Gèneres etnopoètics

De la literatura oral a l’etnopoètica

Portades de (d'esquerra a dreta): Les rondalles catalanes , il·lustrades per en Joan Vila; Les rondalles valencianes, d'Enric Valor i Vives; Rondaies eivissenques, de Joan Castelló Guasch.

Enciclopèdia Catalana

Literatura oral, literatura popular, literatura de tradició oral són diverses denominacions que s’han utilitzat al llarg del temps per a fer referència a aquella literatura que es transmet oralment d’una generació a una altra i que és variable per naturalesa, ja que el mateix procés de transmissió facilita que cadascú pugui recrear-la, transformar-la i utilitzar-la segons les necessitats de cada moment. És una literatura que es troba present en la vida quotidiana de la gent, en la comunicació que s’estableix entre les persones en el dia a dia, tot i que generalment no es té prou consciència del seu valor artístic ni de la importància que li pertany com a fet cultural. Aquesta literatura inclou les rondalles, les llegendes, els acudits, les parèmies, les endevinalles, els entrebancallengües, les fórmules rimades, les cançons i moltes altres formes, com es veurà més endavant.

L’any 1975, amb la publicació del llibre Ethnopoetics: A multilingual terminology, la folklorista israeliana Heda Jason va introduir el mot ethnopoetics per fer referència a la ciència que estudia aquest tipus de literatura, un terme que el professor Josep M. Pujol va adaptar al català amb la paraula etnopoètica. Des de fa anys, el terme s’ha utilitzat per a denominar una assignatura del pla d’estudis de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili i, més recentment, per a donar nom al Grup d’Estudis Etnopoètics, constituït l’any 2005 en el si de la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’Institut d’Estudis Catalans. El terme també s’ha divulgat a través del llibre Introducció a l’Etnopoètica. Teoria i formes del folklore en la cultura catalana, de Carme Oriol, publicat l’any 2002.

L’etnopoètica, d’acord amb la definició de Heda Jason, estudia “l’art verbal realitzat per persones amb talent en un procés d’improvisació”. Les produccions etnopoètiques han de tenir, doncs, tres condicions bàsiques: han d’expressar-se a través de l’art de la paraula, o dit d’una altra manera, han de contenir els recursos propis del llenguatge poètic –metàfora, sentit figurat, rima, etc.– i, en aquest sentit, són literatura; han de ser produïdes per persones que tinguin una habilitat comunicativa, és a dir, que siguin “competents” en l’elaboració d’aquest tipus de missatge; i han de permetre la possibilitat d’improvisar, és a dir, d’introduir variacions textuals, gestuals o d’altra mena en funció de les necessitats comunicatives del moment i de la interacció que es produeixi entre l’emissor i el receptor del missatge.

Respecte a les denominacions literatura oral, popular o tradicional, el terme etnopoètica té l’avantatge de donar una idea més àmplia i no tan restrictiva d’aquest “art verbal” al qual es refereix Heda Jason. D’una banda, avui dia, els avenços tecnològics han facilitat la transmissió de missatges etnopoètics de forma oral o escrita: de boca a orella i també, per exemple, a través de la fotocòpia, el fax o el correu electrònic. D’altra banda, els missatges etnopoètics poden ser produïts per persones de tots els estatus socials i no tan sols per les classes populars. Finalment, les composicions etnopoètiques poden tenir un component tradicional –existir en múltiples variants– o bé constituir peces úniques.

Els missatges etnopoètics apareixen en la comunicació diària que s’estableix entre les persones i, per això, poden tenir funcions diverses. Serveixen per a entretenir, omplir el temps del lleure, i també per a educar, donar normes de conducta, exercir la crítica, reaccionar contra les injustícies i les desigualtats, reforçar la identitat social o nacional, cohesionar un determinat grup, crear lligams de solidaritat, etc.

Joan Tomàs, músic, i Joan Amades recollint dades a Balaguer, l’any 1930. La tasca realitzada pels folkloristes catalans fou decisiva per al coneixement i la difusió del patrimoni cultural i de la llengua catalana.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

Les produccions etnopoètiques han format i formen part de la cultura de tots els pobles, i sempre han estat presents en la vida de la gent. Des de mitjan segle XIX, els folkloristes catalans es van interessar per la recollida d’aquests materials. Van fer una feina importantíssima i, per això, és indispensable promoure accions que ajudin a difondre-la. Els darrers anys, hi ha hagut una important activitat editorial en tota l’àrea lingüística i cultural catalana que ha permès conèixer l’obra de folkloristes, reeditar obres exhaurides des de feia temps, recuperar reculls inèdits conservats en arxius, realitzar accions de recollida de nous materials en zones en les quals hi havia hagut poca activitat en el passat –per exemple, a la Franja d’Aragó i a la regió murciana del Carxe–, posar a disposició del públic catàlegs i inventaris de materials, etc.

En aquest sentit, cal destacar, entre d’altres, la publicació els darrers anys de les obres següents: els vuit volums de proverbis catalans que constitueixen la Paremiologia Catalana Comparada, de Sebastià Farnès, un treball realitzat durant el primer terç del segle XX però publicat entre els anys 1992 i 1999; el catàleg de les rondalles catalanes realitzat per Carme Oriol i Josep M. Pujol, publicat l’any 2003 amb el nom d’Índex tipològic de la rondalla catalana; i els diversos volums de l’inventari i dels materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya publicats per Josep Massot i Muntaner des de l’any 1993.

Recollir, transcriure, processar

En una primera època, la gran majoria dels folkloristes catalans van reelaborar els materials que havien recollit. Fruit d’una època, els van donar una forma i un estil literari que va anar en detriment de l’espontaneïtat i la vivesa que té el llenguatge oral. Avui dia, els mitjans tècnics de què es disposa –gravadores de so i de vídeo fonamentalment– permeten realitzar enregistraments i després reproduir de forma escrita, a través d’una transcripció, el que han explicat els narradors, tot respectant els trets expressius de la seva parla individual.

Actualment, d’acord amb la línia que caracteritza els estudis etnopoètics, es considera que el text és només una de les parts de l’acte comunicatiu que s’estableix entre l’emissor i el receptor quan té lloc una actuació etnopoètica, una performance, com diuen els anglesos.

Les tecnologies actuals han permès una més gran fidelitat a l’hora de recollir tota mena de material etnològic. A la fotografia, el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona treballant a Sant Bartomeu del Grau, el 1991.

Grup de Recerca Folklòrica d’Osona

Per això, la tasca de recollir materials, quan es realitza el que es coneix com a treball de camp, consisteix no tan sols a obtenir el text, sinó també a anotar les dades referides al context: la data de recollida de la informació, el lloc, l’edat de l’informant, la gent que hi ha participat, les reaccions observades, etc. Les produccions etnopoètiques són úniques i irrepetibles. Per això, per a la seva recollida cal emprar unes tècniques que permetin fixar-les de la forma més detallada possible. Els sistemes d’enregistrament que hi ha avui dia: gravadora, càmera de vídeo, càmera de fotografiar… permeten aconseguir una bona fiabilitat en la recollida de materials i, alhora, fan que es pugui treballar d’una manera bastant còmoda. Si més no, si es compara amb la dels folkloristes de temps enrere, que havien de prendre les notes a mà i fer servir, com a molt, tècniques taquigràfiques.

Recollir la informació

Quan es tracta de fonts orals, la informació es pot recollir de dues maneres. La primera consisteix a fixar l’acte comunicatiu en el moment que es produeix. La segona, en canvi, requereix la realització d’una entrevista en què l’informant, que és el coneixedor del repertori etnopoètic, descriu al col·lector, que és qui recull la informació, l’acte etnopoètic tal com recorda que es va produir en un moment donat.

Jaume Ayats i Roviró, del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona, entrevistant Andreu Mas, a Seva, el 1987.

Grup de Recerca Folklòrica d'Osona

D’aquestes dues maneres de recollir la informació, la primera és la més difícil de dur a terme, ja que normalment no es disposa dels mitjans adients per a enregistrar i anotar allò que es produeix en un moment donat de forma imprevista. Tot i això, hi ha la possibilitat d’aproximar-se una mica a aquesta manera d’obtenir la informació fent servir la tècnica del context induït, que consisteix a provocar una situació que reprodueixi el context natural desitjat. Per exemple, si es vol recollir un repertori de rondalles i se sap que algú n’explica habitualment –per exemple, una àvia als seus néts–, es pot demanar de formar part del grup quan tingui lloc alguna de les situacions concretes en què s’acostuma a explicar la rondalla –com ara mentre l’àvia dóna el berenar a les criatures– i obtenir així els materials desitjats.

La segona manera d’aconseguir un repertori de materials etnopoètics és a través de l’entrevista. Aquesta és la tècnica més utilitzada, ja que permet una major economia de temps a l’investigador i també proporciona informació de molta qualitat. Per a realitzar l’entrevista, generalment es fa servir una gravadora petita, però, de vegades, pot resultar més aconsellable utilitzar un aparell de vídeo. El vídeo és especialment indicat, per exemple, quan l’informant interpreta una rima com a suport d’una moixaina o d’un joc infantil, ja que d’aquesta manera es pot copsar amb molt de detall el desenvolupament del joc. Però en el cas de no disposar d’un vídeo, la combinació de la gravadora, la màquina de fotografiar i el bloc de notes per a fer diagrames també proporciona bons resultats.

Tots aquests sistemes d’enregistrament permeten, després, traslladar els documents gràfics i sonors a una base de dades o a altres tipus de suport informàtic per tal de conservar-los i facilitar-ne la localització, l’estudi i la divulgació.

Transcriure els enregistraments

Portada del llibre editat a la dècada de 1980 El folklore de Rupit i Pruit, del Grup de Recerca Folklòrica d'Osona, que inclou música pautada.

Enciclopèdia Catalana

Un cop s’han enregistrat els materials etnopoètics en una gravadora o en un aparell de vídeo, cal fer-ne la transcripció. La transcripció ha de ser acurada i rigorosa, i ha de respectar els trets dialectals de la parla dels informants. De vegades, però, les transcripcions exactes dels enregistraments poden resultar confuses i difícils de comprendre. Els motius poden ser diversos: presència de sorolls de fons quan s’ha fet l’enregistrament, dificultats expressives del narrador, etc. En aquests casos, per tal de facilitar la comprensió del text al lector, la transcripció pot anar precedida d’un resum introductori que expliqui clarament el contingut de la narració. Aquesta és la fórmula utilitzada, per exemple, pels membres del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona a El Folklore de Rupit i Pruit (1983, 1984).

El fet que no hi hagi uns criteris de transcripció comunament acceptats per tothom fa que cada compilador fixi, en certa manera, els seus. El més important, però, és que aquests criteris estiguin ben descrits, que parteixin d’un coneixement aprofundit de la pròpia llengua i que s’apliquin de forma coherent.

Els textos publicats amb el criteri de respectar al màxim les fonts orals permeten conèixer no tan sols el contingut del relat, sinó també les característiques expressives de la parla del narrador. El fragment següent, que correspon a l’inici de la rondalla “La raboseta de Gines” del llibre Contes i jocs populars de les valls del Guadalest i de l’Algar, de Rosabel Roig Vila i de Mari Roig Vila, del 1999, n’és un exemple significatiu. El text reprodueix la parla dialectal de l’indret on ha estat recollida la narració i també el registre col·loquial emprat. D’altra banda, l’ús d’onomatopeies i d’explicacions sobre els continguts de la rondalla fan pensar que els destinataris devien ser, segurament, nens bastant petits.

Era una dona, que vivia en l’horta i tenia moltes gallines. I les gallines, en l’horta, tenen molt de gust d’anar a passejar. Si és de bon matí, també, pel bancal, i es mengen caragolets i mengen de tot.

Eixa horta estava així, cap a la muntanya, que en la muntanya hi sol haver raboses. I tenia una lloqueta (que una lloqueta és una gallina que ha post ous i els cova i eixen pollets). I tenia pollets, i la lloqueta se n’anava per allà, per la frescoreta, de bon matí a passejar ella i els pollets a la frescoreta de poca nit. Els pollets, “piu-piu”, i la lloqueta, “coc-coc-coc”.

Processar la informació

Una de les formes possibles d’organitzar la informació obtinguda durant la fase de recollida de materials etnopoètics és mitjançant la utilització d’una base de dades. L’avantatge d’una base de dades és que facilita la localització i la combinació de la informació que s’hi introdueix i, a més, fa possible el trasllat de les dades a altres entorns amb una gran economia de temps.

La base de dades permet incloure-hi documents de text, imatges i so, amb la qual cosa es pot tenir ben identificats i descrits els materials etnopoètics que s’han recollit. Per exemple, una fitxa de la base de dades pot incloure aquests aspectes: les dades de l’informant: nom i cognoms, gènere (home o dona), edat, professió, lloc (localitat i comarca) i data de recollida; les dades del col·lector: nom i cognoms, edat i adreça; la transcripció del document; el gènere etnopoètic: rondalla, llegenda, acudit, parèmia, entrebancallengües, endevinalla, etc; la informació contextual: dades que especifiquin “quan”, “on” i “de qui” l’informant ha après el document; informació sobre el seu ús; i referència al context concret en què s’ha produït; la interpretació: opinió manifestada per les persones presents en la sessió de recollida del document etnopoètic i informació provinent del bagatge de coneixements de l’investigador; la presència del document en fonts escrites: literatura culta, premsa, Internet, etc. (amb aportació de les referències bibliogràfiques i documentals completes); els arxius de so i/o gràfics obtinguts en la fase de recollida.

