Les liliàcies

Liliàcies, I. 1 All de bruixa (Allium roseum); a aspecte general amb el bulb i els bulbils (x 0,5); b detall d’una flor (x 2). 2 Escil·la (Scilla autumnalis): a aspecte general de la planta amb fruits (x 0,5); b inflorescència (x 0,5). 3 Ceba marina (Urginea maritima): aspecte general (x 0,3). 4 Llet de gallina (Ornithogalum umbel·latum): a aspecte general amb el bulb i els bulbils (x 0,5); b detall d’una flor (x 1,5). 5 Tofièldia (Tofieldia calyculata): a aspecte general de la planta (x 0,5); b detall d’una flor (x 3); c fruit (x 3).

Eugeni Sierra

És sens dubte la família més diversificada de les monocotiledònies i, potser, juntament amb les rosàcies, de totes les fanerògames, si més no a la nostra flora. Com a mostra d’aquesta heterogeneïtat, el tractament de la família és força diferent segons els diversos autors, des dels que en consideren una de sola fins als que en fan a dotzenes; de les liliàcies enteses en sentit ample, se’n podrien disgregar les conval·lariàcies, les asparagàcies, les afilantàcies, les ruscàcies, les asfodelàcies, les antericàcies, les al·liàcies, les colquicàcies, les liliàcies i moltes d’altres sense representants a la nostra flora. D’altra banda, hi ha autors que engloben dins de les liliàcies el grup de les amaril·lidàcies, clàssicament individualitzat com a família independent. En la nostra exposició separarem aquestes dues famílies encara que sigui contradient puntualment el sistema taxonòmic de Cronquist (1981), que és el que seguirem.

La família de les liliàcies, així entesa, comprèn uns 250 gèneres i unes 3500 espècies que es troben pràcticament arreu del món, amb l’excepció de les zones àrtiques. La majoria són plantes herbàcies amb òrgans subterranis de reserva (geòfits), generalment amb un període de vida curt després del qual la part aèria desapareix. Altres espècies són teròfits, com Asphodelus fistulosus, o bé arbusts, com alguns Asparagus.

El limbe de les fulles és molt variat, des d’oval o lanceolat fins a linear o reduït. Les flors són generalment grans i vistoses, hermafrodites, i es disposen en raïms terminals o bé en cimes umbel·liformes. La disposició de les peces florals és actinomorfa, però hi ha indicis de zigomorfia en la disposició dels estams i de l’estil (Lilium i Hemerocallis) i, fins i tot en algunes plantes exòtiques es dona la simetria bilateral. El periant consta de sis tèpals; l’androceu, de sis estams —rarament tres o més de sis—; i el gineceu, d’un pistil format de tres carpels, amb l’ovari súper i correntment trilocular. El fruit és una baia carnosa o bé una càpsula. La gran majoria de les liliàcies tenen pol·linització entomòfila i produeixen sucres a l’ovari, o bé presenten nectaris situats a la base de les peces del periant. Són moltes les espècies cultivades com a plantes ornamentals: les tulipes (Tulipa), els lliris (Lilium), les glorioses (Gloriosa), els jacints (Hyacinthus), etc. En canvi, només tenen importància alimentària alguns Allium i, secundàriament, l’esparreguera (Asparagus officinalis).

Les melantòidies: el grup del còlquic

Són herbes amb rizoma o bé amb bulb. Les flors, relativament homogènies, tenen un pistil amb tres estils lliures o soldats només en part i les anteres que s’obren per la cara externa. La càpsula és quasi sempre septicida.

La tofièldia (Tofieldia calyculata), espècie pirinenca que apareix a les mulleres, és l’únic representant a la nostra flora d’un gènere de les zones temperades fredes i àrtiques. La planta és més aviat petita, d’un pam o una mica més d’alçada, i quan no té flors passa desapercebuda a causa del seu aspecte graminoide. Una altra planta molt semblant pel port, i que també creix als mateixos hàbitats és el narteci (Narthecium ossifragum), que es troba més restringit als Pirineus centrals. Per l’estil simple hom l’inclou dins la subfamilia que segueix. És una planta metzinosa que, segons la tradició popular (recollida en l’epítet específic ossifragum), produeix fragilitat d’ossos.

El veladre (Veratrum album) és una megafòrbia robusta de més d’un metre d’alçada, amb les fulles grans, ovalades i un xic lluents, abraçadores a la base, que es fa molt abundant als prats altimontans i subalpins. El nom (de vere atrum, veritablement negre) fa al·lusió al color fosc del seu rizoma.

