El castell de Cofrents és situat damunt un pitó volcànic des d’on domina la vall del Cabriol.
Ernest Costa
Les serres del Cabriol i de la vora esquerra del Xúquer (1.10), entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric.
Vorejant la banda esquerra del Cabriol des del salt de Contreras fins a la confluència amb el Xúquer (a l’embassament d’Embarcaderos), i baixant pel gran riu valencià fins a la presa de Tous, es desenvolupa una cadena de muntanyes on s’alineen les serres de Rubial, El Oro o mola d’Albeitar, Martés, Dosaigües i Cavalló. Es tracta d’un territori lineal de prop de 60 km de llargària, on es passa del clima manxec muntanyenc al més suau del rerepaís litoral valencià, travessant terrenys amb grans extensions de materials del Miocè, Cretaci i Triàsic (sobretot a les fàcies Muschelkalk i Keuper), amb petites planicies quaternàries i una escassa representació del Juràssic. D’altra banda, a la rodalia de Cofrents es troba un dels únics nuclis volcànics dels Països Catalans, compost pels cons de Cerro Agrás (malauradament desfigurat per la seva explotació minera), El Fraile i la muntanya del castell de Cofrents.
El límit meridional de l’espai està marcat pel llit dels rius Cabriol i Xúquer. Allí, en un paisatge fantàstic de caigudes i meandres es troba bona part dels penya-segats més espectaculars del País Valencià, alguns dels quals (a la gorja del Cabriol, aigües amunt de Fuente Podrida) assoleixen els 200 m de parets verticals. El límit septentrional, força artificial, es dibuixa per les planes de Venta del Moro, els llogarets meridionals de Requena (Los Isidros, Campo Arcís, La Portera), les petites valls d’Hortunas, i, més endavant, el llit del Magre i les vores de les cadenes de muntanyes de Dosaigües i Cavalló, fins a la rodalia de Tous. Tot i que no hi manquen els penya-segats, com ara a Tabarla (Alboraig), aquest altre món es dona al si dels obacs de les serres esmentades. Hi dominen paisatges forestals i agraris on les brolles aromàtiques es barregen amb pinedes de pi blanc i pinassa; a alguns llocs encara resten petites extensions de carrascars amb gal·lers, enriquits amb freixe de flor.
L’home i l’artesania de l’aigua
El Cabriol, revestit a les ribes de canyís, canyes, tamarius, pollancres i altres arbres de ribera.
Ernest Costa
Els llits del Cabriol i del Xúquer són en aquest paratge un magnífic exemple del treball mil·lenari de l’home per tal d’aconseguir el domini i l’aprofitament dels rius. És possible veure’s sorprès per antigues construccions, com ara el pont romà de Vadocañas, la sènia de Casas del Río o els castells de Xirel i Cofrents. Prop de l’arribada del Cabriol al País Valencià, ambdues vores del riu resten flanquejades per una mena de castells naturals d’agulles amb penya-segats que ultrapassen els 50 m d’alçària; són els paratges coneguts com «Las Torres de Contreras» i «Los Cuchillos de Fuenseca», ambdós compartits per Conca i València. Des d’aquest lloc gairebé fantàstic es descobreix tota una mostra d’arquitectura fluvial, amb antics ponts i petites rescloses per sobre el riu, testimonis dels temps en què el Cabriol i el Xúquer es feien servir per al transport de la fusta.
Continuant el recorregut del riu cap a Cofrents, es troba el brollador de Baños de Fuente Podrida i, ja molt a prop de la població, el balneari de Los Hervideros, tots dos amb aigües de propietats medicinals. Aigües avall de l’embassament d’Embarcaderos (o de Cofrents), el Xúquer s’endinsa al llarg del congost que separa Martés de la mola de Cortes, on hi ha una de les obres d’enginyeria més monumentals i singulars d’Europa: la xarxa de petits embassaments, contra-embassaments i preses del centre hidroelèctric de Cortes de Pallars. Quan es va inundar l’antiga carretera que duia fins a aquest poble, se’n va fer una de nova, i s’hi va construir un pont que creua el Xúquer a una altitud de 120 m per sobre del llit del riu, i que continua cap a Cortes per un túnel. El llit s’eixampla lleugerament a l’embassament de Millars i les aigües s’enfilen, aquesta vegada cap al sud-est, tot al llarg de la fossa que separa la mola de Cortes de la serra del Cavalló, on se succeeixen petites rescloses i grans salts com ara el de Millars. A la fi del seu recorregut pel paratge, el Xúquer arriba a les restes de l’antiga gran presa de Tous, trencada per l’avinguda del riu a l’octubre de 1982. Durant el seu recorregut per aquest paratge, el Cabriol i alguns trams del Xúquer compten amb la companyia de boscos de ribera (alberedes, pollancredes, salzedes i freixenedes de freixe de fulla estreta) que mantenen un excel·lent estat de conservació. Més avall de Baños de Fuente Podrida, no sol mancar la presència del lledoner o llidoner, arbre probablement introduït a l’època romana o pre-romana i utilitzat al llarg dels segles per a la fabricació d’eines agrícoles.