La informació introduïda en una base de dades pot traslladar-se després a altres entorns informàtics, com per exemple un processador de textos o una web, per tal de difondre productes elaborats d’acord amb unes necessitats determinades. Una de les formes més clàssiques de divulgar els materials etnopoètics és mitjançant l’edició d’un llibre. En aquest cas, si es tracta de difondre una col·lecció de materials heterogenis, una forma possible de presentar aquests materials és a través d’un agrupament per gèneres etnopoètics.

Els gèneres etnopoètics

Com passa amb l’anomenada literatura culta, l’etnopoètica disposa d’un sistema de gèneres que en facilita l’organització i l’estudi de les produccions. Entre els més representatius, cal tenir en compte la rondalla, la llegenda, el relat etiològic, la tradició explicativa, el relat sobre experiències reals, l’acudit, el motiu (renom, sobrenom, malnom), la fraseologia, la fórmula enigmística, la fórmula de fonació, la fórmula rimada, la cançó, les formes etnopoètiques de transmissió no oral.

La rondalla

D’acord amb els estudis interpretatius de base psicosocial realitzats els darrers anys, i especialment els duts a terme pel folklorista danès Bengt Holbek (Interpretation of fairy tales, 1987), la rondalla, i molt especialment la meravellosa, és un relat de ficció que explica, en clau simbòlica, fets i experiències que tenen relació amb la vida quotidiana de la gent. Aquesta manera indirecta de parlar de la realitat permet donar una resposta efectiva als problemes de maduració individual i social que es donen en les diferents etapes de la vida, des de la infantesa fins a l’edat adulta.

Sovint, les rondalles servien per a ensenyar als infants com calia comportar-se i què no s’havia de fer mai. La il·lustració és del llibre Juan Burlón, de l’Editorial Muntañola.

Arxiu de Joan Soler

Les rondalles tracten temes relacionats amb les dificultats que comporten les relacions dins d’una mateixa família –conflictes entre germans, amb el pare o la mare–, entre veïns, o entre els habitants d’un poble i els del costat. També tracten temes més abstractes, com la bondat i la maldat, la intel·ligència i la beneiteria, la riquesa i la pobresa… i donen unes normes de conducta que ajuden les persones a incorporar uns valors que els seran de gran ajut en els seves relacions humanes i socials.

L’Índex tipològic de la rondalla catalana (2003), elaborat per Carme Oriol i Josep M. Pujol d’acord amb les directrius del catàleg internacional de rondalles, The types of International Folktales (Uther, 2004), permet observar la varietat d’arguments i versions existents en l’àrea lingüística i cultural catalana i copsar-hi la diversitat de receptors que poden tenir. Atès que en aquests catàlegs de referència les rondalles es cataloguen segons el criteri de compartir un mateix argument, i que aquest argument genèric, anomenat “tipus”, s’identifica amb un número, en els exemples que s’inclouen a continuació s’indica, com és habitual en la investigació en rondallística, el número de catalogació de cada rondalla precedida de les sigles ATU que fan referència a les inicials dels autors de les diverses edicions del catàleg internacional (Aarne / Thompson / Uther).

La funció educativa i socialitzadora de la rondalla, que acompanya els infants, els adolescents i els adults al llarg de la seva vida, fa que hi hagi rondalles per a pràcticament totes les edats. Eulàlia Bullich i Mercè Maure, des d’una orientació pedagògica i pensant sobretot en una aplicació escolar, han estudiat de quina manera es produeix la recepció de les rondalles en infants de diferents edats, i en el seu llibre Manual del rondallaire (1996) han presentat un conjunt de rondalles catalanes agrupades per edats per tal d’orientar la tasca dels mestres a les escoles.

El gra de mill

Hi havia un home i una dona que sempre deien:
—Ai, Nostre Senyor, dóna’ns un fill, encara que sigui petit com un gra de mill.
Un dia la dona tenia la cassola al foc i es troba que li falta safrà i canyella i diu:
—Ai, Senyor! Que em serviria un fill encara que fos petit com un gra de mill.
Encara no havia dit això que sent:
—Mare, mare! Ja us aniré a comprar safrà i canyella.
Ella mira i mira per tots cantons i veu un gra de mill, tan petit que gairebé no es veia i li diu:
—Ja podràs dur el cistell?
—Prou!
La seva mare li dóna el cistell i se’n va.
—À Maria! Tinc tèntims de tafrà i tinc tèntims de canyella. Tinc tèntims de tafrà i tinc tèntims de canyella.
—I ara! –deia la dona de la botiga–. No veig sinó un cistell.
Però ell anava cridant:
—Tinc tèntims de tafrà i tinc tèntims de canyella. Tinc tèntims de tafrà i tinc tèntims de canyella.
Tant i tant va cridar que la dona el va veure i el va despatxar. Se’n va i es posa a ploure fort. Semblava que donaven l’aigua per l’amor de Déu! El gra de mill posà el cistellet per un regueró, hi saltà a dintre i deia:
—Camina tistell, tistell que estic cansat.

I el cistell caminava regueró avall. Però en arribar davant de casa seva el cistell no es va voler aturar. Se’n va anar avall fins al capdavall del carrer.

El cistell es va tombar i va quedar encallat, però l’aigua es va endur el gra de mill fins a una horta i va anar a parar sota una fulla de col. Quan va passar la pluja, va venir un bou a pasturar i es va menjar aquella fulla de col, amb el gra de mill i tot.

Vet aquí que el pare del gra de mill va anar a buscar-lo.

—Gra de mill! Gra de mill!
Ell deia:
—Sóc a la panxa del bou que no hi neva ni hi plou!
I el pare hi tornava:
—Gra de mill!, Gra de mill!
I ell deia:
—Sóc a la panxa del bou que no hi neva ni hi plou!

El seu pare va fer matar aquell bou i va dir a la mocadera que tingués molt de compte amb la mocada, que el gra de mill no anés a parar a la comuna. I el pobre gra de mill a la comuna va anar a parar.
Però el seu pare va treure la mesquita, se’l va trobar i el va rentar.

Sara Llorens, deixebla de R. Serra i Pagès, es dedicà a l’estudi del folklore. La seva obra més important és El cançoner de Pineda, del 1931. A la dreta, portada del Rondallari de Pineda.

Enciclopèdia Catalana

En les rondalles que s’adrecen a infants molt petits, el tema i l’estructura narrativa s’adapten molt bé als seus destinataris. Normalment són narracions breus que contenen recursos estilístics, com les fórmules rimades, les repeticions i les onomatopeies, que estimulen la participació dels infants, la interacció i la comprensió del missatge. Els seus protagonistes acostumen a ser nens i nenes que surten de casa i, desproveïts de la protecció dels pares, han de superar algunes dificultats, però que finalment tornen a la llar familiar on viuen feliços per sempre més. Es poden observar aquestes característiques en la rondalla “El gra de mill” (ATU 700), recollida i transcrita per la folklorista Sara Llorens el 1902 i publicada en el Rondallari de Pineda (2006) en una edició a cura de Josefina Roma. En aquesta rondalla es pot deduir fàcilment quines devien ser les edats dels destinataris, sobretot si s’observa atentament com es desenvolupa el fragment en què el protagonista parla de forma imperfecta, com ho faria un nen molt petit.

Altres vegades, en les rondalles adreçades a infants, els protagonistes són animals. Així succeeix en “El llop i les cabretes” (ATU 123), una rondalla que parla del perill a què poden veure’s sotmesos els petits –les cabretes– en absència de la mare –la cabra– i de com cal estar atent davant de l’amenaça del perill: el llop.

També té protagonistes animals la rondalla formulística “La rateta que escombrava l’escaleta” (ATU 2023), que conté una fórmula rimada que es va repetint. Una de molt coneguda és la que diu cadascun dels animals: “Rateta, rateta / tu que n’ets tan boniqueta / que et voldries casar amb mi / jo que sóc tan bon fadrí?”, seguida de la corresponent resposta de la rateta: “No, no, que no em deixaries dormir.”

Hi ha altres rondalles, també protagonitzades per animals, que han rebut la influència de la tradició faulística. Són rondalles en què dos animals, un dels quals és més llest que l’altre, fan una aposta o es disputen un aliment. Aquestes rondalles, que tenen com a destinataris nens i nenes una mica més grans, transmeten la idea que l’enginy i la intel·ligència són les qualitats que millor ajuden a superar les dificultats. N’és un exemple la rondalla “La rabosa i el corb” (ATU 57) recollida a Vinebre i conservada a l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili.

La rabosa i el corb

La rabosa… (les raboses són totes de la Torre), la rabosa anave per aquí, per les Planes. I dalt d’un ametller hi havie un corb que havie robat un formatge del poble i se’l preparave per a menja-se’l dalt de l’arbre. I la rabosa li diu: “Corbet, corbet, d’on sou?”. I el corb li diu: “Del Lloà!”. I quan diu “del Lloà”, al dir la “a”, bom!, li cau lo formatge i la rabosa, zap!, l’enxampe amb les dents i corrents cap a la Torre a fotre-se’l al cau. I el corb detràs d’ella: “raboseta, simpàtica, eixerida, d’on sou?”. I diu: “de Rasquera” [l’informant ho diu amb les dents serrades].

Les rondalles que s’adrecen a nois i noies –avui s’anomenarien preadolescents– parlen de les dificultats que cal superar en el pas de l’edat infantil a l’edat adulta tant en el terreny afectiu com en el del treball. En aquestes rondalles l’heroi o l’heroïna, després d’un camí ple d’obstacles, aconsegueixen la seva autonomia respecte dels pares i, per això, aquestes rondalles generalment acaben amb el matrimoni i la formació d’una nova família. Les característiques i l’edat dels destinataris permeten que l’estructura narrativa d’aquestes rondalles sigui més complexa que la de les que s’adreçaven a infants.

Tot i que el resultat que obté l’heroi o l’heroïna és o bé un guany econòmic o bé el matrimoni o bé totes dues coses, els patrons narratius difereixen una mica en el cas que les rondalles s’adrecin a nois, rondalles de protagonista masculí, o a noies, rondalles de protagonista femenina.

En les rondalles destinades als nois, l’heroi ha de resoldre una sèrie de dificultats per arribar a aconseguir la seva autonomia econòmica fora de la llar familiar i guanyar, amb el seu esforç, l’estimació de la noia que ha de ser la seva esposa. En les rondalles, aquestes idees s’expressen d’una manera simbòlica a través, per exemple, de l’obtenció del tresor del gegant, del rescat de la princesa i del posterior matrimoni amb ella. Entre les més conegudes destaquen “En Joan de l’Ós” (ATU 301B) i “El castell d’iràs i no tornaràs” (ATU 313 C).

Algunes rondalles de protagonista masculí se centren en les dificultats que suposa obrir-se camí en el món del treball i transmeten el missatge que la intel·ligència i l’enginy són unes bones armes per a compensar la manca de recursos econòmics i aconseguir obtenir una bona posició. La rondalla mallorquina “S’homo roig” (ATU 1000), recollida a Alaró al final del segle XIX i inclosa en el recull Rondaies mallorquines, de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, n’és un bon exemple:

S’homo roig

Axó eran tres germans molt pobres: Es majó va di á son pare:
–Mon pare jo m’en vuy aná á cercá mon.
Son pare li digué:
–Fiy meu, guardêt de cá firmatich (“maleyt”), pedra redona y homo roig.
Per un camí tróba un cá firmatich y s’en hi vá aná, y es cá li mossegá es garrons. Més envant afiná una pedra redona, hey volia muntá y li vá capolá es jonoys, y llavó trobá s’homo roig, y li digué:
–¿Me voldriau llogá?
–Sí, digué aquell homo, pero has de menjá sense destapá s’olla, has de beure ví, sense destapá sa botella, y has de menjá pá sense ensatarló per sa crosta. Y si es cap de tres dies te sap greu t’he de matá.
Quedá llogat, y es cap de tres dies hey aná l’amo y li demaná si li sabia greu.
Ell digué que sí, perque no havia tastat rês y l’amo el matá.
Es segon fiy va di á son pare lo mateix que li havia dit es majó, s’en aná y li sucsehi igual, igual que á n’es seu germá majó.
Es mes petit digué á son pare:
–Mon pare, jo m’en vuy aná á cercá el mon.
Son pare li digué:
–Fiy meu, guardêt de cá firmatich, pedra redona y homo roig.


Partí y li sucsehi com á n’es seus germans, pero quant vá afiná es cá firmatich s’en aná a févoltera; á sa pedra redona també l’afiná, pero no hey va volé pujá, y quant trobá s’homo roig, li sucsehi ab ell, lo mateix qu’ab sos altres germans, pero quant es mitx dia va havê de diná, va fé un forat á n’es cul de s’olla, y un altre á sa carabasa per beure ví, y á n’es pá l’ensatá, se menjá sa mòlla y torná afegí sa crosta.


