Pagès i homes lluitant, Roman de la Rose, s.d.
BUV / G.C.
Francesc de Verntallat, el líder del moviment de revolta camperola catalana del segle XV, era un fadristern del llinatge de la força de Verntallat, a la Garrotxa. Dirigí les lluites dels pagesos en la major part del conflicte agrari català, sobretot des del 1462 fins al 1475. Els seus orígens familiars provenien de la petita noblesa rural, en contacte estret amb les capes més altes del camperolat i ofegada econòmicament, com tants altres pagesos, per la crítica situació del camp català a la darreria de l’edat mitjana.
Ell fou qui s’oposà a les exigències del poder feudal, mitjançant l’estratègia de les guerrilles. La primera acció s’inicià a la primavera de l’any 1462, en què començaren a constituir-se bandes armades de centenars d’individus, a les Guilleries i a les contrades de l’alt Fluvià. S’esdevingué, al mateix temps, l’aliança entre la monarquia i els pagesos de la Muntanya, amenaçats per un perill comú: l’acció armada de la Diputació del General i de la ciutat de Barcelona. A partir de l’11 de maig, els remences, capitanejats per Verntallat, combateren obertament a les ordres de la reina Joana, lloctinent general del Principat. La seva consigna era “monarquia, pau, justícia i concòrdia”.
La Diputació del General de Catalunya intentà trencar l’aliança entre els pagesos de la Muntanya i el rei, o sembrar la desconfiança entre els mateixos partidaris de Verntallat, publicant, al final d’aquell mes, un projecte d’acord entre senyors i camperols. Però fou l’actuació terrorista del comte de Pallars, general en cap de l’exèrcit de la Diputació, la que anul·là tot possible pont entre els “verntallats” i les corporacions catalanes i que ordenà l’execució de dotze remences, sense judici ni causa. Per tant, Verntallat refusà el 16 de juny tota possible negociació, i va acusar Barcelona de ser “cruel sense justícia”.
Els “verntallats” dominaren a la Muntanya i la zona occidental de la Selva, comarques aspres i de difícil accés, de defensa fàcil i grans possibilitats de resistència. La intervenció dels homes de Verntallat al costat de Joan II fou decisiva, especialment en la defensa de Girona; en l’amenaça constant contra les posicions del general a l’Empordà i a la Selva; i en assegurar els passos de la Muntanya per a les tropes reials. Derrotaren diverses vegades el comte de Pallars i s’apoderaren de les viles de Banyoles, Besalú, Castellfollit, Olot i Camprodon, a més dels castells de Llaés, Milany i Besora. El curs de la guerra varià poc la situació: els esforços de l’un i l’altre bàndol es concentraren en l’atac i la defensa de la vila comtal de Besalú.
Fins al 1469, any en el qual les tropes enemigues s’apoderaren de Besalú, Verntallat fou considerat com un ens fantasmagòric; la gent, presa de la suggestió i la inquietud que provocaven les seves conquestes i els seus atacs, arribava a creure que es trobava en diversos llocs al mateix temps. Fins i tot, quan fou assetjat, no claudicà malgrat haver perdut Besalú. Continuà ocupant el castell de Cartellà i atacà Girona dues vegades. Els remences resistiren amb l’únic suport dels habitants de la vall del Fluvià, que els subministraven aliments i ajut.
El final de la guerra registrà el triomf previ de Joan II a l’Empordà i el lliurament simbòlic d’Olot a Verntallat, el 14 de desembre de 1471. El cabdill de la Muntanya havia complert la seva paraula, sense desmai, sense apartar-se mai del seu objectiu. Els pagesos de remença, igualment, havien batallat com a bons soldats. Però, encara que l’èxit militar era innegable, es trobaven més allunyats que mai d’assolir les seves aspiracions socials, formulades en la demanda de justícia del rei. Els monarques recompensaren la fidelitat i els fets d’armes realitzats durant la campanya dels anys 1462-72: els privilegis de l’any 1463 i del 1474 atorgaven a Verntallat la possessió dels béns dels senyors rebels del vescomtat de Bas i el vescomtat d’Hostoles, amb el títol del mateix nom i plena jurisdicció sobre les seves terres i viles. Les concessions del 1486 i el 1488 afavoriren amb el títol de generós i amb privilegi militar trenta remences defensors de Girona, i lliuraren a Verntallat diverses cases al carrer de Regomir, a Barcelona.
Verntallat no participà en l’anomenada segona guerra remença, protagonitzada per Pere Joan Sala. No obstant això, entrà en la qüestió de la concòrdia, preàmbul de la sentència arbitral de Guadalupe. El 1485 Lluís de Margarit, representant del rei, va rebre de la cort reial l’encàrrec de fer firmar un compromís de pacificació per a ambdues parts. La delegació dels remences fou confiada a Pere Antoni de Vilobí, el qual insistí a Margarit a fi que aquest es traslladés a la Muntanya per entrevistar-se amb Verntallat. El mateix Pere Antoni es reuní amb Verntallat i els capitans camperols a Sant Feliu de Pallerols i, posteriorment, decidiren convocar una assemblea on s’escoltessin les veus de Margarit i Jaume Ferrer, comissari del compromís per part del rei. La reunió tingué lloc el 9 o el 10 de juny de 1485.
El 12 de juliol Margarit tornà a la Muntanya, on va parlar amb Verntallat, Espígol i altres cabdills, i va preparar una altra reunió al poble de Vilobí d’Onyar, a la Selva. Aquesta se celebrà el dia 20 i fou la més important de les realitzades fins aquell moment, ja que hi assistiren els síndics de Girona, Barcelona i Vic. A partir del dia 8 de novembre fou Iñigo López de Mendoza l’enviat pel rei, després de la desautorització de Margarit. Mendoza aconseguí la reunió d’Amer amb l’ajut de diversos síndics i prohoms remences, entre els quals es trobava Verntallat. Hi acudiren nombrosos delegats de la Muntanya i dels bisbats de Barcelona, Vic i Girona, disposats de nou a col·laborar amb les autoritats reials.
En aquell lloc es firmà el compromís requerit en termes satisfactoris, a més de prendre acords molt importants: el lliurament dels castells ocupats; el jurament de no unir-se ni fer robatoris; la restitució als senyors dels béns mobles capturats amb anterioritat. El camí vers la sentència arbitral estava obert. Malgrat tot, les resistències a la Muntanya encara van continuar durant els mesos següents, la qual cosa va obligar Ferran II a amenaçar Verntallat i els síndics amb càstigs greus si no es presentaven a la seva cort. Francesc de Verntallat sortí cap a Medina del Campo l’1 de març de 1486, i el rei el retingué a la cort almenys dos anys. El 21 d’abril es promulgà la sentència arbitral al monestir de Santa Maria de Guadalupe.