L’assimilació dels costums francesos: el Rosselló i la Cerdanya

Plànol de la ciutat i ciutadella de Perpinyà, J.A.Piganiol de la Force, París, 1754.

CEDACC / J.L.V.

Entre el tractat dels Pirineus i la guerra de Successió, el Rosselló, província fronterera i país conquerit, fou dotat de noves institucions. L’ordre francès imposat per les armes i per les guerres de Lluís XIV va rompre totes les resistències: els angelets de la terra (1663-72), la conspiració de Vilafranca de Conflent (1674), el complot de Perpinyà (1674) i l’oposició del clergat, sobretot del regular, els convents del qual foren assimilats a les províncies franceses.

Vinculada directament al departament del Secretari de Guerra de l’Estat en tant que província fronterera, el Rosselló depenia de la doble autoritat del governador capità general —càrrec que els ducs de Noailles ocuparen des de París fins a la Revolució— i del lloctinent general comandant de la província, cap militar que residia a Perpinyà. La justícia era exercida pel Consell Sobirà, magistratura els membres de la qual eren nomenats pel rei, per recomanació del governador, fet excepcional dins l’administració judicial francesa de l’antic règim. L’intendent o encarregat de l’administració dels impostos —com també d’altres funcions com la de comissari de policia o intendent de justícia i de finances— era el veritable representant de l’autoritat reial i excercia sovint la primera presidència del Consell Sobirà. Ho foren Ramon de Trobat i Vinyes el 1691, Etienne d’Albaret del 1698 al 1710, el seu fill Antoine del 1740 al 1750, i també L. G. de Bon del 1754 al 1773 i Pierre de Tressan el 1773 i el 1774.

Una província estrangera

Província fronterera, el Rosselló era també una província estrangera, cosa que implicava la conservació de les barreres duaneres amb les províncies veïnes. L’anomenada “barrera de Fitó”, a tocar de l’estany de Salses, no era solament una barrera econòmica entre el Rosselló i el Llenguadoc, sinó també humana entre el regne de França i les terres catalanes del nord. Els rossellonesos continuaren essent estrangers. Així eren percebuts al segle XVIII en els informes dels intendents, les descripcions dels viatgers i, al començament del segle XIX, en els informes administratius. D’altra banda, sembla com si els mateixos interessats reivindiquessin aquesta característica. El 1802, el secretari de prefectura Delon escrigué a propòsit dels rossellonesos que “quan es volen fer valer, diuen amb una gravetat risible, sóc català”. Però, si bé és veritat que reconeixia la catalanitat dels seus administrats, Delon també insistia en el caràcter hispànic dels habitants: “Aquesta opinió massa favorable que tenen d’ells mateixos i les prevencions injustes que mantenen contra els francesos són un remanent dels costums espanyols (…) a tot l’antic Rosselló hom parla l’idioma català, que és un espanyol més groller (…) el departament dels Pirineus Orientals ofereix pertot arreu la imatge d’una província encara espanyola”. Delon no feia sinó repetir els prejudicis de l’antic règim martellejats des del començament del segle XVIII, “se senten de la mateixa naturalesa que els espanyols” escrigué, el 1709, l’autor de la Mémoire sur la Généralité du Roussillon. Els soldats de milícia al servei del rei de França no eren pas més ben tractats, “acostumen a assemblar-se als espanyols, ja que són molt fanfarrons i bastant insolents”. El 1778, el subdelegat general de la intendència, Pierre Poeydavant, cregué descobrir en el geni i el caràcter dels habitants “el principi d’un orgull que forma part del tarannà de la major part dels habitants d’Espanya”.

