Les fosses del Baix Ebre i del Baix Maestrat

Al Baix Ebre i al Baix Maestrat hom troba un conjunt de fosses d’orientació NNE-SSW, sobreimposades a les estructures compressives anteriors, d’edat paleògena, de la Zona d’Enllaç.

L’estructura

Les unitats pliocenes de la fossa del Baix Ebre. Dipòsits de l’aflorament pliocè entre Mont-redó i l’Aldea, en un mapa geològic (a dalt) i en un tall (A-A’) fet en el mateix sector. Els conglomerats fluvials quaternaris jeuen discordantment sobre els dipòsits pliocens marins, predominantment argilosos, que tenen a la base un nivell de conglomerats amb ostrèids.

Biopunt, a partir d’originals de R. Julià i P. Santanach.

EI límit W és definit per la falla del Baix Ebre, identificable clarament i contínuament des de Xerta fins al SW de Sant Mateu; des d’aquest punt cap al S hom pot seguir l’alineació mitjançant diverses falles de la mateixa orientació, que defineixen fosses més petites, fins al SW d’Atzeneta. La falla del Baix Ebre i la seva continuació meridional coincideix aproximadament amb el que hom ha anomenat esglaó morfològic de Tortosa-Onda. És, doncs, a l’E d’aquesta falla que es desenvolupen les fosses del Baix Maestrat i del Baix Ebre. La meitat N és la fossa del Baix Ebre, que s’estén fins a Peníscola, incloent-hi la plana costanera de Vinaròs i Benicarló. El límit NNE de la fossa, amb el bloc der Cardó no presenta un contacte tan net i brusc i no hi ha evidència de falles importants. A l’interior afloren «horste» de materials mesozoics (que determinen serres) definits per falles NNW-SSW (el Montsià, la serra de Godall). Al N de Tortosa les falles que la limiten (inclosa la del Baix Ebre) adopten una orientació pràcticament N-S. La meitat S és formada per les fosses i els «horste» del Baix Maestrat, determinats per un seguit de falles NNE-SSW. Aquestes estructures apareixen dins la fossa del Baix Ebre, però amb una importància i una continuïtat més grans que no en els «horste» del Montsià o Godall; de N a S, el nombre de «horste» i fosses (que determinen serres i depressions, respectivament) és variable. Els «horste» són formats gairebé exclusivament per materials mesozoics, però alguns contenen materials neògens del rebliment de les fosses, aixecats per l’acció de les falles que les limiten. L’amplada dels blocs així definits és molt variable, entre 3 i 10 km; en general, l’amplada de les fosses és inferior a la de les serres que les separen.

Les estructures que hom pot distingir-hi són, d’E a W: la plana costanera de Torreblanca, el «horst» d’Irta, la fossa de Santa Magdalena de Polpís - Alcalà de Xivert, el «horst» de Traiguera - les Talaies d’Alcalà, la fossa de Sant Mateu - Cabanes, el «horst» de Tírig serra d’en Galceran, la fossa de la Baronia, el «horst» de la serra d’Espareguera, i les fosses més petites d’Atzeneta i Catí (la darrera, ja clarament situada a l’W de la falla del Baix Ebre).

El salt de les falles que limiten les fosses és molt variable. El salt més important és el de la falla del Baix Ebre, que, a l’altura de Tortosa, fa un salt vertical superior a 2000 m, com es dedueix de la diferència de cota de 1200 que hi ha entre el Caro i la superfície topogràfica de la fossa i del fet que s’hagi trobat el substrat mesozoic del fons de la fossa a profunditats superiors a 800 m al N de Canet lo Roig. Aquest salt, localitzat en una falla principal, disminueix progressivament cap al SW. Les altres falles no atenyen els 1000 m de salt vertical, però solen tenir salts de centenars de metres.

A la fossa del baix Ebre i als «horste» que conté, hi ha mostres clares de rotació de les falles i dels blocs que hi ha entremig: als «horste» del Montsià i de Godall, l’estratificació es manté subhoritzontal o lleugerament basculada cap a l’E. Als «horste» i les fosses del Baix Maestrat, a gran escala, hi ha blocs de rotació feble o nul·la i blocs amb lleugeres rotacions: a l’E de la falla del Baix Ebre la majoria dels blocs basculats ho són cap a l’E i a í’altre costat cap a l’W. Això fa que les fosses siguin clarament asimètriques, de tal manera que, per exemple, les fosses de Sant Mateu - Cabanes i de Santa Magdalena - Alcalà tenen la falla principal al costat SE i són basculades cap aquest costat, mentre que les fosses de Tírig i de Catí tenen la falla principal al costat NW i basculen també en aquest sentit.

