar i imaginar: narrar, com diu Virginia Imaz, és una forma d’ésser en el món:

“Con el «érase una vez» y otras formas rituales de la narración oral, se puede parar el tiempo e instaurar un tiempo afectivo, mítico, mágico, que se sustenta en el aliento compartido de quien narra y quien escucha. […] Narrar es, según mi experiencia, un oficio chamánico; es estar disponible para oficiar de canal, es buscar sobre todo una ocasión para el trance.”

Una de les escenes de les pintures rupestres del Cogul, a Lleida. El significat màgic i religiós de l’art rupestre també pretenia narrar les experiències viscudes i afavorir positivament les que encara pertanyien al futur.

Enciclopèdia Catalana - Montse Catalán

Ara i aquí, la literatura oral, aquella comunicació que antigament tenia lloc al voltant del foc, s’ha vestit a l’última moda per acomplir noves funcions gràcies a la progressiva recuperació de la pràctica de la narració oral. Allò que al principi era vist com una moda passatgera, ha acabat consolidant-se en quelcom estable. Els narradors d’avui van recuperant una tradició del passat, i d’aquesta manera rendeixen homenatge als nombrosos autors de contes anònims, però també als coneguts i reconeguts de tots els temps. Multitud de relats com els contes, les rondalles, les llegendes, els mites, que havien tingut un pes important i una presència principal en la tradició oral, que havien circulat de boca en boca i que han perviscut gràcies als llibres, ara, en virtut de l’art reviscolat d’explicar de viva veu, tornen a oïdes de la gent a través de la narració oral.

És cert que ja no es donen escenes com la que descrivia l’escriptor Antoni Busquets i Punset a Folk-lore:

“Aquelles vetlles d’hivern, voreta la llar, escoltant les rondalles que ara ens feien estremir, ara ens feien somriure, aquelles aplegades de gent en el temps d’espellofar el moresc, on hi refilaven les cançons més hermoses, les rimes més escaients, les velletes més xiroies retreient als ensems sos fets de jovenesa; aquelles estones de plaer a les treballades, entre cants també que feien oblidar el cansament, les soleiades i les fredors, segons les èpoques de l’any…”

Tot ha canviat, i molt. Avui, a més de poder seguir exercint de narradors, com s’ha fet tota la vida, a les reunions amb amics, parents i coneguts, per esperar la vinguda de la son als peus del llit d’un infant, o a l’escola, és possible d’escoltar contes als bars, a les biblioteques, als cinemes, als centres cívics, als teatres de petit format, a la vora de la mar. Fins i tot els contes, en boca dels seus narradors, fan acte de presència com a regals d’aniversari, per arrodonir una celebració de casament o com a colofó d’una festa per a professionals.

No és gens segur que amb les noves formes d’explicar s’estigui revifant una antiga tradició; més aviat tot fa pensar que es van obrint altres vies, nous camins de relació d’acord amb els nous entorns en els quals la informació circula a través de xarxes telemàtiques a una velocitat sorprenent que implica una relació de proximitat i d’immediatesa que no s’havia vist mai. Les possibilitats de relacionar-nos des de la llunyania s’han transformat profundament, amb la tramesa de cartes electròniques que arriben al seu destinatari de forma instantània. Es poden deixar escrites coses que poden ser llegides o escoltades per ulls i oïdes desconegudes i llunyanes de manera gairebé simultània.

Cada cop són més nombrosos els professionals de la narració oral que escriuen o reescriuen els textos que després explicaran en directe: en realitat, ja no es pertany a una cultura àgrafa, sinó a una cultura escrita, cada vegada més influïda per una cultura audiovisual i virtual. Per això, com ho advertia el narrador colombià Diego Parra, urgeix definir amb rigor l’ofici de narrador, a fi de no ser comparats ni amb els mals actors ni amb els escriptors frustrats.

