El darwinisme als Països Catalans

Al Principat, des dels inicis del liberalisme, encara que en cercles minoritaris, aparegueren sectors o individus vinculats als nous corrents en diferents camps del saber, sense que l’oposició dels sectors conservadors encapçalats per l’Església fos gaire virulenta, confrontació que va prendre un altre caire a l’hora de la propagació del darwinisme.

La diferència s’observà ja des d’un bon començament. Contràriament al que solia passar, les primeres notícies que es tenen sobre el darwinisme provenen dels sectors antievolucionistes, concretament del doctor Josep de Letamendi i de Manjarrés, que el 13 i el 15 d’abril de 1867, pronuncià dues conferències a l’Ateneu Barcelonès, sobre el Discurso y naturaleza del origen del hombre, publicades aquest mateix any, en les quals, partint de l’escolàstica de sant Tomàs d’Aquino, refutava les teories de Jean Baptiste Monet, cavaller de Lamarck, i de Darwin i el positivisme d’Auguste Comte.

No tardaren gaire, però, a aparèixer els corrents favorables a l’evolucionisme, els quals cal situar en l’òrbita de la segona generació positivista, com és ara Pere Felip Monlau i Roca, Ildefons Cerdà i Sunyer o Francesc Pi i Margall. Aquesta generació no sembla que tingués gaire relació amb els precursors, si no és pels vincles ideològics que s’establiren entre Pi i Margall i Valentí Almirall.

La Revolució del 1868, com en tantes altres qüestions, possibilità l’expansió de les noves idees sobre l’evolució. Amb relació a aquest punt, resulta eloqüent el cas del malaguanyat poeta Joaquim Maria Bartrina i d’Aixemús, considerat per Rovira i Virgili com l’ala esquerra del positivisme, el qual, tot i seguir la tradició romàntica, assimilà el naturalisme literari i el positivisme. Altrament, a partir del 1870 per mitjà de conferències i escrits va divulgar el darwinisme i més endavant va traduir i prologar The Descent of Man and Selection in Relation to Sex, publicada el 1876, la primera obra de Charles Robert Darwin que aparegué en castellà a l’Estat espanyol.

Com a contrapartida, el clima polític de la Restauració no afavorí la propagació de les noves idees. Els problemes que plantejava aquesta propagació s’havien de palesar en l’oposició que trobà Pere Estasen i Roca per a poder pronunciar, el 1877, una sèrie de conferències sobre positivisme. Iniciades a l’Ateneu Barcelonès, d’ençà de la segona conferència es començaren a produir tensions i, a partir de la sisena, s’hagueren de continuar a l’Acadèmia de Dret, presidida per Joan Sol. En total, Estasen pronuncià set conferències, un nombre molt inferior al previst en un primer moment.

Malgrat tot, al marge de l’afer Estasen, a més de l’ Origen de l’Home, a Barcelona es publicaren en castellà, en aquests anys, altres treballs del científic britànic. Mereix especial menció l’edició, després de molts entrebancs polítics i econòmics, de les memòries de Darwin sobre el seu viatge en el vaixell Beagle: Un viatge alrededor del món. 1831-1836, traduït per Leandre Pons i publicat, el 1879, en fascicles, de forma incompleta, per les Publicacions del Diari Català, la primera obra científica moderna publicada en català. Però, a partir del trencament del Centre Català i de l’hegemonia de la Lliga de Catalunya dins del catalanisme polític, els grups defensors de l’evolucionisme i el positivisme perderen influència progressivament.

Els catòlics radicals i els sectors que els donaven suport no es limitaven únicament a posar traves a l’evolucionisme, sinó que també en refutaven les tesis, aprofitant la conjuntura política favorable. Un bon exemple són els diversos articles apareguts a El sentido católico de las ciencias médicas o la sèrie de discursos antidarwinistes; en aquest sentit, s’ha de recordar la conferència pronunciada, pel febrer del 1879, a l’Associació Catalana d’Excursions, per Francesc de Paula Benessat, sota el títol genèric Consideracions sobre les transformacions i el transformisme.

Malgrat la tolerància envers l’evolucionisme per part d’alguns eclesiàstics com Jaume Almera i Comas i Norbert Font i Sagué i d’alguns universitaris com Joaquim Rubió i Ors, la societat en general i la Universitat de Barcelona en particular, dominada pels sectors conservadors, es manifestaren antievolucionistes. A tall d’exemple, cal esmentar la conferència d’obertura del curs 1880-81 pronunciada pel catedràtic de la Facultat de Farmàcia Fructuós Plans i Pujol, que criticà de forma violenta el darwinisme i qüestionà totalment les seves bases científiques.

La manifestació més clara del tarannà, no ja de les autoritats acadèmiques sinó en general de tota la universitat, és el cas del biòleg marí Odón de Buen y del Cos, nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona el 1900, i que es veié obligat a deixar la càtedra per trasllat forçós a Madrid el 1911 per les pressions eclesiàstiques, a causa sobretot del seu treball de divulgació del darwinisme. Hom arribà a dir, fins i tot, que el darwinisme no interessava a Catalunya ja que era una característica de la cultura castellana.