D’es cap de tres dies s’homo roig hey aná y li demaná si li sabia greu. Ell vá di que no, y s’homo roig quant va veure qu’era tán espavilát, ja no li digué rês més y el tractá molt bé.

Quant se morí el va fé herêu, y ell sen aná á ca-seua y va está rich tota la vida.

Les rondalles adreçades a noies plantegen les dificultats que cal superar per aconseguir una independència afectiva respecte dels progenitors i assolir una bona posició social fora de la llar familiar. En la societat catalana preindustrial, i sobretot en el món de pagès, les dones acostumaven a adquirir aquesta posició social per mitjà del matrimoni. I aquesta realitat és la que transmeten moltes rondalles en les quals l’heroïna es casa amb el rei o amb el príncep (representants del nivell més alt en l’escala social). Pertanyen a aquest grup rondalles com “La Ventafocs” (ATU 510), “La tarongineta” (ATU 709) i “La noia que estimava el pare com la sal” (ATU 923).

A diferència del que podria semblar si només es tinguessin en compte les versions dels germans Grimm o de Perrault (i sobretot les adaptacions cinematogràfiques que en va fer la productora Disney), que presenten noies passives i conformistes, en la tradició oral catalana, com també en la d’altres cultures, moltes d’aquestes heroïnes són noies actives, que s’enfronten amb decisió als problemes que se’ls presenten i que tenen criteri per decidir què és el que els convé fer en cada moment.

Aquest paper actiu de la protagonista es pot observar en un fragment de la rondalla “La Ventafocs”, que Marià Aguiló va incloure en el seu Rondallari, compilat durant la segona meitat del segle XIX i editat a cura de Jaume Guiscafrè (2006). En la versió mallorquina d’Aguiló, després de l’episodi del ball i de la prova de la sabata, la rondalla segueix així:

Les noies petites tenien tanta enveja a la gran que encara la maltractaven molt més que no pas antes i ella, cansada d’aquell viure, se’n va anar a viure a casa el rei per criada i se’n va emportar tot lo seu, amb totes les joies que el rei li havia regalat, i a casa del rei n’estaven molt contents, d’ella.
Un dia el rei va estar malalt i li varen dir si sabia fer una sopa ben feta i ella va dir que sí, que ja la faria. I de seguida se posà a fer la sopa tan bé com va sapiguer i quan la va tenir feta, ab la mare del rei, la va anar a buscar per portar-la an el rei i ella va dir que ja l’hi portaria. Però la mare també l’hi volia portar i varen tenir una mica de disputa sobre qui la hi tenia que portar, fins que al cap i a l’últim la noia l’hi va portar i quan va esser per l’escala, que dingú la veia, va posar les arracades dedins de la sopa. I quan el rei se la menjava les va trobar i se les va guardar. La sopa li va agradar molt.
L’endemà va succeir lo mateix i hi va posar la manilla i el rei també se la va quedar. I lo tercer dia hi va posar la diadema i el rei tot s’ho va guardar.
L’endemà, quan tothom era al llit, se’n va anar al quarto del rei i lo va despertar i li va recordar tot lo que havien fet dels balls i de la sabata. I el rei se’n va enrecordar i li va dir que sí, que de tot se’n recordava i li va dir que se casarien.
I aixís ho varen fer, pues al cap d’un temps se varen casar i varen viure [molt] feliços.

Les rondalles adreçades als adults acostumen a tenir un estil més realista, amb una menor presència d’elements simbòlics. Parlen de les relacions entre parents o veïns envejosos, d’adulteris i d’infidelitats, de beates, rectors i majordones, de vilatans beneits, etc. Moltes d’aquestes rondalles tenen una estructura senzilla i un component humorístic que les acosta als acudits. Juguen amb expressions de doble sentit i utilitzen recursos eufemístics que són especialment reforçats quan hi ha infants al davant. Pep Coll, en el llibre Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1993), inclou aquesta narració sobre vilatans beneits:

El campanar d'Aramunt

Enlairat sobre un precipici que dóna al riu de Rams, el poble i castell d’Aramunt han constituït, al llarg de la història, un dels nuclis de població més importants de la Conca de Dalt. Des de principis de segle, alguns familiars han anat abandonant l’antiga població murallada i s’han edificat una casa nova a les “Eres”, més a prop de les terres de conreu.
Expliquen els pobles veïns que una vegada els qui vivien a les Eres es van reunir i van determinar de fer baixar, al nou poble, l’església vella. Així doncs, van buscar una corda ben llarga i resistent i la van lligar per un cap al campanar. La gent de les Eres es van posar a estirar per l’altre costat. A més dels homes més forçuts, hi van acudir també les dones, canalla, gossos i tot gat i fura que pogués aportar-hi una mica de força. A la primera estrabada, la corda es va trencar i els qui estiraven van donar un cop de cul tan fort que van esfonsar el terreny i es formà el barranc de la Font Vella.
El batibull de braços, potes, cames i cues que hi va haver era tan enrevessat que no hi havia manera de desfer-lo. Tot-déu estirava pel seu costat i encara s’embolicava més la troca. Fins que s’escunçà a passar per allí un traginer que anava a Vilanova. L’home, que duia unes bones xurriaques, començà a repartir llenya a tort i a dret. D’aquesta manera, gent i bèsties es van poder destriar.
Conten també que en una altra ocasió, els veïns del poble vell es van adonar que havia crescut un lletaïm enorme al cap-damunt d’una paret del campanar.
–Malaguanyat! –comentaven un diumenge en sortir de missa–. Si el ruc de Cutura hi pogués arribar!…
Aquest animal estava sempre tan magre que se li podien comptar totes les costelles i els ossos del cos. Semblava impossible que la pobra bestiola es pogués aguantar dreta.
Així doncs, com que no podien portar l’herba al ruc perquè hi havia pena de vida de collir-la, van decidir d’acostar el ruc a l’herba. Lligaren una corda al coll de l’ase i es posaren a estirar des dels caps del campanar.
–Quines mossades hi donarà! No en tinrà ni per l’introit! –comentaven satisfets.
Quan ja l’havien aixecat uns quants pams de terra, la bèstia va obrir la boca i mostrà les dents i la llengua.
–Ja l’ha vist i se’n riu! –cridà algú des del carrer.
Quan fou a l’indret del lletaïm, la bestiola ja s’havia escanyat amb la corda i no el va voler ni tastar, per més que el fessin amorrar a l’herba. Als “carbassots” d’Aramunt, no se’ls va pas posar gaire bé aquesta desconsideració d’un mort de gana:
–Un bon grat que mo n’ha sentit! Massa fart! –deien, mentre davallaven les restes mortals del pobre ruc de Cutura.

Les tres situacions còmiques que componen aquesta narració de Pep Coll són molt conegudes per tota la geografia catalana. Totes tenen entrada en l’Índex tipològic de la rondalla catalana amb els noms de “La gran culada” (ATU 1326B), “Els beneits no saben trobar-se les cames” (ATU 1288) i “El lletsó del campanar” (ATU 1210*).

Les narracions d’aquest tipus, conegudes amb els noms de bertranades o mataronades, les conten els habitants d’un poble i, com és lògic, les atribueixen als habitants del poble del costat. Tradicionalment, aquests relats han tingut com a funció crear uns lligams i cohesionar socialment els membres d’un grup (en aquest cas els habitants d’un poble) a través d’establir una diferència extrema: nosaltres som espavilats i els nostres veïns uns babaus.

Entre les rondalles referides a rectors, són molt conegudes les atribuïdes a Francesc Vicent Garcia, conegut popularment com el Rector de Vallfogona. La seva particular personalitat va propiciar que moltes rondalles humorístiques el tinguessin com a protagonista. Valeri Serra i Boldú, en el llibre Aplec de rondalles, publicat per primera vegada el 1922, va incloure la rondalla “Les perdius del rector de Vallfogona” (ATU 1741) recollida a Bellpuig d’Urgell:

Les perdius del rector de Vallfogona

Una vegada era el rector de Vallfogona, al qual agradaven molt les perdius.
Vet aquí que un dia, amb motiu de tenir predicador per a una festa, es va procurar dues perdius. La majordona es va lluir tant, guisant-les, que els àngels hi cantaven. Així ho va proclamar amb la col·laboració i l’aquiescència de l’escolà; i espicassant-ne primer una mica, després una mica més, després una altra mica, va venir que se les varen acabar.
La majordona no volia arribar tan enllà, però l’escolanet feia:
–No tingueu por!
–Oh! Què dirà el senyor rector!
–Ja veureu!
Arribà de l’església el predicador, mentre el rector endreçava els ornaments que havien servit per a l’ofici, i l’escolà se li planta al davant i li diu:
–Escolti: el senyor rector és molt bon home, però de vegades té unes rauxes!…
–Què fa?
–Que, si li ve la intenció, talla les orelles del convidat…
–I com se li coneix, si li ve la rauxa?
–Molt fàcilment: es posa alegre i diu: “Ara!”. Agafa el ganivet, l’esmola, i, si el desgraciat no es posa a córrer, les seves orelles ja han begut oli.
Estant en aquestes raons, arriba el senyor rector i, és clar, tothom callat d’allò del tallament d’orelles. Només el predicador se’l mirava, pensant:
–Pobre home! Ningú ho diria.
Ve l’hora del dinar, i es menjaren la sopa, i res; el bullit, i res; i quan treuen els plats per a portar l’entrant, aleshores, el rector, ell que agafa el ganivet, es posa a esmolar-lo, i diu tot content:
–Ara!
En sentir-ho, el predicador s’alça i arrenca a córrer, i l’escolà al seu darrere.
El rector, que no sabia de què anava ni de què venia, demana què passa, i torna l’escolà tot compungit:
–Sí, miri: que el predicador marxa i ens ha robat les dues perdius.
Surt el rector a la finestra i crida:
–Escolti! Almenys de dues, una.
L’altre, que es pensava que es referia a les orelles, contestà:
–Ni una ni cap!
I qui correrà, sinó ell?

A la seva mort, Pau Bertran i Bros deixà inèdits el Rondallari català, publicat pòstumament, i l’Oracionaire popular, aplecs de literatura popular.

Biblioteca de Catalunya

Relacionada amb la rondalla, hi ha l’antirondalla, que de fet, pot considerar-se una paròdia del gènere rondallístic. Acostuma a ser molt breu, ja que es forma a partir de la utilització de la fórmula característica de començament o d’acabament de la rondalla. Els adults la utilitzen com una mena de joc, per sorprendre els infants i fer-los enrabiar. El folklorista Pau Bertran i Bros en va incloure algunes en El rondallari català, publicat per primera vegada el 1909 i reeditat el 1989 en una edició a cura de Josep M. Pujol. A més del text, el folklorista hi va afegir el següent comentari sobre el seu ús: “De vegades hi ha criatures que són perfidioses de demanar qüentos, i allavores se’ls enganya aixís”:

“Una vegada era un pare que tenia tres filles,
les volia vestir… ¡i no tenia faldilles!”

O també:

“Una vegada era un pare que tenia tres fills,
els volia lligar… ¡i no tenia cordills!”

També se’ls diu, de vegades:

“Una vegada era un soldat ¡vet aquí el qüento acabat!”

També n’hi ha d’altres, de “qüentos” d’enganyar, com ara:

“Una vegada era un rei que tenia el cul vermell…”
(o: “que portava calces de burell…”)
¡merda per tu i merda per ell!

Pau Bertran i Bros també recull, una mica més endavant, aquesta antirondalla:

“Una vegada era un sargento, ara comença el qüento.
Una vegada era un cabo, ara l’acabo.
Una vegada era un soldat, vet aquí el qüento acabat.”

La llegenda

La llegenda és un relat de ficció que explica fets extraordinaris, però, a diferència de la rondalla, aquests fets se situen en un espai i un temps concret. La llegenda es construeix sobre la base d’una creença compartida que pot ser de tipus religiós o laic.

Generalment, la llegenda s’explica entre persones adultes, i la seva funció principal és donar unes pautes de conducta. Per això, acostuma a tenir un marcat sentit ètic: una bona conducta és premiada i una de dolenta és castigada.

Així per exemple, la creenca dels catòlics en l’existència d’un Déu omnipotent que té el poder de fer miracles dóna lloc a llegendes en què la divinitat reconeix i premia una bona acció, com succeeix en aquesta llegenda inclosa per Eufemià Fort i Cogul en el Llibre de Santes Creus publicat el 1967:

El pa tornat flors

La reina Blanca d’Anjou era molt caritativa i el seu espòs, el rei Jaume el Just, alguna vegada li havia dit que la seva caritat era excessiva. En una de les seves estades a Santes Creus, la reina va acudir a remeiar la fam d’uns pobres que trucaven a la porta amb una faldada de llesques de pa. El rei la va sorprendre i li va preguntar què hi duia que se la veia tan carregada. Ella va respondre: –Flors!
El rei li va demanar que les hi mostrés i va veure que efectivament eren flors. La caritat de la reina havia fet possible el miracle.