Bo o dolent, mediocre o genial, el narrador es pot considerar un autor en el sentit que ell crea la seva història amb una escriptura oral –“oralitura”, l’anomenen alguns–, que sorgeix de les seves imatges. Pot recórrer a narracions ja existents, que adapta a la seva manera, i també pot trobar material entre els seus propis records o recollir dades tot observant el seu entorn per crear una narració original. Virginia Imaz se sincera quan diu:

“Cuando cuento, sé que quien escucha ve mis gestos, mi mirada, siente el aliento dando significado tanto a las palabras como a los silencios. Puedo permitirme las repeticiones, las elipsis. Cuando escribo peso y mido más cada frase que cuando cuento, y cuando decido el lugar que va a ocupar una palabra sé que eso será para siempre, que es determinante. Al contar, sin embargo, improviso. Juego, pruebo ritmos, cadencias y volúmenes.”

Potser per això el narrador d’avui, disposat a tot per tal d’arrencar un sospir, una mirada del seu auditori, sent sovint la necessitat d’aïllar-se, de practicar la solitud. Perquè el silenci és un gran aliat fins i tot per al qui amb la seva veu i la presència de les seves històries es desviu per provocar rubor, o estupor, arrencar exclamacions d’incredulitat, o moments de recolliment. Això no té res de sorprenent, atès que la comunicació que busca establir el narrador oral posant veu als contes té una intencionalitat artística. I és que tot bon contador hauria d’exercitar-se diàriament de forma literària, maldant per mantenir greixats els dots expressius.

És per aquesta raó que, sovint, el narrador es pren el seu temps i surt a la recerca de les millors paraules, de les imatges més belles, i els escoltadors li ho permeten amb la condició que torni disposat a abocar-les a l’interior de les oïdes de tothom, ja que aquestes oïdes són les úniques capaces d’assegurar la continuïtat de les històries.

També el carrer, en un marc festiu, ofereix la possibilitat d’apropar els contes als infants. En el cas de la fotografia, acompanyant-los amb música i il·lustracions.

Teresa Condal

Però, de tant en tant, aquest personatge xerraire i compulsiu trenca la seva solitud. En efecte, els narradors gaudeixen practicant la xerrameca, somiant amb els seus congèneres en el marc de trobades, maratons de contes, jornades, tallers, seminaris, associacions, escoles i tota mena de projectes. Als Països Catalans tenen lloc un nombre considerable d’aquests esdeveniments; cal esmentar, entre d’altres, els que organitza ja fa uns quants anys l’Institut de Cultura de Barcelona, que assegura la presència dels contes al carrer per les festes de la Mercè, al setembre, i de Santa Eulàlia, al febrer. També el barri de Gràcia de Barcelona reserva un lloc i un temps a les narracions en la seva programació d’activitats estiuenques. Hi ha igualment contes a la Jornada de Portes Obertes de les Carrosses de la Cavalcada de Reis, promoguda per l’Institut de Cultura de Barcelona amb el suport de l’Associació de Narradors i Narradores, l’organització no governamental ETANE i les associacions Ibn Batuta i La Formiga. Organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, a l’abril té lloc Món Llibre, la festa del llibre per a infants, que acull una presència nombrosa de narradors.

D’altra banda, s’expliquen contes també al Centre Penitenciari de Quatre Camins, al MNAC, al Museu Etnològic, al CCCB de Barcelona, a les biblioteques de Vila-Seca, de Tarragona, de Barcelona, del Vallès, a Lleida, a Girona, a Arenys de Mar, a la planta d’oncologia infantil de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, etc. Castelldefels ha organitzat la seva marató de contes i, amb més anys d’experiència, l’Hospitalet de Llobregat celebra la seva pròpia marató iniciada de primer a l’auditori Barradas i després a la Biblioteca Tecla Sala. També se celebren trobades de narradors i festivals a Pont de Suert, a Torredembarra, Xelva, Saifores (Banyeres del Penedès), a Mallorca en ocasió de l’any Francesc de Borja Moll, etc. És a dir: la narració de contes s’ha estès per tot el territori.