La trajectòria del País Valencià i especialment de la seva universitat constituí tota una altra història. Ja des de la Revolució de Setembre, en què el salmantí Eduardo Pérez Pujol fou nomenat rector, aquest centre esdevingué un dels principals focus del krausisme, tot i que, dels que formaren part d’aquest grup, només Eduard Soler i Pérez era valencià. Malgrat que s’adscriviren en l’òrbita krausista, la seva defensa de la llibertat de pensament explica que no s’hi lliuressin de manera incondicional i que, en alguns casos, com és ara el mateix Soler, es pugui parlar, amb reserves, però, d’un krausisme tenyit de positivisme.

És precisament en el marc d’una major llibertat de pensament, en relació amb altres universitats, que es desenvolupà l’evolucionisme a la universitat valenciana, tot i la sotragada del Decret Orovio del 1875. Quant al darwinisme pròpiament dit, l’introductor i el propulsor fou el lliurepensador Pelegrí Casanovas i Ciurana, que, a més d’estudiar Medicina a València i Madrid, amplià estudis a la Universitat de Jena amb Ernest Haeckel. Catedràtic d’Anatomia de València entre el 1875 i el 1919 i degà de la Facultat de Medicina a partir del 1896, marcà l’evolucionisme de deu generacions d’universitaris i propicià que la seva universitat esdevingués, probablement, el principal centre darwinià de l’Estat espanyol.

Al marge d’una sèrie de publicacions de divulgació de l’evolució i la biologia positivistes, caldria recordar el discurs de Casanovas a l’obertura del curs 1883-84 de la universitat valenciana, on exposà la direcció i el sentit que calia donar a l’educació, i en el marc del qual manifestava els seus criteris positivistes.

L’interès del darwinisme no quedava centrat a la universitat, ja que l’Ateneu de València organitzà, a l’abril i el maig del 1878, unes conferències sobre darwinisme, pronunciades, entre altres, per José Jimeno Ajius i que foren recollides pel periòdic liberal “El Mercantil Valenciano”, mentre que el conservador “Las Provincias” abonava els correligionaris del Pare Antoni Vicent i Tolz, propagandista del catolicisme social.

Al País Valencià —i el mateix podríem dir del Principat—, el moment culminant de la polèmica sobre l’evolucionisme biològic i social s’ha de situar entre el 1868 i el 1890; durant la darrera dècada del segle XIX la controvèrsia va quedar reclosa a determinats medis universitaris i intel·lectuals com, per exemple, la Universitat de València.

Després d’un breu parèntesi, amb l’entrada del segle XX es plantejaren novament les discussions sobre el darwinisme. A la capital valenciana es manifestaren canvis a partir del 1902, arran de la publicació de diverses obres de Darwin que tingueren un gran ressò social. S’arribà a tiratges que se situaven al voltant dels 25 000 exemplars, a càrrec de les editorials Sempere y Cia —fundada pel republicà Francesc Sempere i Macià amb l’ajut de Vicent Blasco Ibáñez—, Atlante i Prometeo.

L’esdeveniment de major transcendència, però, fou la commemoració, al febrer del 1909, del centenari del naixement de Darwin, a la Universitat de València. Al marge de la polèmica periodística que suscità aquesta celebració, promoguda pel periodista valencià J. Martínez Roca d’“El Pueblo”, cal esmentar l’activa participació dels estudiants i el suport de l’ajuntament de València, dominat aleshores pels republicans.

Diversos científics evolucionistes, entre els quals hi havia Odón de Buen, van declinar, per motius comprensibles, la invitació de participar en l’homenatge. Malgrat el desencís que això va significar, l’acceptació de Miguel de Unamuno y Jugo donà als actes una especial significació.

Tant en la sessió acadèmica, presidida per Casanovas, com en la descoberta d’una placa commemorativa a la memòria de Darwin, en el claustre de la Facultat de Medicina, hi intervingueren els professors Joan Bartual i Moret i Jesús Bartrina i Capella, deixebles de Casanovas, Eduard Boscà i Casanovas, Vicent Peset i Cervera, el mateix Casanovas i, evidentment, Unamuno. En aquests actes es posà de manifest el ferment intel·lectual i l’agitació que va dominar en el període 1868-90, dins i fora de la universitat. I quedà clar sobretot que, al marge de les passions que havien suscitat les doctrines darwinianes, el pensament del naturalista britànic s’anava consolidant en el si del món científic de l’Estat espanyol.

D’altra banda, en el marc del període crucial de l’expansió de l’evolucionisme, convé no oblidar la trajectòria intel·lectual del català Miquel Sales i Ferré, catedràtic a la Universitat de Sevilla i després a la de Madrid, que derivà del krausisme cap a l’evolucionisme i el positivisme. En la seva obra monumental Estudios de Sociología seguí, en línies generals, el corrent evolucionista, intentant agermanar la llibertat de l’individualisme amb la solidaritat del socialisme.

Altrament, el moviment obrer, especialment l’anarquista, va veure en l’evolucionisme una base doctrinal per acabar d’esborrar els transcendentalismes filosòfics i religiosos. Igual que Sales i Ferré, els obrers creien que positivisme i socialisme es complementaven.

En una paraula, la lluita per la introducció del darwinisme als Països Catalans va constituir, probablement, la màxima expressió del combat per l’acceptació social dels corrents de la ciència moderna, des del positivisme a la psicologia, passant per les Ciències Naturals, d’una manera especial la Biologia.