La serra d’Espadà

L’entrada dels vents humits de llevant fa que les boires no siguin un fenomen gens rar a la serra d’Espadà. En la imatge, un mas abandonat de la vall de la Mosquera.

Martí Domínguez

La serra d’Espadà (1.5), entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric.

La serra d’Espadà, situada a l’oest de la Plana de Castelló, és un agrupament de petites serralades que conflueixen en un eix central dominat pel cim de l’Espadà, de 1083 m d’altitud. El nucli fonamental de la serra està vorejat per la xarxa de camins i carreteres que uneixen successivament les poblacions de Veo, Alcúdia de Veo, Algímia d’Almonesir, la Vall d’Almonesir, Almedíxer, Assuébar, Xóvar, la Vila Vella, Artana, Eslida i Aín.

La serra d’Espadà és, llevat de la serra Calderona, la prolongació del massís de Javalambre que arriba més a prop de la Mediterrània; és per això que, mentre la banda oriental conté els trets biogeogràfics bàsics de les terres litorals castellonenques, la banda occidental rep la influència de les zones interiors, dominades pels climes de muntanya de Gúdar, Javalambre i Penyagolosa. El sentit de l’eix bàsic de la serra (de ponent a llevant), permet l’entrada de la influència marítima i de les boirines litorals, la qual cosa hi assegura una humitat atmosfèrica elevada.

El paisatge rosat

Vall coberta per les suredes, a la solana de la serra d’Espadà, vora Almedíxer.

Xavier Moreno

A la serra d’Espadà hi ha substrats geològics del Triàsic, el Juràssic i el Quaternari, i manquen extensivament materials de dos dels períodes més característics de la resta del País Valencià: el Cretaci i el Terciari. Això ens informa d’una emersió primerenca de les terres de bona part de la serra, datada cap al Cretaci inferior. Els materials triàsics constitueixen bona part del substrat, i s’hi presenten amb elements de les fàcies Buntsandstein, Muschelkalk i Keuper. Al nucli muntanyós principal dominen els materials de la primera fàcies, representada per argilites i gresos ortoquarcítics («rodens»), sovint de colors rogencs i rosats. Fora dels límits que aquí es donen, però prop del seu extrem occidental, pot trobar-se a més una representació de l’Hercinià i del Tardihercinià, a la rodalia de Pavies.

La primera impressió del visitant de la serra és sens dubte la seva coloració; l’Espadà és sobretot un món de terres i roques rosades, que contrasten amb els colors variats de la vegetació i els conreus. També és força espectacular la seva morfologia, on es barregen petites planicies amb una abrupta estructura muntanyenca i on són freqüents els paisatges trencats (penya-segats, cingles, esperons). Alhora convé recordar la similitud del nom de la serra amb l’adjectiu «espadat», que qualifica els terrenys abruptes.

Tot i que els trets geomorfològics fonamentals mostren un origen ibèric, s’hi poden reconèixer estructures pròpies de les Catalànides, sobretot des d’Artana fins a la Vall d’Uixó. En aquesta geologia peculiar no manquen connotacions pròpies, atès que els esmentats gresos donen lloc a terres de pH àcid i a sols permeables en superfície, però amb molta capacitat de retenció d’aigua. Tant això com l’orientació i la morfologia de les muntanyes afavoreixen que la serra estigui envoltada sovint per una boira gairebé constant en algunes èpoques de l’any. Potser una imatge difícil d’oblidar sigui l’aspecte peculiar que s’hi dona cap a mitjan febrer, quan la boira i la coloració de les roques contrasta amb la delicadesa de la flor de l’ametller, arbre que domina bona part del paisatge agrari de la serra.

La surera, eix de la vegetació i la cultura de l’Espadà

Els territoris de l’Espadà on dominen els materials de la fàcies Buntsandstein contenen la millor mostra de vegetació silicícola costanera del País Valencià. És el món del bruc boal, de les estepes (estepa de muntanya, populifòlia i negra) i de dos arbres que han marcat a fons la cultura dels assentaments humans: el pinastre i, sobretot, la surera. Les suredes d’Espadà han estat i són encara l’eix dels aprofitaments forestals tradicionals, centrats en la fabricació de taps. Com que, mitjançant la seva escorça, són resistents als focs febles, les sureres formen una mena de deveses de ràpida regeneració després de l’incendi; tot i això, el foc sembla afavorir l’expansió de l’altra espècie arbòria dominant, el pinastre: encara que sol conformarse amb els llocs més dolents, colonitza les clarianes on la intensitat de l’incendi o la seva repetitivitat fan minvar les forces de la surera. Actualment, aquest pi contribueix notablement al manteniment de les poblacions rurals, mitjançant l’aprofitament de la seva fusta.