A menor escala d’aflorament o hectomètrica, les rotacions conjuntes de les falles i de les capes poden ésser majors, i es localitzen al costat de les falles més importants que limiten les fosses.

L’interior dels «horste» és afectat per falles normals d’escala quilomètrica, la majoria d’orientació NNE-SSW; n’hi ha, però, d’altres orientacions, principalment al voltant d’E-W.

Els materials

Seqüències neògenes de la fossa de les Coves de Vinromà (fosses del Baix Maestrat). A la vora SE (al voltant de les Coves) afloren els conglomerats de la base, del Miocè mitjà, damunt dels quals hi ha el Miocè superior, format per un tram lutític amb nivells de lignits seguit d’un tram de calcàries lacustres; la part superior del rebliment de la fossa és formada per una successió d’origen al·luvial de lutites, gresos i conglomerats d’edat pliocena, recoberta pels materials quaternaris.

Biopunt, a partir d’originals de J.M. Suárez i altres.

Una gran part de la superfície d’aquestes fosses és ocupada pels materials al·luvials quaternaris. Els afloraments de materials miocens es troben, gairebé exlusivament, a les fosses del Baix Maestrat; dins la fossa del Baix Ebre només n’afloren als voltants de Rossell i de la Sénia, però per sondatges n’és coneguda la presència sota els materials plioquaternaris. A les fosses del Baix Maestrat i a la part S de la del Baix Ebre hi ha dues seqüències neògenes: la inferior, d’edat probablement miocena, i la superior, d’edat plioplistocena. A la part més septentrional del Baix Ebre, per davall dels materials plioquaternaris, hi ha uns afloraments de materials pliocens en fàcies marina i continental, localitzats al llarg del curs de l’Ebre al S de Tortosa.

La seqüència inferior

Els materials més antics que rebleixen les fosses han estat atribuïts al Miocè, si bé hom en desconeix l’edat precisa, per manca de fòssils característics. En aquests materials hom distingeix dues unitats amb fàcies molt diferents.

Pel que fa a la unitat de Conglomerats, gresos i lutites (fàcies detrítiques), els afloraments apareixen de manera discontínua des de la Sénia fins a la transversal d’Atzeneta-Cabanes, tant a l’interior de les fosses com en alguns dels «horste». A l’W i al SW de la Sénia hi ha una successió d’uns 300 m de lutites, gresos i, principalment, conglomerats. El millor tall pot ésser seguit al llarg del barranc de l’Ullastre, a l’W del barranc de la Sénia, on la successió cabussa cap a l’W. La base i el sostre no poden ésser observats, perquè són coberts per materials de cons de dejecció quaternaris. Els trams inferiors són predominantment lutítics vermells amb intercalacions de nivells lenticulars de conglomerats calcaris d’1 m de gruix màxim, mentre que els superiors són formats per conglomerats amb petites intercalacions lutítiques vermelles; constitueixen una seqüència negativa (els termes més superiors són de gra més gros que els superiors). En tota la successió abunden els nivells de paleosòls carbonàtics que arriben, fins i tot, a l’estadi de crosta calcària laminada i pisolítica. Els conglomerats, constituïts per còdols angulosos, heteromètrics, blocs abundants, presenten textures que varien des de còdols suportats per la matriu fins a nivells amb poca matriu i suportats pels còdols. Les característiques d’aquesta successió indiquen un origen en antics cons de dejecció on predominaven les colades de fang i d’esbaldregalls («mud flows» i «debris flows»). La successió del barranc de l’Ullastre pot ésser interpretada com la progradació de dipòsits de zones proximals dels cons sobre dipòsits de zones distals.

