P.Madoz, J.Nin, 1873.
ECSA
El procés desamortitzador començà a la segona meitat del regnat de Carles IV amb els primers decrets preparats pel secretari d’Hisenda Miguel Cayetano Soler, que s’aprovaren el 1798. Entre els anys 1798 i 1808 es vengué una important quantitat de béns eclesiàstics, amb l’autorització del Papa, per afrontar l’enorme deute creat per les necessitats financeres de la monarquia absoluta. A partir del 1808, la desamortització estigué íntimament unida al procés revolucionari burgès, però aquest fet se sobreposà al problema financer heretat de l’absolutisme, que determinà el seu caràcter des de l’origen. El marc legal revolucionari del procés desamortitzador s’anà establint al llarg de diferents etapes: durant la guerra del Francès, en el Trienni Constitucional, en l’època de Mendizábal i la regència d’Espartero i, finalment, mitjançant la legislació general del 1855, obra de Pascual Madoz. Això va permetre que passessin al nou Estat liberal, en qualitat de béns nacionals, les propietats rústiques i urbanes i els censos que antigament havien format part importantíssima del patrimoni dels municipis, del clergat regular i secular i de les institucions de caritat que aquests darrers controlaven. Tot aquest enorme patrimoni fou venut en pública subhasta per recaptar fons amb els quals pal·liar la crisi de la hisenda.
Al País Valencià, el procés desamortitzador fou especialment intens durant els anys finals del regnat de Carles IV. La bibliografia consultada mostra que afectà, principalment, el clergat secular de les ciutats, que no deixà d’oposar-hi resistència. Hi hagué parròquies que perderen aleshores la major part de les seves propietats agràries, com la del clergat de Santa Maria d’Elx. Un gran nombre de les vendes tingueren lloc a partir de les reials cèdules del 1805 i el 1807, en les quals participaren els noms més rellevants del comerç d’exportació i importació (que pagaren la major part de la quantitat en vals reials), molts artesans (en plena crisi sedera) i bastants camperols acomodats de l’entorn de les grans ciutats. Més de les dues terceres parts del capital desembutxacat ho fou en paper del deute, molt apreciat, i l’import total de l’operació degué ser d’uns 70 milions de rals. Els valors assolits en la subhasta es correspongueren pràcticament amb els de taxació, cosa que indica que no hi hagué gaire competència entre els compradors. Les terres pròpies de l’Església, més que les que corresponien a obres de beneficència, es taxaren a un preu molt alt, atesa la seva qualitat i la seva proximitat als principals nuclis comercials. A la zona Centre del País Valencià, la superfície desamortitzada (15 000 fanecades) fou molt similar a la que es posà a la venda en el Trienni Liberal (18 000 fanecades).
Poc se sap del que passà durant la guerra del Francès i dels efectes dels decrets desamortitzadors de les corts de Cadis. El període 1808-14 està més mal estudiat que l’anterior, del qual es disposa d’estudis específics com els de Joaquim Azagra, Maria Cruz Romeo i José Pardo. Estem millor informats de la desamortització del Trienni Constitucional, gràcies als treballs de Joan Brines. Durant el Trienni s’arribà a vendre, en alguns casos, el 50% dels béns del clergat regular a uns preus que oscil·laven entre el doble i el triple de la valoració inicial. Van poder ser recobrats 37 milions de rals de deute públic, i més d’un centenar de compradors, la majoria dels quals eren burgesos o camperols acomodats, quedaren compromesos des d’aleshores amb la causa liberal. Després de la reacció absolutista del 1823, hagueren d’esperar el 1835 perquè el restabliment de l’Estat liberal els tornés els béns adquirits durant el Trienni.
A Mendizábal li correspongué, el 1836, d’impulsar, generalitzar i regular sistemàticament les vendes de béns del clergat regular, a partir de la legislació del Trienni, amb nou decrets que establiren un control més centralitzat del procés de nacionalització, fixaren les operacions de taxació i subhasta, estimularen els compradors i permeteren la redempció de censos i altres imposicions que pertanyien als convents i monestirs acabats d’extingir.
El 1837 i el 1841 la desamortització eclesiàstica s’amplià als béns del clergat secular. El sud del País Valencià, la zona del Baix Segura, entorn de la ciutat d’Oriola, proporcionà el gros de l’operació, segons les estimacions de Glicerio Sánchez. El valor mitjà de les subhastes no arribà a assolir el doble del valor de taxació. L’any que les vendes es van fer més intenses fou el 1843, però les subhastes continuaren després de la revolta contra Espartero i de la reforma moderada de la constitució l’any 1845. El normal, no obstant això, fou que el que encara quedava per vendre d’aquests béns estatals de procedència eclesiàstica no sortís a subhasta, sinó que s’arrendés a particulars, fins que el 1851 se signà un concordat amb l’Església. Durant el regnat d’Isabel II, es posà a la venda una part del patrimoni de l’orde de Montesa. Però calgué esperar la desamortització general de Madoz, el 1855, perquè el procés es reprengués.
La desamortització del 1855, que ha estat estudiada per Anaclet Pons, fou la primera que va tenir un caràcter general i definitiu. D’una manera aproximada, es pot considerar que el 1855 quedaven poc més de 10 000 ha de propietats agràries per desamortitzar a tot el País Valencià, una tercera part de les quals era patrimoni de l’Estat i era constituïda per muntanyes i terres sense conrear, mentre que la resta procedia del clergat secular, regular i d’obres de beneficència. El 1867 la majoria d’aquests béns eclesiàstics i de beneficència s’havien venut, mentre que solament s’aconseguí d’alienar menys de la meitat de l’antic patrimoni municipal que havia passat a ser propietat de l’Estat i que el 1868 comprenia també finques procedents del patrimoni reial. Fins l’any 1867, s’obtingueren de totes aquestes vendes prop de 113 milions de rals, la major part procedent dels béns del clergat secular i regular que quedaven per desamortitzar i que assoliren subhastes per sobre del doble de la taxació.
Pel que fa a l’estrat social dels compradors, continuà sent l’habitual al País Valencià durant tot el procés desamortitzador. D’una banda, una burgesia no agrària, que residia a la ciutat de València en la major part dels casos, fou la que més es beneficià de l’operació i mantingué, després, una explotació rendista que emprava l’arrendament. D’altra banda, es consolidà una explotació a mans de petits i mitjans propietaris que es pot pensar, almenys inicialment, que treballaven directament la terra. Però el fet potser més interessant de la desamortització general de Madoz fou la voluntat de l’Estat, clarament manifesta el 1855, de garantir als compradors una propietat consolidada que permetés la rescissió dels vells contractes d’arrendament.