Arbre genealògic dels marquesos d’Almodóvar, s.d.
ADV / M.G.
AI començament del segle XIX, el patrimoni de la duquessa d’Almodóvar al País Valencià era format per diversos títols nobiliaris, privilegis i rendes. Na Josepa Dominga Català de Valeriola i Lujan, anomenada també na Gilaberta Carròs de Centelles, era la darrera descendent d’un vell llinatge feudal que provenia de la família dels Català, senyors de la vila de Cervera. Els Català havien acompanyat el rei Jaume I en la conquesta de València i des d’aleshores sempre tingueren legítims successors a les diferents baronies que posseïen al nou regne recentment conquerit. Cavallers al segle XVII de l’orde militar de Montesa i Sant Jordi d’Alfama, reclamaren i aconseguiren al final d’aquesta centúria el marquesat de Nules i Quirra quan s’extingí el llinatge dels Carròs de Centelles. Finalment, el 1793, la mort sense hereu directe del comte Carlet, en Joaquim de Castellví, va fer que l’important patrimoni dels Castellví passés a mans de la duquessa d’Almodóvar, que n’era la neboda i portava també aquest cognom. La duquessa, però, no tingué descendència. Era, a la vegada, l’única filla del matrimoni entre l’últim baró dels Català, en Vicens Català de Valeriola, Centelles i Castellví, cinquè marquès de Nules i sisè de Quirra, baró i senyor de diversos llocs, i na Rafaela de Lujan i Góngora, germana i hereva del primer duc d’Almodóvar i Gran d’Espanya, en Pere Francesc Suàrez de Góngora i Lujan.
Amb el transcurs dels segles, els Català havien anat acumulant un patrimoni de diferent procedència. Aquest patrimoni, en la seva major part, era compost de rèdits de capital prestat en forma de cens, cases i terres comprades a burgesos i a camperols, carnisseries i forns alienats als municipis i títols nobiliaris i senyories, molts dels quals procedien de llinatges més poderosos, amb els quals s’havien emparentat temps enrere. La concentració havia assolit el seu zenit al començament del segle XIX. Comparades amb les rendes que anaven unides al títol d’Almodóvar, i que es cobraven a l’antiga corona de Castella, les percebudes al País Valencià, prop de 8 000 000 de rals de bilió, representaven més del doble del valor d’aquelles. La gran quantitat de vincles i heretatges concentrats pels Català, repartits de cap a cap del litoral valencià, no es trobaven amenaçats al principi del segle XLX pels ecos de cap revolució com la del 1789 a França. Més aviat, el vertader perill provenia de la progressiva reducció dels efectius nobiliaris com a conseqüència de la política matrimonial endogàmica que havien practicat precisament per concentrar els respectius patrimonis amb l’ajut de la institució de l’hereu. Als divuit anys la duquessa va contraure matrimoni amb un cosí seu tan jove com ella, prèvia dispensa papal, en un típic enllaç de conveniència organitzat per les respectives famílies nobiliàries. Però el matrimoni hagué d’ésser anul·lat pel mateix pontífex poc temps després. De Madrid, on estigué molt poc temps, la duquessa tornà a València, ciutat on morí sense haver-se tornat a casar i sense descendència.
No hi ha cap signe de crisi abans del 1808, sinó més aviat de tot el contrari, en les administracions de la duquessa d’Almodóvar. Aquesta bona situació econòmica, que li permeté, fins i tot al començament del segle XLX, de comprar el domini útil de petits lots de terra que s’estaven transformant en arrossars, en una baronia on ella mateixa posseïa el domini directe, contrastava poderosament amb les angoixes financeres d’altres nobles de nissaga més gran, com els ducs d’Osuna, senyors del ducat de Gandia, o els comtes d’Altamira, que disposaven del marquesat d’Elx. La duquessa d’Almodóvar només semblava tenir problemes derivats dels nombrosos plets que havien interposat altres nobles de la ciutat de València per la successió d’alguns dels heretatges provinents del seu oncle, el comte Carlet. Tampoc no l’afectà excessivament la revolta antisenyorial del 1801, encara que és possible que des d’aleshores algunes rendes antigues deixessin de pagar-se. En canvi, la guerra del Francès i la revolució que esclatà al mateix temps iniciaren un progressiu declivi de les seves rendes senyorials, que ja no es detindria posteriorment, ni tan sols durant els períodes de reacció absolutista. A les senyories de Gestalgar i Sot de Xera, Bolbait, Gata i Xaló-Llíber, la renda percebuda el 1815 caigué per sota de la meitat del que s’havia percebut el 1808. En gran mesura, això fou degut a les mesures abolicionistes que culminaren en el decret antisenyorial de les corts de Cadis, promulgat el 1811. No hi hagué cap recuperació de la renda senyorial durant el regnat de Ferran VII, i al País Valencià la revolució del 1835 donà el cop mortal a aquest tipus de privilegis. Però el patrimoni de la duquessa d’Almodóvar no comprenia solament dominis senyorials. Una quarta part de les rendes que havia percebut al principi del segle XIX procedien de l’arrendament de terres, cases, molins i carnisseries, en la seva major part situats en termes de ciutats de reialenc, propietats que, com a molt, estaven subjectes a censos molt poc onerosos que pertanyien al clergat o a altres nobles d’aquestes ciutats.
L’evolució del patrimoni de la duquessa d’Almodóvar estigué determinada per un fet singular, pel que fa a la seva magnitud, però que no degué ser infreqüent entre la noblesa valenciana, encara que a escala molt més petita. Com que no tingué descendència, la duquessa deixà establert en el testament que després de la seva mort es fundés una testamentaria amb tots els seus béns, amb la finalitat de procurar el sufragi de la seva ànima i la redempció dels seus pecats. Tots els vincles i les altres propietats que aleshores posseïa havien de servir per a diverses obres benèfiques que quedaven sota la tutela de l’Església. Però la revolució s’encarregà que aquest patrimoni passés a ser administrat per l’Estat. Això succeí vint anys després de la seva mort (1814), és a dir, quan l’antic patrimoni ja s’havia reduït considerablement, a causa de les reclamacions d’altres nobles i per culpa d’un procés revolucionari que estava a punt de desfer definitivament l’antic poder feudal. Les rendes senyorials d’origen jurisdiccional s’anaven a abolir i bona part del que quedava de les senyories acumulades per la duquessa d’Almodóvar es trobava aleshores repartit entre altres nobles, alguns dels quals, com era el cas del comte de l’Alcúdia, havien vist com els seus béns eren segrestats pel nou Estat liberal, quan va participar activament en la guerra al costat dels carlins. Les terres i les cases que des del segle XVII pertanyien al patrimoni no senyorial dels Català de Valeriola, arrendades com estaven a petits i mitjans agricultors, perderen la seva condició de propietat vinculada el 1836, i foren posades a la venda pel govern civil de València un any després de la revolució del 1868. Aleshores sortiren a pública subhasta 448 hectàrees, sis cases urbanes, set masies i un forn, que van ser comprats entre el 1869 i el 1874 per més d’una trentena de persones de condició social molt diversa. La majoria d’elles eren burgesos rendistes, que continuaren emprant el sistema d’arrendament, al mateix temps que intentaven de treure el màxim profit de béns dels quals es consideraven ara, legalment, els únics propietaris.