El còlquic (Colchicum autumnale) és una planta molt tòxica que pot ocasionar la mort dels animals que la mengen. El principi tòxic és la colquicina, fort inhibidor de la divisió cel·lular durant la metafase. El nom prové de la mitologia grega: la bruixa emmetzinadora Medea era de la Còlquida, una regió situada a l’E de la Mar Negra. Floreix a la tardor i té un període vegetatiu molt breu. La flor presenta sis tèpals soldats en un llarg tub que surt directament del bulb. Dos gèneres de flors poc o molt semblants a les dels còlquics són Bulbocodium i Merendera. El bulbocodi (Bulbocodium vernum) és una espècie molt primerenca dels prats calcícoles de l’alta muntanya i es troba restringit als Pirineus orientals. Floreix tot just es fon la neu i presenta tres fulles acanalades que apareixen simultàniament amb les flors, d’estils llargament soldats entre ells. Les plantes del gènere Merendera floreixen a la tardor; els tèpals, d’ungla llarga i molt estreta, formen una mena de tub però sense arribar a soldar-se. A les illes Balears és relativament freqüent el safrà bord (M. filifolia), de fulles filiformes, que apareix als sòls sorrencs.

Les asfodelòidies: el grup dels asfòdels

Tenen les flors, amb sis tèpals petaloides lliures i sis estams lliures, agrupades en raïms bracteosos i densos. Moltes de les espècies presenten grans tubercles radicals, rics en midó.

El gènere Asphodelus comprèn una vintena d’espècies de la regió mediterrània i de l’índia, que tenen les fulles totes basals i una tija florífera que acaba en un raïm més o menys ramificat de flors blanquinoses. El fruit és una càpsula que s’obre per tres valves. El cebollí (A. fïstulosus) té la tija fistulosa i les fulles, també fistuloses, són llargues i linears; apareix amb la primavera i és molt freqüent als indrets incultes, als erms, als marges de camins i a les zones suburbials de la terra baixa mediterrània. Durant un breu temps dona un toc alegre a aquests ambients, i segurament seria una planta més apreciada si visqués en altres llocs més agradables. La porrassa (A. ramosus) i l’albó (A. aestivus) són dos asfòdels grans i robusts, amb les fulles llargues i de secció triangular, de 3 a 4 cm d’amplada. La tija es ramifica a la part superior, especialment a l’albó. Ambdues espècies són pròpies d’indrets secs de la regió mediterrània; l’albó, més concretament, és un element molt característic dels ambients pedregosos de les Balears.

La paradísia (Paradisea liliastrum) és una espècie preciosa, limitada als estatges altimontà i subalpí del Pirineus, que es troba també a totes les muntanyes alpines d’Europa i al Tibet. A l’estiu desenvolupa unes grans flors blanques, molt perfumades, que es disposen totes mirant cap al mateix costat en uns grans raïms terminals. Una planta relativament semblant, i també de muntanya, és el lliri de sant Bru (Anthericum Miago), de flors blanques que fan uns 2 cm disposades en un raïm simple i lax.

La jonça (Aphyllanthes monspeliensis) és una planta rizomatosa de tiges primes, junciformes i glaucescents, afil·les (aphyllantes vol dir sense fulla), acabades en una, dues o tres flors sèssils i molt vistoses, d’un bell blau . El perigoni presenta, a la base, un involucre de bràctees escarioses.

Les cintes (Chlorophytum), tan utilitzades com a plantes d’interior per la bellesa de les seves fulles, formen part també del grup i comprenen més de cent espècies, totes originàries de l’hemisferi sud.

Les liliòidies: el grup de les tulipes i dels jacints

Presenten bulbs o rizomes dels quals s’originen les tiges floríferes, acabades habitualment en una espiga o un raïm o, més rarament, en una flor única. El periant té sis tèpals lliures o soldats només a la base (excepte a Muscari, on es troben completament soldats); l’androceu presenta sis estams, sovint amb unes anteres grans i espectaculars; i el pistil, tricapel·lar i trilocular, conté nombrosos primordis seminals i madura formant una càpsula que s’obre per tres valves. En aquesta subfamilia hom troba moltes espècies de flors vistoses, algunes de les quals són molt apreciades en floricultura. Els jacints i les tulipes són especialment considerats i, conseqüentment, són motiu d’un important comerç en el camp de les plantes ornamentals, ja que els bulbs poden sobreviure durant molt de temps en condicions que la planta no suportaria; se’n facilita, així, el transport i la conservació.

El gènere Lilium té més de cent espècies, la més coneguda de les quals, entre les de la nostra flora, és el marcòlic (L. martagon), de fulles verticil·lades i amples, i amb un raïm terminal molt obert de grans flors pèndules que fan una olor forta. Els sis tèpals, lliures i corbats cap enfora, són d’un color roig purpuri, amb taquetes fosques a llur part interna. L’esplèndida llirga (L. pyrenaicum), de grans flors grogues i molt aromàtiques, és endèmica dels Pirineus, on es troba a la base dels roquers i a les comunitats subalpines de megafòrbies.

