Montserrat: un exemple de reforma monàstica

El 1493, Ferran II obtenia, no sense dificultats, del papa Borja —Alexandre VI—, la butlla d’annexió de l’abadia benedictina de Montserrat —que fins aleshores havia estat subjecte a la seu apostòlica i depenia de la Congregació Claustral Tarraconense— a la congregació de Valladolid (els observants). L’excusa havia estat la decadència i l’abjecció dels monjos montserratins, tot i la voluntat de l’abat Joan de Peralta d’aplicar-hi les reformes del monestir de Santa Justina de Pàdua. El 28 de juny de 1493, onze monjos val·lisoletans prengueren possessió de Montserrat amb el seu prior García Jiménez de Cisneros, que n’esdevingué abat (1499), mentre que Joan de Peralta i els seus monjos la van haver d’abandonar. Amb el favor reial, Cisneros impulsà el desenvolupament material i cultural de l’abadia, enllestí la biblioteca, l’omplí de manuscrits i organitzà la impremta montserratina —inicialment en mans dels tipògrafs alemanys Joan Luschner i Joan Rosembach—, la qual, al començament del segle XVI, feia tiratges de 800 exemplars de llibres de devoció i estampava edicions de més de 140 000 cèdules de confrares. Tot i que, tal com ha recordat N. Sales, les premses montserratines en tot el segle XVI només van publicar un llibre en català.

La monarquia pretenia fer de Montserrat l’epicentre de la reforma dels monestirs de la Congregació Claustral Tarraconense, però, si bé Cisneros i el seu successor Pedro de Burgos fracassaren, aconseguiren tanmateix que Santa Cecília (1504) i Sant Genis les Fonts (Rosselló) (1507) depenguessin de Montserrat i l’annexió Sant Feliu de Guíxols directament a Valladolid (1521). Més tard, hi annexionaren també Sant Benet de Bages (1592), unit prèviament a Montserrat.

Pedro de Burgos va escriure la primera història de Montserrat impresa (Barcelona, 1514) i el seu successor, Bartomeu Garriga, fill d’un pagès de Pinós, impulsà la construcció de l’actual església, consagrada el 1592 i inaugurada el 1599, amb la presència de Felip III, després de més de trenta anys d’obres i 300 000 lliures de despeses. La devoció a Montserrat es remuntava si més no al segle XIII, i acompanyà l’expansió mediterrània de la corona catalanoaragonesa i, fins i tot, una de les illes del Carib havia rebut el seu nom a final del segle XV. Des del segle XIII o XIV existia una confraria de la Mare de Déu de Montserrat que garantia la participació dels seus membres en tot sufragi del monestir.

Amb els Habsburg, la devoció penetrà a l’Europa central i als Països Baixos, i s’estengué per Amèrica. Les caritats i les ofrenes devotes i les visites reials al monestir van sovintejar. La munió de pelegrinatges i exvots promesos per prevencions o agraïments de tota mena (d’arreu de la corona catalanoaragonesa i d’Europa) i lliurats per persones o institucions de condició diversa (des d’una vila com Igualada fins a Maximilià II d’Àustria) demostren l’àmplia devoció a Montserrat. I també en són testimoni detalls com la presència de la imatge en una corretja d’un gascó mort a coltellades (1516), la seva invocació per algunes morisques abans de morir (1609) o la presència d’uns Milagros de la Virgen de Montserrate entre els llibres d’un sastre de Vallmoll, a l’Alt Camp (1667).

La importància del culte a Montserrat, especialment en determinades èpoques litúrgiques, va obligar la Diputació del General a posar una taula fiscal per “despatxar la moneda dels estrangers que passan en França” cada any “en les octavas de Nostra Senyora de agost y setembre” (1585). Malgrat aquest desplegament, el Montserrat dels Àustria estigué presidit per les tensions que en provocava la dependència val·lisoletana.

A Catalunya el cas de Montserrat era temut. Montserrat era un monestir en expansió amb una renda d’unes 9 000 lliures, amb un abat amb drets d’alta i baixa justícia, de mer i mixt imperi, que adquiria senyories laiques, que el 1640 encara mobilitzava vassalls i que podia permetre’s despeses superiors alimentades per devots. Com arreu d’Europa, les places de monjos eren una reserva per a la petita noblesa, i els gaudints i els catalans se’n sentien espoliats. El 1531, el Trentenari barceloní, en deliberar que alguns “frares de Predicadors volrian posar la observança en aquest Monastyr, y altros de Cathalunya”, recordava “de hont resultarien que castellans se apoderarien dells, com se veya del Monastyr de Montserrat en gran dany de esta Província”. Els fets no eren aïllats. El 1575 els ànims de Barcelona estaven molt encesos contra l’elecció de General de la Mercè feta a Guadalajara, quan sempre s’havia fet a la ciutat, lloc —deien— de fundació de l’orde el 1218. I potser aquestes mateixes raons eren les que impel·liren Barcelona a escriure al papa (1578) contra la unió a Montserrat del monestir de Sant Pau del Camp, sota protecció dels consellers, com tota la vida monàstica barcelonina, i contra la mateixa pretensió del monestir sobre Sant Cugat del Vallès (1580).