En altres sectors del Baix Maestrat, la successió és diferent. Als voltants de les Coves de Vinromà, la seqüència formada pels materials detrítics miocens és positiva; els trams inferiors (discordants sobre els materials cretacis) són constituïts per conglomerats massissos amb petits cossos lenticulars de gresos i de lutites intercalats, mentre que els trams superiors són formats per lutites groguenques amb intercalacions de conglomerats. Sobre aquest tram superior jeuen nivells de margues i calcàries. Aquesta seqüència podria haver estat originada per una retrogradadó de les zones proximals dels cons de dejecció. Els Conglomerats de les Coves de Vinromà són compostos per còdols de calcàries mesozoiques que atenyen 1 m de diàmetre; són heteromètrics i, en general, presenten una textura de suport de còdol, com alguns nivells dels conglomerats de la Sénia. Intercalats entre els conglomerats de les Coves de Vinromà, a la part E de la població, hom ha trobat nivells de lignits, avui dia coberts per les construccions. El gruix de les fàcies detrítiques a la zona de les Coves de Vinromà és calculat entre 100 i 150 m.

Pel que fa a la unitat de margues, calcàries i lignits, formada sobre les fàcies detrítiques anteriors i, a vegades, en canvi lateral de fàcies, té un tram inferior de margues grises amb intercalacions de gresos, calcàries margoses i lignits, i culmina amb un tram superior de calcàries d’un màxim de 40 m de gruix. El tram inferior, de gruix variable entre 10 i 60 m, conté nivells de lignits d’un gruix màxim de 18 m, que tenen un gran desenvolupament entre les Coves de Vinromà i Alcalà de Xivert, on han estat explotats. El tram superior, de calcàries blanques, jeu sobre l’inferior, si bé localment apareix directament sobre les fàcies detrítiques. Hom pot distingir dues fàcies en aquestes calcàries del tram superior. La primera és constituïda per calcàries micrítiques amb estratificació fina i Iaminació, i amb restes i motlles de gasteròpodes lacustres (principalment planòrbids), ostràcodes, oogonis de carofícies i d’altres restes vegetals; a vegades s’hi intercalen nivells prims de margues i lignits. Els afloraments més típics d’aquestes calcàries apareixen a l’W de la Jana i a les Talaies d’Alcalà, uns 2 km a l’E de les Coves de Vinromà. La segona fàcies és constituïda per calcàries fortament biotorbades i noduloses, en nivells irregulars, que afloren als voltants de la Torre dels Domenges. Els nivells margosos infrajacents a les fàcies calcàries poden ésser observats als afloraments del Camp de Tir, 2 km al N de les Coves de Vinromà. Entre aquest punt i el poble, un sondeig va tallar un tram amb lignit d’H m de gruix.

La seqüència superior

La seqüència superior, plioplistocena, és formada per dipòsits d’origen al·luvial, predominantment conglomeràtics. Només a les parts centrals de les fosses més grans hi ha nivells abundants de lutites i gresos. El gruix és molt variable; assoleix alguns centenars de metres, per exemple, prop de Canet lo Roig o a la Plana. Havent estat relativament escassa la incisió que han sofert aquests materials, la major part dels afloraments pertanyen a dipòsits quaternaris; els del Pliocè superior apareixen davall, al fons d’algunes de les fosses i depressions actuals.

Un cas particular és la fossa litoral de Torreblanca. Al marge E, entre Torreblanca i Alcossebre, afloren diversos nivells de conglomerats d’origen al·luvial que poden ésser atribuïts a la seqüència miocena. Alguns d’aquests nivells són observables als talls de l’autopista, prop de Torreblanca. Per davall de la plana litoral, modelada en dipòsits quaternaris de con de dejecció i fluviodeltaics del riu de les Coves, un sondatge fet a Torreblanca va tallar una successió de margues i calcàries amb intercalacions de gresos i conglomerats entre 90 m i 145 m de fondària; aquesta successió conté una fauna abundant de mol·luscs marins atribuïts al Tortonià. Per davall hom va tallar alguns metres de conglomerats calcaris.

A la fossa del Baix Ebre els dipòsits d’aquesta seqüència formen la major part dels materials de rebliment aflorats. Hom pot distingir-hi uns conglomerats poligènics d’origen fluvial dipositats per l’Ebre i uns conglomerats monogènics, d’origen més local, dipositats per un conjunt de cons de dejecció que voregen tant el bloc aixecat de la falla del Baix Ebre (el port de Beseit) com els «horste» menors del Montsià i de Godall i, també, el bloc del Cardó.

El Pliocè del Baix Ebre

Per davall dels materials descrits hi ha els materials pliocens en fàcies marina i continental que afloren localitzadament.

