Vertiginosa panoràmica dels espadats que tanquen pel nord la vall del riu Cérvol; al capdamunt, s’hi aprecien els conreus abandonats del poblet de Bel.
J.P. Produccions
La Tinença de Benifassà (1.2), entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric.
La Tinença de Benifassà, a la comarca del Baix Maestrat, representa una de les zones de més difícil accés de tot el País Valencia. És per això que actualment pot ser considerada com un dels paratges valencians més ben conservats. Cal destacar les magnífiques àrees forestals que conté, d’una extensió i riquesa possiblement úniques. Situada a l’extrem septentrional del País Valencià, la Tinença comprèn les valls altes dels rius Sénia i Tastavins i es troba formada pels darrers contraforts de la branca aragonesa del Sistema Ibèric, que efectua un arc per a enllaçar amb la serralada dels Catalànids. Els materials són principalment mesozoics, d’edat juràssica i cretàcia en la seva major part, i configuren estrats calcaris de gran amplària que han sofert plegaments i importants processos d’erosió. Una de les característiques més colpidores de la Tinença són les impressionants moles calcàries (la mola del Mangraner, la mola del Fité, el Solà d’En Brull), erosionades per l’aigua i el vent, on els potents conjunts de dolomies dures han quedat al descobert i han originat estructures capritxoses, extraordinaris farallons, finestres, formes retortes i turmentades.
Sota la denominació de Tinença de Benifassà s’agrupen els municipis de Castell de Cabres, Coratxar, Boixar, Fredes, Bellestar i la Pobla de Benifassà. Tot aquest territori fou antigament dependent de l’abat del monestir de Santa Maria de Benifassà, d’on deu l’origen del seu nom. No obstant això, per la proximitat i similitud fisiogràfica i biològica, s’inclou també en aquest espai el terme de Vallibona, com també la conca alta del riu Cérvol i la serra del Turmell, en principi pertanyents a la comarca dels Ports, i situats una mica més al sud.
Una vegetació rica d’endemismes
El Morral Desplegat, fantàstica projecció rocosa que domina la conjunció dels barrancs del Salt i de la Fou.
Juan M. Borrero
En la Tinença es troben diferents ambients segons l’altitud i l’orientació. En general a les zones entre 500 i 1000 m s’instal·la una vegetació composta per boscos esclerofil·les de carrasques amb alguns peus de pinassa, i també amb roures de fulla petita que originen l’associació Violo-Quercetum valentinae. El boix és un element constant al sotabosc, que dona lloc a les boixeres més importants del País Valencià. El bosc de pi roig ocupa les àrees més septentrionals, al costat d’una vegetació d’origen euroasiàtic que s’instal·la en els barrancs i es manifesta en la presència d’arbres com l’avellaner, l’oma, l’auró blanc, el tell de fulla gran, el trèmol, i d’altres plantes com l’herba de la prunella (Prunella grandiflora subespècie pyrenaica), la prímula (Primula vulgaris), la belladona (Atropa belladona), la falguera Polystichum lobatum, etc. En els prats d’alta muntanya creix la genciana Gentiana cruciata, i altres espècies típiques del pasturall d’alta muntanya mediterrània com la cariofil·làcia Bufonia tuberculata.
Petit saltant d’aigua, al barranc del Salt, sota la població de Fredes.
Martí Domínguez
Però, a més a més, s’hi desenvolupa una flora endèmica, compartida en la seva major part amb el massís veí dels ports de Tortosa. Entre les espècies més interessants cal destacar la salenca de cingle, Antirrhinum sempervirens subespècie pertegasii, Luzula sylvestris subespècie dertosensis, Centaurea podospermifolia i Biscutella fontqueri. En les escletxes dels penyals creixen també espècies úniques com Knautia rupicola, sovint acompanyada per altres plantes rupícoles corològicament importantíssimes, com el xuclamel de roca (Lonicera pyrenaica), la valeriana muntanyenca (Valeriana montana), Saxifraga cuneata, Hieracium laniferum o Potentilla rupestris. En les roques més humides creix la viola d’aigua (Pinguicula grandiflora subespècie dertosensis) al costat de la capil·lera (Adiantum capillus-veneris) i altres hidrocasmòfits com les molses Eucladium verticillatum, Cratoneuron commutatum. També són freqüents a la Tinença espècies en general molt escasses al País Valencià, com el teix, la moixera, el grèvol, el lloreret, Viola willkommii i Ononis aragonensis, que acostumen a viure en ambients ombrívols, arrecerats i humits.
