Instruccions per a la col·locació d’esclaus en un vaixell, s.d.
MMB
L’entrada dels catalans dins de l’imperi espanyol a Amèrica es produí molt tard, al segle XVIII. Ara bé, cap al final del set-cents diverses colònies de catalans s’havien consolidat notablement en alguns enclavaments americans, en particular a les àrees del Carib, el golf de Mèxic i el Riu de la Plata. En les primeres dècades del segle XIX aquesta presència de catalans s’intensificà, la qual cosa va comportar un augment de la seva importància econòmica. Dos factors ho justifiquen: la penetració important dels catalans en el tràfic d’esclaus a partir de la segona dècada del segle i, en segon lloc, la inevitable concentració del comerç colonial entre Espanya i Amèrica sobre l’eix Veracruz-l’Havana i els ports de la Península.
Aquest segon factor tenia a veure amb la imparable crisi de l’imperi espanyol i amb la desvinculació econòmica de moltes parts de l’antic espai imperial respecte de l’antiga metròpoli. En aquest context de desintegració accelerada de l’estructura imperial, el comerç català es concentrà a poc a poc sobre l’àrea del Carib, la qual reunia el doble al·licient d’estar encara sota control imperial i d’experimentar alhora una franca expansió econòmica. Aquesta expansió tenia relació, entre altres factors, amb l’extraordinària progressió de l’economia cubana des del final del segle XVIII, en particular de les exportacions de sucre i cafè. Com a comerciants, i com a traficants de negres, els catalans tenien molt bons motius per a centrar, de manera creixent, l’activitat sobre els mercats i les places cubanes. La pèrdua de control de l’imperi espanyol sobre les àrees continentals no va fer més que consolidar aquesta opció.
La transformació del comerç colonial fou el punt de partida de la implicació creixent dels comerciants catalans en l’economia cubana, la qual aviat va prendre unes característiques noves amb relació a la presència anterior de catalans dins l’imperi. D’un plantejament de colònies de definició quasi exclusivament mercantil, el comerç i l’emigració catalans a Cuba es convertiren ben al començament del segle XIX en tota una altra cosa. Entre els anys 1810 i 1850 aproximadament, la colònia catalana diversificà les seves activitats i aixecà una densa xarxa d’interessos que li proporcionà un important control sobre una part significativa de l’economia cubana. Les bases essencials de l’activitat econòmica dels catalans a Cuba durant la primera meitat del segle XIX eren més variades que en l’etapa imperial. Algunes ja han estat indicades anteriorment, com per exemple una renovada activitat comercial, molt recuperada a partir de la fi dels anys vint. En segon lloc, una important presència en el tràfic negrer entre Cuba i la costa occidental africana, tant en la fase legal com en la clandestina, a partir de l’entrada en vigor del tractat entre Ferran VII i la Gran Bretanya l’any 1820. En tercer lloc, una creixent emigració cap a les Antilles espanyoles, en particular cap a Cuba, una emigració de característiques noves.
L’Havana, Album pintoresco de la isla de Cuba, c.1851.
BC
Si al segle XVIII els grups de catalans que s’establiren als ports americans es van constituir en colònies mercantils, amb molt poques o quasi nul·les relacions amb les economies d’aquelles parts de l’imperi, aquest esquema de funcionament no fou certament el del segle XIX ni el que s’imposà a la Cuba colonial posterior al 1820. Per a explicar aquesta nova modalitat d’emigració cal seguir l’acurada descripció que n’ha fet Jordi Maluquer de Motes en treballs recents. El cas dels catalans a Cuba és presentat com un exemple de diàspora comercial de característiques molt específiques i, per descomptat, molt allunyades de les grans diàspores d’altres grups peninsulars cap a les Antilles. La primera característica que crida l’atenció és el contrast entre la debilitat numèrica de l’emigració cap a Cuba —i encara més en proporció al total de la població del Principat— i el pes específic que va adquirir dins de l’economia de la colònia. Com ha indicat l’historiador esmentat, el cas català és interessant “no tanto por su tamaño, como por su naturaleza y por la singularidad de sus características. Se trataba del grupo más uniformemente extendido en la isla y estaba presente en un mayor número de divisiones administrativas —jurisdicciones y partidos— que el contingente procedente del archipiélago canario, a pesar de las diferencias en sus dimensiones respectivas. Además de ser el más disperso en el territorio, era el más equilibrado y el de mayor presencia en la provincia de Oriente, donde más bajos resultaban los totales de residentes españoles —incluidos los canarios”.
La distribució dels catalans sobre el territori de la colònia, la presència a la Cuba rural, la superior presència femenina amb relació a altres grups regionals eren característiques d’una implantació que responia a la lògica d’una genuïna diàspora comercial. L’anàlisi de la presència de catalans a Cuba a partir de les matrícules oficials de comerciants, realitzada per Jordi Maluquer de Motes, demostra l’extensió de la xarxa de comerciants catalans per tota l’illa, amb una especial densitat a la regió de Santiago de Cuba, i posa de manifest també l’enorme pes dels catalans respecte dels altres grups de peninsulars. La procedència d’aquests comerciants instal·lats a Cuba en les dècades centrals del segle passat, a partir d’una mostra no completa però sens dubte indicativa, permet a Maluquer de Motes constatar una aclaparadora presència d’individus procedents de l’àrea del Garraf, de Sitges i Sant Pere de Ribes sobretot. Els que procedien d’altres poblacions venien bastant al darrere, amb una distribució força atomitzada.
Les característiques esmentades permeten una primera definició de la naturalesa real d’aquella emigració de catalans (i d’algunes catalanes) cap a Cuba. Es tractava d’una emigració atreta per les possibilitats que els oferia la inserció dins d’una economia en expansió. Era una emigració qualificada i especialitzada. En frase de Jordi Maluquer de Motes: “Si se analizan los saldos migratorios de algunas comarcas costeras, en vez de los de la región entera, se observa una gran asociación entre emigración, comercio y navegación. Para la zona receptora se trata, en resumen, de un aporte de hombres jóvenes en edad de trabajar, con un tipo de capacitación técnica muy determinado, ligado al comercio ultramarino y ala navegación atlántica y muy apto para impulsar el comercio y el transporte interior”.
El que no resulta tan senzill és passar d’aquesta caracterització a una visió més analítica del lloc que van ocupar els catalans dins de l’economia i la societat cubana fins a la segona meitat del segle XIX. Se sap que ocuparen un lloc destacat en el comerç exterior i interior, com també en les xarxes negreres, i que, com a conseqüència d’ambdues coses, alguns feren una espectacular carrera com a homes de negocis, la qual solia incloure finalment un lloc en la banca privada i en la gran propietat immobiliària. Alguns catalans van fer immenses fortunes amb l’arrendament de determinats serveis de l’Estat. No costa gaire, tampoc, imaginar les línies d’interessos que unien el gran comerciant importador de l’Havana amb el petit botiguer de l’interior, de qualsevol població o llogaret de la província oriental. Manquen encara, però, monografies més detallades que permetin saber amb més exactitud com es construí aquesta xarxa d’interessos i per què començà la davallada a la segona meitat del segle XIX.