Però Déu també pot castigar aquells qui no respecten les normes ètiques que imposa la religió catòlica, com per exemple, rendir el culte adequat als morts, com succeeix en la següent llegenda inclosa també en el Llibre de Santes Creus:

El profanador encegat

La llegenda situa els fets a Santes Creus, al voltant de 1835, quan el monestir va restar abandonat durant uns quants anys a causa de les desamortitzacions. La llegenda explica que, un dia, una colla de joves del poble, que havien begut una mica massa, van entrar a l’església i van fer una juguesca. Es tractava de veure qui s’atreviria a obrir la tapa d’un sepulcre de pedra. Un d’ells, envalentit, va dir que ho faria. Però en forçar la pesada llosa va començar a refregar-se els ulls i a cridar: –No hi veig! I com més es refregava els ulls menys hi veia. Va tornar cap al poble amb els seus companys i per més que van intentar guarir-lo ningú no ho va aconseguir. Llavors va comprendre que Déu l’havia castigat perquè havia profanat una tomba.

La creença dels catòlics en l’existència de Satanàs i en el seu poder per endur-se els humans a l’infern també ha donat lloc a llegendes en què el protagonista s’enfronta al poder d’aquesta divinitat negativa, que sovint pren la forma d’un home de bona aparença. Tanmateix, el poder de Satanàs sovint és contrarestat pel poder de Déu, com passa en la següent llegenda recollida per Jacint Verdaguer al Vallespir, probablement l’estiu del 1880. Forma part del llibre Rondalles, publicat per primera vegada el 1905, i ha estat transcrita per Ricard Torrents en l’Anuari Verdaguer 1988:

Lo ram de Sant Joan

En totes les cases del Vallespir se posa lo matí de Sant Joan un ram de flors en forma de creu damunt la porta forana. Les flors solen ser: la de Sant Joan, espècie de raïm de galàpat, que li posen sense poncella i en uns quants dies floreix, gojat que anomenen garronada, trescam i lliris. Si voleu saber de què ve aqueixa hermosa i cristiana costum, veu’s aquí com m’ho explicaren a mi un dia de la vuitada de Sant Joan que m’hi esqueia.
En una de les masies del Vallespir, en aqueix moment no em recordo de son nom, hi havia una donzella bella com un pom de flors. Un jove fadrí que feia poc temps havia demanat treball en les fargues del ferro de la Presta, se n’era agradat, i ella, encara que ningú no sabia d’on era, li feia bona cara. De primer tots els diumenges a la tarda, a l’hora de dir lo rosari a la parròquia, l’anava a veure, i després, tots los dies al sortir de la treballada. Vingué el dia de Sant Joan i la minyona, com és costum, de bona llevada, abans d’anar a la missa matinal, sortí a cercar la bona ventura i, encomanant-se al Sant, collí en honor seu l’herba del seu nom i la posà en forma de creu sobre la porta de casa seva.
Tornant de missa matinal, trobà vora el camí el fadrí fargaire i, començant d’enfilar raons i més raons, com una romaguera que s’agafa a les faldilles, l’anà acompanyant fins a la masia. Ella se n’hi entrà i, veient que ell se quedava fora, lo convidà a seure en un tamboret o trespeus de fusta que hi havia dins lo marxapeu de la porta. Ell, com si no hi sentís, féu lo desentès. Lo tornà a pregar d’entrar i, veient que encara no ho feia, li demanà el perquè. Ell li respongué que per veure en lo llindar de la porta unes herbes que no li feien gaire olor. Ella, que dies havia desitjava saber son nom, li digué que si l’hi deia, trauria les herbes que tant lo mortificaven. Ell li respongué que era lo dimoni (que Déu ens en desfensi), puix aquest, quan l’hi demanen, no el pot negar. La donzella no sols no tragué lo ram de flors en forma de creu de casa seva, sinó que ho contà a ses veïnes i l’any següent se posà en totes les portes del Vallespir.

Jacint Verdaguer va versificar aquesta llegenda i la va incorporar amb alguns canvis –per exemple, “el fadrí fargaire” va passar a ser un “fallaire”– en el cant I (versos 231-236) del seu poema Canigó amb el títol “Lo ram santjoanenc”:

“Lo dia de sant Joan
n’és dia de festa grossa;
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d’ençà que una n’hi hagué
d’ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa.
Un fallaire li ha caigut
a l’ull, malhaja la brossa!
n’apar un esparverot
que fa l’aleta a una tórtora.
Lo matí de sant Joan
la tortoreta se’n vola,
se’n vola voreta el riu
a cercar ventura bona.
Un ramellet cull de flors,
millor ventura no troba,
floretes de sant Joan
de romaní i farigola,
i amb elles fent una creu
del mas la llinda en corona.
Quan arriba el seu galant
a la casa entrar no gosa;
ella li diu des de dins:
–Doncs, per què et quedes defora?
–Perquè em barres lo portal
amb les flors d’aqueixa toia.
–Un ramellet te fa por?
–Me fa por d’aspi sa forma.
–No és d’aspi, no, que és de creu;
si et fa por, no ets cosa bona.
–Doncs só el maligne esperit
que les ànimes se’n porta.
Si no fos lo ramellet,
la teva fóra ma esposa;
avui jauríem plegats
en mon jaç de foc i sofre–.
D’ençà que això succeí,
ribera amunt del Garona,
lo matí de sant Joan,
des del Cantàbric a Roses,
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta.”

Altres llegendes es basen en la creença que determinats éssers humans estan dotats de poders especials –que han rebut de Déu o del diable– i que amb les seves accions poden interferir en la vida quotidiana dels seus familiars o dels seus veïns. De vegades aquest poder inclou la facultat de transformar-se en animals, com passa en la llegenda “El gat escaldat”, recollida per Pep Coll en el llibre Quan Judes era fadrí i sa mare festejava:

El gat escaldat

Aquesta història va succeir en un poble de la vall de Manyanet. En una casa, feia poc que s’havia casat l’hereu, i a la seua dona li agradava de quedar-se una estoneta al banc del foc quan ja eren tots a dormir. Com que jove i sogra no lligaven gaire, aquesta només feia que malpensar:
–Vés a saber què hi deu fer, tanta estona al banc del foc… Segurament es cou alguna cosa d’amagatotis i fa una bona conllecció!
La vella, però, no li’n feia directament cap retret.
A la jove mestressa, li estranyava que cada nit, així que feia una estona que era sola vora el foc, aparegués un gatot negre, com si volgués espiar-la. Com que ja n’estava fins a la coroneta, una nit decidí d’escarmentar-lo. Agafà una paella amb oli i la va posar a escalfar al foc. El gat va posar uns ulls com taronges, mirant amb atenció cap a la paella.
Quan l’oli bullia, la jove el retirà del foc i mostrà la paella a la bèstia, dient:
–Xinet, xinet, té! –i li abocà tot l’oli al damunt.
La bestiola fugí amb uns marrameus que esparveraven. Abans, però, de desaparèixer per la porta de la cuina, la mestressa pogué veure que el gat coixejava, perquè li havia escaldat una pota del davant.
L’endemà al matí quan era gran dia, la jove s’adonà que la seua sogra encara no s’havia llevat. Preocupada, trucà a la seua habitació.
–Què us passe, mare? Que no vos voleu llevar avui?
Quan obrí la porta, es va fixar que la vella tenia tot el braç cremat. La seua sogra li contestà enfurismada:
–Prou que hu sas, mala pècora, lo que em passe!! Lo mal que tinc, me’l vas fer tu ahir nit!

A més de les llegendes vinculades a la religió oficial, n’hi ha d’altres que se sustenten en creences paganes. Són les llegendes de menairons, follets i encantades, que presenten aquests éssers compartint amb els humans un mateix espai i un mateix temps. N’és un exemple la llegenda “Lo tarter dels minairons”, inclosa per Pep Coll en el llibre Muntanyes maleïdes, una llegenda que atribueix a uns personatges minúsculs, coneguts amb el nom de “menairons” o “minairons”, la formació d’una tartera.

Lo tarter dels minairons

L’hereu de la Borda del Feu, una masia de la Guàrdia d’Ares, tenia el canut dels minairons. Un matí anava amb el seu mosso a la fira d’Organyà per comprar una mula. Quan ja eren a la Collada del Pillat, l’amo es va recordar que s’havia descuidat el canut a casa i hi va fer tornar el mosso:
–A sota del meu matalàs –li va dir–, hi trobaràs un canutet d’agulles. Vés-lo a buscar, però sobretot, no l’obris. No el destapessis per res del món!
El mosso, cames ajudeu-me, va tornar a la masia. Va agafar el canut i, picat per la tafaneria, va voler esbrinar què coi hi guardava el seu amo, allí dintre. De tornada, quan tot just si havia travessat el barranc, va obrir el canut. En traure el tap, va sortir un raig de minairons que feia feredat de sentir: “Què farem, què direm? Què farem, què direm?”, brunzien neguitosos davant dels seus nassos com un eixam de mosquits. El mosso, tot desconcertat, no sabia cap a on girar-se. Finalment se li va ocórrer de dir:
–Agafeu tots els rocs que trobeu i atartereu-los allà dalt.
Com emportats pel follet, els minairons es van afuar cap a l’indret que el mosso els assenyalava i, en un batre d’ulls, hi van traginar totes les pedres de la muntanya. Immediatament, van tornar a arremolinar-se damunt del seu cap: “Què farem, què direm? Què farem, què direm?”, rondinaven cada cop més neguitosos.
–Doncs ara… –rumiava el mosso–. Doncs ara, fiqueu-vos dintre del canut!
En un ai, van colar tots per l’ull del canut, com si se’ls xuclés un remolí del riu. El mosso va enroscar el tap ben enroscat i va respirar tranquil. Encabat, va continuar el camí, fins que va trobar l’amo que ja l’esperava a l’Arreposador de Cabó.
L’endemà al matí, l’amo treia foc pels queixals.
–Què reïres de Déu me’ls hi vas fer fer ahir, als minairons?
–Jo? No re… No el vaig pas obrir, el canut –balbucejava el mosso.
–No ho neguis, que bé m’ho he prou trobat aquesta nit. Estaven xops de suor.
–Perdoneu la meua tafaneria –va confessar finalment el mosso–. No sabia què mana’ls, i al final, els vaig dir que traginessin rocs.
–Doncs tu sí que has tornat a nàixer, xicot! Si no els haguessis manat cap feina, t’haurien fet la pell allí mateix.
Des de llavors, l’indret del bosc on van actuar els minairons, es coneix com el Tarter dels Minairons. Són unes garberes de rocs i carnals, allargassades com un riu i situades al mig del bosc, a l’altre cantó del barranc de la masia del Feu.

Les llegendes vinculades a creences laiques tenen a veure amb l’aparició de fantasmes i espectres, amb malalties incurables, amb l’existència de fenòmens paranormals, etc. Aquest és el terreny de les anomenades llegendes contemporànies o llegendes urbanes.

Molts d’aquests relats no són nous, sinó que actualitzen temes que apareixien en llegendes de temps enrere, ni tampoc són exclusivament urbans, ja que poden existir també en entorns rurals. Josep M. Pujol, en la introducció al llibre Benvingut/uda al club de la SIDA i altres rumors d’actualitat (2002) fa notar el paral·lelisme existent entre un relat recollit per Pep Coll en un petit poble dels Pirineus catalans, que té com a protagonista una dona del poble, i un altre de molt més recent protagonitzat per una parella que va anar de viatge al Japó:

Una dona d’Ainet de Besan va anar a plegar murgues al bosc de Virós. Ja feia estona que furgava sota els pins quan, tot d’una, es taleià que la seguia un cadell enjogassat: “Quin gosset més maco!”, exclamà la dona. “No n’havia vist mai cap de tan viu i rebonic! Pobra bestiola, es deu haver perdut al bosc…” Va començar a amoixar-lo i li donà una mica de pa i cansalada que se n’havia emportat de berena.

Durant tot el camí, el cadell va anar darrere els talons de la boletaire. Prop de migdia, la dona va agafar el corriol de tornada al poble. Perquè el cadell no se li foraviés, se’l ficà a la falda del davantal que duia lligat a la cintura. Així que arribava a les primeres cases d’Ainet, la dona va sentir darrere seu: xof, xof, xof. Ella que es gira i veu una óssa descomunal a poques passes. Llavors, la dona hi va caure: aquella bestiola que havia recollit al bosc no era un gosset, sinó un cadell d’ós. De manera que l’óssa li havia seguit el rastre des del bosc, ensumant el tuf del seu fillet… Sense pensar-s’hi gaire, la dona va deixar el cadell a terra i va córrer cap a casa.

Quan l’óssa arribà on era el seu fill, es posà dreta i començà a esbramegar, tot gesticulant amb les potes del davant. L’osset, amb la cua entre cames, no gosava aixecar els ulls cap a la mare. Sens dubte que aquesta el maleiava per la seua conducta temerària amb aquella forastera. Finalment, l’óssa agafà amb un feix el cadell i, abans de girar cua cap al bosc, li donà un parell de pernades al cul.

