Orquidàcies. 1 Neòtia (Neottia nidusavis): a aspecte general (x 1); b flor (x 2). 2 Orquis maculat (Orchis maculata): a aspecte general (x 1); b flor (x 2). 3 Orchis militaris: detall d’una flor (x 3); hi ha un bon nombre d’orquídies que presenten un label de forma vagament antropomorfa. 4 Seràpies (Serapias cordigera): detall de la inflorescència (x 1,5).5 Abellera (Ophrys sphegodes): flor (x 3). 6 Esquema d’una flor d’orquis: I bràctea de la flor; II label; IIl sèpal; IV pètal; V esperó; VI ovari ínfer; VII pollini retirat del ginostem. 1 Esquema d’un ginostem: I pol·lini; II caudícula; III bursícula; IV retinacle; V rostel; VI estil; VII filament estaminal. 8 Epipactis pol·linitzat per un himenòpter (x 2). 9 Càpsula d’orquídia en secció transversal per a deixar veure la disposició de milers de llavors diminutes (x 4).
Eugeni Sierra
Des de qualsevol punt de vista, les orquídies són plantes sorprenents: en evocar-les ens ve a la memòria tot l’exotisme de les selves tropicals, amb la seva gran diversitat de colors i perfums. D’altra banda, representen el nivell evolutiu més alt dins del món vegetal, encara que molts autors consideren que són més evolucionades les gramínies, simplificades i extraordinàriament competitives. En tot cas, les orquídies són plantes úniques que han assolit uns nivells de perfecció incomparables en llurs estructures i funcions. El distintiu bàsic de la família és la flor, evolucionada a partir d’un model semblant o derivat del de les iridàcies, bàsicament uniforme però diversificada més de 20 000 vegades. No se sap exactament quantes espècies d’orquídies hi ha, però sembla una valoració prou exacta considerar-ne entre 20 000 i 25 000, repartides arreu del món, i que hom ha reunit en uns 725 gèneres. És, de fet, la família més rica de totes les fanerògames, i es troba encara clarament en expansió.
Algunes de les orquídies, com la vainilla (Vanilla planifolia), són lianes tropicals que han de cercar la llum cap als estrats superiors de la massa forestal, per la qual cosa desenvolupen rels caulogèniques que fan servir per a enfilar-se. Les epífites també solen tenir rels aèries, però amb un teixit esponjós terminal, el «velamen radicum», que absorbeix l’aigua de pluja o de condensació; durant el temps sec, les cèl·lules s’aplanen formant una paret protectora que evita la dessecació i les cremades del sol. Algunes espècies no tenen fulles i són humícoles, com la neòtia (Neottia nidusavis). A les zones temperades i fredes, les orquídies són plantes terrestres que poden presentar rizomes o bé, més sovint, tubercles radicals. A moltes espècies, a partir d’aquest tubercle cada any n’apareix un altre, de manera que si arrenquem una orquídia en flor en veiem dos a la seva base: un, ja passat, del qual va néixer l’actual tija, i l’altre, més jove i llis, que engendraria una nova tija l’any següent. El conjunt té l’aparença d’uns testicles, i d’ací prové el seu nom (orquis, testicle) i el de tota la família. De tota manera, els elements més característics i atractius de les orquídies són les flors, petites a les espècies dels prats i els boscos europeus, però enormes i ostentoses a les dels tròpics. Habitualment es disposen en raïms o en espigues terminals i, en molts casos, semblen inventades per afavorir la seva relació amb els insectes. De fet, a cap família com aquesta la relació entre flor i insecte és tan perfeccionada i peculiar. El periant consta de dos verticils de tres tèpals cadascun: els externs, equivalents als sèpals, són generalment iguals (però no sempre), mentre que dels tèpals interns, n’hi ha un de diferent, que rep el nom de label i que destaca per les seves curioses adaptacions.
