Il·lustració del llibre Recreaciones científicas o la física y la química sin aparatos de laboratorio, G. Tissandier, Madrid, 1887.
BC
La divulgació dels nous descobriments científics i tècnics en el segle XIX assolia sovint un sentit poètic i de joc. Era també l’indici d’uns nous principis tecnològics que començaven a transformar la vida privada, amb l’aparició d’una allau de nous objectes domèstics i joguines.
Els manuals d’exercicis de màgia, com també els tractats de recreacions científiques, tenien per objecte comú ensenyar a reproduir, amb un mínim d’objectes domèstics, els efectes més sorprenents que les ciències acabaven de descobrir. Els nous aparells per aconseguir llum elèctrica, o bé els primitius mecanismes fotogràfics, es descrivien com a recreació científica. Tanmateix, joguines d’antiga tradició, com l’estel o la baldufa, foren objecte d’anàlisis físiques i se’n geneneraren espectaculars versions, tals com baldufes sonores o estels polièdrics.
Aquest sentit recreatiu dels descobriments científics tenia tres aplicacions principals, més enllà de la divulgació mateixa: en primer lloc, l’escenari, seguint la tradició dels espectacles de màgia de Robert Houdin; en segon lloc, les exposicions, especialment les universals; i finalment, les publicacions, tant les dedicades a la construcció de joguines com els manuals de balls i jocs de societat, on era freqüent una secció de diversions físiques i químiques.
En moltes revistes il·lustrades d’informació general, d’àmbit català o peninsular, i també en les científiques i tècniques amb més voluntat de divulgació, hi havia seccions fixes on es traduïen regularment les experiències explicades en les revistes corresponents d’Europa i dels Estats Units. Les il·lustracions amb dibuixos i gravats eren un atractiu suplementari. Els autors més populars eren probablement l’americà Tom Tit i els germans francesos Tissandier. Existeix una curta però interessant bibliografia en castellà, editada a Madrid, Barcelona o París, que recull en forma de llibre aquells articles.
Probablement, l’edició d’aquest tipus de traduccions més completa i abundosament il·lustrada fou l’obra de Gaston Tissandier (1843-99) Recreaciones científicas. Els germans Albert i Gaston Tissandier eren uns agosarats inventors, observadors de fenòmens atmosfèrics, tripulants i creadors d’un sistema de control de direcció de globus aerostàtics. Com a divulgadors científics, varen fundar l’any 1873 “La Nature”, una de les revistes científiques de més prestigi i durada. La versió castellana del llibre de G. Tissandier la va realitzar C. Bailly-Bailliere, el 1882, tan sols dos anys després de la francesa. Les successives edicions ampliades, el 1883, 1887, 1888, 1895 i el 1911, expressen la popularitat que assolí el treball.
D’entre les revistes tècniques i científiques del tombant de segle editades a Barcelona, que tenien una secció dedicada a les experiències científiques domèstiques, cal citar “La Abeja. Revista científica y literaria extractada de autores alemanes” (1862-70) i “El Mundo Científico. Secretos de la industria. Novedades de la Ciencia”, apareguda el 1899. El to de qualsevol d’aquells articles manifestava un particular sentit de la diversió i de la divulgació. En les “Notas Curiosas” del 20 de juliol de 1899 d’“El Mundo Científico”, per exemple, es descrivia un “precioso juguete de clowns eléctricos”, consistent en uns ninotets de fusta lleugera dins una caixa de vidre que, en fregar-se amb una pell de gat o un drap de llana calent, “ejecutan los más caprichosos movimientos, a beneficio de la electricidad desarrollada por el frote”.
La tradició de les llanternes màgiques i els teatres d’ombres havia estat un dels espectacles més populars, ja des de molt abans del segle XIX. Les referències a aquests tipus d’espectacles, i als nous artilugis precursors del cinema, eren també freqüents en la majoria de tractats de recreacions científiques.