A Barcelona, el Harlem Jazz Club és un dels espais que cal destacar en la programació de contes per a adults, activitat per la qual també han optat locals com el bar La Cotxera i el Dubliners de l’Hospitalet de Llobregat, entre d’altres.

Internet ofereix, al seu torn, espais de trobada i difusió, pàgines web que figuren en l’apartat de bibliografia sota l’epígraf “contacontes” i “narradors orals”. A més, cal assenyalar les diverses publicacions que, de manera regular i periòdica, es configuren com un excel·lent mitjà que contribueix a l’elaboració del necessari cos teòric, a la reflexió de la pràctica, a la creació d’opinió i a l’intercanvi d’informació, com per exemple “Tantàgora”, “Imaginària”, “La Grande Oreille”, “CLIO”…

Els narradors d’avui tenen la fortuna de practicar un art tan antic com antic és el món, i seria una llàstima que no sabessin aprofitar tot allò que té de bo aquest vell ofici. Comparteixen amb els d’antany la voluntat de fascinar els oients amb els seus relats, ja siguin inventats, viscuts o sentits. I així com la manera d’explicar-se dels uns i els altres és ben personal i depèn exclusivament del propi estil, el vehicle utilitzat que els és comú és l’oralitat, a través de la qual uns i altres fan ús d’un llenguatge multidimensional, passatger, implícit, flexible, partícip, espontani, predominantment dialogat i segons el context.

Els uns i els altres expliquen relats de tota mena, reals o imaginaris, de collita pròpia o manllevats, viscuts o escoltats, còmics o tràgics, amb més tendència cap a un gènere o un altre, segons el repertori. Tant els narradors de viva veu com els que s’expressen per escrit es caracteritzen i són apreciats pel seu estil, que té a veure tant amb el contingut de les històries triades com amb la manera de contar-les. L’escriptor J. Cabré remarca:

“Quan érem menuts, ens explicaven històries que ens empassàvem amb els ulls, les orelles i els ulls esbatanats per l’interès, profundament afectats per l’estil, ja que captàvem qualsevol canvi de to o qualsevol ritardando i ens era evident, malgrat que no havíem estudiat retòrica, que aquests trets estilístics tenien valor significatiu.”

L’oralitat permet als nous comunicadors servir-se d’un subtext fet de gests i mirades, de presència corporal que, intencionadament o no, adrecen als interlocutors amb l’ànim de despertar la seva cooperació per tal que es produeixi la necessària actualització textual que permetrà la consolidació del joc comunicatiu. Així, el cuentero veneçolà Alexander Hernández remarca l’ús que fa del silenci, una tècnica que va aprendre dels narradors indígenes del poble wayuu, a l’estat de Zulía (Veneçuela), i Nicolás Buenaventura busca “paraules que neixin del silenci i que hi retornin”. El silenci forma part de l’oralitat, com un recurs del narrador, però més i tot. Com el mateix N. Buenaventura diu, “no hi ha res en la pàgina escrita que pugui assemblar-se al silenci, ni tan sols la pàgina en blanc”.

Potser un dels trets més diferenciats entre l’abans i l’ara, entre altres coses, és que, mentre molts dels narradors d’antany eren analfabets –que no vol pas dir incultes– els actuals saben llegir i solen estar tocats de la lectura, amb la qual mantenen una relació ben particular, ja que els proporciona una de les fonts d’alimentació –no pas l’única, és clar– capaç de saciar la seva dèria d’aconseguir arguments i la necessitat de disposar d’una llengua instrumental i d’un vocabulari prou ric. Com reconeix Catherine Favret, “des que sóc narradora sóc conscient d’estar nodrida per tota la literatura que he llegit”. Els narradors llegeixen tota mena de relats com si anessin a caçar bolets, disposats a endur-se els que més els agraden, atenent especialment als que creuen que poden enamorar les orelles de possibles oients. Catherine Favret continua dient com “després de llegir-les mil vegades, d’interrogar-les i dormir-les, aquestes històries seran repensades i reescrites, regurgitades i comentades, patides i compartides, somniades i digerides, i un cop arrodonides com els còdols, sortiran de la boca del narrador cap al seu destí: les orelles i el cor dels altres”. I és que, com reconeix l’escriptor Daniel Pennac, “estem habitats pels nostres amics i pels nostres llibres”.