En els relats de viatges dels anys 1787-88, el cèlebre agrònom anglès Arthur Young feia una constatació que no tenia res a veure amb la prudència administrativa d’un funcionari: “El Rosselló constitueix, de fet, una part d’Espanya. Els habitants són espanyols per la llengua i els costums, però depenen d’un govern francès.” A la mateixa època, en la seva obra Essai historique et militaire sur la province du Roussillon (1787), el cavaller de La Grava feia un judici més matisat sobre “l’esperit dels rossellonesos (…) tanmateix centrat en els seus interessos, però encara molt arrelat als d’Espanya”. Més indulgent envers els seus compatriotes, el metge i literat J.B.F. Carrera (1740-1803), presumpte autor de l’article “Roussillon” dins el Voyage pittoresque de la France, atribuïa l’alegria dels rossellonesos “a l’essència del seu caràcter” i la seva seriositat “als darrers vestigis de costums espanyols”. Però la proximitat d’Espanya en el temps i en l’espai no ho explica tot. Els observadors estrangers van mirar de justificar el caràcter irreductible dels habitants de la província fronterera. Hispanitat era sinònim d’exotisme, amb les inevitables mancances físiques i morals. La Mémoire sur la Généralité du Roussillon presenta els habitants “normalment morens, forts, prims i ganduls (…) i es passen la major part del temps sense fer res, no els agrada gens el treball mentre tinguin de què viure”. Tots els cronistes posteriors repeteixen l’acusació de peresa, “indolents i ganduls”, escrigué P. Poeydavant, que hi afegia l’enveja i la poca sociabilitat: “Viuen reclosos en l’interior de les seves famílies, sense estimar-se entre ells i fins i tot, sovint, sense ni apreciar-se.” El cavaller de La Grava acusava els rossellonesos de ser a la vegada “fanàtics, supersticiosos, malfiats i gelosos (…) les artesanes (…) poc curoses d’elles mateixes; els pagesos són ganduls (…) impertinents si tenen pa” però “no n’hi ha de més baixos si no en tenen: no és borratxo pel costum que té de beure vi des del bressol (…) No és lladre”.

Aquesta darrera observació, estrany punt positiu concedit als habitants, ni tan sols va trobar ressò en el secretari de prefectura Delon, que denunciava el pillatge, “aquest costum funest hi és antic (…). L’esperit de vilesa i de destrucció que sembla animar una bona colla d’homes”. Delon fa un retrat força negre dels rossellonesos: vacus, poc sociables i poc instruïts. La passivitat dels homes esdevé, fins i tot, una patologia regional: el cretinisme rossellonès! “Els homes es deixen morir estúpidament enmig de miasmes enverinades que la seva apatia acumula al voltant de casa seva; es resigna a la mort per tal d’estalviar-se alguns treballs fàcils. El seu aspecte atuït acaba d’afeblir les seves forces físiques, la peresa i l’avarícia els treuen fins i tot el desig de conservar l’existència.”

La mentalitat colonialista pròpia del segle XIX potser es va avançar al Rosselló. No hi falta res, ni el toc de misèria extrema que justifica la dominació de l’home civilitzat… francès, les qualitats precioses del qual són evidentment absents al Rosselló, com ara els costums dolços, l’esperit sociable, l’amabilitat. La conclusió s’imposa per ella mateixa: “El govern ha de tenir pietat d’aquesta població desgraciada, cal encoratjar-la amb alguns ajuts, ensenyar-los a treballar…” manu militari, “un bon reglament de policia severament executat tornarà a donar vida a aquesta raça deteriorada”, segons diu Delon.

Decididament, un segle i mig de presència francesa no hi va aportar res. L’acusació contra l’antic règim, de ser culpable d’haver deixat els seus subjectes en l’infantilisme, es va fer evident. Bona jugada, fins i tot per a un antic diputat de la Revolució que aspirava a una nominació senatorial del Consolat! Si s’haguessin acceptat les conclusions de Delon, el procés d’assimilació francesitzadora al segle XVIII no hauria tingut raó de ser. Així, doncs, cal tenir en compte, per matisar, l’observació del rossellonès Carrera.

