Els Ports

Els Ports (1.1), entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric.

Els relleus més interiors dels Ports són formats per potents capes de conglomerats fortament plegades, com pot apreciar-se en aquesta panoràmica des de la Penya Galera.

GVA

Els Ports es localitzen a la zona de confluència entre la Serralada Pre-litoral Catalana i el Sistema Ibèric, i s’orienten de NE a SW. El relleu és força abrupte, sobretot pel vessant marítim, on les moles, puntes i penyes s’aixequen vertiginosament, i destaquen de forma accentuada sobre les planes quaternàries de la Galera i del camp de Tortosa. En el vessant interior el contrast no és tan marcat, ja que la muntanya queda més esfilagarsada en un conjunt de barrancs i serres. El massís és, en realitat, un conjunt de serres (ports de Paüls, ports d’Alfara, etc.) esteses des de Prat del Comte fins al Tossal d’en Cervera, lloc on es perllonga amb la Tinença de Benifassà i continua després vers el Maestrat. La part culminal ultrapassa freqüentment els 1000 m d’altitud, i assoleix la cota màxima al Mont Caro (1447 m). Per la banda continental neixen nombrosos barrancs que, sovint, formen estrets molt espectaculars anomenats localment gúbies, com per exemple les gúbies del Regatxol, al riu Ulldemó, i les del Parrissal, al Matarranya.

El susbtrat geològic, format sobretot per calcàries i dolomies, data del Mesozoic. A la major part de l’àrea abunden els materials triàsics i juràssics, però a l’extrem SW, hi prenen més importància els afloraments cretacis. L’aparatositat del relleu és motivada, en part, per l’existència de vuit eixos anticlinats orientats de NE a SW.

El clima dels ports no és uniforme, ja que factors com l’altitud i l’orientació prenen especial rellevància. Igualment cal destacar el fort constrast que es dóna entre ambdós vessants del massís. El vessant sud-est, influenciat per la Mediterrània, presenta un règim de temperatures molt més suau que el vessant interior, el qual suporta unes condicions més continentals. En altitud, el clima es transforma en submediterrani, fet que es tradueix en un augment de les precipitacions i una disminució de la temperatura mitjana.

Refugi d’una vegetació relicta

Les formes capricioses de les roques, més que excepció, són norma als ports de Tortosa i Beseit. Una bella mostra és l’arcada natural de la Mola Aixada, al barranc de la Fou.

Oriol Alamany

Els ports es troben enclavats en un context biogeogràfic netament mediterrani, encara que destaquen per l’existència d’importants i notables elements florístics i de vegetació extramediterranis. El constrast que en resulta és força marcat, com l’il·lustra la coexistència a escassos quilòmetres d’espècies com el margalló i el faig, el qual assoleix aquí una de les localitats més meridionals d’Europa.

D’altra banda, la vegetació evidencia la marcada dissimetria climàtica existent entre els dos vessants del massís. Tota la part basal es troba actualment bastant desboscada, especialment a les solanes, on els fragments de vegetació climàcica són prou escassos. L’estatge basal del vessant litoral estaria ocupat per la màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum) i l’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale), aquest darrer a altituds majors. Al vessant interior, en canvi, el carrascar (Quercetum rotundifoliae), a l’estatge basal, i, localment, l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), per sobre dels 1000 m, constituirien els boscos potencials. Les comunitats de degradació d’aquestes formacions ocupen actualment una gran extensió: garrigues (Quercetum cocciferae); llistonars (Thero-Brachypodion) i, sobretot, brolles calcícoles de romaní (Rosmarino-Ericion).

L’estatge submediterrani, de caire molt més forestal, està presidit per les pinedes de pinassa (Violo-Quercetum faginae pinetosum salzmanni), encara que a les raconades més humides dels nivells superiors pot aparèixer la pineda humida de pi roig amb boixerola (Arctostaphylo-Pinetum catalaunicae). Les boixedes (Violo-Quercetum faginae buxetosum) i les joncedes (Aphyllanthion) substitueixen aquests boscos en els indrets més alterats. De les segones cal destacar la jonceda amb sàlvia (Salvio-Aphyllanthetum), comunitat especialment rica en espècies meridionals muntanyenques com, per exemple, la sàlvia Salvia lavandulifolia. En aquest estatge poden aparèixer retalls de boscos de caducifolis com les fagedes (Primulo-Fagetum) i les teixedes (Saniculo-Taxetum), relictes d’altres èpoques geològiques més humides i fredes.

