L’any 1787, Arthur Young, el viatger anglès que es va fer famós pels seus escrits sobre agricultura, va remarcar en finalitzar la seva excursió a Catalunya que en aquest país “sempre que un home disposa d’una extensió de terra que pot conrear ell mateix, els resultats són bons. No hi ha cap estímul comparable a la possessió d’un tros de terra en un país que manca d’altres mitjans de subsistència (...). Els únics capitals existents a Catalunya, pel que fa a aquesta matèria, són els braços dels homes amb ganes de treballar, amb l’ajut, potser, de l’estalvi originat per la llarga contemplació d’uns erms que s’han proposat fer seus”.
Young venia d’una realitat molt diferent, d’un país aparentment més conreat i més aprofitat. No en va la visió d’Anglaterra que han transmès els escrits de Young ha ofert una imatge de la revolució agrícola anglesa com la via més ràpida i més directa de capitalisme agrari. Un model en què les enclosures, que acompanyaven un procés de proletarització, tenien un paper fonamental. Se sap, però, que el model anglès no garantia l’alimentació suficient per a les boques dels seus treballadors: els salaris eren extremament baixos. Els contemporanis anglesos discutien obertament sobre les dificultats per a sobreviure de milers de compatriotes que no tenien feina ni disposaven de terres.
Mentre els polítics anglesos discutien i aprovaven les seves “lleis de pobres”, els francesos vivien i discutien la seva revolució. En el temps de les mesures més radicals, algunes lleis van fer possible el repartiment dels béns comunals entre els veïns de cada parròquia. De manera segurament incomprensible per als legisladors, la majoria de les comunitats s’hi resistiren i, encara avui, no hi ha acord sobre si els petits propietaris i els jornalers sense terra aspiraven a aquella parcel·lació.
Avui se sap que les realitats francesa i anglesa eren molt variables i difícils de sintetitzar i que, encara que en les societats rurals —les angleses, les franceses i les espanyoles— la majoria dels homes sense terra semblaven condemnats a ser-ne treballadors, les normes i les possibilitats d’accedir-hi individualment —i les formes de gaudir-ne col·lectivament dels fruits— variaren en el temps i l’espai i configuraren casos històrics extremament diversos. Les formes d’accés a la terra —i, per tant, les possibilitats reals de disposar d’un hort i d’una vaca— depenien sobretot de les estratègies seguides per aquells que detenien els drets de propietat i pels costums i les lleis que regien. Als Països Catalans, les relacions entre els homes i la terra, durant l’etapa 1790-1860, reflecteixen una complicada i variada història dels drets de propietat. Això no ha de fer pensar, però, que l’estudi de la propietat (de cadastres i amillaraments) pot ser suficient per a conèixer la dinàmica d’aquestes societats. La majoria de vegades no coincidien les estructures de la propietat i les de l’explotació. La gran propietat sovint implicava petites explotacions. En aquesta etapa, que es pot caracteritzar pel creixement demogràfic i l’extensió de la terra conreada, la manera com els homes van poder accedir a la terra fou molt desigual, ja que hi havia pràctiques de cessió diverses: emfiteusi, rabassa morta, diversos tipus d’arrendaments i de parceries, llicències de conreu. És possible, tanmateix, que la informació sobre moltes d’aquestes pràctiques hagi arribat parcialment o no hagi arribat.
Al País Valencià i a les illes Balears, els historiadors han trobat evidències de la importància de les emfiteusis, o concessions perpètues de terra, a partir de la segona meitat del segle XIX. A la major part de Catalunya, però, el procés s’havia iniciat cent anys abans. A les comarques vitícoles, el contracte de rabassa morta havia estat el principal protagonista de les cessions de terra i havia motivat conflictes socials importants.
Els establiments de la regió de Girona. 1768-1862.
A la regió de Girona, zona de masos, la pràctica del subestabliment emfitèutic havia posat en evidència la iniciativa dels propietaris útils en el desboscament. Els propietaris dels masos havien trobat una fórmula, molt diferent de l’anglesa, per a assegurar l’increment de les rendes i, alhora, per a assegurar i fixar un important contingent de mà d’obra rural. El creixement demogràfic s’acompanyà de nombroses iniciatives de propietaris d’establir joves treballadors en unes parcel·les de bosc o d’erm, i augmentar, així, les petites explotacions mitjançant la via dels contractes emfitèutics, d’iniciativa privada. L’accés a les petites parcel·les creava una societat de petits emfiteutes, amb consciència de propietaris, molt diferent d’una societat de jornalers sense terra o d’una societat de petits arrendataris.
