Lliga Àrab

Associació d’estats àrabs fundada al Caire el 22 de març de 1945 per Egipte, l'Iraq, Síria, el Líban, Transjordània (des del 1949, Jordània), l’Aràbia Saudita i el Iemen.

Posteriorment, i a mesura que accedien a la independència, s’hi adheriren Líbia (1953), el Sudan (1956), Tunísia (1958), el Marroc (1958), Kuwait  (1961), Algèria (1962), el Iemen del Sud (1967; des del, 1990 el Iemen), Bahrain (1971), Qatar (1971), Oman (1971), els Emirats Àrabs Units (1971), Mauritània (1973), Somàlia (1974), Palestina (representada per l’Organització per l’Alliberament de Palestina i, des del 1994, per l’Autoritat Nacional Palestina (1976), Djibouti (1977) i les Comores (1993). La seu de l’organització és al Caire.

Els signataris es comprometeren a recórrer a l’arbitratge de la Lliga en els conflictes entre ells i a estimular la cooperació recíproca en tots els terrenys. La principal finalitat de la Lliga ha estat, però, el manteniment de la lluita contra l’Estat d’Israel, tasca dificultada per les grans diferències de règims i d’aliances internacionals entre els països membres, i també per les ambicions hegemòniques dels més importants (Egipte, Síria, Líbia, Iraq).

Ja amb una influència molt minvada per les divisions internes, la Lliga sofrí, el 1979, la retirada d’Egipte, a causa del tractat de pau d’aquest Estat amb Israel. Egipte, però, fou readmès a l’associació el 1989. L’esclat de la guerra del Golf Pèrsic, al gener del 1991, accentuà la crisi per la gran disparitat de les posicions que adoptaren els diversos estats membres davant del conflicte. A més, durant la guerra freda, l’alineament d’uns membres amb el bloc soviètic i d’altres amb el bloc occidental repercutí també en l’escassa efectivitat de la institució, agreujada, a més, per un mecanisme de presa de decisions que només és vinculant per als membres que hi voten a favor.

La Lliga Àrab donà suport a les negociacions que culminaren en els acords de pau d'Oslo (1993), pels quals s’establí un autogovern palestí als territoris ocupats, però l’esclat de la segona intifada (2000) tornà a precipitar les condemnes de l’organització sobre Israel. Tot i això, el 2002 aprovà (amb el rebuig palestí) un nou pla que instava Israel a retirar-se dels territoris ocupats, dels alts del Golan i del sud del Líban i a la creació d’un estat palestí amb capital a Jerusalem, que tampoc no fou acceptat per Israel. D’altra banda, llevat de Qatar, Bahrain i Kuwait, els estats membres foren obertament contraris o no aprovaren la intervenció bèl·lica a l’Iraq i l’enderrocament de Saddam Ḥusayn del març del 2003, però al setembre acordaren l’ingrés de l’Iraq de manera temporal.

Al juliol del 2008 l’organització condemnà l’ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional del president sudanès ’Umar al-Bašīr per crims de guerra i genocidi al Darfūr. Arran dels enfrontaments interpalestins, intentà fer de mitjancera entre Al-Fatah i Hamàs. Durant l’anomenada Primavera Àrab de l’any 2011 que enderrocà Ben ‘Alī a Tunísia i Ḥusnī Mubārak  a Egipte, féu costat als revoltats i donà suport al bombardeig aeri de l’OTAN contra l’exèrcit de Moammar al-Gaddafi a Líbia.

Des de la segona dècada del segle XXI, la Lliga Àrab ha reflectit cada cop més els enfrontaments entre sunnites i xiïtes, i ha tendit a gravitar (atès el gran pes que hi té l’Aràbia Saudita) al voltant dels primers. Han contribuït a aquesta evolució l’aprofundiment de la divisió entre ambdues comunitats a l’Iraq, la guerra civil a Síria i el paper actiu desenvolupat per l’Iran com a centre del xiisme del món musulmà. Amb motiu de la  Primavera Àrab donà suport a la intervenció de l'ONU a Líbia però malgrat que al novembre de 2011, suspengué Síria de l’organització  pel tracte que al règim de  Bašār al-Assad, (xiïta) donava a l’oposició (a la qual el 2013 assignà la plaça vacant), es mostrà profundament dividida a l'hora d'aplicar sancions. Bé que condemnà (2014) l’anomenat Estat Islàmic, defugí la col·laboració amb el govern iraquià en la lluita contra aquesta organització sunnita. Al març del 2015, forces conjuntes de la Lliga Àrab llançaren una ofensiva contra els rebels xiïtes que hostilitzaven el govern sunnita del Iemen, i un any després (març de 2016) qualificà de terrorista Hezbol·là, la principal organització xiïta, amb un gran pes al Líban.  

D’altra banda, els esforços d’integració regional es reflectiren al gener del 2005 amb l’entrada en vigor d'una zona de lliure comerç entre 17 dels 21 estats membres. Al setembre del 2006, Veneçuela hi fou acceptada com a país observador, i l’Índia, l’any 2007. Al febrer del 2019 Egipte acollí la primera cimera EU-Lliga Àrab.

Mentre la presidència és rotativa entre els estats membres, tots els secretaris de la Lliga Àrab han estat egipcis llevat del període 1979-91, en què aquest país en fou exclosa. El 2001 en fou nomenat secretari general l’exministre d’Afers Estrangers egipci ʿAmr Mūsā, succeït al maig del 2011 pel també egipci Nabīl al-ʿArabī.