En l’obra de Carrera, el capítol VIII sobre usos i costums recull els retrets de ser rudes, arrogants, tossuts i ganduls adreçats als seus compatriotes. Però Carrera els refuta: “Hom confon la rudesa amb la franquesa, l’arrogància amb la grandesa de l’ànima, la tossuderia amb la fermesa i la ganduleria amb la desconfiança que els inspira la poca esperança que tenen de treure partit de la seva indústria.” L’autor fins i tot rehabilita el caràcter dels habitants, que distingeix en funció dels antics comtats: “…més francs al Rosselló, més vius i astuts al Vallespir, més flexibles i polits al Conflent, més taciturns i tossuts a la Cerdanya, el Capcir i la vall de Querol”. El mateix any, el cavaller de La Grava es quedava satisfet amb una oposició simplificadora entre plana i muntanya: “El rossellonès que viu a la plana té la cara pàl·lida i l’esperit feixuc i estúpid, mentre que el que viu a muntanya té la imaginació més viva i un color de pell més bonic.” Confrontades amb aquests esquemes reductors, les observacions de Carrera prenen més valor. És per això que les seves notes sobre el progrés de la francesització reflecteixen una realitat (unes realitats?) que cal analitzar i confrontar amb els fets històrics. “El Rosselló, el Conflent, el Baix Vallespir han adoptat del tot els costums francesos que comencen a penetrar a l’Alt Vallespir, on encara es conserven molts dels costums espanyols”; la Cerdanya i el Capcir, continua Carrera, es caracteritzaven “per una barreja de costums francesos i espanyols”. Sens dubte, aquesta constatació peca d’un excés d’optimisme francès i treu valor a l’informe de Delon, que escrivia: “El Rosselló, encara que forma part de França des de fa un segle i mig, li és gairebé foraster.” La realitat es troba, segurament, entre aquestes dues observacions. Cal fer-ne una aproximació a partir d’una anàlisi sectorial: político-militar, sòcio-econòmica, cultural.

La frontera rossellonesa del tractat dels Pirineus

Frontera del Rosselló i Catalunya, A.Ros, 1772, col·l. part.

J.L.V.

Amb el tractat dels Pirineus (1659), la delimitació de la frontera generà, de mica en mica, unes identitats diferenciades a banda i banda dels Pirineus. P. Sahlins ha estudiat el cas de la Cerdanya. Si bé ha constatat que en una primera etapa l’impacte de la francesització i l’espanyolització fou feble, en la mesura que no afectà el manteniment dels costums tradicionals, ha remarcat que, a poc a poc, les disputes locals entre els pobles cerdans (per l’aprofitament de recursos ecològics limitats, com l’aigua o les pastures, o per motius més banals, van “nacionalitzart-se” i que les comunitats feien ús d’aquesta identitat per defensar els seus interessos locals, de la mateixa manera que en treien profit per escapar-se de les lleves o per fer contraban. D’aquesta manera, conclou Sahlins, l’exclusió dels “forasters” del si de les comunitats equivalia a una afirmació de la pròpia “nacionalitat” francesa o espanyola, sense abandonar la identitat local respectiva, abans que els estats emprenguessin polítiques d’unificació cultural i lingüística.

El servei del rei

Plaça Lluís XVI de Portvendres, J.Carrère, París, 1787.

CEDACC / J.L.V.

Província estrangera, el Rosselló pertanyia al rei de França, sense ser, per això, una part integrant del regne, que els rossellonesos percebien com un regne veí. Aquest era el cas, almenys, a Costoja, comunitat fronterera de l’Alt Vallespir: l’any 1715, una pobra captaire hi era declarada originària del regne de França. El 1821, el cordó sanitari contra la febre groga de Barcelona fou mantingut per “tropes franceses”. Quant al país, Michel Brunet ha mostrat, a partir dels llibres de greuges, la naturalesa contractual de les relacions entre la província i la monarquia, “dues entitats de dret públic”. Els rossellonesos no eren, però, menys addictes a la institució monàrquica. La substitució d’un rei molt catòlic per un rei molt cristià no havia traumatitzat els súbdits d’un sobirà llunyà. D’altra banda, les dues monarquies no eren aliades al segle XVIII? J.B.F. Carrera recordava que els rossellonesos tingueren “l’honor de contribuir a situar un plançó de la casa dels nostres reis al tron d’Espanya”. La dinastia de sant Lluís ocupa un lloc d’honor en el catecisme bilingüe catalàfrancès del 1698; hom pregava pel rei abans fins i tot de pregar pels morts: “Senyor, salvau al Rey… benehiu sa Familia, conservau la Casa de Sant Lluís vostre servent fidel y feu que sos infants y successors sien imitadors de sa fé inclita”. Els esdeveniments de la família reial tenien ressò des de París fins al Rosselló, fins i tot a les localitats més allunyades. El bateig del delfí, el 1729, donà lloc a tres dies de celebracions a Sant Llorenç de Cerdans; en ocasió del naixement del duc de Borgonya, Prats de Molló dotà, a l’octubre del 1751, tres noies pobres amb 100 lliures cadascuna.

Pallofa de Vilafranca de Conflent, s.d.

MNJP / J.L.V.