Per efecte d’una torsió del receptacle i de l’ovari, que giren 180 graus (de vegades 360), el label, que a la poncella ocupava una posició superior, queda en una posició inferior i se situa per damunt de la bràctea mare de la flor. El label és la pista d’ancoratge de l’insecte, una pista senyalitzada mitjançant pèls, puntuacions, dibuixos, colors o olors; les listeres (Listera), per exemple, hi tenen unes línies de glàndules oloroses. De la forma del label, d’altra banda, vénen els noms de moltes orquídies, com flor de l’home, abellera o flor d’abella, flor mosquera, flor del simi, etc. L’androceu de la majoria de les orquídies consta d’un únic estam fèrtil. El pistil, tricarpel·lar i unilocular, presenta un ovari ínfer i un estil que se solda amb l’estam formant una mena de columna anomenada ginostem. Aquest acaba en tres estigmes dels quals només els dos laterals són aptes per a rebre el pol·len. El del mig es transforma en un altre òrgan especial, el rostel, que s’interposa entre l’estam i els lòbuls estigmàtics actius: així esdevé impossible l’autofecundació. Els grans de pol·len apareixen habitualment aglomerats en dues masses voluminoses, els pol·linis, de consistència cèria, glanular o viscosa. Cada pol·lini agrupa el pol·len d’una teca; té forma de clava i porta un mànec, la caudícula, que s’uneix al rostel per mitjà d’un disc adhesiu anomenat retinacle.
L’abellera fosca (Ophrys fusca) és una de les orquídies més comunes a la regió mediterrània. Es troba per tota la terra baixa, especialment a les brolles calcícoles però també als camps abandonats, a les vinyes i als oliverars; floreix molt aviat, del febrer a l’abril.
Ramon Dolç / Sebastià Hernandis
La pol·linització de les orquídies és un dels temes d’història natural que ha fet córrer més tinta; ja Darwin la va estudiar minuciosament i quedà impressionat per la complicada precisió de tot el procés. Són molts els grups d’insectes que pol·linitzen orquídies, però n’hi ha algunes espècies que només poden ser pol·linitzades per un determinat insecte. Aquest és el cas de la vainilla, que ha de ser necessàriament pol·linitzada per una abella del gènere Melipone; per aquesta raó, els primers intents de cultiu d’aquesta planta fora de la seva àrea d’origen van fracassar. Els insectes pol·linitzadors, atrets pel label, cerquen el nèctar dins d’un esperó més o menys llarg situat al fons del periant i toquen el retinacle, viscós, que adhereix el pol·lini al seu cap com si fos una antena. Darwin ja havia observat que quan l’insecte deixa la flor, el pol·lini modifica gradualment la seva posició i es disposa exactament davant de la part receptiva de la propera flor de la mateixa espècie que l’insecte visitarà. Però una vegada completada la pol·linització s’acaba l’encanteri: les flors es panseixen ràpidament i l’orquídia queda dissimulada entre la vegetació que l’envolta. Per això, els cultivadors d’orquídies temen tant la presència d’insectes pol·linitzadors.
Les orquídies també són notables perquè fan moltíssimes granes de mida extraordinàriament petita, quasi invisibles a ull nu; el mateix Darwin va comptar 6200 granes dins de la diminuta càpsula de l’orquis maculat (Orchis maculata). Les granes, però, no tenen teixit nutrici, raó per la qual la germinació només té lloc si la plàntula estableix una simbiosi micorrízica, sovint amb fongs del gènere Rhizoctonia, que aportarà l’aliment necessari per a la planta jove. D’altra banda, aquestes llavors conserven el poder germinatiu durant uns 20 o 30 anys, de manera que poden esperar molt de temps que les condicions siguin favorables per a germinar.