Explicar: art o ofici?

Si el filòsof Walter Benjamin comparava la tasca del narrador amb la del terrissaire, el narrador Diego Parra la relacionava amb la d’un fuster: els contes, cal polir-los, millorar-los, “hasta que te queda el asiento listo para sentarte cómodamente sin saber siquiera que estás sentado”. També l’escriptor Pep Coll fa servir aquest símil a l’hora de parlar de la seva tasca de recopilador de rondalles.

Així, sota una variada gamma de noms –narrador, cronista, historiador, contador o contacontes, rondaller, rondallaire, romancer, o d’altres com ara animador o titellaire– s’hi amaga un individu capaç de manifestar-se mitjançant la paraula amb l’objectiu de comunicar-se amb algú altre, i treballa per guanyar-se el seu favor, per entrar-hi en contacte, dialogant-hi verbalment, gestualment, corporalment. Per a acomplir la finalitat comunicativa de l’acció d’explicar el narrador ha de conèixer l’ofici –com es demana a qualsevol bon artesà–, altrament l’acte narratiu perdria la seva funció poètica i la intenció estètica, i d’aquesta manera la seva tasca deixaria de ser un art.

Però, el qui exerceix l’ofici d’explicar és un artesà, com qui exerceix un ofici manual? O un artista, que sent i expressa la bellesa en obres d’art? Pregunta de difícil resposta. Philippe Duval ho aconsegueix ben justament, tot convertint la pregunta en un repte: “Un bon narrador és aquell que, més enllà de la seva erudició, de la qualitat de la seva escriptura, de la particularitat del seu llenguatge, del seu nivell social, sap, sobretot, fer circular l’emoció.”

L’estil oral dóna a la manera de treballar del bon narrador una veritable denominació d’origen. En aquest sentit, Alexander Hernández assenyala que l’estil oral és directe, no s’entreté en adornaments ni en frases rebuscades. Sap que la seva major força rau en la veu, l’entonació, el ritme, les velocitats, els silencis; i que el gest, la mirada, les mans que es mouen esdevenen un instrument, i que els rodolins i versets, els girs i les maneres de dir formen una rara poètica, entre la quotidianitat rasa i el goig estètic més elevat. Ja que, com va escriure W. Benjamin, “narrar no és només un art, també és un mèrit, i a l’Orient, fins i tot un ofici. Conclou en saviesa allò que ens arriba sota forma de conte”. Un conte ben contat és com un consell ben aprofitat, aquell que ens acompanya al llarg de la nostra vida cosit a les butxaques de la pròpia pell.

Els neonarradors

El fenomen que alguns anomenen neonarració va començar fa una trentena d’anys a Europa i Amèrica, quan la cultura tradicional de la qual provenien les rondalles, les llegendes i altres narracions havia pràcticament desaparegut. El moviment va créixer i arribà a tenir una gran importància social i cultural. Explicar es va convertir en un ofici, afirma l’antropòloga francesa Geneviève Calame-Griaule i, en conseqüència, les necessitats de formació de narradors a través de tallers, cursos, jornades i col·loquis van anar augmentant. Actualment, la narració de viva veu ha obtingut reconeixement i s’ha guanyat la categoria de valor cultural i artístic, de manera que, a la ja coneguda utilització del conte a l’escola i a la biblioteca es van afegint altres usos: pedagògics, entre les activitats d’oci i esplai; psicològics i terapèutics; comunicatius, etc. La seva presència en festivals i altres manifestacions artístiques ja és un fet. I hi ha alguns països en què aquells que volen viure de la paraula poden rebre una formació de 2 o 3 anys de durada que els permet convertir-se en narradors professionals.