Les vuit places fortes que posseïa el rei de França feien que la monarquia hi fos físicament present: a Montlluís, a la Cerdanya; a Vilafranca, al Conflent; a la carena fronterera, a Prats de Molló, al Fort dels Banys i a Belleguarda, a prop del coll de Pertús; a la línia de mar, a Cotlliure i Portvendres; i, finalment, a la plana, Perpinyà, gran fortalesa al costat de la qual Salses era necessàriament una plaça forta desatesa que guardaven només 12 soldats del regiment dels invàlids. El servei del rei podia mobilitzar de 12 000 a 15 000 homes de tropes regulars sobre una població estimada en 60 000 habitants el 1740 i 113 000 el 1766. Al cor del dispositiu militar, Perpinyà era dotada de dues places fortes: la ciutat, amb els deu bastions, i la ciutadella, amb els seus sis baluards, al voltant de l’antic castell dels reis de Mallorca. Des de Sant Llorenç de Cerdans, l’alerta era transmesa per focs des de les torres de guaita, rellevats per les dues canonades del Fort dels Banys, les quals eren repercutides pels canons Bellaguarda. Habitualment, a Perpinyà hi tenien guarnició dos regiments: quatre batallons de 1 600 a 2 000 homes per 12 000 o 13 000 habitants el 1774. Dos governadors: el comandant de la ciutadella i el comandant de la ciutat (M. Chollet des del 1770), adjunt del comte de Mailly, lloctinent general de la província. A les seves ordres, el 1780 la infraestructura militar disposava de 17 oficials majors a les places del Rosselló, 2 comissaris de guerra, 14 oficials al servei de les places, 43 empleats (capellans, cirurgians, metges, guàrdies), sense comptar els furriers i el responsable general dels tres hospitals militars (Perpinyà, Cotlliure, Montlluís). Cal afegir-hi, a més, l’inspector dels guardacostes, l’inspector general d’artilleria i els seus subordinats, sense oblidar els enginyers que, a més del cos de fortificacions, s’encarregaren també d’urbanisme i de construcció: a Perpinyà el col·legi dels jesuïtes (1721), el teatre a la Llotja de mar (1751), etc.

Les avaluacions del secretari de prefectura Delon (4 000 homes d’infanteria i de vegades encara més) se cenyien a la realitat, però no expressaven la mobilitat i el renovament de tropes. Del 1775 al 1780 se succeïren, a Perpinyà, vuit regiments arribats dels quatre extrems de França. Perpinyà, així, estava en contacte amb Metz, Grenoble, Besançon, La Rochelle, Toulon, Tolosa i l’Illa de França. El vaivé incessant de tropes assegurava el contacte permanent entre la província i el reialme. Dels 161 reclutes de 16 a 40 anys allistats al Rosselló del setembre del 1759 a l’abril del 1760, només 47 eren originaris de la província i els altres venien de totes les províncies franceses. Aquest cosmopolitisme no reflectia, certament, una població cosmopolita, però podria ser que una certa barreja de població, sobretot a Perpinyà, hagués modificat les mentalitats. Així, l’ordre militar s’imposà també a l’interior; “hom pot aixecar 20 000 homes en cas de sorpresa”, assegurava el cavaller de La Grava.

L’antic sometent havia permès la lleva de les milícies burgeses: el 1690, el regiment de Noailles; el 1705, sis batallons comandats per gentilhomes de la província: d’Hervault, d’Ortafà, d’Oms, d’Aguilar, de Blanes i de Ros. El duc de Noailles hi afegí les segones milícies, comandades per batlles, cònsols i altres habitants, contractats per a la guàrdia de les places. La memòria militar de la província del Rosselló (1774) avaluava en 18 000 homes els sometents en situació de portar les armes sota les ordres dels governadors de les vuit places fortes. J.B.F. Carrera comptà “55 companyies de milícies, que només són utilitzades quan convé”; 35 tenen 40 homes cadascuna en quatre batallons comandats pels veguers… “Les altres 20 companyies, cadascuna de 50 homes, escollits entre els menestrals i els artesans de Perpinyà, són utilitzades per a la guàrdia d’aquesta ciutat. Formen dos batallons que constitueixen el regiment de Perpinyà i dels quals el primer cònsol és coronel.”

El servei del rei comprenia també els guardacostes marítims: 1 200 homes segons Carrera, 2 400 segons Poeydavant, en temps de guerra. J.B.F. Carrera assenyalava encara dues companyies sempre en acció, una de 42 canoners i l’altra de cavalleria, vinculada a la capitania general; es tractava de 46 guàrdies o cavallers escollits entre els burgesos més distingits del camp, que vivien del producte de les seves terres.