El relat presenta un contingut equivalent a aquest altre:

El gos del Japó

Una parella de turistes catalans van al Japó, i en un carrer de Tòquio troben un gosset petit i de pèl molt curt que els segueix contínuament i juga amb ells. Li agafen afecte, veuen que està abandonat i se l’emporten. A l’avió, aconsegueixen passar-lo en una bossa, sense que el gos els delati.
Un cop a casa veuen que li surt bromera de la boca i decideixen portar-lo al veterinari. El veterinari observa l’animal amb sorpresa: no es tracta pas d’un gos, sinó d’una espècie exòtica –i molt grossa– de rata de claveguera.

El relat etiològic

El relat etiològic, com el seu nom indica, serveix per a explicar l’origen d’alguna característica del nostre món i, per això, l’acció se situa en el temps de la creació o de la vida de Jesucrist, que sempre és anomenat genèricament “Nostre Senyor”. A la base hi ha, per tant, l’acció creadora de la divinitat.

Aquests relats han servit tradicionalment per a explicar als infants, d’una manera fabulada i adequada a la seva edat, el perquè de determinades característiques que posseeixen les plantes i els animals.

La revista infantil “En Patufet”, en el número del 16 de novembre de 1905, sota el títol “La creació del món”, n’aporta els següents exemples:

Quan Nostre Senyor va crear el cel i la terra, de pertot va eixir un crit d’alabanças i totas las cosas creadas varen parlar.
Però l’abella al veure’s tan hermosa se n’orgullí i demanà a Déu que ab una sola picada del seu fibló pogués matar un home i que la seva cara fos d’or, però Nostre Senyor, en càstig del seu orgull, la condemnà a morir aixís que dongués una picada i que la seva cara fos de buinas de bou i tingués de treballar per fer llum en alabança seva; per això, d’ella se’n treu la cera que crema en els altars de totas las iglésias.
La salamandra, al veure’s ab tant poder, demanà que ab una mirada pogués matar una persona, però Déu la castigà per orgullosa i la condemnà a ser cega tota la vida.
Vet aquí que hi va haver un peix que de bon principi, aixís que fou nat, no parava mai de enraonar, preguntant sempre quin nom li posarian i allavors Déu, enfadat, li diu:
–Ja que no has pogut callar et condemno a callar d’aquí endevant.
I va callar per un mai més i d’aquí ve que se l’anomena Bacallà.
Quan tot va quedar llest i al seu punt, tenint cada u lo que li tocava, la terra va dir:
–Senyor, ¿què’n fareu de mi?
–Tu mantindràs tot lo que’l món cria –va dir Nostre Senyor.
–¿I d’on trauré tanta força?
–No’t mancarà perquè tot t’ho menjaràs.
I des d’allavors tot torna a la terra i ella tot s’ho menja, fins el cos de l’home, si bé l’ànima se’n va al lloc que li pertoca.

La tradició explicativa

Portades de diversos llibres sobre temes de folklore publicats entre el 1995 i el 2005 (d'esquerra a dreta): El patrimoni oral a les comarques de Tarragona, de Carme Oriol; Llegendes del Sud, de Joan Borja; Llegendari valencià, de Francesc Martínez i Martínez.

Enciclopèdia Catalana

La tradició explicativa és un relat que serveix per a explicar, mitjançant la ficció, l’origen de topònims –noms de pobles, muntanyes, llacs, roques, coves i tota mena d’accidents geogràfics–, renoms i fraseologia diversa.

Per exemple, en el llibre de Carme Oriol, El patrimoni oral a les comarques de Tarragona (2005), s’explica una coneguda tradició referida al poble de Gratallops, segons la qual el poble té aquest nom perquè antigament hi havia un pi al mig del poble on anaven els llops a gratar-se. D’acord amb la informació que dóna Joan Coromines a l’Onomasticon Cataloniae, en realitat el nom de Gratallops s’ha format a partir del llatí “glatti-lupus” i fa referència, per tant, a “l’udol del llop”. Tot i això, la imaginació de la gent ha creat una forma d’etimologia popular que s’ha utilitzat com a element identificador, fins i tot en l’escut del poble.

Joan Borja, en el llibre Llegendes del sud (2005), explica, a partir de la informació que dóna Francesc Martínez i Martínez en el Llegendari valencià (1995), que l’abrupte espadat del Mascarat, que dóna nom a una sèrie d’indrets: el barranc del Mascarat, el collao del Mascarat, el pont del Mascarat, els túnels del Mascarat, etc., s’anomena així en al·lusió a un bandoler que, amb la cara emmascarada de negre, robava els viatgers que hi passaven. Les característiques geogràfiques del lloc, especialment la profunditat i l’estretor del barranc, i el fet que era lloc obligat de pas entre les comarques de la Marina Alta i de la Marina Baixa reforcen, segons Joan Borja, la idea que l’indret era un lloc idoni perquè hi actuessin els bandolers. Aquesta seria l’explicació de l’origen d’una parèmia, encara avui viva a Altea: “Qui vulga robar que vaja al Collao.”

El relat sobre experiències reals

I… això és la meva vida. Relats biogràfics i societat

Enciclopèdia Catalana

El relat sobre experiències reals, com el seu nom indica, es construeix sobre la base d’uns fets que realment han succeït. Per tant, el seu caràcter és biogràfic, autobiogràfic o històric. Els temes que tracten aquestes narracions es relacionen molt directament amb successos ocorreguts en la comunitat a la qual pertany el narrador: enganys, crims, accidents, fets curiosos, etc. Especialment els de caràcter biogràfic i autobiogràfic, són recreacions de la realitat fetes pel narrador i, per tant, no poden considerar-se la crònica d’uns fets reals. És des d’aquest punt de vista que poden ser objecte d’estudi de l’etnopoètica. Joan Prat i el Grup de Recerca Biogràfica de la Universitat Rovira i Virgili, en el llibre I… això és la meva vida. Relats biogràfics i societat (2004), mostren com, de fet, aquests relats s’acostumen a construir sobre la base d’uns patrons narratius comuns.

Carme Oriol inclou, en el llibre Estudi del folklore andorrà en el seu context (1997), un relat explicat per un home de la parròquia d’Ordino que fa referència a un accident que va patir un treballador de les mines de Llorts. És el següent:

“–Aquí a Llorts hi havie unes mines de ferro. I, és clar, ho minaven tot. Allavons a cop de maces, amb pistolets, picant i fent…, i después tiraven les barrinades. I es veu que van tirar barrinades i n’hi va haver una que va fallar. No va explotar.
I aquell de Llorts… (que n’hi devie haver d’altres) diu que va dir:
–Ja hi aniré jo, cap allà.
–No hi vaigues, que encara podria explotar.
–Que no, que no, no tingueu por. Ara ja fa massa estona, no passarà res.
I es veu que va anar cap allà. Just explote. Va quedar ciego. Li va treure la vista. Jo aquell home l’havia vist, encara.”

A partir de l’estructura que presenten els relats sobre experiències reals, es poden construir narracions, en aparença biogràfiques, que tenen com a funció fer una broma a la persona que escolta la narració. A l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili es conserven relats d’aquestes característiques, com per exemple, el següent, recollit a Falset:

“Saps què em va passar l’altre dia? Doncs estava jo a l’estació esperant el tren i se’m va acostar un home i em va preguntar si tenia hora. Jo li vaig dir que sí i es veu que mentre jo mirava l’hora em va canviar la maleta (la seva per la meva, que eren iguals). Jo no me’n vaig adonar fins a l’arribar a casa. Sí que notava que la maleta pesava massa, però no li vaig donar importància. A l’arribar a casa vaig obrir la maleta i…
–Saps què hi havia a dins?
–Doncs dins la maleta hi havia… el pèl que t’acabo de prendre!”

L’acudit

L’acudit és un dels gèneres de l’etnopoètica que avui dia té més vitalitat. Hi ajuda el fet que es tracta d’una forma comunicativa, generalment força breu, que pot ser dita en múltiples situacions comunicatives de la vida quotidiana de forma ràpida i eficaç. El seu final en clau d’humor és la característica principal d’aquest gènere etnopoètic.

Els acudits tenen una funció evident, que és la de causar un efecte còmic. En aquest sentit, acompleixen una funció que es podria anomenar terapèutica, ja que l’humor constitueix un bon antídot per a combatre la tensió que generen determinades situacions de la vida quotidiana.

L’humor no es basa tan sols en la paraula, sovint juga amb elements gestuals, i ajuda a crear situacions disteses. Així ho ha recreat el dibuixant Joma.

Enciclopèdia Catalana

Els acudits són fàcilment adaptables i molts dels seus temes es mantenen al llarg del temps i es desplacen d’una cultura a l’altra. Es pot dir que no hi ha tema que no pugui ser objecte d’un acudit. Se n’expliquen de beneits, de futbol, de polítics, d’estereotips nacionals, de masclistes, de feministes, etc.

Moltes vegades, els acudits s’expliquen de forma encadenada al voltant de grans cicles. En aquest cas, les característiques temàtiques o estructurals comunes que presenten faciliten el record del repertori per part de les persones que els diuen. Un exemple característic és el dels acudits que comencen amb la fórmula “Era un/una… tan… tan… que”, com els que s’inclouen a continuació:

“Era un home tan alt, tan alt que es menjava un iogurt i quan li arribava a la panxa ja estava caducat.”

“Era un home tan baixet tan baixet que el cap li feia pudor de peus.”

“Era una casa tan baixa tan baixa que només podien menjar llenguado.”

“Era una casa tan petita tan petita que abans d’entrar ja havien sortit.”

Hi ha acudits que deriven cap al camí de la broma. Són acudits que acaben amb un parany i tenen com a finalitat deixar en evidència la persona que escolta i participa de l’acudit, com per exemple el següent:

“–Saps en què s’assembla un elefant a un mono?
–?
–Que cap dels dos no pot pujar als arbres.
–El mono sí que hi pot pujar!
–Però el que jo dic és mort!”

O aquest altre:

“–Saps per què els gossos mouen la cua?
–?
–Perquè en tenen!”

Renoms, sobrenoms i malnoms

El motiu és la forma alternativa que la gent utilitza, en lloc del nom real, per a designar un referent de l’entorn més immediat. El moteig, o si es vol, el fet de motejar ha estat, i encara avui ho és, una forma molt utilitzada popularment ja que, pel seu gran poder de síntesi, permet expressar d’una manera molt eficaç una idea o un missatge.

Hi ha motius referits a una determinada persona, a una família, als habitants d’un poble, als ciutadans d’un país o a situacions d’altra mena. Quan s’aplica a persones rep la denominació de renom o sobrenom, i si el seu caràcter és pejoratiu la de malnom.

Enric Moreu-Rey, en el llibre Renoms, motius, malnoms i noms de casa publicat el 1981, proposa una classificació dels motius a partir d’un criteri de tipus semàntic, tenint en compte que sovint els motius van acompanyats d’una explicació sobre el seu origen.

Per exemple, Carme Oriol en el llibre Estudi del Folklore andorrà en el seu context (1997) inclou un renom referit a un home de la parròquia d’Ordino a qui deien l’Amigasso perquè: “Era molt de la broma, era un home molt alegre, i quan et veia sempre et deia: –Hola, amigasso!”

A Benissanet hi ha “cal Marxant” perquè un avantpassat de la família era un marxant que venia de França, es va casar amb una noia del poble i hi van formar una família. Al mateix poble, hi ha “casa Carangel” i s’explica que el renom va sorgir perquè en aquella casa va néixer un noi tan ros i bonic que semblava que tingués la cara d’àngel.

Entre els motius aplicats a col·lectius de persones hi ha els anomenats motius ètnics. Així, per exemple, segons el Diccionari català-valencià-balear, el nom “gavatx” era utilitzat a les comarques de la Catalunya del Nord per a designar els habitants de les regions meridionals de França on no es parlava català. Per extensió, el mot s’ha utilitzat també a Catalunya per a designar, d’una forma despectiva, els francesos en general. Un altre exemple és el que fa referència al mot “xarnego”, que originàriament hauria servit per a designar el fill d’un català i d’una francesa o d’una catalana i d’un francès, tot i que més modernament s’ha utilitzat referit a una persona castellanoparlant resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al país.

Entre els motius que fan referència a altres situacions n’hi ha de ben actuals. Per exemple, els darrers anys, com a conseqüència de la situació política catalana, en què cap dels partits que es presentaven a les eleccions es preveia que pogués tenir majoria absoluta, s’ha creat i popularitzat el mot “sociovergència” en referència a la possible aliança o confluència d’interessos entre dos partits polítics: el PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya) i CIU (Convergència i Unió).

La fraseologia

La figura de l’home del sac, molt antiga a Catalunya, s’ha emprat a bastament intentant inculcar prudència, o por, als infants. Una edició recent il·lustrada per Tha, premi Hospital Sant Joan de Déu 2005, l’agafa com a personatge present al rerefons de les pors del protagonista.