La fritil·lària (Fritillaria lusitanica) és també una bellíssima planta que es fa a les muntanyes mediterrànies. Té les flors solitàries, grans i pèndules, amb el periant acampanat, format per sis tèpals proveïts a la base d’una fosseta nectarífera. El seu fruit és una càpsula loculicida, amb tres angles molt marcats. F. pyrenaica és una planta pirinenca molt poc freqüent.

El gènere Urginea té més de 50 espècies distribuïdes per tota la conca mediterrània fins a l’índia, només una de les quals, la ceba marina (U. maritima) creix al nostre país. Apareix als costers secs de les zones litorals de tot el territori, però especialment a les illes Balears i a les terres meridionals. Les fulles són molt grans i arriben al seu desenvolupament complet a la tardor. La planta és medicinal i ja s’utilitzava a l’antic Egipte i a Grècia.

Les escil·les (Scilla) tenen les flors blavenques, petites i obertes. S. autumnalis és una espècie que es fa als prats i que floreix de l’agost a l’octubre. Fa una petita inflorescència aglomerada i sense bràctees, de flors rosades violàcies.

La llet de gallina (Ornithogalum umbellatum) és una planta de floració primaveral que abunda als camps i als prats, encara que cada vegada és més rara. Les flors tenen el tèpals blancs i oberts, amb un nervi verdós a la part externa, i s’agrupen en raïms corimbiformes. O. pyrenaicum, de les zones seques de muntanya, és una planta poc freqüent, d’1 m d’alçada, amb la inflorescència llargament piramidal i les flors groguenques.

Força freqüent a la primavera és el marcet (Dipcadi serotinum), espècie que apareix sobretot a les brolles i a les pastures camefítiques de tota la terra baixa mediterrània. La planta, poc vistosa i més aviat petita, pot passar desapercebuda entremig de la florida primaveral de les comunitats on viu.

Les calabruixes (Muscari) tenen les flors petites urceolades, curtament pedunculades i agrupades en raïm compacte. Del bulb, que és gruixut i fosc, surten les fulles estretes i llargues, de vegades acanalades. M. comosum, de flors violetes, té les apicals estèrils, llargament pedunculades i formant un corimbe, com un anunci per als insectes pol·linitzadors; pot arribar a fer uns 40 cm.

La tulipa (Tulipa sylvestris) és l’única espècie autòctona d’un gènere important que en comprèn més de 60. Les tulipes cultivades, el conreu de les quals a gran escala es remunta cap a l’any 1500, deriven de T. gesneriana. També és pirinenca la dent de ca (Erythronium dens-canis), petita i acaule, amb dues fulles tacades de porpra; un peduncle floral llarg acaba en una flor violàcia, curiosa pels seus grans pètals girats cap enrere.

La gàgea (Gagea arvensis) és una planta bulbosa petita que surt als sembrats en començar la primavera. Presenta un corimbe de petites flors grogues, en forma d’estel. La nostra flora comprèn un parell més d’espècies del mateix gènere, però són més aviat rares.

Les al·liòidies: el grup dels alls i de les cebes

El gènere Allium, l’únic representat a la nostra flora, fa una inflorescència que sembla una umbel·la però que, en realitat, correspon a una o més cimes unípares, aglomerades. Envolta aquesta inflorescència un involucre membranós, de vegades acabat en una llarga punta, que finalment s’obre en dues o més peces. Els sis estams s’insereixen a la base dels tèpals. En algunes espècies, els filaments de les anteres es trifurquen: el mitjà és el que porta l’antera, mentre que els laterals són linears i acabats en punta. El fruit és una càpsula loculicida que s’obre per tres valves; cada lòcul sol portar dues o tres llavors. Les fulles són totes basals i solen ésser llargues, planes i fistuloses. És general l’existència de bulbs diversament acolorits. També poden aparèixer bulbils a la base de la inflorescència, cosa que va lligada a modificacions particulars de l’aparell reproductor, fins al punt que algunes espècies d’alls que en presenten produeixen pol·len sense poder germinatiu.

El gènere Allium, amb més de 400 espècies, és el més ric de la família i és representat per unes 30 espècies als Països Catalans, que es reconeixen fàcilment per la seva olor característica. N’hi ha de cultivats, que fan grosses inflorescències esferoïdals, com és ara l’all (A sativum), la ceba (A cepa) i el porro (A ampeloprasum = A. porrum).