Penya-segats i pinedes mediterrànies
Els penya-segats del Cabriol són un món insòlit, per sobre del qual domina sovint el vol de nombroses espècies de rapinyaires, que tenen probablement la representació més notable de tota la regió central del País Valencià. A les petites cornises dels cingles, entre d’altres espècies botàniques viu la coroneta de frare del Xúquer (Globularia repens subespècie borjae), envoltada sovint de nombroses plantes endèmiques de les terres valencianes i manxegues; de vegades els pins, les carrasques o els freixes de flor colonitzen les cornises, i donen lloc a paisatges de gran bellesa.
El Cabriol és una de les millors reserves faunístiques fluvials valencianes: hi ha referències de la presència recent de llúdria. Són freqüents espècies força rares al País Valencià com ara el blauet, la merla d’aigua, la xivitona o siseta de pit blanc, la subespècie arrigonis de la madrilla, el cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) o el cargol de riu endèmic Chondrilla avenacea avenacea. El trist, la busqueta pàl·lida, el tallarol gros (o busquereta mosquitera), el mastegatatxes, la bagra ibèrica i el cargol endèmic Chondrilla arigonis són també rareses trobades al Xúquer o la seva rodalia. Al voltant de Cofrents s’han esmentat a més algunes falenes destacables de la família dels noctúids, i s’hi han fet les úniques citacions valencianes de Calophasia hamifera, Omphalophana antirrhini i Atethnia algirica. Al món vegetal, els algepsars de la rodalia de Cofrents són coneguts per la presència de les ensopegueres endèmiques Limonium cofrentanum i L. sucronicum.
A la serra del Rubial, coronada pel cim de Moluengo (1038 m), hi ha entre d’altres citacions d’extraordinari interès faunístic, les referides al mussol banyut i al gat salvatge, aquest darrer sense sospites d’hibridació. Després de l’incendi de la mola de Cortes el juliol de 1985 (amb més de 19 000 ha cremades), una petita part de les poblacions de cabra salvatge i mufló va arribar fins a les serres de Rubial, mola d’Albeitar i Martés, on es van instal·lar amb molt d’èxit. Però el més interessant d’aquest conjunt natural són les referències i citacions puntuals de linx ibèric; la presència d’aquesta espècie, encara que no corroborada amb caràcter definitiu, és força probable.
Les serres orientals, reserves per a les brolles endèmiques
Les brolles de tota mena, incloses formes peculiars de timonedes i argelagars, són el reflex d’una història de vegades oblidada. Les serres d’El Ave —o de Dosaigües— i la del Cavalló van ser objecte d’una activitat centenària d’obtenció de fusta combustible i fabricació de carbó vegetal. Aquesta explotació, a més de la ramaderia extensiva i la recollida d’espart, minvaren les formacions forestals i deixaren les terres pràcticament nues, des de l’època medieval fins al segle XIX. La sequedat induïda es barreja amb una altra de natural, ben perceptible per la forta presència d’indicadors com ara el cargol blanc Sphincterochila candidissima, força abundant des de Martés fins al Cavalló. El clima i l’home afavoriren diferents tipus de vegetació que constitueixen l’aixopluc de molts dels endemismes botànics valencians més heliòfils; així s’hi mantenen, per exemple, les millors poblacions mundials del matapeix negre valencià (Verbascum barnadesii) i concentracions elevades d’algunes plantes rares, com ara Urginea undulata o Sideritis incana subespècie virgata. Moltes d’aquestes espècies són extremament fotòfiles, i la seva pervivència perilla en avançar la regeneració vegetal. Als seus vessants d’obac resten alguns dels rars retalls de carrascars litorals valencians amb freixe de flor i margalló (com esdevé al Coll Blanc, barranc del Roure, barranc del Llop, etc.).
