Les tribulacions del marquès de Ciutadilla amb els seus vassalls

Després d’una vida dedicada a l’estudi del segle XVIII català, l’historiador francès Pierre Vilar confessava la seva fascinació “per aquell número del ‘Diario de Barcelona’, datat el 31 de gener de 1793, on un jurista ‘expert en la branca de la capbrevación’ s’ofereix als ‘Senyors alodials, delmers, etc...’ per recensar i ‘renovar’ els títols de reconeixement dels seus ‘drets feudals’. Les paraules són aquestes, deu dies després de l’execució, a París, del rei Lluís XVI!” No era un testimoni aïllat. L’advocat Jaume Tos i Urgellès ja havia publicat el 1784 un Tratado de la capbrevación según el derecho y el estilo del Principado, per a ajudar a passar revista als vells drets senyorials (això volia dir el verb “capbrevar”), i a exigir el cobrament de tot allò que la “mala memòria” dels pobles hagués fet oblidar.

La reacció feudal iniciada cap al 1780 era la resposta dels senyors a la prèvia erosió de drets i càrregues aconseguida pels pagesos. Però aquestes rebaixes, obtingudes per oblit silenciós, amb cars plets o per pactes amb els senyors, havien esdevingut una condició imprescindible per a posar en conreu terres cada cop més pobres. Per als pagesos rics, com els amos de masies de la Catalunya Vella, l’esmussament de les càrregues feudals engreixava la seva acumulació. Però per a tota una munió de rabassaires, o de petits emfiteutes i aloers de l’oest de la Catalunya Nova, la moderació de les càrregues feudals i fiscals era una qüestió de supervivència.

Ciutadilla és un petit poble de l’Urgell, fronterer amb la Segarra i la Conca de Barberà. Els 585 h que tenia el 1787 estaven sota la senyoria de don Antoni de Meca-Caçador-Cardona, quart marquès de Ciutadilla. Setanta anys enrere, després de la guerra de Successió, només tenia 259 ànimes. Per a la supervivència dels 326 nouvinguts (és a dir, per a quasi totes les famílies) era essencial que les oliveres arbequines plantades al llarg del segle no haguessin de pagar delme. Mentre l’import dels delmes i censos de gra pujava —perquè els nouvinguts posaven en cultiu més terres—, al marquès no li va importar que l’augment fos inferior al creixement del nombre d’habitants.

Però cap al 1780, el creixement s’estava aturant. Les crisis de mortalitat i la retracció de la natalitat feien minvar el subministrament d’homes i dones, mentre que els rendiments cada cop més baixos de les terres massa dolentes posades en conreu resultaven desencoratjadors. Mort el marquès, el seu fill Antoni va iniciar consultes sobre l’estat de les seves rendes. En unes anotacions dels anys 1785-90 es llegeixen coses com aquesta: “deu consultarse si serà dels Arrendataris lo Delme del oli, en lo cas que novament se conseguís”. O aquesta altra: “deu mirar si los de Ciutadilla estan obligats a fer algunas Joves” (la jova era un servei de treball gratuït). O encara una altra sobre la qüestió “de ahont provenen las quistias que reb lo señor” (la quístia, o quèstia, era un tribut en diners o fruits), a la qual respongueren els administradors: “lo Dret de Quistia es Deute Real y tenim lo medi de la execució”.

Això darrer venia del plet posat pel poble contra la quístia feudal, i del refús de pagar-la mentre no es resolgués. El 1781 els procuradors del marquès la reclamaven davant l’audiència: “es tan sabido en dicha villa que hasta hace pocos años atras han repartido los Regidores entre sus vecinos lo que les corresponde pagar de dicha questia, y lo han ellos percibido, sin entregarlo à mi Ilustre Señor ni a sus arrendatarios. Y como por repetidas instancias extrajudiciales (...) no lo hayan jamas hecho effectivo, differiendo con escusas y motivos irrelevantes la satisfacción de lo que justamente no pueden denegarse (...), pido y suplico que los Regidores (...) sean citados y condenados (...)”, etc.

En una carta del 1789 el comerciant Josep Jorba d’Esparraguera, arrendatari dels drets de la baronia, advertia al nou marquès que “si V.S. no posa la mà en ferse valer las prerrogativas que li competeixen veurà que dins breu temps li negarán (...), com aixis ho cascarejan ja diferents dels principals subjectes de Ciutadilla, aixis com li negan, y no volen pagar las quistias. Espere que V.S. treurà la mà per picarlos tant gran orgull, y que donará los passos convenients en prompte, a fi que se li conservian sos drets y prerrogativas...”.

Al principi del vuit-cents les cartes del masover del castell de Ciutadilla informaven que la resistència antisenyorial ja començava a posar en qüestió altres càrregues feudals encara més substancioses. El 1806, el masover Antoni Mas deia que els veïns “no volen pagar los delmes”: “veix no volen pagar y se diu que lo any vinent no pagaran de cap especie de llegums menos dels expresats, si V.S. nols escarmente”.

Una altra carta del 1807 explicava al marquès un important motiu d’aquella insubmissió: les “vexsacions” dels recaptadors d’impostos que, a més dels augments del cadastre, exigien “lo ters de tots los demes fruits que no se paga delme à V.S., pues ni la palla ni lleña no sen exceptua”. La carta següent no podia ser més explícita de l’estat d’ànim que s’anava estenent: “No se admire V. m. que las cosas vagian endarreridas... Sobre lo Delme de pallas y demés, havem tingut que posarnos un Dret sobre las Olivas, y nos demanan tres anys endarrerits. Estos pagos nos tenen per terra.”