La presència dels gresos ortoquarcítics fa de l’Espadà una mena d’illa biogeogràfica a l’ampli món calcari valencià. Així doncs, hi són freqüents criptògames estrictament silicícoles, sobretot de líquens i briòfits, que manquen extensivament a la resta de terres valencianes. La confluència de sols permeables de pH baix i la forta humitat ambiental afavoreixen una representació privilegiada de pteridòfits: falguera mascle (Dryopteris filix-mas), Polystichum setiferum, Thelipteris palustris i, especialment, Cheilanthes hispanica.

En l’apartat de les fanerògames cal destacar la presència d’endemismes pràcticament específics d’aquesta serra com ara Centaurea paui, Dianthus multiaffinis i Minuartia valentina. Respecte a les espècies forestals, hi ha una petita però ben estructurada població de roure reboll, i també exemplars dispersos de castanyers.

A la serra hi ha indrets amb materials calcaris, sobretot a la banda oriental. Els llocs de la surera i el pinastre són ocupats ara per la carrasca i el pi blanc. El paisatge sembla més àrid, i sovint els diferents tipus de vegetació són més baixos i amb menys biomassa. En aquest món calcari de l’Espadà tampoc no manquen els endemismes, com Centaurea saguntina o Leucojum valentinum; quant als arbres, hi destaca la presència del roure cerrioïde, i de petits grups del gal·ler o roure de fulla petita.

No es pot abandonar aquesta revisió sense recordar Carles Pau (1857-1937), el botànic més consagrat de les terres castellonenques, nascut a Sogorb i habitant d’aquesta ciutat, des d’on va fer nombroses excursions a l’Espadà.

La fauna forestal de l’Espadà

La surera (Quercus suber) és un arbre íntimament lligat al paisatge i a les formes de vida de la serra d’Espadà.

Ernest Costa

Les terres silícies valencianes es caracteritzen sovint per una bona representació de plantes productores de baies i drupes, i també per l’abundància de possibles amagatalls naturals a la vegetació; ambdues característiques afavoreixen que l’Espadà posseeixi una interessant representació faunística. A més de les espècies de mamífers dominants a tota la regió, hi sorprèn una certa abundància d’altres de menys freqüents, com són l’eriçó africà, la rata cellarda (Eliomys quercinus) o, amb més raresa, la mostela, la fagina o el teixó. És freqüent el gat mesquer i hom hi esmenta el gat salvatge, tot i que les seves poblacions potser estiguin hibridades amb el gat casolà. A més a més, les coves, els amagatalls de la fusta i les construccions humanes han permès al llarg del temps una excel·lent representació de quiròpters.

Al capítol de l’avifauna, es pot parlar d’una típica representació valenciana d’aus forestals. Alguns representants rars d’aus rapinyaires són aquí més freqüents, com ara l’astor, l’esparver, l’àguila calçada o el mussol banyut. També cal destacar nombrosos ocells rars al País Valencià, com el gaig, l’enganyapastors, l’oreneta cua-rogenca i el pica-soques blau. Entre les presències més sorprenents, es va citar fa anys el cuaenlairat o ruibermejà.

L’abundància d’aigua i d’humitat afavoreixen sobretot els amfibis, entre els quals destaca la presència del tritó meridional o ofegabous, mentre que entre els rèptils hi ha una bona representació de l’herpetofauna llevantina. Tancant les referències als vertebrats, cal dir que la mancança de cursos fluvials permanents no permet parlar d’una població de peixos estable; en tot cas està formada per les espècies termòfiles que pujen des del riu Palància i dels afluents meridionals del Millars.