Una afecció particularment estesa a Catalunya fou la dels autòmats. Era una distracció d’influència francesa, lionesa per a ser més precisos, encara que els espectacles d’autòmats provinents d’altres països també eren freqüents. Segons la crònica del “Diario de Barcelona” del 10 d’agost de 1860, en el teatre dels Camps Elisis del passeig de Gràcia de Barcelona, per exemple, es presentava un espectacle de “enanos mecánicos, cuadros disolventes y cromatropes ingleses”. Probablement, l’estesa tradició dels pessebres amb mecanismes, que simulaven els més diversos efectes del paisatge, tenia a veure amb la dels autòmats. En el llibre Sabadell del meu record, el ceramista Marià Burgués (1851-1932) descriu el pessebre d’en Panxes, teixidor de Cal Sant Home, “mes de tres-centes figures en moviment… Hi havia una muntanya on hi cantava el puput, i als camps uns bous que llauraven; en arribar al cap del camp una pagesa alçava el porró i bevia…”. La col·lecció d’autòmats del Tibidabo inaugurada el 1910, amb ginys tant de construcció pròpia com d’importació, era una altra expressió d’aquell interès.
Premsa hidràulica, s.d.
GFEMA / AF/AHC-J.C.-R.F.
Ferran Alsina (1861-1907), un enginyer autodidacta que va fer fortuna com a inventor d’un teler per a la fabricació de vellut de cotó, que fundà la Cooperativa tèxtil de Roda de Ter i que va ser un col·laborador destacat de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló, va dedicar els seus últims anys a la divulgació científica. Molt a prop del Parc d’Atraccions del Tibidabo, i al costat de l’observatori Fabra, construí un Museu de Física Popular, conegut amb el nom de Mentora Alsina, veritable precursor dels museus de la ciència. En les sales d’aquest recinte, i amb l’ajut de 150 aparells de física, electricitat, telegrafia, òptica…, s’explicaven, de manera pràctica i atractiva, els coneixements de l’època.
Quant a les revistes redactades en català, una de les de més difusió, “L’Esquella de la Torratxa”, tenia des dels seus orígens (1872) una secció de xarades, anagrames, sinonímies… Aquesta secció es va transformar progressivament en una secció de “Distraccions Casolanas” (1893), on hi havia traduccions d’experiències de Tom Tit i dels Tissandier. El 9 d’agost de 1912, Josep Burgas i Burgas (1876-1950), comediògraf, poeta i periodista, des de la renovada secció “Del calaix d’un savi” i amb el pseudònim de Fra Noi, feu una “Crida a les persones d’ingeni” per tal de recollir aportacions originals de passatemps enginyosos, curiositats mundials i entreteniments científics. Aquesta crida tingué un ampli ressò i, posteriorment, l’editor Antoni López i Benturas les recollí en un interessant llibret. Les matèries tractades eren d’una diversitat extrema, amb predomini dels remeis casolans concrets i un bon nombre de receptes de cuina. Tanmateix, el conjunt d’experiències de física i química tenia una originalitat indubtable.
Probablement, però, l’obra més voluminosa i consistent produïda a Catalunya fou la del pedagog Josep Estalella (1879-1938). La seva inquietud didàctica el conduí des del 1903 a la col·laboració amb diverses revistes científiques, amb articles que combinaven el rigor amb l’amenitat i l’humor, i on explicava experiències realitzades al Gabinet de Física de la Facultat de Ciències de Barcelona. Els temes tractats eren extremament diversos, des de la confecció d’òrgans sonors per mitjà d’ampolles penjades entre dues cadires, l’explicació del centre de gravetat per mitjà d’objectes en equilibri, fins a sistemes per a produir conjunts polièdrics de bombolles de sabó. Anys abans de la seva vinculació a la gènesi de l’Institut-Escola, concretament el 1918, publicava Ciència Recreativa, el recull i l’ampliació d’aquells articles dispersos.