Els afloraments més grans es troben entre Camp-redó i l’Aldea, als voltants de la Venta del Ranxero. La base de la successió pliocena és observable al tall de la via fèrria, uns 700 m al SE de la Venta. En aquest punt, en disconformitat sobre materials detrítics vermells paleògens, hi ha un nivell de conglomerats, d’uns 2 m de gruix, que constitueix la base de la successió pliocena. Els conglomerats són poligènics, subarrodonits, de vegades aplanats, majoritàriament calcaris, amb perforacions d’organismes litòfags i ostrèids adherits. Cap a l’E, per damunt dels conglomerats, hi ha 5 m de gresos amb estratificació encreuada i, en contacte imprecís amb els gresos, 8 m d’argiles amb microfauna marina del Pliocè mitjà de l’escala marina. Aquesta successió pot ésser interpretada com a dipòsits lligats a una transgressió marina amb la superposició de fàcies originades progressivament més lluny de la línia de costa. Localment, en algunes de les pedreres pròximes, hom pot observar també el pas lateral entre els conglomerats, els gresos amb estratificació encreuada i les argiles.

Les fàcies argiloses grises del tall de la via fèrria afloren, amb un gruix de més de 40 m, a les explotacions del vessant E del turó de Sant Onofre, tot i que en aquest punt no aflora el jaciment i, per tant, hom no pot establir una correlació de la base d’aquesta successió amb el tall de la via fèrria. La successió del turó de Sant Onofre mostra, a les pedreres inferiors, la unitat d’argiles i llims blavosos que, de vegades, adopten tons groguencs per alteració, amb un gruix de 43 m. Les argiles tenen intercalacions de gresos d’un màxim de 2 m de gruix que, de vegades, presenten estratificació i laminacions encreuades. Els nivells de gresos són més abundants a la meitat de la successió i, sovint, contenen nivellets ferruginosos. Els nivells argilosos, a més de microfòssils (foraminífers i ostràcodes), han proporcionat restes abundants de fauna marina: bivalves, gasteròpodes, equínids i restes escasses de peixos i d’una foca (Pliophoca). Els nivells prims de gresos presenten, de vegades, granoclassificació, marques de base i «ripple marks». Cap al sostre, la successió presenta bivalves i gasteròpodes típics d’aigües salabroses. En conjunt, aquesta unitat es va dipositar en un ambient marí restringit (possiblement una ria) que s’anava fent progressivament més som cap al sostre de la successió.

A aquests dipòsits d’origen marí se superposen prop de 30 m de calcàries de capes de 2 m de gruix màxim, que aiternen amb nivells de margues i, localment, amb petits nivells lignitosos. Aquesta unitat ha donat restes de carofícies, gasteròpodes lacustres i restes de mamífers que permeten atribuir-la també al Pliocè, al Ruscinià inferior, que pertany al Pliocè inferior de l’escala continental. També són identificables al tall de la via fèrria i a les pedreres adjacents, on també han estat trobades restes de vertebrats fòssils. Són aquestes fàcies lacustres les que, als voltants i al subsol de Tortosa, han donat una flora pliocena abundant, composta de restes de fulles fòssils.

Per damunt de la unitat margosocalcària d’origen lacustre jeu una successió de conglomerats amb intercalacions de nivells lutítics i margosos d’un gruix superior a 200 m, que rep el nom d’unitat Conglomeràtica de Sant Onofre. Els trams inferiors són de conglomerats monogènics (80 m), mentre que els superiors són poligènics. A la base hi ha un nivell conglomeràtic amb ostrèids i còdols perforats per mol·luscs litòfags, nivell que també apareix al cim del turó de Sant Onofre. Aquests conglomerats jeuen en discordança sobre els diversos nivells infrajacents i, llevat del nivell d’ostrèids que indicaria un retreballament de graves en un medi litoral, corresponen a dipòsits al·luvials. El conjunt de la unitat ha estat atribuït al Vil·lafranquià i deu comprendre el trànsit Pliocè-Quaternari.

D’altres materials detrítics del Baix Ebre han estat atribuïts per diversos autors al Pliocè en fàcies continental i, fins i tot, marina, com per exemple uns nivells gresosos amb foraminífers intercalats entre materials d’origen fluvial, prop de Xerta; però aquestes atribucions encara avui són motiu de controvèrsia, tot i que, en general, aquests materials són considerats del Quaternari antic.