Els nivells culminals, generalment pedregosos i sotmesos a forts vents durant bona part de l’any, són dominats per la brolla d’eriçó i antil·lis de muntanya (Erinaceo-Anthyllidetum montanae) i el gramenet d’anyol i festuca (Conopodio-Festucetum gautieri), als llocs més protegits de les carenes. Ambdues comunitats es distribueixen només a les muntanyes meridionals catalanes, entre Prades i els ports, i destaquen per l’abundància d’espècies pròpies de l’alta muntanya mediterrània.

La vegetació rupícola és un dels elements més rics i interessants del massís. Hom pot distingir tres tipus de comunitats segons l’exposició que ocupen: el Jasonio-Linarietum cadevallii, als sollels, l’Hieracio-Salicetum tarraconensis, a les roques ombrívoles, i l’Antirrhinetum pertegasii, a les baumes ombrívoles. Són força riques en plantes endèmiques: en destaquen la salenca de cingle i Antirrhinum sempervirens subespècie pertegasii, tots dos limitats a les muntanyes litorals des de Prades fins als ports de Morella. Els ambients humits presenten algunes espècies relictuals com, per exemple, la viola d’aigua Pinguicola grandiflora varietat dertonensis, raça endèmica del massís pròpia dels degotalls calcaris.

Refugi de la cabra salvatge

Superb mascle de cabra salvatge (Capra pyrenaica). Aquest gran mamífer és l’espècie animal més emblemàtica de les feréstegues muntanyes dels confins de Catalunya i el País Valencià, veritable refugi natural on va poder resistir una intensa persecució humana.

Oriol Alamany

Els ports i el massís valencià de la Mola de Cortes constitueixen els únics conjunts muntanyosos dels Països Catalans on han persistit poblacions autòctones considerables de cabra salvatge. De la mateixa manera que a d’altres muntanyes ibèriques, com Gredos i Cazorla, l’espècie va estar a punt d’extingirse, però amb la creació, l’any 1966, de la Reserva Nacional de Caça dels Ports de Tortosa i Beseit, pogué, a partir d’uns efectius mínims, començar una recuperació que s’ha fet espectacular: actualment les cabres es compten per milers i han recolonitzat diferents serres envoltants. L’extraordinària formació abrupta dels ports ha estat la causa que l’espècie pogués resistir fins i tot els moments més crítics de persecució humana. En canvi, tant el cabirol com el cérvol, de caràcter més forestal, s’hi extingiren ja força antigament. Dues altres espècies d’artiodàctils viuen actualment en aquestes muntanyes: el porc senglar i el mufló (introduït amb finalitats cinegètiques). La comunitat de carnívors és molt diversa: en destaca la persistència del gat salvatge com també, als rius menys alterats, la de la llúdriga. Un dels darrers casos documentats de llops caçats al Principat correspon a un individu mort a Horta de Sant Joan el 1924.

Algunes obagues del vessant litoral dels ports de Tortosa i Beseit donen refugi a claps de fageda que són dels més meridionals de la Península Ibèrica. En la fotografia, l’anomenat "Faig Pare".

Martí Domínguez

Tot i situar-se ja bastant al sud, els ports constitueixen, ornitològicament, un reducte de diverses espècies septentrionals. En són exemples el pardal de bardissa, el pica-soques blau, el mosquiter groc petit, el picot garser gros, la tallareta vulgar, el tallarol gros i l’enganyapastors. A més són un dels escassos nuclis de cria del voltor comú als Països Catalans, i constitueixen l’extrem oriental de la important població que s’estén pel Sistema Ibèric i el Baix Aragó. Un altre gran rapinyaire —l’àguila daurada— s’hi troba amb una densitat notable. En conjunt, tant la diversitat d’espècies de rapinyaires com la freqüència d’algunes d’elles és remarcable. Es interessant així mateix la presència de la gralla de bec vermell, o de la merla d’aigua en alguns rius.

