Cerimònia de la inauguració del primer ferrocarril d’Espanya, X.Nogués, c.1928.
MNAC-MAMB / J.Cal.-J.S. © MNAC
El primer ferrocarril d’Espanya va ser el de Barcelona a Mataró, però això no vol pas dir que hagués estat el primer de la monarquia. Va ser a Cuba on aquest va ser instal·lat, l’any 1838, deu anys abans de la inauguració del de Mataró. Fetes aquestes precisions, cal destacar que entre el ferrocarril cubà i el català hi ha una connexió claríssima. Es tracta de la figura de l’indià Miquel Biada i Bunyol, de Mataró. Biada, que s’havia establert a Veneçuela al començament del segle XIX i havia lluitat contra Bolívar, passà a Cuba vers el 1820. A la Gran Antilla treballà com a navilier i comerciant, i feu una fortuna considerable. Per pròpia confessió, en un discurs pronunciat a la Llotja el 1841, se sap que el mataroní havia estat implicat en els esforços per implantar el primer ferrocarril cubà els anys trenta, al costat del capità general Rocafort i del poderós intendent d’Hisenda cubà Claudio Martínez de Pinillos, marquès de Villanueva. En els annals de la història del ferrocarril a Cuba, però, aquesta implicació del català no hi és gairebé mai esmentada.
Cuba va ser el setè país del món que implantà el ferrocarril i, amb Bèlgica, dels pocs on fou promogut directament, en la fase de planificació i informació, per la iniciativa estatal, no privada.
En un moment d’expansió impressionant de l’economia sucrera de l’illa, els grans interessos exportadors estaven cercant la manera de resoldre el problema del transport fins al port de l’Havana. Abandonada la idea d’un sistema de canals a l’anglesa, la impressió generalitzada era que l’únic sistema vàlid era el ferrocarril, el qual tot just feia una desena d’anys que s’havia començat a implantar a França i Anglaterra. Els grans interessos sucrers, però, van haver de vèncer les enormes reticències de les autoritats espanyoles.
La construcció es realitzà amb diners públics i una emissió de bons per a finançar un préstec a Anglaterra d’un milió i mig de pesos, la qual no donava als tenidors cap control sobre el ferrocarril. El primer tram s’inaugurà al novembre del 1837, i al cap d’un any es completà fins a Güines, en plena zona sucrera.
M.Biada, E.Montserrat, s.d.
GCI / R.M.
El fet és, però, que quan la Junta de Caminos de Hierro i el superintendent d’Hisenda van haver dreçat el ferrocarril l’Havana-Güines, decidiren posar-lo a la venda per tal que fos administrat per una societat privada. Com a conseqüència d’aquesta decisió es formaren dues societats, conegudes com A i B, que es volgueren fer càrrec del ferrocarril. La segona era dominada per criolls cubans, pels grans hisendats del sucre, mentre que a la primera predominaven els grans comerciants espanyols, que constituïen la camarilla dels capitans generals. Miquel Biada es movia dins d’aquest darrer grup. Amb tot, van ser els homes de la Societat B els qui assoliren el control de la línia l’any 1842, quatre anys després de la seva posada en funcionament, fet que es pot considerar una de les darreres victòries de la burgesia autòctona cubana en la pugna amb els grans interessos espanyols a l’illa.
Horaris del ferrocarril de Barcelona a Mataró, M.Saurí-J.Matas, Barcelona, 1849.
BC
Quan això passà, Miquel Biada ja no era a Cuba, s’havia repatriat a Barcelona, on es convertí en un aferrissat defensor de l’esclavatge a les colònies i, alhora, de la conveniència de portar el ferrocarril a Espanya. Obrí una casa de comerç a Barcelona i, a la vegada que participava en empreses mineres, invertí en la indústria cotonera i adquirí nombroses propietats immobiliàries a la seva ciutat natal. És evident que, fos quin fos el seu grau d’implicació en el ferrocarril cubà, era de les persones que a Barcelona coneixien de primera mà les complicades trames que lligaven la tecnologia, el negoci i les influències polítiques en l’establiment de les primeres línies ferroviàries.
El ferrocarril de Barcelona a Mataró no va ser el primer que es va concebre a Catalunya. Durant els anys trenta es feren diversos projectes per a comunicar Reus i Salou, algunes àrees mineres dels Pirineus i la costa catalana, però al capdavall tots resultaren fallits. El projecte de ferrocarril de Barcelona a Mataró promogut per Biada, en canvi, avançà ràpidament quan s’hi vinculà el financer català J.M. Roca, establert a Londres. Aquest personatge, molt més ben connectat que el mataroní, aconseguí els anys posteriors al 1843, moment en el qual el govern espanyol els feu la concessió, vincular-hi un grup d’importants personalitats barcelonines i l’enginyer anglès J. Locke. La societat Compañía del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró y viceversa no es constituí de manera definitiva fins el juny del 1845. Roca aconseguí mobilitzar els capitals i la tecnologia estrangera indispensable per a dur a bon terme la construcció dels 28,25 km de la línia, del febrer de l’any 1847 a l’octubre del 1848, moment en què fou inaugurada.