Enciclopèdia Catalana

La fraseologia agrupa totes aquelles expressions etnopoètiques que tenen una estructura de frase. Aquestes unitats fraseològiques reben diverses denominacions segons la funció que realitzen en una determinada situació comunicativa. Els adults, de vegades, fan servir l’amonestament per aconseguir que els infants es portin bé. Cada família en fa servir de coneguts o bé d’inventats a base d’utilitzar els referents més diversos. Alguns exemples d’amonestament són: “Vindrà l’home del sac”, “Te n’aniràs al quarto de les rates”, “Vindrà el moro Mussa”, etc.

Altres vegades, s’utilitza l’evasiva per donar resposta a una pregunta o a un comentari fets amb excessiva reiteració. Per exemple:

“–Quina hora és?
–Hora de comptar diners.”

En aquest cas, també hi ha la possibilitat de respondre l’evasiva amb un retruc, de forma que el conjunt d’intervencions dels interlocutors és:

“–Quina hora és?
–Hora de comptar diners.
–Qui en té.”

Un altre exemple de pregunta amb evasiva i retruc és el següent:

“–Què passa?
–Un ruc per la plaça.
–Menjant carabassa.”

I també el següent:

“–Ai senyor!
–Tanta roba i tan poc sabó.
–I tan neta que la volen!”

El brindis és una unitat fraseològica que permet expressar l’alegria compartida en una celebració. Algunes de les fórmules utilitzades en les reunions amb familiars i amics són: “Que puguem fer semblants obres… amb els mateixos manobres!” O bé: “Salut i força al canut!” O també: “Sant Hilari, sant Hilari, qui comenci que s’ho acabi!”

Per a destacar els atributs que una persona veu en una altra o simplement per a donar mostres de gentilesa es fa servir la floreta. Per exemple, un grup de nois pot adreçar a un grup de noies una floreta com aquesta: “Nenes! No passeu pel sol, que els bombons, amb la calor, es desfan!” O bé, a l’expressió de gratitud d’una noia, un noi hi pot respondre de forma amable i galant:

“–Moltes gràcies!
–Vostè les té totes!”

Entre les unitats fraseològiques que s’utilitzen en la comunicació diària, la parèmia ha estat una de les que més ha interessat als folkloristes. Sebastià Farnés, en el primer terç del segle XX, va recollir un gran nombre de parèmies catalanes, les va documentar (indicant-ne la presència en obres literàries, en diccionaris, etc.) i hi va incloure una relació de parèmies equivalents en altres llengües. El treball es va publicar amb el nom de Paremiologia catalana comparada entre el 1992 i el 1999, en una edició a cura de Jaume Vidal Alcover, Magí Sunyer i Josep Lluís Savall, amb Josep M. Pujol com a coordinador, i constitueix una obra de referència imprescindible per als estudis sobre paremiologia.

Així per exemple, sobre la parèmia catalana “No hi ha mal dinar per qui es fa convidar”, Sebastià Farnés en dóna aquesta explicació: “Vol dir que qui es presenta a l’hora de dinar sense haver avisat, amb qualsevol dinar es dóna per content.” La parèmia, coneguda en llatí i atribuïda a Plini, diu: Multum apparatus inter est apud invitatum, hospitem, et oblatum. I també té una forma equivalent en castellà que és: Para el que se convida, no hay mala comida.

Les parèmies se serveixen dels recursos del llenguatge poètic (ritme, metre, rima, ús de figures retòriques) per a expressar d’una forma molt sintètica tota l’experiència, la saviesa i la visió del món que té la gent que pertany a una comunitat determinada.

Les parèmies han estat presents en el folklore des de molt antic, i aquesta llarguíssima tradició ha donat lloc a les diverses denominacions amb què és conegut aquest gènere etnopoètic. Maria Conca, per exemple, en el llibre Paremiologia assenyala com a termes equivalents a parèmia els de proverbi, adagi, sentència, dita i refrany.

El terme dita s’ha usat tradicionalment per a designar les anomenades “dites de pagès” que fan referència al temps i a les activitats al camp com ara llaurar, segar, batre, etc. El treball a l’aire lliure i l’economia del pagès, que en bona mesura depèn dels canvis climatològics, han motivat la creació de dites que reflecteixen l’observació i la interpretació continuada dels canvis atmosfèrics i sintetitzen de manera molt evident l’activitat del dia a dia.

Per exemple, la dita “Quan el cel fa cabretes, a terra seran bassetes” fa referència a la presència al cel d’un tipus de núvol blanc que té l’aspecte de cotó fluix. D’acord amb la informació que dóna la Paremiologia de Sebastià Farnés, aquests núvols tècnicament reben el nom de cirrocúmul, però en català, popularment, es coneixen amb el nom de cabres o cabretes, ja que el seu aspecte al cel és el d’uns núvols de forma arrodonida, esponjosos i petits, propers els uns als altres i escampats en gran nombre pel cel com si es tractés d’un ramat de cabres al camp. La presència d’aquests núvols dóna com a resultat una pluja no gaire intensa i de poca durada.

Aquesta dita catalana té els seus equivalents en llengües com el castellà: “Cuando el cielo está a borreguitos, cae el agua a cantaritos”; el francès: “Temps pommelé, pomme ridée et femme fardée, ne sont pas de longue durée”; l’occcità: “Ciel fatt á pan se nol piof ançó, el piof doman”; i l’italià: “Cello a pecorelle acqua a cantinelle.”

Generalment, les parèmies es produeixen en el si d’una conversa, per a exemplificar d’una manera molt sintètica un determinat pensament o un punt de vista sobre el tema tractat. Per això, s’ha de procurar recollir i estudiar les parèmies dins del fragment de conversa en què s’han utilitzat. Només així és possible copsar-ne el sentit i determinar-ne la funció.

El wellerisme és una unitat fraseològica que pren el nom del personatge Sam Weller de la novel·la The Posthumous Papers of the Pickwick, publicada els anys 1836-37 per Charles Dickens. La seva estructura el fa fàcilment identificable, ja que està format per la citació (una altra unitat fraseològica), l’adscripció (referència a aquell qui diu la frase) i l’acció. El següent wellerisme, utilitzat per a indicar que el resultat d’una cosa de la qual esperaves molt ha estat més aviat modest, n’és un exemple: “Algo és algo… va dir un calvo que es va trobar un pèl al caldo.” En aquest cas, la citació és una frase en castellà. Aquesta estratègia de començar amb una frase d’una altra llengua no és estranya en la formació d’un wellerisme. Així, per exemple, es pot partir d’una citació en francès com “au revoir”, adaptar-la i donar un to de paròdia a un wellerisme com el següent, utilitzat quan algú s’acomiada d’una altra persona de forma distesa, amb to de broma i pronunciant els mots francesos amb fonètica catalana: “A revoire… va dir Voltaire tot tocant-li un cop d’aire.”

Vegeu també: Índex d'expressions i refranys

La fórmula enigmística

La fórmula enigmística agrupa una sèrie de formes etnopoètiques que es caracteritzen pel plantejament d’enigmes que han de ser resolts. Aquests enigmes en general es formulen verbalment, però també n’hi ha que són gràfics.

Una de les formes enigmístiques que ha tingut una tradició més llarga és l’endevinalla, com mostra Margarida Bassols en el seu llibre Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes (1990), en el qual fa un interessant recorregut històric sobre la vigència d’aquest gènere etnopoètic.

Avui dia, el lloc privilegiat de l’endevinalla és l’escola, ja que el seu potencial didàctic és molt important. El llibre de Carme Alcoverro, Coll de carabassa boca de serpent…, publicat el 1981, és un bon exemple d’ús de les endevinalles com a recurs pedagògic per als nens més petits.

L’endevinalla se serveix de la metàfora, del sentit figurat i d’altres figures retòriques per a plantejar una pregunta que ha de ser resolta. Per això, un cop coneguda la seva tècnica de formació, l’exercici de l’endevinalla pot resultar molt estimulador des del punt de vista creatiu i lingüístic.

A l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili es conserven endevinalles recollides de la tradició oral dels darrers anys, algunes de les quals s’utilitzen tot seguit per a il·lustrar els continguts d’aquest apartat.

L’endevinalla es crea a partir d’una descripció aclaridora:

“Endevina, endevinalla.
Quina cosa és… aquesta capseta tan rodoneta
que al capdamunt té una coroneta?”

anargam aL

Però, de vegades, després d’una descripció aclaridora, hi pot haver algun element aparentment contradictori amb la descripció donada per tal d’augmentar la dificultat de la resposta:

“És petit, petit,
no té cap moneda
i diu que és ric, ric.
Saps què és?”

llirg lE

Les endevinalles poden presentar diferents graus de dificultat. N’hi ha que són tan senzilles que contenen la resposta dins de la mateixa endevinalla, com per exemple:

“Què hi ha entre Tarragona i Reus?”
i artell aL

O també la següent, que, a més, porta implícit un parany:

“Què pesa més, un quilo de ferro
o un quilo de palla?”

La resposta és que pesen el mateix, tot i que en una resposta ràpida s’acostuma a dir que pesa més un quilo de ferro.

D’altres estan pensades per provocar un equívoc, fer malpensar l’altra persona i posar-la en evidència. Són les endevinalles “falsament obscenes”, com la de l’exemple següent, adreçada per una persona adulta a nens jovenets. En aquest cas, la resposta eufemística que donen els nens està justificada per la temàtica, suposadament obscena, de l’endevinalla:

“Una cosa llarga i llonga
que té pèls a la pixonga.
Endevina què és?
–El moixonet!
–No!, la panotxa.”

Entre joves i adults, avui dia, té bastant acceptació l’enigma, un joc d’enginy que pot tenir els participants entretinguts durant una llarga estona. En el seu desenvolupament, un dels participants planteja una situació que en principi sembla absurda però que tanmateix té una solució ben lògica. A continuació, els altres participants han de fer preguntes per resoldre l’enigma amb la condició que la persona que condueix el joc –la que ha plantejat l’enigma– només pot respondre amb un sí o amb un no. Els participants han de trobar la solució a l’enigma a través de les deduccions que van fent a mesura que avança el joc. Un exemple d’aquest tipus d’enigma és el següent, recollit a Tarragona i conservat a l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili:

“Un home entra en un bar i demana un got d’aigua. El cambrer l’apunta amb una pistola i l’home diu: –Gràcies. –Què ha passat?”

Després d’una sèrie de preguntes, els participants en el joc descobreixen la resposta: l’home tenia singlot i agraeix que li hagin donat un ensurt.

La resolució d’enigmes té una clara funció lúdica. Per això, sovint se’n plantegen d’una forma, es podria dir que professional, en diaris, revistes i mitjans de comunicació. Per exemple, durant la tardor de l’any 2006, en el programa “El matí de Catalunya Ràdio”, s’hi ha incorporat una secció diària, anomenada “Enigmàrius”, en què l’escriptor Màrius Serra planteja un enigma que intenten de resoldre els oïdors del programa. El que va ser formulat el dia 22 de setembre va ser el següent:

“Lloc secret que és ideal per a guardar-hi mitjanes de vedella” [paraula de nou lletres]

La resposta és: amagatall.

I el del dia 27 del mateix mes, aquest altre:

“No es torna recte fins als noranta” [paraula de cinc lletres]

La resposta és: angle.

La fórmula de fonació

La fórmula de fonació és un joc lingüístic basat en la utilització dels sons de la llengua. N’hi ha de diversa mena segons la seva funció.

Així, l’entrebancallengües pretén mostrar l’habilitat fonètica de qui el diu per pronunciar de forma ràpida i repetitiva, sense equivocar-se, una sèrie de sons:

“Una gallina, xica, pica, mica, nyica, camacurta i baquerica va tenir sis pollets xics, pics, mics, nyics, camacurts i baquerics.
Si la gallina no fóra tan xica, pica, mica, nyica, camacurta i baquerica
no hauria tingut els sis pollets xics, pics, mics, nyics, camacurts i baquerics.”

El xibolet –mot adaptat al català a partir del mot hebreu shibboleth que significa “espiga” i també “torrent d’aigua”– s’utilitza per a distingir els qui són membres d’un mateix grup lingüístic respecte dels qui no en són. Per això, el xibolet es construeix a base d’utilitzar paraules que contenen fonemes característics d’una llengua i que són difícils de pronunciar als parlants d’un altre idioma. Moltes llengües tenen jocs identificatius d’aquesta mena. En català, per exemple, és molt conegut el següent xibolet: “Setze jutges d’un jutjat / mengen fetge d’un penjat.”

En alguns pobles del Camp de Tarragona que fan la distinció fonètica entre la b i la v, el xibolet Vi bo de Vimbodí ([v]i [ß]o de [v]im[b]odí) permet conèixer els parlants forasters que no fan aquesta distinció fonètica.

El mimologisme consisteix a utilitzar sons de la pròpia llengua per a crear expressions amb significat que imitin el so produït per algun objecte o animal del nostre món. J. Verdaguer, en el llibre Folk-lore editat a títol pòstum l’any 1907, n’inclou alguns. Així, per exemple, la matinera oreneta diu als més peresosos: “Lleva’t, lleva’t, de matí.” En canvi, el pardal, xerraire de mena, dóna el següent mal consell: “Xerritx, xarretx, / gira’t i tomba’t, gira’t i jeu.”