La mobilització al Rosselló no eximia ningú: el pagès, el bracer, l’artesà, el burgès, el gentilhome. L’exèrcit, doncs, pogué esdevenir un agent de francesització important. El fenomen inclogué els miquelets, anomenats també fusellers de muntanya o arcabussers, que eren mercenaris ben diferents dels milicians burgesos que serviren a Catalunya, Itàlia, les Cevenes, Còrsega, Provença o Menorca. El 1741 l’única companyia llevada per a la guerra de Còrsega (1739) assegurava eficaçment a la frontera la lluita contra les desercions que desolaven les guarnicions. Vestits i armats a la catalana —dues pistoles, un trabuc en bandolera, un punyal a la cintura— els miquelets eren uns temibles soldats auxiliars. P. Poeydavant (1778) en subratlla les aptituds per a la guerra de muntanya; J.B.F. Carrera (1787) es felicita “de la manera distingida en la qual sempre han servit”. El seu zel, però, era mal recompensat: “Aquesta milícia és suprimida completament”, assegurava Poeydavant (1778). Una lleva de batallons, el 1774, revelava el profund malestar dels oficials “mortificats per l’obligació de portar el gambeto [o capot] amb l’uniforme a la catalana”. Aquest incident mostrava el rebuig de la identitat catalana per part dels miquelets i també els límits de l’exèrcit com a recurs de francesització.

El poder militar va prendre distància de les milícies burgeses. Les lleves del 1733 i el 1744, que reuniren prop de 3 000 homes, suscitaren crítiques. Hi hagué protestes contra la guàrdia de les ciutadelles i dels castells que s’havien afegit a la guàrdia dels pobles i les ciutats. Els privilegis de les milícies semblaven poc compatibles amb el servei militar. Contràriament a les milícies de les altres províncies, “la milícia del Rosselló no està obligada a allunyar-se de casa, té un temps de descans durant el qual pot dedicar-se a les seves ocupacions”, assegurava el mariscal de Noailles en una carta del 6 d’agost de 1742. L’any següent hom lamentava que “els artesans-soldats, ganduls i llibertins, es mengen tots els diners al cabaret”. Sens dubte, el 1787, el cavaller de La Grava posava en evidència els retrets que les autoritats militars no gosaven formular directament cap a l’any 1740: la precipitació que caracteritzava les lleves, formades “per homes poc susceptibles de disciplina i de fidelitat, incapaços de suportar les fatigues d’un ofici penós”.

D’altra banda, els interessats no manifestaven gens d’entusiasme pel servei al rei. N’hi havia que eren “retornats a la seva parròquia” l’endemà de la revisió, en canvi de “retribucions econòmiques”… “cosa que fa que els que es queden, vagin molt cansats”, segons una carta anònima del 1743. Malgrat les pressions sobre les famílies, les absències eren bastant nombroses al moment del sorteig de lleva. El projecte de creació d’un batalló de milícia organitzat com a la resta de França va ser abandonat per “por de les nombroses desercions”, recordava Poeydavant el 1778.

La lluita contra la deserció és una preocupació constant de les autoritats, que tenen les guarnicions frontereres en mans dels regiments d’invàlids. La “constitució militar del Rosselló (…) mantinguda pel rei de França”, segons expressió de J.B.F. Carrera, no era forçosament un instrument d’assimilació. Podia provocar fins i tot l’efecte contrari, ja que la presència de tropes regulars, les seves exigències, el comportament dels oficials forasters del país eren mal tolerats. El comandant en cap de la província, el comte de Mailly, actuà, segons B.P. Torreilles, com “un dèspota omnipotent i omnipresent”. El mestre va tenir els seus èmuls. Els antics governadors de Prats de Molló foren denunciats pels cònsols com a dèspotes que s’havien comportat com “en país enemic”. Del 1725 al 1730 el governador de Viefville i el seu major van ser acusats de brutalitats envers els habitants i fins i tot els cònsols foren amenaçats de presó; el comandant feia obrir i tancar les portes de la ciutat segons el seu humor i l’estat de la seva butxaca. L’extorsió era la seva especialitat: s’apropiava de les provisions destinades a la comunitat i omplia el seu graner robant el del veí. I això que el governador percebia la cinquena part dels ingressos dels impostos municipals i 300 càrregues de llenya. El comportament dels seus subordinats també era condemnable: l’hoste i la seva família foren exclosos de la vora del foc pels tres soldats que havien d’allotjar. Les ocasions “d’ofendre el bon Déu” eren nombroses, ja que “essent les cases tan petites, el llit del soldat es troba situat a tocar del llit de l’hoste”.