No es pot tancar aquest petit capítol sense recordar l’elevat interès espeleològic i macrofossilífer d’aquestes serralades occidentals, on la presència d’estrats adients permet una riquesa que ultrapassa la mitjana del País Valencià, com ho demostra el jaciment de vertebrats del Miocè de Venta del Moro, un dels més notables d’Europa.
Estat de conservació
Tota la banda occidental d’aquesta alineació orogràfica es troba en un estat de conservació excel·lent, amb alteracions ambientals força reduïdes i un impacte turístic poc significatiu. Des de l’embassament de Cofrents fins a Dosaigües, no es pot parlar d’una degradació forta, característica que sembla estar relacionada amb una baixa densitat poblacional. El fort impacte de les obres hidràuliques es redueix a poc a poc, fins a arribar a un grau d’integració prou acceptable, però tot i així l’actual nivell de les aigües ha fet desaparèixer indrets emblemàtics, com l’antic Chorrador de Cortes, que amb més de 100 m de desnivell era el salt més notable del País Valencià. L’harmonia aparent del paratge es trenca, alhora que ocasiona un gran impacte paisatgístic, en dos llocs: la central nuclear de Cofrents i l’explotació del volcà del Cerro Agrás. Les agressions ambientals de tot tipus i l’aspecte d’aprofitament desordenat del territori només es fan freqüents a les serralades orientals, sobretot als vessants orientats cap a les poblacions properes, on fa anys començà una proliferació incontrolada d’habitatges de segona residència, acompanyada de l’increment dels abocaments furtius de residus i una forta taxa d’incendis forestals.
Fins ara no s’ha elaborat cap plantejament dirigit a la declaració d’espais naturals protegits. Als anys setanta hi hagué una tímida iniciativa de creació d’un parc natural a la mola de Cortes, que incloïa a més els solells de Martés i la mola d’Albeitar. El catàleg de llocs d’interès geològic de la Diputació de València (que donava suport a un projecte de protecció d’aquests) incloïa nou punts d’alt interès en aquest paratge i la seva rodalia. D’altra banda, el moviment ecologista valencià i els col·lectius homòlegs de Conca han demanat moltes vegades la declaració de la serra del Rubial i la gorga del Cabriol com a Parc Natural Interautonòmic. Almenys les serralades occidentals mereixen de debò aquesta declaració; al tram de Martés, Ave i Cavalló, cal parlar més acuradament d’altres figures proteccionistes (per exemple paisatges protegits) i, fins i tot, d’aplicar-hi la legislació de Paratges Naturals de la Comunitat Valenciana.
Consells per al visitant
Sens dubte, el millor recorregut és el seguiment dels cursos del Cabriol i el Xúquer. No obstant això, el visitant haurà de fer bona part d’aquesta ruta a peu, o conformar-se amb petites aproximacions que poden fer-se des de molts altres llocs: presa de Contreras, Venta del Moro, Baños de Fuente Podrida, Cofrents, El Oro, Cortes de Pallars, Millars, Dosaigües i Tous. Algunes carreteres són força espectaculars, com és el cas de les que voregen el complex hidroelèctric de Cortes de Pallars, que només poden utilitzar-se amb permís de l’empresa adjudicatària de l’aprofitament elèctric. Fent ús de pistes forestals i abandonant les carreteres, el visitant pot endinsar-se també a les valls que constitueixen el límit septentrional. Altres pistes, sovint menys transitables, pugen als cimadals de Moluengo, Martés i Ave; també hi ha una xarxa força interessant de camins que travessa les crestalleres del Cavalló, exclosos els cims més elevats.
És aconsellable l’observació dels costums i activitats tradicionals (agricultura i estructura territorial agrària, arquitectura, artesania del lledoner i de l’espart, gastronomia), fortament arrelats al món rural i forestal. A banda de l’oferta turística municipal, s’hi pot trobar una petita xarxa de zones d’acampada i refugis de la Conselleria de Medi Ambient. Tot i que fins ara no hi ha centres informatius, els ajuntaments de les mancomunitats de la vall d’Aiora i de la Plana d’Utiel-Requena poden proporcionar referències turístiques útils. Per als muntanyencs, alpinistes, i espeleòlegs, les respectives federacions i clubs en posseeixen una àmplia informació, i es recomana el contacte amb aquests col·lectius especialitzats. Quant al coneixement dels recursos naturals, i a banda de la informació oficial que dona la Conselleria de Medi Ambient, aquesta zona ha estat ben estudiada entre d’altres pel Grup d’Estudi de Rapinyaires i l’Asociación Naturalista de Ayora y la Valle.