Encreuat, possiblement el més antic dels Països Catalans, publicat al “Virolet”, suplement il·lustrat de la revista “En Patufet”, el 1925.

Museu del Joguet de Catalunya-Figueres/Cens Crucigramistes

Els mimologismes, però, no són exactament iguals a tot arreu. Per exemple, com diu J. Verdaguer, el cant de la guatlla és traduït de forma diferent a cada territori. A les Guilleries, al final de la primavera, quan els sègols han espigat, diu: “Blat florit, blat florit.” A la plana de Vic, en arribar el temps de les segues, que és quan canta millor, diu: “Blat segat, blat segat.” A Berga, que a l’època era una comarca pobra on es menjava molt de blat pelat, la guatlla els ho recorda: “Blat pelat, blat pelat.”

Al Rosselló diuen que la gallina, quan acaba de pondre un ou, es queixa al gall, a grans crits: “Vaig descalça! Vaig descalça! Vaig descalça!” I el gall, en sentir les queixes, li respon: “Posa’t es…clops!”

Josep Bataller Calderón, en el llibre Contalles populars valencianes (1986, vol. II), recull una rondalla formada a base d’utilitzar diversos mimologismes animals. El narrador recita les frases dels animals imitant els crits respectius:

El frare i els animals casolans

Això va anar que un frare caminava cap a un mas. El gall, que el veié venir, va donar l’avís:
–Frare veeeee!
I el gall del mas on havia passat la nit el frare, li va contestar:
–Va malaaaaalt!
Els altres animals es preocuparen molt per la visita que s’acostava. Les gallines preguntaven:
–A qui li tocarà? A qui li tocarà?
Els coloms comentaven:
–No en quedarem ni uuuuun! No en quedarem ni uuuuun!
I el porc exclamava:
–Roí gent! Roí gent!

La fórmula rimada

La fórmula rimada comprèn una sèrie d’expressions etnopoètiques que tenen com a característica fonamental l’ús de la rima. S’interpreten de forma recitada i no s’acompanyen de melodia.

Les fórmules rimades de joc acompanyen les moixaines i els jocs que els adults adrecen als infants. Aquestes expressions verbals, unides al moviment, el gest i el ritme, contribueixen a crear els vincles afectius necessaris per al desenvolupament psicològic i motriu dels infants.

El llibre Tat! Recull de moixaines, jocs i cançons per a infants (2005) de Marta Badia i Àngels Vidal conté una important recopilació de fórmules rimades i de cançons, classificades segons l’edat dels destinataris, i constitueix una proposta molt útil tant per a la seva aplicació a l’escola com per al seu ús en l’àmbit familiar. Entre les fórmules rimades que hi inclou, hi ha, per exemple, la següent moixaina per fer pessigolles a la mà d’una criatura:

“Maneta blanca,
maneta rosa,
per tot camina,
per tot es posa,
tot ho regira
del seu indret.
Paga, paga dineret!”

L’adult agafa la mà del nen i la manté oberta amb el palmell de cara amunt. Mentre recita la fórmula rimada, amb el dit índex li fa pessigolles. Quan diu “Paga, paga dineret!” li dóna un copet al palmell de la mà.

Entre les fórmules rimades que formen part dels jocs que els adults fan amb els nens, Marta Badia i Àngels Vidal n’inclouen una de recollida a Terrassa que s’interpreta en forma de diàleg:

“–Qui vol aquest sac de crostes?…
–Torneu-les al seu lloc que no són nostres!”

L’adult es carrega el nen a l’esquena com si fos un sac i s’hi va passejant mentre diu la primera frase del diàleg. Cada vegada que l’adult es troba amb algú o arriba a un lloc concret –per exemple, un sofà, una cadira…– fa l’acció d’oferir la càrrega que porta. Si no hi ha una altra persona que pugui dir la segona frase del diàleg, pot fer-ho el mateix adult amb una entonació de veu diferent.

Les fórmules rimades eliminatives són les que utilitzen els infants per a decidir qui para en un joc infantil. N’hi ha de molt breus, com la següent recollida a València:

“Un saquet d’arròs,
tris, tras, tros.”

D’altres són més extenses i incomprensibles, com aquesta recollida a Amposta:

“Albintrabiribí, albintrabiribà,
capitan millon, miseri calçon,
calçoneti, és Maria clequi,
bitxiclí.”

Les oracions populars són una expressió de la religiositat popular i s’han utilitzat tradicionalment per a mostrar l’agraïment al Déu creador que fa possible la vida. Hèctor Moret, en el llibre Bllat Colrat! Literatura popular catalana del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, n’inclou algunes que han estat recollides a la Franja d’Aragó. La següent prové del poble de Denui:

“Beneït sigue el sol,
beneït sigue el dia
i beneït sigue
el que mo l’envia.”

Cançons de tota mena, sobretot rimades, formen part indestriable de l’aprenentatge i el joc en la infantesa.

Arxiu Serra d’Or - G. Serra

També hi ha oracions per a demanar protecció davant de possibles perills ocasionats per les tempestes, com la següent, recollida a Aulet (Alta Ribagorça):

“Santa Bàrbara bendita,
sant Marc,
sant Roc,
santes Creus,
que em guarde la Mare de Déu.”

Les oracions per ser dites abans d’anar a dormir també han estat presents en la tradició catalana. Els adults les han ensenyat als infants amb la idea que se sentissin protegits durant la nit. N’és un exemple la següent oració recollida a Peralta de la Sal:

“Àngel de la guarda,
dolça companyia,
no em desempareu
ni de nit ni de dia,
no em deixeu solet
perquè jo em perdria.”

Altres oracions han tingut com a finalitat demanar l’ajut de Nostre Senyor, la Mare de Déu o els sants per a resoldre petits problemes de salut, com per exemple, treure’s una brossa de l’ull. La següent oració recollida a Benifonts, a l’Alta Ribagorça, n’és un bon exemple:

“Brosseta, brosseta,
vés-te’n de l’ull,
que a tu no t’hi vui
i a Maria Santíssima
sí que la hi vui.”

Incendi dels boscos de Montserrat descrit amb una il·lustració en la capçalera d’un romanç.

Costumari Català/Hereus de Joan Amades

En el folklore infantil també hi ha petites fórmules que tradicionalment s’han utilitzat per a curar algun petit mal com un copet o una esgarrinxada… N’és un exemple la següent, recollida a Vall-de-roures i inclosa per Lluís Borau i Carles Sancho al llibre Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa:

“Cura,
cura sana,
poc mal
i una capçana,
si no et cures
avui, mañana.”

La cançó

Gabriel Ferré, en l’article “Romanços i cançons” (1991-92), té en compte criteris formals i funcionals per a establir els gèneres i subgèneres de la cançó folklòrica catalana. D’acord amb aquest punt de vista, una primera classificació de les cançons permet agrupar-les, segons les seves característiques formals, en tres grans grups: la cançó llarga (o narrativa), la cançó curta (que rep el nom de corranda al Principat de Catalunya, cobla al País Valencià, i glosa a les Illes Balears) i, finalment, la cantarella.

La cançó llarga o narrativa

La cançó llarga és una composició en vers que presenta un argument narratiu. Els temes que tracta fan referència a amors i desamors, crims, traïcions, esdeveniments històrics, etc. D’acord amb les seves característiques estructurals, es poden distingir tres tipus de cançó narrativa: el romanç –també conegut amb el nom de balada al Principat de Catalunya i trobo a les Balears–, el glosat o glosada i la codolada.

El romanç està format per una tirallonga indeterminada de versos –amb cesura central i, per tant, dividits en dos hemistiquis– que presenten rima assonant. Pot tractar diversos temes, amb un contingut que pot ser dramàtic o bé humorístic. Una de les seves funcions és despertar emocions i sentiments en les persones que l’escolten.

L’exemple que s’inclou a continuació és el romanç “An a la vila de Reus”, conegut també amb el nom de “Capitel·lo”. Forma part del fons Gallardo-Matheu, recopilat entre els anys 1925 i 1926, i es conserva entre els materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Procedeix de l’Escala i va ser cantat per Amèlia Albert, germana de l’escriptora Caterina Albert, Víctor Català.

A la vila de Reus
(Capitel·lo)

An a la vila de Reus tota la gent va fugir
menos una noble dama (bis)
qu’en té pres lo seu marit
Set anys ha qu’el en te pres y altres set que no l’ha vist
S’en va a troba’ ‘1 Capitel·lo si li vol librà’ ‘1 marit.
–El marit li’n libraria si ab mi vol dormi’ una nit.
La dama gira y s’en torna va a dirho an el seu marit
–Fesho, fesho, noble dama fesho per amor de mi
La dama gira y s’en torna ‘al Capitel·lo diu que si.
Mentre s’en treu la cotilla en llença un gran sospir
–De què en sospira la dama, Sospiro pel meu marit
–No’n sospiri, noble dama que demá veura al seu marit
L’endemá a punta de dia la dama salta del llit
surt el cap a la finestra veu penjat lo seu marit
–Calla, calla, Capitel·lo t’enrecordarás de mi
La dama ‘s vesteix de patje (1) y an al rey s’en va a servir
Passejantse pel palacio ‘1 Capitel·lo veu venir
S’en va al cap de la escala per anarlo a recibir
–Tingui compassió la dama tingui compassió de mi
–La compassió que ‘m tingueres de penjar al meu marit
N’hi dona tres punyalades la primera el va ferir
la segona cau en terra la tercera va morir

(1) Altres diuen que’s vesteix de “maco”.

El romanç tracta el tema de la traïció i té un alt contingut dramàtic. Per això, alguns escriptors van trobar en aquest romanç, conegut amb moltes variants en tot el territori català i també en altres països, un interessant punt de partida per a crear una obra literària culta. Per exemple, Manuel Rocamora el va utilitzar com a font d’inspiració de l’obra teatral La dama de Reus publicada l’any 1894, i Víctor Català es va basar en la versió que es reprodueix tot seguit, que havia après de la tradició oral de casa seva, per crear el conte literari “Giselda” publicat l’any 1907 en el llibre Caires vius.

El glosat, o glosada, propi de les Balears, és una cançó narrativa llarga, formada generalment a base de quartetes, quintetes o dècimes. Caterina Valriu i Tomàs Vibot, en el llibre El rei en Jaume I. Un heroi històric, un heroi de llegenda (2005) reprodueixen el següent glosat referit a un tresor suposadament enterrat pels moros a la propietat de la Rafal, a Pollença, quan fugien derrotats per les tropes del rei Jaume I:

El tresor de la Rafal
Quan el Rei Conqueridor
guanyà Mallorca, triomfal,
els àrabs amb gran temor,
a cert punt de la Rafal,
creuer de quatre camins,
hi amagaren un tresor.

Camafeus, collars, robins,
perles i monedes d’or,
joies de viva fulgència,
topazis i diamants,
safirs i tota l’essència
de les pedres radiants.

Caixes ben plenes d’argent
i caixes curulles d’or
ocultes profundament
de la terra dins el cor.

Segle a segle, any darrera any,
les veus sempre han repetit
i recordat amb afany
el fet del tresor escondit.

Però, jamai ningú nat
no ha pogut trobar la prova
d’un signe, bony o forat,
que esclafís la bona nova.

I el tresor, bé ho diu la gent,
segueix ocult i enterrat.
Potser que arribi el moment
d’admirar-lo recobrat.

Pel sementer de la vida
sempre hi creix la veritat.
Per la Rafal, més florida,
hi madura ja el bon blat.

La codolada, també pròpia de les Balears, és una composició narrativa llarga formada per versos apariats. Pot estar formada per versos heptasíl·labs o presentar una alternança entre un vers heptasíl·lab i un de tetrasíl·lab. N’és un exemple la recollida per Rafel Ginard en el Canconer Popular de Mallorca (1975-79) amb el nom de codolada sollerica:

“Un dia anant a passeig
la vaig trobar;
prompte li vaig demanar
si festejava.
I ella em dissimulava
no sé per què.
¿Voleu creure si dic ver
que no sabia
ambe quin sant les havia
ni amb qui tractava?
Sa conversa que li dava,
vet-la-t’aquí.
A la fi se descobrí:
de can Bascós!
I vaig estar tot gojós
quan ho vaig sebre. […]”

La cançó curta

La cançó curta rep el nom de follia, o folia, i corranda al Principat de Catalunya i a la Franja d’Aragó; copla al País Valencià; i glosa a les Balears. Generalment, està formada per quartetes de versos heptasíl·labs. Segons la seva funció, la cançó curta pot rebre les següents denominacions: cançó de ronda, cançó de treballada, cançó de capta i cançó de bressol.

La cançó de ronda, pròpia de les comunitats rurals, era interpretada per colles de nois fadrins, al vespre, quan anaven a “rondar” pels carrers del poble. Els participants interpretaven les cançons amb acompanyament d’instruments, generalment de corda. En el seu repertori era freqüent la cançó de galanteig, de temàtica amorosa, en un temps en què les estratègies de festeig entre el jovent no permetien una relació tan oberta com la que es produeix avui dia.