Poc després, la guerra del Francès portà el conflicte entre el senyor i els veïns de Ciutadilla fins a la ruptura completa de l’ordre feudal. Pel gener del 1809 el masover notificava que els arrendataris del cobrament dels drets senyorials havien trencat el contracte, acollint-se a l’estat de guerra, i que ell mateix havia reunit el gra dels delmes i censos al castell... excepte dues-centes quarteres de què “se apoderà lo poble per medi de un tumulto”: “(...) en aixo me vas veurer precisat de reculliro tot en nom de V.S. y conduhiro â son Castell ahon permaneix actualment à excepcio de 200 quarteras de blat que se apodera lo poble per medi de un tumulto. (...) Ja penso sobre V.S. que la junta Suprema de es Principat determina y publica confiscar los bens à totas las Personas que no habian eixit de Barcelona”.

El poble legitimava l’avalot amb l’ordre de la junta antifrancesa que confiscava els béns dels col·laboracionistes. Motivat pels informes del masover contra el principal hisendat del poble, Antoni Valls i Riera, que era assenyalat com a capdavanter de la rebel·lia, el marquès li va adreçar les seves invectives. Antoni Valls respongué al final d’octubre del 1809 assegurant-li que els “homes principals” es trobaven impotents davant la rebel·lió popular, que intentaven moderar: “Iltre. Sor.: ab gran sentiment he rebut la de V.S. figurantse de que no vull pasar sino ab frivolas y aparentas rahons...; jo so un, y no mes dels molts que deuhen determinar lo seu assumpto, pues si de mi sol agues dependit lo seu gra, ben lluny estaría jo ara de tenir est trastorn, perque no nessecitaba per la part que em tocaba de fer tal cosa; sino que ja deu saber V.S. que son Pobles que al qui á de abitar i a de consentir ab cosas, encara que li sian pesadas y gravosas, per no tenirne de majors, y majorment lo any passat, y pot estar cert que á no ser jo, y alguns altres, que vàrem contenir lo Poble, li aurian fet un estrago acerca als grans del Castell y molí, ab lo pretesch de que V.S. se estaba entre francesos”.

Però també li suggeria la conveniència d’ajornar el cobrament dels drets feudals de l’any següent: “(...) e ygualment pot estar cert que jo so un sol, y no tinch mes autoritat que un, y que si de mi sol agues dependit, no faltaria haverse cumplert, ja pot considerar que son Pobles que en materia de pagar son indeterminables. V.S. pot fer lo que li apareguia, pero lo Poble rebria un singular favor si pugues dilatar est pago á un altre any, que tal vegada no estarem tan pressisats á fer tan grans y precisos pagos per la present guerra”.

Que “son Pobles que en materia de pagar son indeterminables” prou devia saber-ho, perquè el llinatge dels Valls havia pres part en l’arrendament dels drets senyorials de Ciutadilla. Mentrestant, el marquès enviava al seu masover patètiques instruccions, que mostraven la impotència en què es trobava dins els murs de Barcelona: “He considerat la resposta dech ferte relativa als grans tens al castell y te dich que sens perdrer temps y ab quietut y disimulo ven tots los grans y demes tingas meu que las circunstancias y apuros nos trobem demanan promte remey (...) y posa los diners en mans de Don Joseph Vega ó sa Germana la Marquesa de Gironella á Cervera. Si se tornan à presentar los arrendadors vells nols donias un gra ni res que no esatich obligat (...) Digam qui ha sembrat las terras si son los arrendadors nous ho qui y si aquestos cuidan los molins y de Relat, te encomano que luego venguias per aliviarnos en nostres treballs (...)”.

A la resposta, Anton Mas li deia obertament que els veïns de Ciutadilla proclamaven que “ara no tenian Señor”: “misseñor, rebuda la que V.M. ha entregat al donador estich enterat de tot lo que me mana pero jo estich aturdit y molt sentit de los treballs que V.M. pasa pero nosaltres passem molts en esta, en quant los Regidors o lo ajuntament lo Poble se amotiná, volgue desempeñá las botigas é interarse de tot lo de V.M., y que ara no tenian Señor, y aixis per socorrer totas las urgencias entregaro tot lo que demanaban per la po y poder salvar lo poch que ba salbar”.

El marquès va empassar-se tot l’orgull per implorar l’ajut del seu vassall: “Anton. A la 11 del corrent que he rebuda per el propi que passa a Ciutadilla vos dich que es superfluo é inutil contestarvos pues de tot lo que vos demanaba ab la mia en res me contesteu. Los treballs que vosaltres sufriu no los puch aliviar y los que passa aquesta desgraciada familia esta à vostre ma y podeu minorarlos ja que teniu generos meus y podeu vendrerlos com vos deia en la mia anterior. Si tinch que concorrer en los pagos es just benefici los fruyts que (no) aprofita tenirlos als magatzems, aliments per las ratas (...)”.

Enfrontat a un poble que creia “no tenir senyor”, i li prenia per assalt els magatzems del castell, el marquès implorava les rendes de la seva heretat emprant els arguments que ben aviat foren els de la “propietat” dels nous temps. El petit exemple de les tribulacions del marquès de Ciutadilla —que només fou un de tants, enmig de la fallida de l’antic règim— dóna el to i la mesura del procés que va conduir el nostre país a les portes de la revolució liberal.