Iridàcies. 1 Safrà (Crocus sativus): esquema de la planta en secció longitudinal (x 0,5). 2 Lliri dels Pirineus (Iris latifolia): aspecte general (x 0,5). 3 Lliri comú (Iris germanica): detall de la flor (x 0,5). 4 esquema floral d’un iris: a secció longitudinal de la flor (x 0,5); b secció transversal d’una càpsula amb la disposició de les llavors (x 1). 5 Gladiol o espasí (Gladiolus): aspecte general (x 0,5).
Eugeni Sierra
Formen una família cosmopolita, particularment rica a l’Àfrica extratropical, que comprèn en conjunt uns 70 gèneres i unes 1800 espècies. A la conca mediterrània es troba ben representada i als Països Catalans, hi és amb una vintena d’espècies silvestres. Com a les famílies precedents, són molt nombroses les plantes ornamentals, algunes de les quals tenen un interès econòmic elevat. És el cas, per exemple dels lliris i els gladiols, o també Freezia i Kniphophia, aquestes dues originàries de l’Àfrica austral i freqüentment plantades als nostres jardins. En general, les iridàcies són geòfits amb bulbs o bé amb rizomes. Les fulles solen sortir de la base i, de vegades, més o menys plegades, es disposen de manera dística. La tija, simple o ramificada, acaba en una inflorescència molt sovint cimosa o bé en una única flor, com passa per exemple en el safrà. L’esquema floral és molt variat, però hi ha unes característiques comunes: un periant de sis tèpals lliures o soldats; un androceu de tres estams, amb els filaments lliures o soldats; i un gineceu d’ovari ínfer, trilocular i amb un estil acabat en tres estigmes que en alguns casos, com els lliris, tenen una configuració absolutament petaloide. El fruit és una càpsula. La majoria de les iridàcies són entomòfiles. Els insectes pol·linitzadors són atrets pel nèctar situat a la base dels tèpals. Les bandes piloses o acolorides del perigoni indiquen als insectes el camí del nèctar, a través del tub del periant. Algunes espècies tropicals presenten ornitofília o anemofília.
El grup del safrà
El safrà bord (Crocus nodiflorus) apareix a la tardor, amb gran abundància, a molts tipus de prats de l’alta muntanya catalana, i dona un to alegre a unes comunitats ja seques que aviat quedaran tapades per la neu. Aquest safrà presenta tres estigmes llargs, dividits en segments molt fins (s’arriben a apreciar a la fotografia), i les fulles surten molt de temps després de la floració. Al principi de la primavera, en canvi, quan la neu tot just es fon, neix el safrà de muntanya (C. vernus), d’estigmes curts i enters, i amb fulles al moment de la floració.
Manuel Crespo
El gènere Crocus és sobretot mediterrani i agrupa plantes que, característicament, formen un bulb del qual surten diverses fulles linears i una flor única. Fulles i flor són embolcallades per un involucre de bràctees membranoses. Els sis tèpals són iguals i estrets a la base, on es fusionen en un llarg tub a la gorja del qual s’insereixen els tres estams. El pistil porta un llarg estil filiforme acabat en tres grans estigmes eixamplats, de colors vius i amb la part apical dentada o crenulada.
L’espècie més coneguda és el safrà (C. sativus), que és cultivat des de molt antic a les zones de clima temperat per a l’aprofitament dels estigmes, llargs i tubulars. Fou introduït pels àrabs des del Pròxim Orient i cultivat en grans extensions en èpoques pretèrites; actualment el seu cultiu és puntual. A les pinedes i als indrets pedregosos de l’illa d’Eivissa apareix, a la tardor, C. cambessedesii, un endemisme local de fulles estretes (de menys d’1 mm) i de tèpals blancs i lilosos que no arriben als 2 cm. C. marcetii, petit i efímer, apareix molt rarament a la plana occidental del Principat.
El grup del lliri
El gran lliri groc (Iris pseudacorus) floreix de l’abril al juny i sovint fa extenses poblacions. Aquesta espècie, molt estesa per tot Europa, apareix sempre a les comunitats helofítiques, és a dir, als aiguamolls, i en general en ambients aigualosos i lacustres. El trobem per tot el nostre territori, però no arriba a ultrapassar, en altitud, l’estatge montà, on ja és força rar. És un dels principals elements de refugi i nidificació de molts ocells aquàtics, i les seves grosses càpsules els són una bona font d’aliment.
Josep Nuet i Badia
Els lliris o iris (Iris) són plantes ben conegudes, de flors peculiars i curioses. El perigoni té un verticil extern amb tres peces petaloides amples i arquejades cap avall que solen dur unes files de pèls, i un verticil intern, també petaloide, amb les peces erectes i un xic arquejades; els sis tèpals s’uneixen en un tub basal. L’estil és molt curt i porta tres estigmes laminars, petaloides, col·locats damunt de cada tèpal extern barbut. Entre cada una d’aquestes peces i llur estigma corresponent hi ha un estam, amb una llarga antera. El fruit és una gran càpsula ovoide que s’obre per tres valves. Les flors apareixen, en nombre de dues o de tres, a l’axil·la de bràctees formant petites i denses espigues. En els lliris, les fulles són planes, com làmines d’espasa, i es disposen en un sol pla a banda i banda de la tija.
El lliri comú (Iris germanica), de flors blaves, que hom planta a les cases i als jardins, no es considera natural del país però el seu origen és desconegut i és motiu de controvèrsia. El lliri dels Pirineus (I. latifolia = I. xiphioides), de grans flors morades, apareix generalment a l’estatge subalpí i és quasi exclusiu dels Pirineus, on floreix a ple estiu. Un dels lliris més freqüents és, segurament, I. pseudacorus, de grans flors grogues, que, com els anteriors, és gran i robust (pot atènyer més d’1 m d’alçada). Al nostre país hom pot trobar, encara, quatre o cinc lliris més petits, propis de prats secs o humits de la terra baixa.
El grup dels gladiols
A la nostra flora, l’únic gènere d’aquest grup és Gladiolus, que comprèn més de 300 espècies al continent africà, moltes de les quals són cultivades a tot el món. De les tres espècies silvestres autòctones, potser la més coneguda és l’espasí o espadella (G. italicus = G. segetum), el lliri dels blats, que té una inflorescència espiciforme unilateral, de flors rosades, vermelloses o purpúries, i que floreix durant la primavera i al principi de l’estiu. La corol·la és clarament zigomorfa, amb el tèpal central superior més llarg i ample que els laterals. Els estams presenten unes anteres molt llargues.