En el marc d’una carestia general provocada per una conjuntura agrària desfavorable des de l’inici de la dècada dels seixanta, i a causa també del descontentament popular provocat per les reformes adoptades pel ministre de Carles III, el marquès de Squillace, el poble de Madrid es revoltà el 23 de març de 1766. El moviment superava clarament les reivindicacions per a la subsistència i projectava els seus objectius en el camp polític. Al llarg del mes d’abril, una onada d’avalots recorregué la monarquia amb un comú denominador: l’exigència de rebaixes dels preus dels aliments. Alhora, aquest clamor popular posava també de manifest el naixement d’un procés favorable a l’abolició de l’antic règim, fenomen aquest que, una dècada després, tingué una rèplica a França amb la guerre des farines.
Alacant, A.de Laborde, 1807-18.
BC
El País Valencià no romangué al marge d’aquest moviment general de protesta. El dèficit crònic de la producció de blat, que a penes cobria la meitat del consum anual, condicionava una estreta dependència dels mercats exteriors, on també calia cercar les provisions de carn. La secada que caracteritzà el començament dels anys seixanta en l’àmbit hispànic tingué una repercussió negativa en els preus del forment, traduïda en el cas valencià en les pujades de 1763-64 i 1765-66. En aquest context, els símptomes inicials de malestar popular aparegueren durant els primers dies d’abril a les ciutats de València, Alacant i Oriola. La capital es veié sorpresa per l’aparició de pasquins que denunciaven les deficiències de l’abastament de carn, i sols la ràpida intervenció de l’intendent, que va treure les tropes al carrer, evità qualsevol altra manifestació. A Alacant, la carestia dels grans acalorà els ànims en uns moments en què la ciutat emmagatzemava grans quantitats de blat destinat a abastar Madrid, però fou suficient desviar algunes d’aquestes partides al mercat local i ordenar una rebaixa del preu de la farina per fer callar els malcontents. A Oriola, la partida de la guarnició cap a la cort per tal de sufocar el motí afavorí l’aparició d’un clima de descontentament que obligà el governador a reclamar amb urgència la tornada de les tropes, si bé foren les mesures de rebaixar els preus dels queviures el que aconseguí neutralitzar el perill. D’aquesta manera, la ràpida actuació de les autoritats permeté avortar qualsevol manifestació violenta a les principals ciutats del país.
Tot i això, el perill no estava conjurat i la metxa calà foc uns dies després, el 13 d’abril, a la vila d’Elx, precisament quan els edils procedien a adjudicar l’arrendament del proveïment de la farina. Un nombrós grup de jornalers impedí la subhasta i exigí l’abolició dels monopolis senyorials, la rebaixa del preu de la carn i l’accés de les capes socials més desprotegides als salobrars. En aquest darrer cas reivindicaven el tradicional aprofitament comunal d’aquestes terres marginals. Tot seguit, l’alcalde major fou obligat a publicar un ban pel qual s’alliberava la comercialització dels productes agrícoles amb la supressió de les regalies del senyor, el duc d’Arcos i marquès d’Elx, i de la vila, i es posaven de bell nou els salobrars a l’abast del poble. Les reivindicacions culminaren amb la declaració d’incorporació d’Elx a la corona, i la destrucció dels símbols de dominació senyorial, com també de les fites dels salobrars.
D’aquesta manera, la mala conjuntura econòmica feia aparèixer no sols el malestar per la carestia, sinó l’animadversió que suscitava entre amples capes socials la pervivència de l’antic règim, expressada en aquest cas contra el senyor feudal. En el cas d’Elx, aquesta oposició al règim senyorial es remuntava a tres segles enrere, des que el 1470 fou alienada per la corona a favor de don Gutierre de Cárdenas. Les protestes per aquesta donació aparegueren immediatament, fins al punt que els il·licitans impediren amb les armes la presa de possessió del nou senyor, que finalment es produí el 1481. A partir d’aquest moment la resistència antisenyorial és el leit motiv de la història de la vila d’Elx, que de bell nou es revoltà en el marc del moviment agermanat, i no cessà de reivindicar al llarg dels segles XVI i XVII la reversió a la corona, que li fou denegada finalment el 1697, tot imposant a la vila “perpetuo silencio en su pretensión”. La victòria borbònica constituí una passa més en aquesta lluita, amb el fracàs de les reivindicacions camperoles i l’estreta col·laboració del duc d’Arcos —nomenat virrei— amb la nova dinastia. La introducció de la Nova Planta permeté al senyor d’accedir al control del govern municipal i donar el pas a la privatització dels comunals i erms. D’altra banda, la forta expansió demogràfica experimentada al País Valencià des de la segona dècada del segle, junt amb un procés de concentració de la propietat i d’ampliació de les competències jurisdiccionals i territorials per part del senyor, donà pas a la configuració d’un nombrós proletariat agrícola, extraordinàriament sensible a les fluctuacions dels preus, i clarament contrari al règim senyorial i a l’existència dels propis i arbitris municipals.
Al llarg del mes d’abril se succeïren els esdeveniments. Els amotinats nomenaren els càrrecs municipals, requisaren l’arxiu i el jutjat senyorial, i enderrocaren la forca com a símbol de la suprema jurisdicció exercida pel marquès, entre altres manifestacions. L’exemple d’Elx fou seguit, el dia 20, per Crevillent, que també formava part del marquesat. Els sublevats exigien igualment la supressió dels monopolis senyorials, dels propis i arbitris municipals i la revisió de l’equivalent. De manera immediata, i ja en estreta col·laboració amb els amotinats d’Elx, es proclamà també la reversió a la corona i se seguiren les passes ja donades per aquella. El dia 21 d’abril fou Albatera la que s’amotinà contra el seu senyor, el marquès de Dosaigües, en demanda de llibertat per a la venda de vitualles. En aquest cas es procedí a l’elecció de diputats del comú, per tal que presentassen al rei un memorial de greuges contra llur senyor i reclamassen els salobrars i erms. A més, exigien la presentació dels títols que facultaven el marquès per a cobrar els drets emfitèutics. També Novelda, del marquès de la Romana, es va amotinar el 20 d’abril en demanda de la supressió dels monopolis i la rebaixa del preu dels aliments. Alhora, el reialenc es veié sacsejat per l’onada d’aldarulls iniciada a Elx. Almoradí i Catral s’alçaren en protesta pels arbitris i els drets municipals, però foren episodis de menor duració i repercussió social.
La localització, al sud del País Valencià, de tots aquests aldarulls, permeté a les autoritats fer-los front de manera efectiva. El Consell de Castella comissionà Felip Musoles, jutge criminal de l’Audiència, per tal d’iniciar les investigacions i detenir els protagonistes. Les seues actuacions, des del final del mes d’abril, amb la col·laboració dels sectors benestants i la presència de les tropes, permeteren restablir la normalitat al principi de maig, i donaren pas, tot seguit, a una política de represàlies centrada en les classes populars, que es feu extensiva a les autoritats municipals, acusades d’inhibició, i a alguns eclesiàstics.