Segons l’especialista en narrativa oral Veronika Görög, aquest moviment es va iniciar, a França, durant la dècada posterior als fets de maig del 1968: la supressió de les barreres entre la creació artística i el gran públic va ser una de les moltes conseqüències del procés de democratització cultural que va sorgir dels moviments contestataris d’aquell moment.

En aquest context van començar a aparèixer els primers neonarradors que es comunicaven amb la gent mitjançant el conte, una creació artística directament accessible als oients, i no tan sols a causa de la inexistència de pantalles entre qui explica i el seu públic, sinó perquè la matèria explicada neix d’una realitat comuna i familiar, en un imaginari i un fons fantàstic que és el lloc de l’espai simbòlic que els homes i les dones poden compartir de forma directíssima, en el qual cadascú pot trobar referències a l’experiència personal sense necessitat de mediadors. D’aquesta manera, la narració s’hauria convertit en una ruptura amb l’experiència artística consagrada.

Des dels seus inicis, els narradors pioners van obrir una porta a una manera d’explicar innovadora, amb la tria dels contes, marcant un itinerari, creant un estil. Això també va passar en altres camps artístics, però a alguns d’aquells moviments, com per exemple la nouvelle vague en el camp del cinema, aviat els va arribar la data de caducitat, mentre que el conte i la seva narració pel canal oral no sembla que mostrin signes de defalliment, ans al contrari, el nombre de persones que practiquen aquest art va en augment i alhora augmenta –cosa més interessant encara– el nombre d’oients, i d’espais i temps on anar a escoltar-los.

S’ha dit que la narració tradicional era essencialment rural, familiar, de la comunitat local, del poble. Però la neonarració neix com un fenomen urbà. Així com s’ha dit que el narrador tradicional sorgia del mateix grup social al qual s’adreçava i que el seu repertori procedia d’un fons comú, el neonarrador, home o dona que decideix viure de la paraula viva, es fa un nom a través de la publicitat, dels mitjans de comunicació i de la fama o el renom del seu estil i de les seves històries.

A Catalunya hi ha nombrosos neonarradors i neonarradores que amb la seva manera d’explicar han marcat estil i són model per a molts. No és possible d’anomenar-los tots, però si hi ha algú que cal recordar és, en primer lloc, Xesco Boix que, tot i la seva influència en la narració, exercia el seu art sentint-se més animador que cap altra cosa, una tasca que definia així:

“Per ser un bon animador cal, primer de res, una gran il·lusió de voler-ne esdevenir. Coneixement psicològic de l’ànima infantil i humana. Domini de la cançó popular. Coneixement profund del nostre idioma. Saber estar en públic. Tenir un estil personal i desimboltura. Dominar els instruments que fan al cas. Uns coneixements bàsics de música. Afinar molt bé. Tenir oïda. Saber cantar fluix però amb intensitat. Fer-se un repertori extens. Tenir memòria. El do de la comunicació. Saber encomanar alhora tremp, coratge, energia, poesia, calma, serenor. A l’escena, mantenir un to vital alt i, el més important de tot, les ganes d’estar, d’estimar l’auditori. La dimensió real de l’art no s’obté només amb amor a la vocació, cal amor a la professió.”

És interessant constatar que gairebé tots els elements assenyalats per Xesco Boix són també indispensables per a la narració de viva veu. Boix havia confessat que el cantautor americà Pete Segger, a qui va conèixer durant el temps que va viure als Estats Units, als 17 anys, l’havia influït profundament. Seguint la seva estela, hi ha diversos narradors, entre els quals cal destacar Jordi Roure, un músic que, en companyia o sol, des de ja fa molts anys, explica històries amb molt d’art. També, en aquesta línia, cal anomenar Jordi Pujol, fundador –amb Joana Clusellas– de Titelles Marduix i company d’aventures artístiques de Xesco Boix, en el marc del Grup de Folk.