Encara que a les selves tropicals és on es dona el màxim de diversitat de formes i adaptacions, a casa nostra hom pot cercar orquídies arreu: els prats secs i els matollars mediterranis, al començament de la primavera, deixen veure un bon nombre d’espècies; els boscos caducifolis tenen algunes espècies pròpies, que apareixen cada any; i a ple estiu, en els prats subalpins i alpins, la nigritel·la o falsa vainilla i altres petites orquídies, surten d’una en una entre la densa catifa d’herbes.
Les abelleres
Les abelleres (Ophrys), tenen un aspecte que les diferencia clarament de les altres orquídies: presenten un label de consistència una mica carnosa i marcadament pubescent, amb una forma que ens recorda de seguida un insecte. A la fotografía superior veiem l’abellera de mirall (O. speculum), que hom pot trobar florida al març i a l’abril a les terres més càlides properes al litoral de la meitat meridional del nostre territori, damunt terrenys amb poca terra i assolellats, ja que no suporta l’ombra; sembla que només és pol·linitzada per una única espècie de vespa. La segona fotografia correspon a l’abellera apífera o flor de l’abella (O. apifera), que viu a llocs herbosos, relativament humits, per tot el territori, fins als 1 000 m d’altitud; segons els llocs floreix des del començament de maig fins a mitjan juny. A la part inferior veiem l’abellera groga (O. lutea), que floreix del març al maig, segons les contrades, per tota la terra baixa. Surt sobretot a brolles calcícoles, garrigues, vinyes i camps abandonats, amb sòls un xic humits.
Oriol Alamany
En el gènere Ophrys, l’evolució de la família ha anat fins al seu extrem lògic: el label és la imatge d’un fals insecte. Pren la forma d’una mosca, d’un borinot, d’una abella, etc.; més concretament, de la femella d’aquests insectes. I no només la forma, sinó, segons els casos, els colors, el quimisme olorós que actua a distància, o la disposició dels pèls de l’abdomen. És un veritable parany per a atreure els mascles. Les flors d’O. apifera s’obren en el moment de l’eclosió dels ous dels insectes mascles que la pol·linitzen, i es produeix abans que es descloguin els de les femelles; d’aquesta manera els mascles van necessàriament a les flors. Més d’una vintena d’espècies són pol·linitzades pel seu insecte específic. Alguns especialistes pensen que, de fet, l’especialització del label és una protecció contra insectes d’altres espècies que creuen veure la flor ocupada. Als Països Catalans hi ha dotze espècies d’abelleres, i un bon nombre d’híbrids i formes locals. En general són fàcils de veure a la primavera, a les brolles i als prats secs de la terra baixa mediterrània.
Els orquis
En el nostre territori cal considerar unes 18 espècies del gènere Orchis, i algunes espècies d’altres gèneres molt afins. Les flors solen ser de color blanc rosat o porpra, normalment amb diverses ornamentacions: estries, puntuacions, etc., que són senyals de nèctar per als insectes. En general, presenten el perigoni amb les divisions convergents en forma de casc, encara que també hi ha espècies que les tenen esteses com unes ales. El label és generalment ample i sovint trilobat, estirat cap endavant, i prolongat a la base en un esperó, que pot ser més curt o més llarg. L’orquis latifoli (O. latifolia = Dactylorhiza majalis) és freqüent a les mulleres de l’alta muntanya; presenta unes fulles amb vistoses taques d’un color bru negrós, i les flors grans, d’un rosa porpra. La flor del simi (O. simia) rep aquest nom perquè el seu gran label rosat presenta els lòbuls laterals llargs i prims i girats cap amunt, i el mitjà fent dues prolongacions llargues, de manera que el conjunt recorda talment la imatge d’un simi. No és gens rar als boscos montans humits del Principat.
