Amaril·lidàcies. 1 Narcís (Narcissus pseudonarcissus): a aspecte general de la planta (x 0,5); b tall esquemàtic longitudinal d’una flor, amb l’ovari ínfer, per a mostrar la placentació dels primordis seminals (x 1). 2 Lliri de mar (Pancratium maritimum): aspecte general (x 0,5). 3 Lliri de neu (Galanthus nivalis): a tall esquemàtic longitudinal d’una flor (x 1,5); b secció transversal esquemàtica d’una càpsula (x 1,5).
Eugeni Sierra
Aquesta família comprèn uns 75 gèneres i unes 1100 espècies que viuen principalment a les regions tropicals, subtropicals i temperades càlides. La majoria presenten òrgans subterranis, bulbs o rizomes, i tenen les fulles sempre basals i més o menys linears. Les flors, rarament solitàries o poc nombroses, s’agrupen habitualment en umbel·les; són actinomorfes, hermafrodites, amb un perigoni molt vistent format per dos verticils de tres peces lliures o soldades. En algunes espècies, com els narcisos o el lliri de mar, el periant de la flor presenta una corona ben diferenciada, amb forma de trompeta o de copa. L’androceu consta de dos verticils de tres estams, i el pistil presenta un ovari ínfer que porta molts primordis seminals. El fruit és una càpsula o bé una baia carnosa. L’abast d’aquesta família és discutit per molts autors: alguns la inclouen dins de la gran família de les liliàcies, mentre que d’altres consideren que alguns gèneres de liliàcies, com per exemple Allium, n’haurien de formar part.
El gènere Narcissus comprèn al nostre país unes sis o set espècies silvestres, però n’hi ha també moltes varietats cultivades en jardineria que provenen, principalment, d’Holanda. Les flors, solitàries o en umbel·la, surten d’una bràctea en forma d’espata situada al capdamunt de la tija, i el perigoni presenta sis tèpals més o menys patents i una corona interna, que no és mai sobrepassada pels estams interns; l’ovari, ínfer, és molt aparent: es distingeix com una protuberància situada per sota del perigoni. La coneguda grandalla (N. poeticus) fa les flors grans i blanques, amb la corona (que no és molt gran) enribetada de vermell. Més petit i també amb les flors blanques però amb la corona d’un to carbassa fosc és la nadala (N. tazetta), que es fa als prats humits de les terres baixes, on floreix del febrer a l’abril, tot i que no és gaire freqüent al nostre país. L’almesquí (N. requienii = N. juncifolius) és, potser, el més fàcil de veure, ja que apareix abundantment en començar la primavera a les brolles més o menys esclarissades i als prats secs de tota la terra baixa mediterrània, sempre en terrenys carbonatats. Les seves flors, grogues i petites, es giren totes cap al mateix costat.
Relativament freqüent a les escletxes dels terrenys rocosos calcaris del sud i el sud-est de la península és Lapiedra martinezii, tes fulles de la qual apareixen després de la floració i presenten una línia blanca a l’anvers. Fa una umbel·la composta de quatre a nou flors.
Carme Villaescusa - Josep M. Jurado / Lligabosc
La grandalla (Narcissus poeticus) surt cap a l’abril o al maig i fa unes flors grans, de 4 o 5 cm, d’una olor suau. Sol aparèixer en grans poblacions als prats humits de les zones montanes i altimontanes, que prenen l’aspecte d’un jardí florit.
Josep Nuet i Badia
Leucojum vernum és una planta vivaç que fa un bulb gros i una gran flor blanca, generalment solitària, pèndula i olorosa, que surt d’una mena d’espata membranosa. Els tèpals, amplament ovals, terminen bruscament en una punta verda. No és una planta que es deixi veure gaire, ja que, és més aviat rara i surt molt d’hora a la primavera, a les zones humides de l’estatge montà. Al País Valencià apareix, al final de l’estiu o a la tardor, el menut L. valentinum, de fulles filiformes que es desenvolupen després que ho hagin fet les flors, que tenen els tèpals molt petits. A les Balears, als bosquets d’alocs i tamarius i als prats humits, apareix a la fi de la primavera L. aestivum subespècie pulchellum, de flors que fan entre 8 i 12 mm.
El lliri de neu (Galanthus nivalis) és una espècie de distribució eurasiàtica, que apareix al final del mes de febrer i al març als boscos caducifolis i als prats montans, on sovint sorgeix a través de la capa de neu.
Anna Borbonet
Semblant a Leucojum és el lliri de neu (Galanthus nivalis), que també presenta una única flor pèndula, però que té els dos verticils perigonials de forma i de dimensions diferents: els tèpals externs són més llargs i estrets. El lliri de mar (Pancratium maritimum) és molt comú a les platges de tot el país. Destaca bé a les dunes pels densos manyocs de fulles glauques, linears i recargolades en espiral, però crida especialment l’atenció quan floreix. Les flors són grans i blanques i presenten, a més dels sis tèpals, una corona dividida en dotze lòbuls que alternen cada dos amb els estams.