Una de les majors reserves faunístiques del País Valencià
La Tinença ha estat des d’antic una zona molt rica faunísticament. Malauradament l’home va minvar-ne la diversitat amb la consegüent extinció d’espècies com el trencalòs, el cabirol, el llop (del qual excepcionalment, l’any 1987, es va matar un exemplar erràtic a Morella), el linx o, fins i tot, l’ós. No obstant això, encara conserva una fauna molt abundant i diversificada, que necessita d’una ràpida protecció. En els pinars amb boix viu una avifauna lligada al bosc; hi són freqüents l’àguila marcenca, l’aligot comú, l’astor, l’esparver, l’àguila calçada i el picot garser gros. En aquest ambient també són abundants els porcs senglars, els mustèlids (mostela, fagina, teixó, turó) i en les zones més accidentades el gat salvatge i la geneta.
Voltants del convent de Benifassà. Els incendis i l’explotació ramadera i forestal han portat a l’extensió de brolles i garrigues en el domini del carrascar.
Jaume Orta
En els penya-segats i farallons nidifiquen un nombre significatiu de rapinyaires. Hi destaca la població de voltor comú, dels quals l’any 1988 s’arribaren a censar 28 parelles nidificants. També l’àguila daurada o reial es reprodueix en aquestes parets calcàries, de la mateixa manera que el xoriguer comú i el falcó pelegrí. En aquests ambients enrocats és freqüent observar la cabra salvatge, espècie majestuosa i ben emblemàtica del conjunt muntanyós format per la Tinença i les muntanyes contigües dels ports de Tortosa i Beseit. Els ambients fluvials també recullen algunes espècies a remarcar, com la tortuga d’aigua ibèrica, el blauet o la merla d’aigua.
Si bé la fauna d’invertebrats no ha estat convenientment estudiada, els pocs treballs que s’han publicat demostren una entomofauna molt important. Destaquen les papallones Graellsia isabelae i Zygaena ignifera, extraordinaris endemismes ibèrics, de colors i formes encisadors, coneguts d’escasses localitats.
Estat de conservació
Tot i la bona conservació, diferents problemes afecten cada cop més aquest important paratge valencià. La contaminació atmosfèrica, amb la deposició de sulfurs sobre els arbres, pressumptament provocada per la central tèrmica d’Andorra (Terol), ocasiona la mort massiva dels pins i ginebres, sobretot a les zones més pròximes als ports de Morella. A aquest fet s’ha d’afegir la plaga de processionària del pi, l’augment de les pistes forestals, i sobretot el furtivisme, que produeix un important impacte sobre les poblacions de cabra salvatge. L’alt nombre de visitants (entre 40 000 i 60 000 l’any) i l’augment il·legal de segones residències, fan urgent un pla de protecció d’aquest extraordinari espai natural.
Consells per al visitant
L’accés a la Tinença de Benifassà és avui relativament senzill. Així, partint des de Vinaròs o des d’Ulldecona, s’arriba fins al poble de la Sénia, des d’on es pot iniciar tot un seguit d’excursions. Potser un itinerari fàcil és la visita al pantà d’Ulldecona, des d’on surt a mà dreta (només creuar el pont) una pista forestal que va seguint el pantà. Aquest camí transcorre fins al mateix cor de les muntanyes de la Tinença, tot al llarg del barranc de la Tenalla, fins a arribar a una magnífica cascada natural coneguda com el Salt. Aquesta pista connecta amb altres dels ports de Tortosa i Beseit. Una altra opció és seguir la carretera cap al poble de Fredes, localitat situada a més altitud de tot el País Valencià i envoltada per un exuberant bosc de pi roig, potser l’àrea de Pinar Pla n’és la zona més espectacular. D’altra banda, l’ascensió al pic Turmell és molt recomanable, i es pot iniciar des de Vallibona per un camí ben delimitat. Des del cim s’albira al nord les muntanyes de Benifassà, que s’ajunten, en un arrebossat de grisos tènues i violetes rotunds, amb les muntanyes de Caro i Beseit; al nord-est, darrere de la serra de Montsià, s’observa el delta de l’Ebre i a l’oest el port de Torre Miró i, molt difusament, el penyal de Morella. D’altra banda, resulta inevitable la visita als pobles de Bellestar, la Pobla de Benifassà, Castell de Cabres, Boixar, Coratxar, etc, que mantenen encara una rusticitat autèntica i, de vegades, esborronadora.