Les larves dels urodels són fàcilment identificables. La forma del cap i la posició dels orificis nasals, les brànquies externes, la posició i les dimensions de la membrana dorsicaudal i la mida total del cos són caràcters importants per a aquesta identificació. Les del dibuix corresponen a: A salamandra (Salamandra salamandra), de la qual destaca el cap pla i ample (A’); B tritó pirinenc (Euproctus asper), amb una visió dorsal del cap (B’); C tritó jaspiat (Triturus marmoratus), de mida mitjana i amb taques a les vores de la membrana; D tritó palmat (T. helveticus); i E tritó meridional (Pleurodeles waltl).
Amadeu Blasco, a partir de fonts diverses.
Aquests amfibis es caracteritzen perquè tenen quatre potes, en general ben desenvolupades, agrupades en dos parells de longitud similar; les excepcions corresponen a grups americans. El tronc és llarg i la morfologia general és de tipus lacertiforme, amb cua persistent a la fase adulta. No hi ha òrgans tentaculars ni escates dèrmiques com en els àpodes. Poc especialitzats, poden ser de costums molt terrestres o més marcadament aquàtics.
Els centres vertebrals són de tipus lepospòndil. L’os frontal i el parietal no es troben fusionats.
És probable que procedeixin d’un tronc ancestral en una evolució primàriament aquàtica. Les adaptacions terrestres apareixen de manera independent als diferents grups. Els urodels actuals són propis d’àrees temperades o més aviat fredes, i això comporta adaptacions especials en el cicle reproductor, com l’ovoviviparisme, a més de modificacions anatòmiques i fisiològiques que els permeten de sobreviure en aigües corrents oxigenades de muntanya. També es donen modificacions del cicle actiu, amb hivernació més llarga i hàbits molt més aquàtics.
Els animals reproductors, especialment els mascles, presenten modificacions en la coloració i la morfologia. El festeig és un ritual complex, seguit, en general, per la transferència d’un espermatòfor. La posta pot ser immediata o retardada, precedida d’una etapa de desenvolupament dins l’oviducte, a través d’ous adherits a les plantes aquàtiques, o bé mitjançant ous que es desclouen immediatament en larves. La larva és, morfològicament, semblant a l’adult, proveïda de dents veritables, activa i depredadora. El llarg desenvolupament embrionari, afavorit per la quantitat apropiada de vitel·lus i les corresponents cobertes mucilaginoses o gelatinoses de l’ou, determinen la producció de larves ben avançades en descloure’s l’ou, fins al límit de l’ovoviviparisme.
De les vuit famílies que constitueixen el grup, si es deixen a part les quatre fòssils i alguns espècimens de posició taxonòmica indeterminada, els urodels només són representats per una família, els salamàndrids, als Països Catalans continentals, amb un total de cinc espècies. No es troben ni a les illes Balears ni als illots costaners. El caràcter fortament mediterrani, i, per això mateix, xeròfit, d’aquestes zones no permet la supervivència de formes que són fortament higròfiles.
Els salamàndrids
Els adults d’aquesta família presenten dents vomeropalatines disposades al sostre bucal en dues sèries curtes, més o menys divergents a la part posterior, que passen entre les coanes i acaben a banda i banda dels parasfenoides. Les vèrtebres són opistocèliques. Presenten pulmons i un cartílag ipsiloide. Les brànquies només són presents en la fase larval. L’estrep es fusiona amb la càpsula auditiva i no es diferencia en els adults. Les parpelles són mòbils i els ulls ben desenvolupats. La fecundació és interna i la metamorfosi és habitualment completa; poden trobar-se formes ovípares i formes ovovivípares. En general, la mida dels individus és moderada.
Aquest grup és molt diversificat. Es troba àmpliament estès per Europa, el N d’Àfrica i la part occidental d’Amèrica del Nord i inclou unes quaranta espècies. Hom observa dues morfologies bàsiques: el tipus salamandra, més primitiu i de costums més terrestres, i el tipus tritó, més aquàtic i evolucionat.