Pastor, A. de Laborde, 1807-18.
BC
La fundació de la Societat Econòmica de Puigcerdà el 1778, una de les primeres en el món de parla hispànica, va representar un intent de promoure “l’agricultura, la indústria i les arts” a l’àrea espanyola de la Cerdanya. Concebuda per un grup de notables de la capital, el projecte fou motivat en gran part pel sentiment que s’estava produint un declivi de la prosperitat de la Cerdanya espanyola des de la divisió de la vall entre Espanya i França el 1659, i per la idea que la Cerdanya francesa s’havia desenvolupat millor, sobretot pel que feia a l’agricultura i la ramaderia. Tanmateix, hi ha poques evidències que donin suport a aquesta percepció de l’elit de Puigcerdà del subdesenvolupament agrícola de la Cerdanya espanyola, ja que tots els signes semblen apuntar a un estancament relatiu, si no immobilitat, de l’agricultura i la ramaderia a totes dues bandes de la frontera des del final del segle XVIII fins a mitjan segle XIX. A tots dos costats de la frontera, cada jornal de terra moderadament bona va continuar produint entorn de tres i mitja o quatre càrregues de sègol, sense tenir en compte les deduccions per a replantar (mitja càrrega), les taxes i els delmes. Al començament del segle XIX, mentre els comentaristes es feien ressò dels coneixements sobre els “nous mètodes agrícoles” que s’utilitzaven a les regions properes de Catalunya i França, a totes dues bandes de la frontera només hi havia exemples isolats de millores en la irrigació, la creació de prats artificials o la introducció de conreus nous com el de la patata. Tant els locals com els forans coincidien que, parlant en termes generals, “els antics mètodes agrícoles s’havien mantingut els mateixos; no es pot trobar cap signe de millora”.
De fet, això no pot sorprendre pas gaire, si es considera el desbaratament i l’experiència de dislocació que patiren les dues bandes de la vall durant els episodis revolucionaris que tingueren lloc a França i Espanya. Entre l’expansió de la França revolucionària (1793-94) i la de Napoleó (1810-12) a la zona fronterera amb Catalunya, i les guerres civils entre els reialistes (més tard carlins) i els liberals a la banda espanyola (1820-24; 1827; 1833-40), no ha d’estranyar el fet que la productivitat agrícola no creixés. Atès que la Cerdanya exercia un doble paper, com a nucli de provisió dels exèrcits d’ocupació —gràcies a la seva relativa fertilitat enmig del medi més hostil dels Pirineus mediterranis— i com a terra de pas a través dels Pirineus, la vall va continuar essent punt d’enfrontaments militars i d’ocupacions durant les respectives crisis de l’antic règim a França i Espanya. Aquestes crisis difícilment podien transformar els mètodes agrícoles i les tècniques a cap de les dues bandes de la muntanya, però, tanmateix, fou durant aquestes crisis que va prendre forma la noció d’una línia fronterera politiconacional, on els moviments de persones i béns des d’Espanya cap a França s’observaren de manera més estreta, i al voltant de la qual s’articulà la distinció de territoris i identitats nacionals.
Aleshores, si els mètodes de la producció agrícola es mantingueren durant molt de temps estables tot i la presència de la frontera, ¿a què es referia exactament, doncs, l’elit de Puigcerdà quan denunciava que la Cerdanya francesa havia tingut un desenvolupament més profitós a costa del cantó espanyol de la vall? En les seves extenses memòries i peticions, es feia referència a les vies mitjançant les quals la Cerdanya francesa aconseguia de beneficiar-se (molt més que el costat espanyol) del voluminós comerç de contraban de productes alimentaris i manufacturats a través de la frontera. Hi remarcaven els nous i rics assentaments d’Ix, i també la riquesa creixent d’altres poblacions frontereres de la banda francesa que sovint es beneficiaven d’aquesta mena de comerç il·legal. Però, en gran part, es referien menys a un estat real de la qüestió que a una diferència potencial d’economia política, conseqüència directa de la divisió de la vall: un canvi en el marc legal del sistema de producció agrícola-ramader a la banda francesa. El 1769, inspirada per teories fisiocràtiques sobre la riquesa agrícola, la monarquia francesa difongué un edicte que abolia la tradició agrària col·lectivista del drets d’ús dels prats i les terres de conreu al Rosselló, i permetia als propietaris agrícoles de tancar els seus prats; d’aquesta manera guanyaven el control sobre una segona collita. Els propietaris i notables de Puigcerdà, molts dels quals tenien propietats a la Cerdanya francesa, van veure en l’edicte el potencial per a un increment de la productivitat agrícola i dels seus beneficis procedents de la terra.
En realitat, encara que l’edicte fou aplicat a la banda francesa i incorporat a les ordenances municipals, la producció agrícola no va augmentar de manera remarcable durant la primera meitat del segle XIX, i la composició del conjunt del bestiar no experimentà canvis significatius abans del final de segle, especialment pel fet que el creixement dels ramats entre els propietaris de prats quedava compensat per les pèrdues que tenien lloc entre els pagesos pobres. No fou fins el 1820 que aparegué, per primera vegada, una petita evidència indirecta de millores agrícoles. L’evidència foren els enfrontaments creixents sobre rierols i canals, desviats o construïts per irrigar prats artificials i millorar la producció dels camps. Encara que no es pot mesurar en termes de producció agrícola —en un període anterior a la posada en marxa de les mesures estadístiques per part dels estats—, l’indici és tanmateix suggestiu. Tot i així, no hi ha res que indiqui que aquestes millores, com ara l’augment de la irrigació o qualsevol dels nous mètodes agrícoles, es produïssin abans a una banda de la frontera política que a l’altra. De fet, si es tenen en compte els lligams entre famílies i propietaris de les dues Cerdanyes, i malgrat les vies per mitjà de les quals la frontera política va transformar el territori i la identitat a les terres frontereres, seria sorprenent trobar aquestes diferències introduïdes a l’agricultura abans de les revolucions en el transport i la creació dels mercats nacionals a la darreria del segle dinou.