En l’era de la proletarització, doncs, Catalunya oferia un cas de creixement demogràfic amb possibilitats reals que els treballadors accedissin a la terra, sense necessitat que els nous explotadors haguessin de disposar d’una suma considerable de diners, bé que no fos de franc. A la regió de Girona, l’accés generalitzat dels jornalers a la terra comportà el creixement espectacular d’una capa de “petits propietaris”. Aquests, que fins a la darreria del segle XVIII s’havien anomenat “treballadors”, o “bracers”, a partir d’aquelles dates començaren a anomenar-se “menestrals”. En aquesta zona, la majoria de les parcel·les s’havien constituït a l’entorn dels masos, i els treballadors, o menestrals, eren assalariats ocasionals dels masovers. Vivien en “cases de menestrals”, de pocs metres quadrats, disposaven de pocs béns, de senzills instruments del camp i d’algunes vaques, porcs i ovelles. Alguns testimonis de l’època parlen de complementarietat entre els treballadors o menestrals, que practicaven la cria de porcells i l’engreix d’ovelles, i els masovers, que practicaven la cria d’ovelles i l’engreix de porcs. També hi ha testimonis d’intercanvi de prestacions de treball; els masovers llauraven les terres dels menestrals, i aquests fangaven les terres dels masos. I es practicava la “venda de guarets”, que significava per al menestral la possibilitat d’accedir a una parcel·la del mas preparada per al conreu de cereals.
La majoria dels fills dels treballadors —o menestrals—, quan arribaven a l’edat adolescent deixaven la casa paterna —les cases dels menestrals tenien una o dues habitacions, no més— per anar a viure com a criats, pastors, bovers, eugassers, o com a criades, pastores, porcateres —si eren noies—, a les masies de pobles veïns. Els contractes s’establien amb els pares i consistien en una petita quantitat en concepte de soldada, la vida i algunes peces de roba. Moltes filles dels treballadors aportaven en el seu matrimoni les soldades que havien cobrat treballant com a criades en “cases honestes”. Era freqüent que les filles de treballadors es casessin amb fills de masovers, i a l’inrevés. Molts fills segons dels masovers, quan es casaven, reunien els seus cabals guanyats en el mas, s’establien en parcel·les, construïen una casa i passaven a ser menestrals.
L’accés a la terra per part dels jornalers i dels fills dels masovers i, per consegüent, el cert grau d’independència econòmica que això significava coincidien generalment amb l’opció del matrimoni. La majoria dels jornalers casats eren els anomenats “jornalers amb terres”, però en l’època de solteria havien treballat com a dependents en els masos de la zona, de manera que podien reunir el capital suficient per a adquirir (o construir) el nou habitatge i alguna parcel·la de terra.
La possibilitat d’accedir a la terra es convertia així en un fet de gran importància en la vida de molts catalans pobres. Els treballadors i els menestrals eren els protagonistes de la majoria dels establiments emfitèutics de petites parcel·les. Els treballadors i els menestrals eren també majoria en els contractes d’arrendament de petites parcel·les. I hi havia un mercat viu de petites parcel·les de terra en el qual treballadors i menestrals participaven activament, i arrencaven terres dels masos. En els inventaris d’alguns menestrals apareixen més de 10 parcel·les de terra, treballades en distints règims (propietat útil, emfiteusi, arrendament) i obtingudes en diferents etapes, de vegades, per membres de diferents generacions. El 1862, alguns menestrals sol·licitaven la inscripció d’un mas (amb el cognom del sol·licitant) que agruparia totes les seves parcel·les. Era molt difícil que poguessin arribar a constituir grans propietats, ja que la majoria de parcel·les no superaven l’hectàrea. Tanmateix, el desig d’aquests petits propietaris d’augmentar el seu petit patrimoni, de constituir masos, podia condicionar extraordinàriament la seva vida i el seu treball i repercutir en la dinàmica del conjunt de la societat. El sentiment de l’esforç individual podia apagar qualsevol brot de sentiment col·lectiu.
En aquesta línia pot ser interpretat el canvi de vocabulari que s’havia produït en la definició de les categories socials del camp gironí. A mitjan segle XIX, menestral era la paraula habitual per a designar, en els protocols notarials i en la premsa, el jornaler amb terres. Aquest canvi de vocabulari permet detectar en els antics treballadors la consciència d’una certa independència econòmica, de ser propietaris, i de no ser proletaris. No deu ser casualitat que el nom s’estengués precisament durant la guerra contra la república francesa, en què s’havia posat en joc la propietat i l’ordre jeràrquic de l’antic règim.
El desenvolupament d’aquesta consciència de propietari és important per a comprendre la dinàmica social del camp català durant el segle XIX, com també el desenvolupament i ‘l’èxit de les idees pairalistes. Al final del segle XVIII, Jaume Tos ja havia escrit que “gràcies a l’emfiteusi”, el jornaler “se sentia hisendat”. A mitjan segle XIX, en la seva lluita contra el projecte de redempció de censos, els hisendats catalans insistiren en la idea que l’emfiteusi convertia “el proletari en propietari”. Sabien molt bé de què parlaven. No es pot subestimar aquesta visió pairalista. Gràcies a aquest sentiment de propietat, els treballadors de la terra creaven riquesa i els propietaris reals, que en rebien una part en forma de renda, se n’aprofitaven. En la base d’aquest procés, Young hi havia vist “l’estalvi originat per la llarga contemplació de les terres que aquells homes amb ganes de treballar s’havien proposat fer seves”.