La serra d’Espadà com a reserva cultural

Si els paisatges naturals valencians són sobretot paisatges humans, on la vegetació sembla indicar la història dels assentaments, potser sigui aquesta serra un dels llocs costaners en què aquesta coexistència sembla haver adquirit un grau màxim d’harmonia. No es pot tancar la descripció del paratge sense recordar la forta empremta àrab que hi roman; la serra d’Espadà és reblida d’abancalaments laboriosos, veritable mostra d’una artesania agrària hereva de les cultures àrab i morisca; així mateix, són freqüents les carboneres, ara abandonades, que es van fer servir fins a la meitat d’aquest segle. Aquesta arrel àrab roman a la majoria del topònims dels pobles i en els costums gastronòmics. Prop de molts dels nuclis urbans encara es troben torres de guaita i antics castells (Xóvar, Aín, Castell de Castro, etc.), sense oblidar que la serra té una gran vàlua arqueològica dins el conjunt del País Valencià.

Estat de conservació

Malgrat tota la peculiaritat natural i cultural de la serra d’Espadà i els seus voltants, a hores d’ara no gaudeix de protecció legal dins de les disposicions d’Espais Naturals Protegits. Com a d’altres paratges singulars valencians, va figurar, a la fi dels anys setanta, al catàleg de paisatges excel·lents que ICONA va elaborar cara a la planificació d’una declaració d’espais protegits mai complida. Actualment se’n pretén la declaració i s’enllesteix la redacció del Programa d’Ordenació dels Recursos Naturals, amb aprovació prevista cap al 1993.

Aquest ajornament ha afavorit l’increment de tota mena d’alteracions. Al llarg dels anys setanta i sobretot als vuitanta augmentà notablement el nombre d’incendis forestals, i s’eixamplaren les explotacions de roques, tant silícies com carbonatades. Els abocaments furtius de runes i residus de les indústries ceràmiques, les transformacions agràries de moltes muntanyes baixes, la sobreexplotació de les aigües subterrànies, el creixement de les urbanitzacions i habitatges de segona residència (que contrasta amb la pèrdua accelerada de les construccions tradicionals) i la popularització d’esports de motor malanomenats «naturals» dibuixen un panorama ben dolent per a aquesta serra. Així doncs, la declaració de Parc Natural és cada vegada més urgent.

Consells per al visitant

La serra d’Espadà no té encara cap centre d’informació al públic, tot i que el projecte de futura àrea protegida preveu aquesta possibilitat. Abans de visitar-la convé informar-s’hi a la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana, i a l’ITVA (Institut Turístic Valencià), on es recomanen alguns itineraris i allotjaments. Per a l’amant de la natura, potser l’obac de la serra és el lloc més interessant; són recomanables els recorreguts que surten d’Eslida, Aín i l’Alcúdia de Veo, o que travessen la serra pels colls d’Eslida a Xóvar o d’Aín a Almedíxer. Des de la carretera d’Almedíxer a Aín pot accedir-se directament al tram mitjà del barranc la Falaguera i després, a peu, a la vall de la Mosquera, on es troben els millors retalls de sureda de tot el País Valencià. Així mateix, des d’Aín pot accedir-se al tram superior del barranc de la Caritat, on apareixen les restes del castell d’Aín. Un gran nombre de senderes i algunes pistes permeten pujar als cims de la Ràpita (1106 m), l’Espadà (Menor, amb 1041 m i Major o veritable cim, amb 1083 m), al capdamunt del qual es pot gaudir de panoràmiques espectaculars per sobre les valls costaneres. A la banda central i oriental destaquen per la seva bellesa els racons del coll d’Eslida, el barranc de Castro, el cim de La Nevera i el barranc Horcajo, amb interessants discordances litològiques i jaciments arqueològics.

L’Espadà és, a més, un món d’aigües, de contrastos i d’una gran riquesa antropològica. A més de la gastronomia popular i d’altres característiques peculiars de les àrees de muntanya, tant la serra com la seva rodalia tenen anomenada per les seves fonts, amb aigües medicinals com ara les de la Vilavella. Tot i que resten fora dels límits proposats també són prou coneguts els paisatges càrstics de les coves de Sant Josep a la vall d’Uixó. Per a tothom qui vulgui visitar aquests paratges amb més temps, es recomana visitar la continuació del massís cap al nord-est, en direcció cap a Benitandús, Suera i Torralba del Pinar, on també es troben indrets excel·lents i forts contrastos entre els paisatges calcaris i silicis.