Mas torre La Villa, la Coma i la Pedra, Solsonès, segle XIII.
Els orígens de la masia com a unitat de sostracció (pagament de rendes) i d’explotació són, actualment, objecte de recerca i discussió. Però el mas com a forma d’hàbitat dispers i habitacle de famílies pageses és, segurament, una estructura molt antiga que atreu poderosament l’atenció d’arqueòlegs i historiadors.
Durant el segle XIII i coincidint amb períodes d’inseguretats i canvis, s’observaren unes tendències constructives, inspirades en èpoques anteriors, de marcat caràcter defensiu. Així, en diverses zones de Catalunya proliferaren unes construccions de planta quadrada o rectangular amb cobertes inclinades d’un sol vessant, destinades a garantir la seguretat de la família camperola, instal·lada en hàbitats aïllats o en zones de perill, i a la vegada a protegir l’explotació agrària. Aquestes masies, anomenades també masos torre, eren unes edificacions fortificades no gaire grans que acostumaven a tenir uns 9 m d’alçària. Generalment constaven de dos o tres pisos, tal com mostra el dibuix del mas torre La Villa, situada damunt el poble de la Coma i la Pedra (Solsonès), estudiat per Manuel Riu i Manuel Segret. La planta baixa, amb una sola porta d’entrada, es destinava a l’estable del bestiar, les dues plantes superiors constituïen la zona d’habitatge de la família i les golfes es destinaven a l’emmagatzematge dels cereals, a fi d’evitar-ne les humitats.
Durant els segles XIV i XV, aquests masos torre van mantenir el caràcter de fortalesa i van coexistir amb masos de construcció més simple, de cobertes inclinades de doble vessant, més semblants als d’èpoques tardanes que avui encara es poden contemplar.
Aquests mantingueren en certa manera l’estructura constructiva pròpia d’aquest tipus de masia nascuda en segles anteriors, tot i presentar alhora una evolució i una ampliació dels seus elements constitutius. El paper primordial i definidor de l’espai intern era la cuina, on hi havia la llar, el forn i el pastador, amb escons al voltant del foc, piques de pedra per a rentar les escudelles i una taula per a menjar cada dia. Era el lloc on es desenvolupaven la major part de les tasques casolanes, els intercanvis familiars i de convivència, fins i tot l’esbarjo de la vida quotidiana a la temporada dels freds i les pluges, reunint homes i dones al caliu de la llar.
Al tres-cents la cuina es desplaçà cap a un costat, deixant la part central per a la sala. La llar de foc també passà del centre a un cantó de l’habitació, per a deixar més espai lliure. Fins al segle XV el menjador formava part de la mateixa cuina, sense una entitat pròpia i, més tard, fou el nucli que definí la casa pairal catalana, quan el mas s’hagué transformat i passà a tenir tres cossos.
Les cambres o habitacions destinades preferentment a dormir se situaven en relació amb el menjador o la cuina, d’on rebien el nom: la cambra del menjador, la cambra de damunt, la sala del pastador… A més d’aquestes estances, també n’hi havia d’altres destinades a l’emmagatzematge, que no disposaven de llits per a dormir. Tanmateix, assignar habitacions únicament per a dormir-hi no era gaire corrent en aquells moments, ans al contrari. El més freqüent era trobar llits parats per qualsevol indret de la casa; o bé a l’inrevés, a les anomenades cambres es guardava tota mena d’estris: des dels necessaris per al treball del camp, com ara les falçs, fins a altres objectes de valor com llances, selles o els instruments per a filar.
La distribució interior del mas variava no solament segons les comarques, sinó fins i tot en una mateixa contrada. A la Plana de Vic, per exemple, es pot generalitzar l’existència d’una planta baixa destinada al bestiar i als cellers, i la d’un primer pis on hi havia l’habitatge de les persones. De vegades, la cuina podia estar situada a la planta baixa, mentre que el primer pis es destinava a les habitacions de dormir.
L’espai exterior era definit per l’era, la primera imatge de la casa, caracteritzada pel típic paller, pels porcs, les gallines, les oques, els gossos i els gats en absoluta llibertat. Allà hi havia una colla d’edificis tancats que li donaven una fesomia particular, tan important com la de l’interior: era el lloc dels animals, del magatzem del farratge i dels utensilis per a les tasques agrícoles. Aquesta zona era més o menys gran i tenia una part buida on es feinejava amb treballs tan diversos com la matança del porc i el batre. Quan feia bo, s’hi menjava amb les característiques taules plegadisses de l’època, o bé s’hi filava, com mostren els retaules baix-medievals.