Alguns, com A. chamaemoly, són plantes diminutes que apareixen als prats terofítics; d’altres, com A. ursinum o A. victoriale, de flors blanques i grogues respectivament, són plantes robustes, de fulles ben amples, el primer propi de les fagedes riques i el segon dels boscos aclarits i dels indrets rocosos de l’estatge subalpí. Molt freqüent a la terra baixa seca és l’all de bruixa (A roseum), que fa les flors de color de rosa. A les zones rocoses seques d’Eivissa, hi podem trobar A. grosii, un petit all endèmic de flors purpúries.

Les asparagòidies: el grup de les esparregueres

Liliàcies (1-5) i esmilacàcies (6). 1 Galzeran (Ruscus aculeatus): a aspecte general amb flors i fruits sobre els fil·locladis (x 0,5); b flor femenina (x 3); c flor masculina (x 3). 2 Esparreguera boscana (Asparagus acutifolius): a aspecte general (x 0,5); b detall d’una flor ix 3). 3 Esparreguera de gat (Asparagus albus): a aspecte general (x 0,5); b branqueta amb flors (x 1,5); c detall d’una flor (x 3). 4 Raïm de guineu (Paris quadrifolia): a aspecte general (x 0,5); b fruit (x 2). 5 Segell de Salomó (Polygonatum odoratum): aspecte general de la planta amb flors i fruits (x 0,5). 6 Arítjol (Smilax aspera): a aspecte general amb flors i fruits (x 0,5); b flor femenina (x 3); c flor masculina (x 3).

Eugeni Sierra

Les asparagòidies presenten un periant de sis tèpals soldats en part, a la base dels quals s’insereixen els estams; el pistil, trilocular, es converteix en una baia, sovint molt acolorida. En alguns casos poden haver-hi flors unisexuals per avortament d’un verticil. És característica la formació de cladodis a moltes espècies del grup.

Les esparregueres (Asparagus) presenten nombrosos cladodis cilíndrics, linears o filiformes, ja que les fulles estan reduïdes a petites esquametes o a espines. N’hi ha més de 300 espècies, algunes de les quals.com A. plumosus o A. sprengeri, del S del continent africà, són molt utilitzades com a ornamentals. A. officinalis és l’esparreguera cultivada, de la qual hom cull els brots joves; creix a les terres baixes i, segurament, el seu hàbitat natural originari són els sorrals litorals, on es fa amb abundància. L’esparreguera boscana (A acutifolius) és un arbust lianoide d’1 m d’alçada, amb les tiges corbades i les flors petites i verdoses, que fa un fruit semblant a un pèsol de color negre quan és madur; viu a la terra baixa, especialment als boscos i als matollars. L’esparreguera de gat (A. albus) es troba a les illes Balears i al País Valencià (però no a la resta del nostre territori); és un arbust molt espinós, d’aproximadament 1 m d’alçada, proveït d’uns feixos densos de llargs cladodis linears i caducs, que es fa a les garrigues i als matollars secs del litoral.

Detall del galzeran (Ruscus aculeatus), on s'aprecia que la flor (a dalt) neix del mig del que semblen fulles, i en conseqüència, també ho fa el fruit (a baix).

Fototeca.cat / MC

El galzeran (Ruscus aculeatus) és un petit arbust (fins de 80 cm d’alçada) que fa tiges de dues menes: unes de cilíndriques i les altres convertides en fil·locladis acabats en punta, que substitueixen les fulles veritables, les quals són molt diminutes i cauen molt aviat de la planta. El galzeran és característic dels boscos i les garrigues mediterranis. Una altra espècie, molt més gran i robusta és R. hypophyllum, els fil·locladis de la qual, no punxants, porten cadascun diverses flors; hom la troba a les garrigues litorals del migjorn valencià.

El segell de Salomó (Polygonatum odoratum) és una planta coneguda des de molt antic i enaltida per la seva elegant i senzilla bellesa; era l’herba «Beatae Mariae Virginis» de Francesc Eiximenis. Presenta uns rizomes prims que mostren unes cicatrius circulars (els «segells»), que corresponen als nusos. La tija florífera és angulosa i porta unes grans fulles enteres, el·líptiques, glauques pel revers. Al nostre país es troba sobretot als boscos caducifolis més o menys ombrius tant del País Valencià com del Principat.

El raïm de guineu (Paris quadrifolia) és una planta rizomatosa que va traient tiges floríferes d’un parell de pams d’alçada, amb una flor terminal i amb quatre fulles ovato-lanceolades i verticil·lades, situades a sota. La flor, que és única i gran, constitueix un cas curiós i excepcional dins les monocotiledònies: el perigoni consta d’un verticil sepaloide de quatre peces lanceolades i d’un altre verticil intern de quatre peces més, estretes i groguenques; també hi ha vuit estams, amb les anteres molt estretes i acabades en una llarga punta, i un pistil de quatre estils, que es transforma en una baia de color blau fosc. Es troba als Pirineus i en els boscos ombrívols humits del NE del Principat, on puja fins a 2000 m.