L’orquis sambucí (O. sambucina = Dactylorhiza sambucina), de flors generalment grogues, té un esperó gruixut i cònic; força freqüent als Pirineus, reapareix puntualment al País Valencià i és propi dels prats altimontans. A les Balears viu 0. longicornu, de flor porpra, amb un llarg esperó de quasi 2 cm. L’orquis blanc (Pseudorchis albida) és propi dels estatges altimontà i subalpí dels Pirineus, sobre terrenys àcids i descoberts; fa unes flors molt petites, amb el label curt i dividit en tres lòbuls semblants. Anacamptis piramidalis és com un orquis de flors petites de color rosa viu, aglomerades formant una densa inflorescència piramidal. Surt a la primavera i al començament de l’estiu als boscos i als costers secs, però ombrívols, de la terra baixa. O. purpurea) és una de les orquídies d’Europa que es pot arribar a fer més alta: fins a 80 cm els espècimens més robusts.
Altres orquídies
Els epipactis (Epipactis), amb quatre espècies al nostre país, apareixen del juny a l’agost; quan són joves tenen la tija i les fulles d’un color porpra fosc. Els tèpals exteriors són verdosos per fora i més o menys vermellosos per la part interna, amb les divisions iguals. El label és clarament dividit en dues parts per una constricció aproximadament medial; la part anterior sol tenir dues prominències laterals i és glandulosa, mentre que la part basal és més gruixuda i, de vegades, còncava.
La nigritel·la (Nigritella nigra) viu als prats calcícoles altimontans i subalpins de les altes muntanyes alpines d’Europa. És força abundant als Pirineus, especialment damunt de sòls descalcificats. Les inflorescències exhalen una olor suau de vainilla, i les flors tenen el label perllongat en un curt esperó dirigit cap amunt, on es produeix el nèctar.
Adolf de Sostoa
El curraià (Cephalanthera longifolia) és una planta dels boscos secs i dels costers pedregosos ombrívols. Floreix de l’abril al juny fent unes flors d’un blanc puríssim que tenen un label en forma de llengüeta, més ampla que llarga, i amb cinc marques linears al damunt.
Oriol Alamany
El limodor abortiu (Limodorum abortivum) és inconfusible: fa una tija robusta d’uns 30 a 70 cm d’alçada, d’un color violeta clar i amb les fulles transformades en esquames embeinadores. El seu nom deriva del grec limodes, que vol dir afamat, en clara al·lusió al seu caràcter heteròtrof. Les flors es disposen en una espiga llarga i laxa i són violetes, amb unes estries més fosques. El label és curt, dirigit cap endavant, crenulat al marge, i amb un llarg esperó. Apareix, del maig al juliol, als boscos aclarits de terra baixa i de l’estatge montà. La neòtia (Neottia nidus-avis) és una altra planta desproveïda de clorofil·la, d’aspecte carnós i bru, que passa sovint desapercebuda entre la fullaraca dels boscos caducifolis on es troba, ja que és més aviat pròpia de l’estatge montà humit. Les seves rels, curtes i nombroses, formen una massa característica que recorda un niu d’ocell. Les flors són grans i brunes, amb el label dividit a l’àpex en dos lòbuls divergents.
La flor de l’home penjat (Aceras anthropophorum) és una planta calcícola de la terra baixa mediterrània que floreix de l’abril al juny. És molt característica per les seves nombroses flors de color verd groguenc, amb els tèpals externs convergents en un casc, i amb el label penjant i sense esperó (aceras, sense banya) i dividit en tres lòbuls lineals quasi paral·lels, el central més llarg i bífid; el conjunt té l’aspecte d’un home penjat.
Les seràpies (Serapias), amb quatre espècies al nostre país, presenten de tres a vuit flors agrupades en espigues denses, de color vermell clar a vermell vinós, segons les espècies. Els tèpals exteriors són convergents com a tantes altres espècies, però el label, que es disposa vertical, té la forma d’una llengua que es va estretint cap a la punta i duu una mena de protuberàncies a la gorja.
La platantera (Platanthera bifolia), dels boscos i els prats de terra baixa o montans, és una orquídia amb moltes flors blanques, disposades en una espiga laxa. L’esperó de les flors, prim i més llarg que elles, se situa horitzontalment i una mica arquejat cap amunt.