La reducció contínua dels efectius a Prats de Molló —560 soldats el 1710, 160 el 1757, una sola companyia el 1780— no va comportar una disminució dels drets percebuts per l’estat major, que eren de 1 510 lliures el 1789. El tercer estat, que denuncià l’escàndol, reclamà la reducció “del nombre d’oficials generals i dels altres caps, que és veritablement excessiu” i la supressió “dels allotjaments, emoluments, utensilis i farratge” fornits o pagats per “diverses ciutats de la província”.

La presència francesa al Rosselló s’imposava talment com una ocupació militar. Hom pot dubtar legítimament dels resultats d’una política d’integració conduïda per l’exèrcit. I això fins i tot a Perpinyà, on els cònsols potser no havien oblidat del tot que el comandant de la ciutadella, l’única plaça forta existent abans de l’annexió, “no tenia res a veure amb la ciutat”: hi manava el primer cònsol, aleshores cap militar, segons l’informe de la intendència de l’any 1743. Al segle XVIII l’autoritat militar impugnava fins i tot el règim municipal de Perpinyà: els consellers estaven sota la vigilància del comandant de la província; la insaculació era controlada conjuntament pel lloctinent general i l’intendent; l’extracció dels càrrecs era falsejada… pel governador que feia que, a l’hora del sorteig, no quedés sinó un nom dins la bossa, el del candidat oficial. Finalment, el 1778 es designà directament el candidat. A tota la província les comunitats passaren a ser tutelades, i l’ajuntament d’un poble només es reunia sota la presidència del batlle amb el permís del governador local i del veguer, oficial nomenat directament pel rei per recomanació del governador.

Contra la doble ingerència del governador i de l’intendent, que imposaren al consell de la comunitat un candidat borratxo, groller, deshonest i ignorant, Prats de Molló gosà el 1741 adreçar a l’intendent una còpia del privilegi acordat per Felip III el 1604. Unes dècades més tard, l’any 1787, J.B.F. Carrera descobria en els seus compatriotes “un esperit republicà que no disminueix gens l’amor pel seu sobirà”. Paradoxalment, hom pot estimar el seu rei sense per això estimar els seus representants. N’hi ha prou d’evocar les colònies franceses que estimaven la República però que no estimaven gens els seus emissaris. S’imposa una constatació: el procés de francesització fou frenat pel context militar; cal afegir, però, que tampoc no va ser afavorit per la situació econòmica.

La representació dels estaments al Rosselló

Consellers de Perpinyà, J.Carrère, París, 1787.

CEDACC / J.L.V.

A diferència de Catalunya, als comtats del Rosselló i la Cerdanya es conservà fins el 1789 la divisió medieval en vegueries i la vella estructura municipal de cònsols i jurats, i les seves divisions en “mà major”, “mà mitjana” i “mà menor”, jeràrquiques, però mínimament representatives de les capes socials considerades inferiors. Al començament del segle XVII els cavallers havien accedit al govern de la vila, al costat dels burgesos honrats, en les bosses de cònsol primer. La vila podia crear cada any dos burgesos honrats. La noblesa, fonamentalment d’origen francès, s’oposà al reconeixement de la qualitat nobiliària dels burgesos honrats, raó per la qual inicià un plet el 1738 que s’allargà fins el 1789, el qual fou resolt per Lluís XVI favorablement als interessos dels burgesos honrats admetent-los en l’estament noble en els “États Généraux”.

