La incidència de les institucions en la societat

La limitada participació d’alguns estaments ciutadans en el poder municipal no va impedir la profunda penetració social de les institucions entre la població urbana. L’interès que aquestes despertaren es pot percebre a través del seguiment dels llinatges patricis. La seva densa vida política fou possible gràcies al suport d’amplis sectors ciutadans i menestrals. A l’edat mitjana, l’exercici del poder era restringit a l’elit que canalitzava totes les aspiracions i les inquietuds econòmiques i polítiques de la resta de la societat. Aquesta complexa articulació social és clarament perceptible en un llinatge valencià que, entre el 1306 i el 1455, no deixà mai de ser present en la municipalitat.

El llinatge dels Suau, originari de Catalunya, arribà a València enrolat a les tropes de conquesta. Durant el trescents, els membres d’aquest llinatge destacaren com a drapers de la mà mitjana, però també com a mercaders dedicats a l’avituallament de blat, armadors de naus, socis comanditaris o asseguradors. La propietat de nombrosos immobles urbans —cases, forns, banys, obradors, etc.—, els reportaven censos i lloguers que permetien l’oci polític necessari als ciutadans rendistes. També se’ls trobava vinculats en l’arrendament d’impostos, la percepció d’interessos censals i el cobrament de salaris per a l’exercici de càrrecs públics. L’exercici de l’ofici i la pràctica mercantil foren deixats sempre a mans d’arrendadors i tercers, fins a l’extrem de teixir una densa xarxa de relacions personals i econòmiques amb la menestralia.

La seva projecció pública assolí quotes importants a la primera meitat del segle XIV. Entre el 1306 i el 1356, regentaren dotze llocs de consellers de ciutadans de parròquies, dotze càrrecs comissionats pel consell, i fins i tot, accediren al càrrec de jurat el 1333. Participaren en la insurrecció unionista de València, arrossegats per la rebel·lió generalitzada, encara que sense cap mena de protagonisme. Malgrat la dura repressió, van ser amnistiats sense que fos necessari cap tipus de pagament en diners. La consegüent depuració del patriciat local i la defensa de la ciutat davant les tropes castellanes durant la guerra dels Dos Peres possibilità la col·laboració directa amb la Corona i obrí una nova etapa en la seva trajectòria política. La continuïtat en l’exercici de les magistratures municipals consolidà definitivament el seu encimbellament, ja que entre el 1356 i el 1419 regentaren sis vegades el càrrec de jurat ciutadà, vint-i-dos el de conseller de ciutadans de parròquies, set oficialies d’elecció anual i trenta-set representacions comissionades directament pel consell.

Aquesta perpetuació al govern local només es va poder reproduir mitjançant genuïnes estratègies polítiques, desenvolupades als dotze districtes parroquials en què s’organitzaven les eleccions municipals. Instal·lats des d’antany al districte de Sant Nicolau, també se’ls trobava majoritàriament en d’altres cinc. L’objectiu era obtenir el major nombre possible de nominacions simultànies com a candidats de diversos districtes a fi d’accedir a una de les quatre places de jurat ciutadà. Es tractava de contrarestar les possibilitats adverses de l’atzar en el sorteig pertinent. Tot i així, era imprescindible tenir el suport dels prohoms d’aquestes parròquies, ja que només ells podien nomenar un membre del llinatge com a candidat per al districte.

Aquesta acció política es realitzava alhora amb una hàbil estratègia matrimonial i amb l’elaboració d’un prestigiós cursus honorum, que garantia el seu nomenament als consells parroquials. Des del seu medi social originari, començaren a emparentar-se amb honorables llinatges ciutadans, com els Pujada o els Leopart, i fins i tot amb el de rància cavalleria que participaven en el govern municipal, com els Monpalau i els Montsoriu. A més, no deixaren de subratllar el seu caràcter filantròpic, i regentaren càrrecs honorífics que garantien una àmplia popularitat. Els caporals del llinatge se succeïren quasi ininterrompudament com a obrers de l’església de Sant Nicolau, com a majordoms de l’almoina dedicada a casar orfes, o com a assessors de les obres edilícies més importants.

L’opció política defensada pels Suau fou obertament plantejada a l’octubre del 1388, any en què Joan fou designat —després d’una gran polèmica— entre els síndics valencians que assistiren a la Cort de Montsó. La contraposició d’interessos entre l’oligarquia va fer que els jurats electes a l’agost del 1389 incoessin un procés de traïció per les seves actuacions. El predomini polític dels llinatges adversos va apartar els Suau del govern ciutadà fins al regnat de Martí l’Humà. En aquest període participaren directament en les lluites de bàndols i estigueren embolicats en combats i assassinats, assalts de palaus i batalles campals. Durant l’interregne defensaren la causa de Jaume d’Urgell com a pretendent a la Corona, i van encapçalar, així, el sentiment de gran part de la població valenciana. Durant el setge de València per les tropes dels Trastàmara, amb el suport dels Centelles, s’encarregà als Suau la defensa de les portes de Quart i Serrans. Derrotats a Cudolar, prop de Morvedre, participaren en la negociació per a rendir la plaça i després assistiren com a representants d’aquesta a la coronació de Ferran d’Antequera. La política pactista i conciliatòria del nou monarca va permetre la seva continuïtat en el govern municipal. Després de les turbulències, Manuel, racional de la ciutat durant alguns anys, va quedar com a l’únic baró supervivent. Va morir el 1455, sense descendència masculina, i amb ell s’extingí la línia familiar.

Els Suau foren l’autèntic engranatge que articulà les faccions de la noblesa amb els interessos ciutadans i amb les necessitats econòmiques dels menestrals. Els seus vincles familiars i les seves solidaritats polítiques, amb evidents implicacions econòmiques, possibilitaren la generalització i l’ambient de guerra civil en les lluites de bàndols. La protecció i l’emparament continuats de menestrals perseguits per la justícia permet de reconstruir filiacions, bel·ligeràncies i, fins i tot, una opció política. La coincidència d’interessos entre els tres estaments ciutadans va permetre la constitució d’un grup polític al seu voltant, l’objecte del qual fou el control del municipi per tal de traçar-ne les directrius econòmiques.