La presó dels segles XVI i XVII era més un estat que un espai. És a dir, es considerava que s’estava en presó des del moment en què un delinqüent queia en mans de la justícia fins que s’acomplia la sentència. Per això es podien considerar com a presó un domicili particular, un carrer, una ciutat, una vegueria o una illa. Poques vegades la privació de llibertat s’emprava com una forma de condemna. És cert que en diferents ordenaments medievals s’estableixen penes de presó, però aquestes eren generalment substitutòries d’una multa que no es podia pagar.
A la Corona d’Aragó, en lloc de condemnes d’empresonament s’imposava la de galeres. Aquesta servia perquè diferents delinqüents purgassin els seus delictes servint la monarquia. Per això, les presons exclusivament femenines, i que equivalien a la condemna a galeres dels homes, reberen el nom genèric de galeres de la pietat.
Fins al regnat de l’emperador Carles no es començaren a estendre les penes de presó per a delictes menors. Aquest nou plantejament va estar íntimament relacionat amb l’esclat de la vagabunderia que es donà arran de les Germanies i de les malifetes de colles de joves. Calia tenir un sistema que substituís les multes. A vegades les condemnes físiques o les galeres eren excessives, especialment per als nois i els joves que, agrupats en colles, es dedicaven a molestar o insultar els vianants de nit o en carnestoltes. Fou sobre aquests jovençans, juntament amb els vagabunds, que no havien comès delictes greus, que es començaren a aplicar les penes de presó. Aquestes solien ser curtes, s’usaven com a càstig i les podien imposar tant els jutges com els pares i els tutors legals.
Durant els segles XVI i XVII, la plaça de carceller era detinguda per una persona que solia subarrendar-la, de tal manera que els vertaders carcellers eren, a la vegada, presoners. En bona part, això era provocat pels alts rendiments del càrrec. Els presoners havien de pagar per tot: per entrar i sortir de la presó, perquè els posessin i els llevessin les manilles o per obtenir una flassada. D’aquests cobraments, en treia beneficis tothom: carcellers, jutges i virreis. Felip II degué enviar diverses ordres, ja que els tribunals solien condemnar una persona de tal manera que fins i tot un innocent es veia obligat a pagar una vertadera fortuna per estar a la presó. Així, la simple detenció podia arruïnar un innocent. Per això, aviat es fundaren diferents confraries per tal de socórrer els presos pobres. Les més dinàmiques foren les que cresqueren a l’ombra dels jesuïtes.
Totes les despeses anaven a càrrec dels presoners. Eren les famílies les que portaven els queviures, la roba i les medecines per tal que els empresonats poguessin sobreviure. El problema estava en el fet que entre els aliments, les robes i les altres coses hi entraven notes i eines per a preparar fugues. Tot i això, alguns presoners podien sortir lliurement per anar a veure les seves famílies, treballar o, fins i tot, anar a banyar-se a la mar. Com es pot suposar, les condicions higièniques eren nul·les, i solien ser freqüents les malalties endèmiques, i fins i tot epidèmiques, entre els presoners.
Grafits de la presó del campanar de l’església de Sant Miquel de Palma.
J.G.
En principi, una presó estava sempre vinculada a una determinada cúria. Així, existien presons reials que podien ser d’alta seguretat, eclesiàstiques, inquisitorials i senyorials. Tot i això, tant en els edificis com en el règim eren molt semblants les unes a les altres. Malgrat que en les diferents cartes de poblament es tenia cura de la construcció de les presons reials, aquestes no deixaven de ser cases habilitades o sales molt poc segures, i les fugues eren molt freqüents. Fins al segle XVII no es començaren a construir edificis destinats al règim penitenciari. Abans d’això s’utilitzaven castells, vells edificis més o manco habilitats i, fins i tot, pous i aljubs, com la coneguda “olla” del castell de Bellver (Ciutat de Mallorca).
Com avui, els presoners es dedicaven a escriure i dibuixar per les parets. Aquests grafits, ben coneguts a diversos castells, campanars o presons de contenció (com els de la Paeria de Lleida o el campanar de l’església de Sant Miquel de Palma de Mallorca), són un bon testimoni dels pensaments dels presoners.
En línies generals existeixen dos grans grups de grafits: les inscripcions i els dibuixos. Es pot considerar que aquelles persones que no sabien llegir ni escriure acudien al dibuix, mentre que els qui tenien una certa cultura realitzaven inscripcions. Lògicament, hi havia persones que utilitzaven text i dibuix, com el bandoler mallorquí Sebastià Esbert, que el 1607 decorà el seu nom amb un arcabús disparant una bala i un feix de dardells.
Habitualment, les inscripcions són molt semblants a les actuals, però curiosament les de tema eròtic o amatori són pràcticament inexistents. Solen constar del nom, el llinatge i la data, i algunes vegades es complementen amb el malnom o l’ofici o alguns altres elements identificatius. Sembla com si els autors volguessin assolir part de l’eternitat de la qual se suposen investits els materials en què està fet l’edifici, i pretenguessin omplir un espai i un temps en blanc.
En ocasions les inscripcions són més significatives, com el plany del romà Filipo Antonini que, el 1619, es queixava de la seva mala fortuna: “Pazienza o mia sorte che il ciel mi permette que io patischa ogni giorno piu forte”. En altres es recorre a textos bíblics o evangèlics. Finalment n’hi ha de tan expressives com la que simplement diu “Crec Morir”.
Habitualment les inscripcions són molt acurades, incideixen profundament en la paret i recorden les làpides monumentals. De fet, moltes d’elles dibuixen entorn de la inscripció una làpida. També se’n troben de fetes amb mangra o substàncies negrenques (carbó, plom, oli de ginebró).
Els dibuixos, tot i que molts tenen característiques de l’art naïf, responen habitualment als mateixos objectius. En el cas de les presons de Mallorca, Dénia i Alacant, s’han trobat nombroses representacions de vaixells. A Mallorca s’ha pogut documentar que la sortida de l’illa, en vaixell, era la solució per a molts de bandolers empresonats. D’aquí que en el cas d’un d’ells, ben identificat, es trobi el dibuix d’un vaixell, amb la inscripció “SALE” en el buc. En un altre cas, i a la vora d’un vaixell hi trobam la inscripció “BO”.
Molts dels dibuixos realitzats a les presons foren fets per persones que tenien un bon coneixement tècnic dels objectes que representaven. Aquest fet ha permès obtenir informació sobre interessants problemes (com el de la implantació del màstil a les coques o l’estructura dels molins hidràulics), o documentar aspectes fonamentals de la vida quotidiana, com el vestuari, les eines d’un determinat ofici i molts d’altres.