Una de les primeres dones que van exercir l’art d’explicar a escoles, teatres, carrers, places i festes privades ha estat la polifacètica Teresa Duran, traductora de l’escriptor italià Gianni Rodari al català i bona coneixedora de l’art d’explicar contes a Itàlia. És autora, entre moltes altres publicacions, del llibre Setzevoltes escrit juntament amb Núria Ventura, un dels primers reculls de contes fet des de la perspectiva del neonarrador. Una modalitat diferent és la que practica el llibreter Pep Duran de la Llibreria Robafaves, a Mataró, que es defineix a si mateix com a traginer de llibres: el seu estil consisteix a explicar, gairebé sempre, en companyia dels llibres, els objectes que confessa traginar amb més amor.

En el marc de les biblioteques, destaca la feina de Mercè Escardó que, des de Can Butjosa, a Parets del Vallès, ha reprès el vell art d’explicar i ha donat un bon impuls contant contes ella mateixa, convertint el seu lloc de treball en un indret en el qual no manca mai la narració i fent de la seva biblioteca un viver per on passen altres narradors, gent ja bregada en la tasca i també persones que just fan els seus primers passos en aquest àmbit.

Cesc Serrat representa una altra branca de la narració, la que es decanta per explicar contes amb objectes. Els seus són especialment suggeridors, i algunes de les versions dels contes del seu repertori han creat addictes. En aquest camp, cal fer referència altra vegada a Jordi Pujol, del grup Marduix, i també a David Laín.

Lali Bullich i Mercè Maure són dues narradores que han deixat la seva empremta explicant contes a les escoles i, a més, publicant el Manual del rondallaire, un llibre que ha esdevingut una molt bona eina de treball tant per a pares com per a mestres. Per la seva banda, Catalina Valriu i Elisabet Abeyà a Mallorca desenvolupen també una bona feina en una doble línia, la narració de viva veu i la publicació de reculls de contes versionats per elles mateixes.

Gent com Vicent Cortés, Carles Cano, Llorenç Giménez, Domingo Chinchilla, entre d’altres, fa temps que conreen la narració oral –alguns també exerceixen com a escriptors– i han estat igualment l’ànima de trobades i festivals arreu dels Països Catalans.

Des de la pràctica col·lectiva s’ha de parlar de l’Associació de Narradores i Narradors, entitat d’àmbit català que aglutina gent interessada per la viva veu, narradors experimentats i d’altres que comencen. L’Associació és un formiguer de gent de les més variades procedències geogràfiques i professionals. La seva presència al territori es fa sentir en tota mena d’esdeveniments de la narració oral, ja sigui col·laborant en l’organització, aportant narradors, editant publicacions escrites, posant en marxa tallers i seminaris. Aquesta associació va sorgir a partir de la feina que des de feia temps un grup de narradors i narradores estava duent a terme en el marc de Rosa Sensat sota el nom de grup DEVIVAVEU. Aquest grup format per narradors de casa nostra i persones vingudes d’altres indrets, com ara Amèrica llatina i Àfrica, va aglutinar una colla d’entitats i grups per tirar endavant una iniciativa sense precedents: promocionar sessions de contes des dels diferents àmbits possibles (ràdios, biblioteques, aire lliure, escoles, etc.), accions que es van iniciar quan faltaven 1001 dies per a l’arribada del segle XXI i van finalitzar el 31 de desembre de 2000.

