L’aparició d’una premsa artística catalana és un fenomen que pertany precisament a aquest període, ja que no es consolidà fins al triomf del Modernisme. En anys anteriors, si bé hi havia hagut intents de publicar revistes d’art, no havien tingut gaire continuïtat. Cal no confondre les revistes il·lustrades vuitcentistes, com “La Ilustración Artística”, o les revistes satíriques plenes de caricatures de grans dibuixants, com “La Campana de Gràcia” o “Papitu”, amb les veritables revistes d’art.
“Pèl & Pioma”, cartell, R. Casas, s.d.
R.M.
“Pèl & Ploma” (1899-1903) —que seguia “Luz” (1897-98), bé que amb una orientació modernista una mica diferent, i sobretot l’efímera “Quatre Gats” (1899)— va ser-ne el gran exponent. Impulsada pel tàndem Miquel Utrillo-Ramon Casas, “Pèl & Ploma” fou la gran tribuna de l’art més nou que es feia al país i una finestra oberta a algunes de les aportacions més destacades de l’art modern internacional. Casas s’hi va consagrar com l’intèrpret plàstic més genuí del moment, però al seu costat hi hagué artistes tan destacats com ara Santiago Rusiñol i Manuel Feliu de Lemus, i els més joves Isidre Nonell, Joaquim Mir, Joaquim Torres-Garcia, Marià Pidelaserra, Xavier Gosé, Ricard Opisso i el gairebé desconegut llavors Pablo Picasso.
Toulouse-Lautrec, Besnard, Degouve de Nuncques i fins i tot l’aleshores maleït Paul Gauguin van entrar en contacte amb el públic català a través de la revista, que en la seva segona època seguia la pauta tipogràfica de “The Studio”.
“Joventut” (1900-06) representà un altre Modernisme, d’accent més simbolista, on el pes de la imatge era menor en benefici dels textos. La successora de “Pèl & Ploma” va ser, de fet, “Forma” (1904-07), on el caràcter erudit de Miquel Utrillo va fer que s’hi accentués el pes de l’art antic, sense arribar a ser, tanmateix, una revista d’investigació. “Museum” (1911-17), publicada en castellà, tingué un caràcter similar. Altres revistes, com “Album Salón” (1897-1907), “Pluma y Lápiz” (1900-05) o “Hispania” (1899-1902), tingueren un contingut més eclèctic.
Amb el Noucentisme l’ànima d’aquest tipus de publicacions fou el marxant Santiago Segura, editor de “Revista Nova” (1914-16) i “Vell i Nou” (1915-21), on Feliu Elias, conegut per Apa, Francesc Pujols, Joaquim Folch i Torres o Romà Jori tingueren un paper molt important. Fora de Barcelona, la revista “Cultura” (1914-15) de Girona oferia una visió del Modernisme des d’una postura noucentista respectuosa, i “Themis” (1915-16) de Vilanova i la Geltrú fou la plataforma d’un grup artístic noucentista de primer ordre format, entre altres, per Josep F. Ràfols i Enric C. Ricart.
Moltes de les revistes d’art d’aquella època compartien la seva dedicació amb la literatura, ja que ambdues expressions creatives estaven aleshores molt unides i fins i tot era freqüent que alguns pintors fossin alhora escriptors. Aquesta duplicitat es mantenia també en les publicacions d’avantguarda —”Trossos” (1916-17), “Un Enemic del Poble” (1917-19), “La columna de foc” de Reus (1918-1920), “L’Amic de les Arts” de Sitges (1926-29), “Helix” de Vilafranca del Penedès (1929)—, algunes de les quals no passaren de ser un intent (“Arc voltaic”, 1918).
Joan Merli, que esdevingué un dels promotors artístics més actius de l’època, promogué també revistes dedicades a l’art modern de tradició noucentista, com “La mà trencada” (1924-26) o “Les arts catalanes” (1928). La més destacada, “Art”, fou ja dels anys trenta.
La revista d’art més completa d’aquest moment va ser “Gaseta de les arts” (1924-30). La presència de Joaquim Folch i Torres per una banda i de Rafael Benet per l’altra hi asseguraren un just equilibri entre els temes històrics —sense entrar en l’erudició acadèmica— i els d’actualitat. Benet també havia dirigit “La Ciutat i la Casa” (1925-28), centrada en l’arquitectura, l’arqueologia i les arts decoratives. Sobre aquest tema concret, “Arts i Bells Oficis” (1927-32) fou un acurat portaveu del Foment de les Arts Decoratives, ja representat, abans, per un “Anuari” (1919-25). “D’ací i d’allà” (1918-36), tot i que tenia sovint importants continguts artístics, no fou pròpiament una revista d’art, sinó un magazine cultural i d’actualitats.
Hi hagué, doncs, revistes d’art de tota mena, però la gran revista acadèmica s’edità a València: es tracta d’”Archivo de Arte Valenciano”, fundada el 1915 en el si de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, que acollí estudis erudits de Sanchís Sivera, Lluís Tramoyeres i molts altres investigadors, i que des d’aleshores és font insubstituïble de notícies fidedignes per als historiadors de l’art. Una tasca que a Barcelona ningú no féu fins que aparegué el “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, dirigit per Folch i Torres, que ja pertany, però, a una època posterior (1931-37).