Senyor i pagesos, retaule de Sant Sebastià, P. Vergós, segle XV.
MNAC / J.Cal.-J.S. © MNAC, Barcelona
La situació jurídica dels camperols als darrers segles medievals presentava força diversitat, segons el major o menor èxit de la pressió senyorial i també de l’evolució particular dels esdeveniments polítics. A la Catalunya Vella, les característiques més generalitzades eren la servitud, la vinculació a la terra i la subjecció als mals usos. Tanmateix, existia un nombre reduït de pagesos francs i aloers, els quals, malgrat haver de pagar un cens, no estaven obligats a satisfer la remença ni coneixien la prestació de serveis personals. La condició pagesa s’anà endurint durant el segle XIII, en consolidar-se per escrit les relacions amb els senyors i prendre força de llei les consuetuds recopilades fins aleshores. No hi influí especialment la introducció del dret romà, llevat de la terminologia, en part nova, que adoptaren aviat notaris i juristes. El que pretenien els senyors per tots els mitjans era impedir que els cultivadors abandonessin els camps, atrets per les llibertats urbanes o per les possibilitats de la repoblació. Ho aconseguiren per la generalització de l’adscripció, l’augment de les rendes existents o, fins i tot, creant-ne de noves, les pressions individuals i, també, a partir de l’aprovació de lleis a les assemblees de pau i treva i a les corts.
Vicens i Vives destacà que els remences catalans eren una massa camperola nombrosa; els textos del segle XV citen de 15 000 a 20 000 llars remences, la qual cosa podia significar la quarta part de la població del Principat. Les formes d’obtenció de l’excedent pròpies del règim senyorial eren múltiples. Es basaven en els censos de parceria i censos fixos, els drets de justícia, els serveis en treball, els pagaments per l’exempció del servei militar, les exaccions arbitràries, els destrets senyorials, els drets per l’ús dels emprius i, finalment, els mals usos. Aquests darrers eren la intestia: el senyor es quedava la meitat o un terç dels béns mobles i del bestiar si el camperol moria intestat; l’eixorquia: satisfacció de la mateixa multa si el pagès no tenia descendència; la cugucia: pena per a castigar l’adulteri de la dona del pagès; l’àrsia o arsina: indemnització pecuniària cobrada pel senyor perjudicat amb motiu d’un incendi del mas, del qual el conreador sempre era considerat culpable; la ferma d’espoli forçada: cànon cobrat pel senyor en canvi de donar el seu consentiment al camperol perquè pogués hipotecar la finca, com a garantia de dot i de l’escreix de la seva dona; i l’adscripció al fundus i la remença del pagès: el mal ús més generalitzat i la base i fonament dels altres cinc. Especialment gravosa fou la situació de la pagesia al bisbat de Girona; com també la d’Occitània, on, segons Bloch, la resolució de vincular els serfs a la terra va ser molt més antiga que a la resta del regne de França.
La renda principal es pagava en espècie i, entrat el segle XIV, aquests pagaments de part proporcional de la collita es van convertint en censos en metàl·lic. Els pagesos satisfeien alhora els delmes a l’Església i els redelmes al batlle o administrador del senyor. Altres prestacions eren la calcatura, el braçatge i el lliurament de parelles d’aviram en determinades festivitats, de feixos de palla, de la molta de gra el mes de maig, de vi novell, d’un cistell de la verema, de carn de porc, d’una fogassa o massa de farina pastada, de l’aliment per a l’astor o la conilla del senyor, i del producte de les trobes que es feien dins del terme del castell.
A la Catalunya Nova, en canvi, l’hàbitat majoritari era a les viles, que s’havien dotat de privilegis col·lectius en els quals es registraven els drets i les obligacions dels pagesos. Aquests, arribat el moment, van poder mostrar els documents per tal d’oferir resistència a la pressió dels senyors. Era una zona en la qual es barrejaven els alous, les tinences emfitèutiques i les tinences servils. El status predominant era el del camperol lliure o aloer, que conreava les seves terres sense dependència de ningú i només pagava els impostos reials. Això no obstant, es donaven casos d’adscripció a la terra en algunes contrades, com les pertanyents al monestir de Santes Creus i, també, en d’altres properes a Barcelona.
Pagès llaurant amb un parell de bous, l’Eneida, P.Virgili, segle XV.
BUV / G.C.
Des dels dies de la conquesta, es produí un dualisme estructural al Regne de València que oposava les grans senyories de l’interior i la petita propietat situada al litoral. La zona continental del regne, conquerit per nobles aragonesos, s’organitzà en grans explotacions que treballaven vassalls musulmans sotmesos als mals usos. La zona marítima, al contrari, es modelà en un paisatge de tinences lliures o en emfiteusi. L’emfiteusi era la força coercitiva que lligava el pagès al seu senyor i que obligava el primer a satisfer al segon la renda feudal, en canvi de la cessió del domini útil de la terra. Adoptava les formes de prestacions de serveis personals, d’una part de la collita o d’un cens en metàl·lic, a més de la multitud de penes pecuniàries derivades de l’administració de la justícia, mediatitzada pel senyor. Cal cercar la implantació de l’emfiteusi al País Valencià en el mateix moment de la constitució del nou regne, a partir de la conquesta i ocupació per les forces cristianes, i de la posterior sanció legal en el primer cos jurídic homogeni: els furs valencians. Les cartes de població, veritables establiments emfitèutics, eren concedides pel senyor a un grup de colons, però també hi havia la figura del partidor que, per indicació del monarca o del senyor, distribuïa la terra entre els repobladors. Al mateix temps, existien terres concedides directament pel rei, de caràcter alodial, i d’altres provinents de les cartes de població, concedides per un senyor o per un orde.
A Mallorca els camperols gaudien d’un fort pes polític i econòmic, exceptuant els musulmans, que foren reduïts a l’esclavitud. Ja el 1315, els pagesos mallorquins van aconseguir el que es podria anomenar la participació política, en entrar a formar part dels governs de les municipalitats. La seva actuació es basà en l’aplicació estricta de la fórmula jurídica quod omnes tangit: com que les viles tenien un pes equivalent a un terç de l’economia insular, els habitants de les viles, els forans, contribuïen econòmicament amb un terç dels impostos; i per aquest motiu tenien la tercera part dels llocs al Grau i la Generalitat del Consell, i comptaven igualment amb un terç dels càrrecs honorífics.