Des dels seus inicis, els mestres que van fundar la institució Rosa Sensat van tenir molt clar el paper formatiu de la narració de contes dins l’escola o la seva biblioteca. Al principi del segle XX, folkloristes com Aureli Capmany i pedagogs com Artur Martorell ja havien demostrat la vàlua d’aquesta activitat durant el període escolar: ja fos dins de l’aula, ja fos durant les colònies d’estiu, sempre es podia trobar una bona ocasió per a explicar-ne. No és estrany, doncs, que Marta Mata i els mestres que s’aplegaren al seu voltant –Àngels Ollé especialment– reivindiquessin aquesta manera de fer i prenguessin molta cura a difondre’n la pràctica. Entre les publicacions de Rosa Sensat convé destacar la feina de divulgació de relats de la revista “Infància”. També dins l’àmbit de la formació permanent s’ha treballat molt per a aconseguir que els mestres tinguessin les eines que els permetés situar en un lloc ben destacat aquesta activitat.

Igualment convé ressenyar algunes iniciatives al voltant de la narració oral que han deixat empremta a Catalunya i que, tot i la diversitat dels seus enfocaments, palesen vocació d’afiliar-se als corrents de la neonarració. Amb motiu del centenari del naixement de Josep M. Folch i Torres l’any 1980, a partir de la iniciativa de Joan Soler i Amigó, l’Ajuntament de Badalona va organitzar, el vespre del dia de Tots Sants, a Can Miravitges, actual escola de natura i centre cultural als afores de la ciutat, una sessió de narracions simultànies, cadascuna al voltant d’una llar de foc o escalfapanxes: Josep M. Ainaud de Lasarte hi va explicar contes d’arreu del món, Teresa Duran rondalles catalanes, i el badaloní Joan Rosàs contalles i llegendes locals. D’aquesta feliç experiència, Marta Mata va escriure el conte titulat La casa que explica rondalles, publicat a la revista “Infància” de Rosa Sensat.

L’any 1992 la Fundació Teresa Lleal “per una cultura de la solidaritat” i l’Institut Municipal d’Educació de Badalona organitzà unes sessions de contes per a nois i noies de les escoles d’aquesta població que, amb el nom de “Contes de tots colors”, reunia narradors de diferents ètnies com ara Inongo vi-Makomé, María Amaya, Lofti Bousata i Roser Ros, amb la idea que els oients poguessin escoltar contes de diferents cultures i adonar-se que les diferències no són tantes com volen fer creure. A poc a poc, aquest projecte va anar creixent, i amb l’empenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat el planter de narradors que van dur els seus contes a diferents indrets de Catalunya es va ampliar i diversificar, emparats per la Diputació de Barcelona. El projecte va anar prenent cos, i es va materialitzar en una col·lecció de vuit llibres editats per Espasa Calpe i Rosa Sensat. Posteriorment, l’Associació Tantàgora ha reprès la idea i n’ha fet un CD gravant les veus de narradors de procedències diverses.

Els darrers quinze anys del segle XX, el Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars de Barcelona, avui extingit, va organitzar, sota la direcció de Dolors Llopart, un seguit de trobades protagonitzades pels contes. “De guineus i llops” va reunir un nombrós grup d’amics del museu al voltant de l’escriptor Pep Coll i la narradora Roser Ros i així, llegint i explicant, els oients van tenir notícia d’un munt de relats protagonitzats per aquest parell d’animals. Una altra trobada va girar al voltant del conte tradicional i el conte d’autor. Jordi Castellanos i Josep M. Pujol van ser els encarregats del marc teòric, mentre una narradora s’encarregava d’explicar rondalles o de llegir contes literaris. Altres sessions van tenir lloc, com ara la que parlava del Rec Comtal, amenitzada per un narrador i un historiador.

Els relats dels neonarradors acostumen a tenir orígens i procedències variades. Des de l’oral fins a l’escrit; del que es diu i s’escolta al llibre i a Internet; del mite i la rondalla a la llegenda urbana i el conte d’autor; de fets reals amb un bany de ficció a mites d’allò més truculents; de continguts propis de la terra a temes exòtics; de textos molt antics a d’altres de ben moderns; de relats brevíssims a llarguíssimes epopeies. Tot això és el que s’atreveixen a explicar els nous narradors.