L’herpetofauna té particularitats molt remarcables. Notablement, s’hi ha localitzat la colobra llisa europea. El gruix de les espècies però és de caràcter mediterrani, i es poden esmentar entre les més interessants la bívia ibèrica. Dues espècies de tritó, l’ofegabous o tritó meridional i el tritó jaspiat, són comunes als indrets favorables. Hom pot trobar la tortuga d’aigua ibèrica als cursos d’aigua i també hi ha dades de tortuga mediterrània a la zona basal litoral. Cal comentar així mateix la diversitat íctica d’un dels rius que neixen als ports, el Matarranya: nou espècies de peixos el poblen de manera natural (nou més són d’origen al·lòcton), xifra extraordinària per a un riu de caràcter mediterrani.

Estat de conservació

Aquestes muntanyes són les més feréstegues del sud del Principat, gràcies a les dificultats que implica la transformació d’un terreny tan aspre. Tot i així l’home s’hi establí, encara que en condicions sovint precàries (en són testimonis els múltiples masos desocupats que s’hi troben). La desaparició del poblament dispers i l’abandó de l’agricultura i la ramaderia han implicat un procés de regeneració vegetal i de renaturalització. Això no obstant, els mitjans tècnics moderns han facilitat activitats explotadores que abans eren artesanals o de molt difícil realització. De cara a l’explotació forestal, hom ha obert pistes pertot, fins als terrenys més difícils, de vegades tan sols per a extreure fusta d’un petit bosc inaccessible. A més, les tales del bosc han estat sens dubte abusives i han creat problemes d’erosió i de regeneració. Una recent disminució de la superfície forestada ha estat causada, però, pels incendis, que constitueixen (amb la pluja àcida) l’amenaça més seriosa per a l’encara extensa cobertura forestal d’aquests ports. En diferents barrancs, les accions de repoblació han produït esguerros lamentables, en haver implicat l’aterrossament de pendents molt pedregosos.

L’àrea no es lliura tampoc d’amenaces diverses, com les explotacions de pedreres o l’aparició de construccions il·legals. El paisatge del sector de Caro ha estat especialment alterat (barroera carretera d’accés, antenes del cim, urbanització de l’obaga). Malgrat una complexa problemàtica de furtivisme, l’extensa Reserva Nacional de Caça, que cobreix la major part de l’espai, ha suposat una figura força positiva de cara a la conservació de la fauna. Cal, però una qualificació eficaç que asseguri la conservació dels valors paisatgístics, geològics i biològics dels ports. La major part de l’àrea ha estat inclosa al Pla d’Espais d’Interès i la creació d’un parc natural ha estat demanada per diferents sectors, incloent els consells comarcals.

Consells per al visitant

L’autopista A-7, la carretera N-340 i el ferrocarril de Tarragona a Castelló de la Plana porten o apropen a les poblacions importants de la regió (Tortosa i Amposta), des d’on es pot arribar fins als pobles dels ports. És interessant poder conèixer els dos vessants (marítim i continental). Per la banda litoral, pot accedir-se al cim de Caro per una carretera asfaltada, des de Tortosa: la panoràmica és molt àmplia i inclou el proper delta de l’Ebre. Un altre indret accessible és el barranc de la Galera, ja que una pista en bon estat el recorre. Aquesta abrupta vall es troba a tocar de Mas de Barberans, població des d’on es dominen els extensíssims oliverars de la comarca. A l’altra banda dels ports el lloc més cèlebre és el pintoresc barranc del riu Matarranya, situat aigües amunt del poble de Beseit i que conté sectors tan espectaculars com l’anomenat Parrissal. A més, des del poble d’Arnes, una carretera asfaltada penetra dins el massís tot seguint el riu dels Estrets.

L’observació d’animals salvatges és relativament fàcil als ports. Això és cert sobretot pel que fa a les cabres salvatges i a alguns grans rapinyaires com els voltors comuns, que pràcticament poden ser vistos des de qualsevol punt.

La visita d’aquesta àrea pot realitzar-se en qualsevol època, és fins i tot recomanable després d’una de les esporàdiques nevades hivernals. El fort vent del nord-oest però, és un factor que a determinades èpoques (sobretot a la tardor) pot destorbar considerablement.