Però els neguits més forts vingueren de les baralles entre frares castellans i catalans o de la corona catalanoaragonesa dins el monestir de Montserrat, especialment entre 1582-85, que obligaren els diputats de Catalunya i els consellers de Barcelona a intervenir. Al març del 1585, molts monjos i ermitans demanaren ajuda al Consell de Cent. Fra Mateu Lloret havia llogat gent armada, entre ella el gascó Vidrieret, que sota les ordres del donat francès fra Guillem havien expulsat del monestir 22 frares castellans, donant-los, això sí, mules i diners. Tot aconsellava que calia posar pau al monestir, “...diuen que los cathalans que morien en aquella Casa —escrivien per l’abril del 1584 els consellers al rei— serien estat enmatzinats per que són molts y morts subtadas”. Les raons dels monjos catalans eren prou clares: “y pus los naturals de esta Corona no van a Castella —deien en un memorial del novembre del 1584— á alterar-los sos monastirs, no serà molt quens dexen estar en pau en aquesta Casa, que està en nostra pàtria y se sustenta ab las charitats y rendes de ella”. Com en el cas de la “torre de Babilónia”, continuava el memorial, “en dividint les llengues dels edificadors cessa aquí matex aquella fàbrica y superbo edifici”. El memorial demanava “una congregació per si, distincta y apartada de la de Castella”, com s’havia establert amb la reforma dels benets de Portugal.

Tot plegat obligà Roma, sota pressió de Felip II, a portar a terme una accidentada visita apostòlica (1583-86) en la qual moriren sobtadament i en circumstàncies poc clares els visitadors Benet de Tocco (1585) i Gaspar Juan de la Figuera (1586). Les peticions d’independència dels monjos catalans van topar amb el poder reial, i la visita acabà amb una sèrie de decrets que conservaven la supremacia castellana al monestir, si bé permetien l’alternança d’abats castellans amb abats de la corona calalanoaragonesa. El 1612 hi hagueren nous aldarulls i alguns monjos catalans anaren a Roma a demanar la separació de Valladolid.

Al febrer del 1641, en plena revolta catalana, Pau Claris, president de la Generalitat, preveient que els revoltats podien atacar el monestir per ser l’abat i molts monjos “de la matexa nació dels enemics” i per justificada por que aquells lliuressin el monestir a l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez, ordenà a l’abat de Sant Pere de Galligants que es fes càrrec de l’expulsió dels monjos castellans de Montserrat, tot excloent-ne els ermitans i els monjos aragonesos, valencians i portuguesos. La vuitantena de monjos expulsats, amb l’abat Juan Manuel de Espinosa inclòs, foren acompanyats —com en temps de Vidrieret— amb mules i diners fins a la ratlla d’Aragó. El monestir quedava amb una comunitat d’un centenar de membres entre monjos, llecs, donats ermitans, escolans i criats, a més de soldats per a la seva defensa.

El pas següent del monestir i les institucions fou obtenir de la Santa Seu l’aprovació de la decisió, és a dir, la separació de Valladolid i la constitució d’una congregació catalana independent. El pare Andreu Pont fou enviat a París i a Roma a tramitar les peticions. Urbà VIII, en un breu (14 de desembre de 1641) adreçat als diputats, es comprometé a estudiar la qüestió i aprovà l’elecció del nou abat, Francesc Batlle (1 de febrer de 1642).

Durant la guerra es féu palès, en més d’una ocasió, el dissentiment dels monjos amb les autoritats franceses, però la comunitat continuà addicta als consistoris catalans fins a l’extrem d’oferir voluntàriament el seu tresor per a la defensa de Barcelona (maig del 1652), però les mateixes autoritats que per necessitat confiscaren la plata de les esglésies de Barcelona no acceptaren l’oferta. Amb la caiguda de Barcelona, Montserrat tornà a dependre de Valladolid i don Joan d’Àustria reprengué la devoció dels Habsburg, encarregant al cavaller Jaume de Cortada i Sala, “agente de los negocios del Sereníssimo don Juan de Austria” i futur baró de Maldà, que fes despeses de l’ordre de 1 300 dobles d’or. Durant la segona meitat del segle XVII, s’intentà vincular la devoció a Montserrat i la fidelitat a la monarquia, com es desprèn del llibre de Gregorio d’Argaiz, La perla de Cataluña, historia de nuestra Señora de Montserrate (Madrid, 1677) que atribuïa més de mil cent persones a la comunitat, i es fundava a Madrid, el 1661, el convent de Nostra Senyora de Montserrat.