Res de nou, doncs, sobre la capa de la terra. D’altres, com ara els trobadors, joglars, xarlatans de fira i de mercat, de totes les èpoques, edats i condicions ja havien fet via, trepitjant camins i places convocant públics que es delien per escoltar-los, disposats a deixar-se seduir per la força de la paraula dita de viva veu.

No és cap secret que les persones posseeixen habilitats diferents, diversos graus d’aptitud que les faculten a actuar com a narradors. Però com que ningú no neix ensenyat, cal tenir en compte que hi ha un procés de construcció, d’aprenentatge, que s’esdevé de manera latent, oculta, recòndita, un procés que es pot anomenar període de latència –o de lactància– de l’homo narrans. És un temps en el qual l’infant que s’ha estat s’omple les oïdes de cadències ben sonants procedents de veus properes que apropen melodia i lletra. Més endavant hi haurà temps per escoltar i participar en tota mena de converses; tot seguit les lectures, el cinema, el teatre, la ràdio. Aquí i allà, a poc a poc, es comença a descobrir l’existència d’arguments narratius fascinants. Fins que un dia es veu, com escriu Virginia Imaz, que un bon conte és una porta que s’obre cap al interior de les persones, com un viatge emocional, com una escala a la tendresa. I és també “las voces de los muertos y de los excluidos que a veces consiguen escaparse del exilio del olvido”.

Com les pedres dins d’un riu que van polint el seu contorn fins que esdevenen còdols, el conte s’arrodoneix a còpia de ser explicat. Narrar un conte és una aventura i si es vol que l’art d’explicar-ne sigui viu, cada narrador ha de buscar la seva pròpia manera de fer-ho, dins o fora del camí traçat. Hi ha moltes coses i bones per a explicar. Per exemple, és especialment recomanable explicar els contes procedents de la tradició oral, les rondalles, llegendes, mites i altres relats que, pel seu significat, per la seva estructura gairebé perfecta, atorguen seguretat narrativa a qui se n’apropia, sense oblidar el paper formatiu dels valors socials i culturals que circulen pel seu interior. Però també és bo arriscar-se a narrar de maneres diferents, o coses noves o diferents del conte tradicional o del conte literari, explicar situacions o formes diferents de les habitualment marcades: tot s’hi val si el que es busca és iniciar un camí ple de noves propostes que facin viure o reviure el conte més enllà d’allò que tothom sap fer.

Per transmetre un conte, el narrador necessita conèixer-lo i disposar de veu per explicar-lo i tenir ganes de fer-ho. La veu, segons recorda Gemma Reguant, és conseqüència d’un procés mental, físic i també emocional, i per tant, sentir-se disposat a narrar és la primera condició per a col·locar bé l’instrument sonor.

Una persona que es dedica a explicar contes ha d’estudiar la veu, ha de dedicar unes quantes hores a aprendre a conèixer-se i a conèixer-la, a saber com utilitzar-la, a saber com eliminar les interferències perquè estigui lliure. Actualment, i a diferència dels seus antecessors, els neonarradors disposen de micròfons per adreçar-se al públic, si l’ocasió ho requereix. Aquest estri permet, en bones condicions, parlar amb naturalitat, fins i tot practicar el xiuxiueig. Així, el narrador s’interessa per posseir mecanismes, recursos i tècniques.

Per tot el que s’ha dit, doncs, semblantment com el protagonista del conte es disposa a superar tots els obstacles que se li presentin, sabent-se portador d’un talismà, el narrador es disposa a contar, amb la virtut que emana de la paraula o del conte mateix, de la presència del públic, del desig d’explicar, o del repte d’arriscar-se. I potser en tots els casos amb la satisfacció d’estar acomplint un ritual tan antic com el món.