El mestre racional i els seus subalterns, Lleis Palatines, 1337.
BRAI
L’expansió territorial de l’oligarquia urbana barcelonina es pot començar a datar amb precisió des del segle XII. Aquesta expansió es va anar accentuant, progressivament, a les centúries posteriors. La majoria dels ciutadans que aconseguien d’adquirir els castells i les fortaleses de les proximitats de la ciutat eren membres del funcionariat més alt; alguns d’ells, sobretot al segle XIV, eren elements actius en la política exterior del regne i d’altres, especialment al segle XV, foren destacats militars a les ordres del rei, els quals obtingueren concessions com a pagament pels serveis prestats al sobirà. Tots ells posseïen importants sumes de capitals en moments conflictius, diners que van concedir al monarca a canvi de prerrogatives. Aquesta situació contrastava amb la dels grans llinatges de l’aristocràcia, que detenien grans fortunes territorials però que no disposaven de liquiditat monetària. En el context de les transformacions socials degudes a l’enriquiment de la burgesia, cal destacar l’interès per la terra com a font de rendes, i també com a mitjà de millorament en l’escala social.
Un d’aquests casos fou el que protagonitzà Pere Desbosc que, des de l’any 1325, era funcionari reial. Aleshores, Bonanat de Corcó, ciutadà de Mallorca, el nomenà procurador per rebre de l’infant Alfons tot el que el rei devia a Guillem Tresserra d’Eivissa i a Nicolau Sesteró, germà seu, ambdós negociants. Alguns anys més tard, fou perceptor de les talles de Sant Celoni, i, el 1337, exercia el càrrec de sotstresorer reial i Pere el Cerimoniós li concedí una reducció del cens que havia de prestar pel feu concedit a la vila de Mogorro, a Sardenya. Com a funcionari de l’administració fou escrivà de ració de la reina Maria de Navarra entre el 1338 i el 1340, i d’Elionor de Sicília del 1339 al 1341. Més endavant, entre els anys 1343 i 1368, va ser escrivà racional del rei i responsable dels registres d’albarans, tant dels extraordinaris com dels albarans finals dels anys 1344, 1361 i 1362; del 1345 al 1348 s’encarregà dels registres d’albarans per quitacions ordinàries dels homes de cavall, i de les quitacions cobrades per la cancelleria; fins al 1360 fou responsable dels albarans sobre les provisions, l’allotjament i el calçat dels qui portaven bèsties llogades i dels homes de peu; també, fins al 1362, dels albarans del vestit i del Llibre dels oficis i del dret de la cena. El 1356 tenia al seu càrrec els llibres de Notaments dels oficials, a més de tots els registres d’acorriments. L’any 1362 era membre del Consell de Cent.
Pere Desbosc no va restar aliè a totes les complicacions de la política exterior durant els regnats d’Alfons el Benigne i de Pere el Cerimoniós, tot i que les seves implicacions en les campanyes militars s’iniciaren amb la conquesta de Sardenya, la culminació de l’expansionisme a la Mediterrània. Revisant els registres d’albarans sota la seva responsabilitat, es comprova que el 1343 i el 1347 col·laborà en les expedicions contra Mallorca; el 1344, al Rosselló contra el rei mallorquí; el 1355, a Sardenya; el 1356 i el 1357, a València, i els anys 1358-61 en la guerra contra Castella i Navarra.
El principal objectiu de la inversió dels beneficis d’aquest escrivà racional va ser la terra, com ara la jurisdicció de Sant Vicenç de Burriac i de Vilassar, al Maresme, que l’any 1352 va comprar al comptat. Desbosc tenia la voluntat ferma d’assolir l’estament social superior, el dels senyors, per tot el que comportava de prestigi personal. L’organització de la senyoria de Sant Vicenç de Burriac i de Vilassar es va dirigir cap a la recerca del benefici, mitjançant un control i una regulació econòmica rigorosos. Atesa la seva ambició per pujar el graó social, el seu comportament envers els homes i les dones i les mesures repressives que emprà per a demostrar el seu domini damunt el terme enduriren les relacions, ja que abans mai no havien estat tan feudalitzades.
L’exemple de Pere Desbosc mostra, doncs, que el patriciat cercava fortaleses no gaire allunyades del nucli urbà, a les comarques de la rodalia, a fi de poder compaginar la vida a ciutat i al camp, però fora de la zona de la perifèria urbana anomenada “hort i vinyet”. A les seves senyories aquests patricis actuaven com a potents feudals, i adoptaven les maneres i els gestos de la noblesa; el castell era l’expressió física del seu poder. Les complexes relacions entre el camp i la ciutat desenvolupades a la baixa edat mitjana van implicar tota una sèrie de factors. No es tractava solament d’una expansió econòmica o política; hi havia, a més, l’ambició dels grups socials dominants, la possibilitat de guanyar diners amb l’especulació del sòl i dels edificis, i l’acaparament de privilegis i de poder sobre els homes i sobre la terra. També hi havia les tensions entre la noblesa i la monarquia, l’ascens dels grups emergents urbans, la devaluació del sòl a causa de les crisis del tres-cents i la política de vendes continuades del patrimoni regi per a poder afrontar les despeses de les guerres de Castella i Gènova o de les constants revoltes sardes.
Pere Desbosc i altres ciutadans, en esdevenir senyors de la terra, pretenien apropar-se a la noblesa de sang i, a més, convertir-se en rendistes. Aquesta actitud i la inversió de capitals en terres i deute públic en moments en els quals els rendiments procedents del comerç podien ser més importants porta a fer les reflexions següents. D’una banda, aquestes inversions van alentir potser un possible creixement econòmic; de l’altra, aquests nous senyors, en explotar la terra, no van tenir la voluntat de transformar les estructures agràries, d’introduir conreus més racionals, de desenvolupar el camp cap a formes més modernes o de cercar una major productivitat. Per contra, van aplicar condicions més dures al camperolat, en un intent de compensar la davallada de la renda feudal mitjançant un augment de la coerció extraeconòmica, la qual cosa contribuí a l’inici d’un moviment refeudalitzant.