Pàgina d’un exemplar dels Usatges de Barcelona, segles XIII-XIV.
ACA-ECSA / G.S.
“12. El batlle mort, ferit, apallissat o pres, si és noble i menja pa de forment tots els dies i cavalca, que sigui indemnitzat com un cavaller. El batlle que no és noble que rebi la meitat d’aquesta esmena.
13. El pagès o tot altre home que no té altra dignitat que la de ser cristià, que li sigui pagada una esmena de sis unces d’or. Si ha estat ferit, dues unces. Que la mutilació i els cops rebuts li siguin indemnitzats amb diners d’argent, segons estableix la llei.
14. Si algú fereix a qualsevol a la cara, amb una galtada, que pagui cinc sous. Si és per un cop de puny o un cop de peu o amb una pedra o amb una fusta, deu sous. Si perd sang, vint sous. Si algú estira a algú altre pels cabells amb una mà, que pagui cinc sous. Si ho fa amb totes dues mans, deu sous. Si el fa caure per terra, quinze sous. Si li estira la barba, vint sous. Per descavalcament, quaranta sous.
21. Que les malifetes comeses contra els sarraïns captius siguin indemnitzades com les dels esclaus, a llurs senyors. Que la seva mort sigui indemnitzada segons llur valor.
30. Quan algú contradiu al seu senyor la potestat del seu castell quan donar-la li deu i s’obstina en el seu refús, si el senyor arriba a apoderar-se del castell, pot retenir-lo junt amb els seus feus fins a ser indemnitzat per les despeses que haurà fetes en prendre el castell i en guardar-lo. El senyor té dret a guardar-lo fins que no hagi rebut jurament, amb les mans i per escrit, que la potestat sobre el castell no li serà contestada mai més.
60. Que totes les naus que entren o surten de Barcelona estiguin sota la pau i la treva de Déu (i sota la protecció del príncep de Barcelona) durant tot el dia i tota la nit, des del cap de Creus fins al port de Salou. I si algú els fa algun mal, que (per manament del príncep) els sigui pagada una doble esmena i, per haver deshonrat el príncep, sigui aquest compensat el doble, amb jurament.
61. Que tots els homes nobles i innobles, encara que tinguin enemics mortals, es trobin segurs durant tot el dia i tota la nit, i que gaudeixin d’una pau veritable i d’una treva sincera des de Montcada fins a Castelldefels, des del coll de Finestres fins al coll de Sagavarra i des del coll de Serola i de Vallvidrera fins a dotze llegües mar endins. Qui transgredeixi aquest manament, en qualsevol aspecte, haurà de pagar una doble esmena, pel mal i el deshonor comès, i també cent unces d’or al príncep pel trencament del ban.
68. Si el príncep és assetjat o si ell té els seus enemics assetjats o bé s’assabenta que algun rei o príncep vindrà a batallar contra ell i si el príncep demanés (mitjançant cartes, missatgers o senyals de fum) als del seu territori que el vinguessin a socórrer, que vinguin a ajudar-lo tots els cavallers i els peons en edat de guerrejar.
80. Que tot judici donat a la cort sigui acceptat i respectat a tot arreu. I que ningú gosi refusar-lo. Per a qui ho faci, que la seva persona, amb tots els seus béns, quedi a disposició del príncep per fer la seva voluntat. Car qui rebutja el judici de la cort la desdiu i damna el príncep. Que sigui castigat i condemnat per sempre més amb tota la seva descendència, ja que és evident que no té sentit i, a més a més, és una bogeria voler rebutjar i contradir el seny i la saviesa d’una cort en la qual es troben prínceps, bisbes, abats, comtes, vescomtes, comdors, varvassors, filòsofs, savis i jutges”.
Els Usatges de Barcelona són un codi legislatiu anònim destinat a regular la vida jurídica catalana dels segles XI al XV. El primer testimoni segur de la seva existència es troba en el procés verbal de l’assemblea de Fondarella de l’any 1173. En aquella mateixa època les Gesta comitum Barcinonensium (1162-84) assenyalaven que els Usatges havien estat promulgats en un primer moment l’any 1064, a la cort de Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca.
Els historiadors del dret distingeixen tres grans fases en la compilació d’aquest recull. El nucli primitiu, conegut amb el terme d‘Usalia, i compost de vint articles, fou redactat per Ponç Bonfill Marc (m. el 1045) i pels juristes del cercle de Ramon Berenguer I. Aquestes lleis donaren un marc a la nova societat sortida de les revoltes aristocràtiques del final del segle X i de la primera meitat del XI, i substituïren el Liber iudiciorum (654), el corpus legislatiu de la reialesa visigoda, que els esdeveniments recents havien deixat, en part, antiquat. La segona fase s’inicià al final del segle XII, moment en què el text dels Usatges fou fixat, a la cort de Barcelona, en 129 articles. Part de les noves lleis provenien dels vells codis visigots i de les recopilacions que, com les Exceptiones Petri delfineses, s’inspiraven en el renaixent dret romà, en els preceptes promulgats per Alfons I, i en les assemblees de pau i treva. Finalment, els afegiments posteriors se succeïren fins a un total de 174 articles, al moment de la proclamació definitiva dels usatges a les corts de Barcelona de 1412-13.
Quatre dels articles anteriorment exposats (els números 13, 14, 30 i 61) pertanyen al nucli primitiu, mentre que els altres cinc (12, 21, 60, 68 i 80) són de la segona fase, vers el 1170. Aquests extrets demostren que el sistema judicial estava fonamentat en el principi de la compensació monetària, clara mostra de l’herència d’època visigoda. La condició de les persones determinava la compensació econòmica; la indemnització que es pagava a un noble era el doble de la pagada a una persona que no ho era. L’esclau i el captiu sarraí no tenien una personalitat jurídica, és a dir, que els seus senyors eren els que cobraven, en lloc d’ells, la compensació pels danys causats. L’article 30, que fa referència al principi relatiu a la rendició o retorn de la potestat sobre una fortalesa confiada per un senyor a un guerrer, traduïa l’aleshores nova problemàtica dels vincles feudovassallàtics.
Un dels objectius d’aquestes lleis fou el reforçament de l’autoritat del comte de Barcelona, garant de l’ordre. Al mateix temps, les lleis protegien de tota agressió els batlles, representants locals del poder dels comtes. Aquestes també garantien, en nom del príncep, una seguretat particular als mercaders i a les seves naus, insistien en el respecte a la pau i la treva, concedien al comte el dret de procedir al reclutament general de tropes i acordaven un valor suprem a les sentències del tribunal. Els Usatges de Barcelona foren un codi de regalia al servei dels comtes-reis, esdevinguts els únics fiadors de l’ordre, la pau i la justícia pública. Àmpliament inspirats en el renaixent dret romà, que desenvolupà les nocions de principat i de majestat, els usatges subratllaven el poder del monarca sobre tots els súbdits de la seva corona.