Gabriel Ferré, Salvador Rebés i Isabel Ruiz inclouen, en el Cançoner tradicional del Baix Camp i del Montsant publicat l’any 1988, diverses cançons de ronda, entre les quals la següent, recollida a Ulldemolins:

La Maria n’és més maca,
la més maca del carrer;
sabeu per què és la més maca?,
perquè camina molt bé.

La cançó de treballada estava vinculada a la realització de les tasques agrícoles en les comunitats rurals. N’hi havia de llaurar, de segar, de batre, etc. I també de plegar olives, com aquesta, recollida a Maspujols, inclosa en el Cançoner tradicional del Baix Camp i del Montsant:

Quan el sol se’n va a la posta
i les gallines al joquet,
quina cara farà l’amo
si no acabem l’oliver!

La cançó de capta era interpretada per les colles de nois i joves quan recorrien les cases del poble per a “captar”, és a dir, demanar aliments o diners que més tard posaven en comú en un àpat compartit. Es realitzaven captes amb motiu de festivitats diverses, i la temàtica de les cançons estava relacionada amb les característiques d’aquestes festes i celebracions.

Per Nadal, al País Valencià s’interpretaven les cançons d’aguinaldo. Per Pasqua, eren molt populars per tot Catalunya les caramelles. En algunes comarques de Lleida, les cançons de pandero tenien molta vitalitat i servien perquè les confraries religioses recaptessin diners. A la Franja d’Aragó, per Carnestoltes, s’interpretaven folies que feien referència a aquesta època permissiva que precedia la Quaresma. Lluís Borau i Carles Sancho, en el llibre Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa (1996), hi inclouen la següent folia, recollida a Pena-roja (Matarranya):

S’ha mort Carnistoltes,
pobres de natres,
ja no tindrem felicitat
hasta les pasqües.

L’activitat de captar estava lligada a moltes diades del calendari festiu. Així per exemple, a més de les esmentades, també n’hi havia per sant Nicolau o pel dia dels Innocents. Però l’activitat de captar podia respondre també a motivacions d’altra mena.

Per exemple, a Tarragona, segons recorden els castellers més veterans de l’actual colla Xiquets de Tarragona, durant la dècada de 1950, la que aleshores era la colla Nova dels Xiquets de Sant Magí realitzava captes. El dia de la festa major, la colla recorria els carrers de la ciutat i, en llocs concrets d’aquest recorregut, aixecava castells. Les captes que obtenia mitjançant aquesta activitat li permetien fer front a algunes de les necessitats bàsiques de la vida de la colla. Els castellers no recorden, però, que s’hi interpretessin cançons.

D’altra banda, en moltes poblacions catalanes, els nois que havien d’anar a fer el servei militar realitzaven captes mentre interpretaven les anomenades corrandes de quinto. Avui dia aquesta activitat ha estat adaptada a la nova situació que ha comportat la supressió del servei militar, i en algunes poblacions es continuen fent captes, però ara els protagonistes són els nois i les noies d’una mateixa quinta, és a dir els que han nascut el mateix any.

La cançó de bressol té com a funció acompanyar una criatura petita en el moment d’anar a dormir per ajudar-la a agafar el son. N’és un exemple la següent cançó recollida a Castellonroi, inclosa en el llibre de Lluís Borau i Glòria Francino Bllat Colrat! Literatura popular catalana del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça (1997).

Son, soneta, vine ací,
que la nena / el nen vol dormir.
Quan la son soneta vindrà
la nena / el nen s’adormirà.

La cantarella

La cantarella està formada per una sèrie de versos de mètrica i rima irregulars i es troba molt present en el folklore infantil. Segons quina sigui la seva funció, les cantarelles poden ser de joc, de gresca i de màgia.

Les cantarelles de joc s’utilitzen per a acompanyar les moixaines i els jocs que els adults fan als infants o que realitzen els infants entre ells.

Marta Badia i Àngels Vidal, al llibre ja esmentat Tat! Recull de moixaines, jocs i cançons per a infants, inclouen aquesta cantarella que acompanya una moixaina per a acaronar:

Palmiretes
toca galtetes
toca-les tu,
que són per a tu.

Aquesta cantarella, molt popular a Catalunya, es coneix amb moltes versions. Una d’elles, més extensa que l’anterior, forma part del recull Cançons i jocs cantats de la infantesa, publicat per Aureli Capmany l’any 1923:

“Ball manetes,
toca galtetes
toca-les tu
que les tens boniquetes.

La ball, ball, la cueta de la gallina,
la ball, ball, la cueta del nostre gall.

Nostre gall és cantador,
canta de dies, canta de dies,
nostre gall és cantador,
canta de dies i de nits no.”

Hèctor Moret ha recollit també diverses versions d’aquesta popular cantarella a la Franja d’Aragó. En el llibre Bllat Colrat! Literatura popular catalana del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça (1997) n’inclou unes quantes, com ara:

Junta manetes
que vinrà papà
junta-les lego,
que lego vinrà.

La cantarella s’interpreta de la manera següent. L’adult es posa l’infant assegut a la falda, li agafa les mans i les hi fa picar. Segons les variants, l’adult alterna el picar de les mans i el picar amb les mans a les galtes de la criatura.

Sembla que aquesta cantarella és de tradició molt antiga a les terres catalanes, ja que forma els versos de la tornada d’una cançó de Nadal del segle XV inclosa en el Cançoner Rovirola que data de l’any 1508. La nadala ha estat reproduïda per Josep Romeu i Figueras en el llibre Cançons nadalenques del segle XV publicat l’any 1949, però també ha format part d’altres cançoners com el Cançoner popular de Nadal de Joan Llongueres publicat l’any 1931 o Les cent millors cançons de Nadal de Joan Amades publicat el 1949.

La tornada i els quatre primers versos d’aquesta nadala del segle XV, que porten a imaginar la Mare de Déu fent aquesta moixaina al seu fill, fan així:

“La ball, ball, balletes:
tocha manetes,

Si·us vol·leu despertar,
oireu cansonetes;
la Verga balla son ffill,
e diu-las tan pulidetas.”

Entre les cantarelles que fan servir els infants en els jocs de rotllana, d’amagar-se, de saltar a corda, etc., n’hi ha una de menorquina recollida per Pilar Pons i altres en el llibre Folklore menorquí: un recull per a les primeres edats (1983) i reproduïda en el llibre de Marta Badia i Àngels Vidal, que fa així:

Rotlo rotlo sant Miquel
tots els àngels van al cel,
carregats amb un baül
en na / en cau de cul.
(tots els fiets cauen de cul) [variant del vers final]

La cantarella s’interpreta així: els nens es desplacen cap a la dreta, en rotllana, mentre van cantant. En arribar al darrer vers, un dels nens o tots, segons la variant emprada, es deixen caure de cul a terra.

Les cantarelles de gresca poden estar relacionades amb la construcció de joguines o amb la celebració de diades, com la següent, recollida a Roda de Ter i inclosa en El Folklore de Rupit i Pruit. Cançoner, publicat el 1983:

 

Jo te l’encendré
el tio tio fresco,
jo te l’encendré
el tio de paper.

Era un joc típic de quan es matava el porc. El feien petits i grans. Sortejaven el “tio fresco” i aquell a qui tocava es posava un diari al darrere, penjat al cinturó. Tots els altres tenien una candela encesa i li havien d’encendre el diari. El “tio fresco” havia de saltar i voltar escapant-se.

Les cantarelles de màgia es refereixen a fenòmens que els infants observen amb curiositat i expectació, com l’aparició de l’arc de Sant Martí o el fet sorprenent que es produeix quan plou i fa sol. N’és un exemple la cantarella recollida a Aiguaviva de Bergantes, a la comarca del Matarranya, que forma part del recull Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa (1996), de Lluís Borau i Carles Sancho:

Sol, soleret,
ix un ratet,
pa avui i pa demà
i pa tots los santets.

 

[Aquesta composició es canta quan està plovent i el sol ix i s’amaga ràpidament.]

Formes etnopoètiques de transmissió no oral

En la societat preindustrial, la major part de les produccions etnopoètiques es transmetien oralment. Avui dia, en les societats més desenvolupades, l’alfabetització generalitzada de la població i el desenvolupament de les noves tecnologies de la comunicació han comportat que una part important d’aquestes produccions es transmetin de forma gràfica.

Les fotocòpies i el fax han ajudat a transmetre formes etnopoètiques que es construeixen amb l’ajut d’esquemes i dibuixos i que constitueixen el que alguns folkloristes americans han batejat amb el nom de “xeroxlore”, una paraula formada a partir de “Xerox” (nom d’una coneguda marca de fotocopiadores) i “folklore”. El xeroxlore o folklore de fotocòpia es transmet sobretot en els llocs on és habitual l’ús de fotocòpies: centres d’ensenyament, empreses, oficines…, és a dir, en aquells llocs on la fotocopiadora i el fax s’utilitzen sovint en el treball del dia a dia.

Moltes de les fotocòpies que circulen per les oficines expressen en clau d’humor situacions que es produeixen en el treball diari, com l’exigència de tenir una feina enllestida en molt poc temps. El document que s’inclou a continuació, recollit a Tarragona el març del 2004, i que es conserva a l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili, n’és un bon exemple:

Aquest és un calendari especialment traçat per als treballs urgents.

Com que tots aquests treballs es volen per “ahir”, les dates van d’endavant cap enrere, de manera que un treball encarregat el dia 7 es pugui acabar el dia 3. Ometem el 13 en benefici dels supersticiosos. Cada setmana té tres divendres, ja que tothom vol que els treballs es facin per aquest dia. Els cinc nous dies, del 32 al 36, els hem posat pensant en els treballs “per a cap de mes”, així és més fàcil acabar-los dins del termini, així tampoc cap mes té dia 1. Hem tret els dilluns perquè a ningú li agraden.

No hi ha dissabtes ni diumenges: a fi de reduir al màxim el pagament d’hores extres. Cada setmana té un dia especial, el “miracles”, dedicat a fer miracles.

En el calendari Pringa’t! Tots els dies són “miracles” en potència.

Altres formes etnopoètiques no orals poden prendre la forma d’un grafit. En aquest cas, sovint es tracta de missatges verbals i gràfics que se serveixen dels recursos propis del llenguatge poètic per a expressar una idea o un determinat punt de vista sobre algun fet d’actualitat. Alguns grafits es construeixen a partir de la utilització d’altres formes etnopoètiques com les parèmies, les fórmules rimades, les cançons, etc., que s’adapten a un context diferent. N’és un exemple el text de la següent pancarta reivindicativa penjada en un balcó durant la tardor del 2006. El text utilitza la coneguda parèmia “Parlant la gent s’entén” per a denunciar una situació de manca d’entesa entre els veïns i l’ajuntament del poble a causa d’unes obres de millora d’un carrer:

“Parlant la gent s’entén
menys amb l’ajuntament.”

L’ús d’un proverbi, en aquest cas molt conegut, permet donar èmfasi al missatge que es vol transmetre. La pancarta n’és un bon exemple.

Carme Oriol

La dedicatòria és una forma etnopoètica molt utilitzada pels nois i les noies en l’època de l’adolescència. En aquesta etapa de la vida, quan el valor de l’amistat és realment molt apreciat, s’acostumen a escriure dedicatòries a les carpetes o a les agendes dels amics i dels companys de classe. Un exemple de dedicatòria és el recollit el maig del 2006 a Montblanc i que forma part del fons de l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili:

“Si vols ser feliç a la vida:
estima, perdona i oblida,
que avui t’ho diu una amiga
i demà t’ho dirà la vida.”

Finalment, avui dia, molts missatges etnopoètics troben en Internet el mitjà ideal per difondre’s. A través de la xarxa circulen llegendes, cançons, acudits i històries de tota mena que la gent utilitza, recrea i reenvia a altres persones de forma ràpida i efectiva. De manera equivalent, el telèfon mòbil també constitueix un bon mitjà per a transmetre de forma eficaç missatges etnopoètics breus.

Un exemple de document etnopoètic divulgat a través del correu electrònic el mes de setembre del 2006 és el de les següents “Gloses mallorquines” que reivindiquen l’ús del català a Mallorca i defensen la unitat lingüística en els territoris de parla catalana:

“A França parlen francès
i a Castella, castellà;
a Portugal, portuguès,
i a ca nostra, català.

Cada cosa té el seu nom
així com el diem aquí.
La llengua l’entén tothom
si tothom la fa servir.

La llengua no moriria
si la parlàssim arreu.
Si n’hi ha que no en sabeu
començau dient: ‘Bon dia!’

Llengua fermada a la terra
de Salses a Guardamar,
no moriràs si te xerra
tothom qui te sap parlar.”

Les actuals tecnologies de la comunicació comporten canvis que afecten la forma com tradicionalment s’han transmès els gèneres etnopoètics, bàsicament de boca a orella, però aquests processos de canvi no s’han de veure com un obstacle per al manteniment dels missatges etnopoètiques, sinó com un factor de dinamització d’una tradició vigorosa que es renova i s’adapta constantment.