Una economia sacrificada, una societat sota tutela

Un informe del prefecte del 1819 confrontava el departament dels Pirineus Orientals, “bàsicament agrícola”, a Catalunya, “país actiu, emprenedor, estalviador”, els habitants del qual són “industriosos i àvids de riquesa”. L’antic règim mostrava un quadre força negre del Rosselló segons un informe del 1787: “Situat en un racó apartat del regne (…) sense manufactures i gairebé sense comerç (…) no hi ha cap dels mitjans que donen vida a una província (…) L’impost sobre la indústria hi és pràcticament nul”. Llavors s’hi acusà l’estatut de província estrangera: “Els drets exhorbitants sobre l’oli, sobre el ferro, sobre els cuirs (…) han extingit tota activitat en aquesta branca de la indústria”. L’exèrcit era l’únic recurs, “sense els diners que entren al Rosselló per mitjà de les tropes aquesta província seria de les més miserables”, escrigué el cavaller de La Grava. Hom no pot indicar millor el subdesenvolupament de les terres catalanes del nord. Le voyage pittoresque…, de Carrera i l’informe de Delon deixaren constància de la fallida; la indústria tèxtil no era més que un record llunyà a Perpinyà, i només subsistia a Prats de Molló i a Prada, on es fabricaven els draps bastos destinats als pagesos. La Cerdanya i el Capcir mantenien una activitat purament familiar: “una gran quantitat de mitges de llana es tricoten a mà”.

El Rosselló ha estat víctima d’una espoliació a gran escala. Les seves llanes, “les més riques i precioses” de França, conegudes amb el nom de Segòvia, es treballaven al Llenguadoc, a Carcassona especialment, que fou poblada al segle XVII per fabricants catalans. Les salines de Canet es van arruïnar amb la gabella que obligava els propietaris a lliurar la sal a baix preu al recaptador d’impostos. Els vins, dels quals P. Poeydavant aprecia la qualitat superior, foren mesclats amb els d’Orleans i de la vora del Sena, o amb els de Bordeus. La mel, de la qual J.B.F. Carrera celebrava l’aspecte i la qualitat, “s’anomena mel de Narbona”. Malgrat un excedent d’oli que compraren les fàbriques de drap de Llenguadoc, les dues manufactures de sabó de Perpinyà havien desaparegut.

El panorama no era gens satisfactori: desaparició dels tarongers, nombrosos al començament de segle, abandó dels morerars, menyspreu dels castanyers, destrucció dels boscos. Fins i tot eren ignorats els jardiners de Perpinyà. “L’art de la jardineria encara ha de néixer al departament dels Pirineus Orientals”, remarcava Delon. Aquest era el resultat d’un segle i mig d’ocupació francesa. Delon n’acusava “la incúria, la ganduleria, l’actitud gairebé general de no tenir cura de res, de no preparar res, d’abandonar-ho tot”, mentre que Carrera, més prudent, deplorava la manca d’estímuls del govern. Aquesta acusació emmascarada denunciava de fet, bé que involuntàriament, una forma de colonització caracteritzada per una economia de subsistència i, en el pla social, per una proletarització urbana i rural que afectava l’artesà arruïnat, però també el jornaler que, en molts indrets, “pasta amb segó eixut el pa que menja!”.

L’emigració no estava solament lligada a la situació militar. Un informe del 1815 analitza els avantatges que Catalunya oferia al “díscol”: “Aquesta nova pàtria l’accepta si no és més que un contrabandista, l’acull si és treballador i el protegeix si té alguna indústria”. En aquestes condicions, l’assimilació francesa sembla ben difícil i, en conseqüència, molt selectiva: el poble vestia a la catalana, fins i tot els pagesos rics, que mantingueren el gambeto bru. Només vestien a la francesa “les persones de més alt llinatge” (Carrera), “els ciutadans de primera classe” (Delon): la noblesa i l’elit de la burgesia, atreta, a manca d’altres sortides, per les professions cultes, la medicina, el dret, l’església.

La noblesa militar es reduïa a algunes famílies: els comtes de Ros, els Çagarriga, Ortafà, Campredon. Al segle XVIII algunes havien estat elevades al marquesat: els Oms, Aguilar, Blanes, Sant Marsal, Montferrer. Si hom es refereix a la correspondència del marquès Joseph d’Oms amb el seu fill Dominique (1772-83), el desig del cavaller de La Grava sembla satisfet: “desfer-se de la mentalitat catalana, ja que cal tenir la del príncep sota la dominació del qual s’està”. El 1772, quan tenia 16 anys, Dominique d’Oms va ser enviat a París com a portaestendard de les Gardes Françaises. El jove rossellonès va ser rebut per les famílies Ortafà, Ros, Aguilar i tingué per company Vergennes, fill del futur ministre d’Afers Estrangers. Freqüentà l’hotel de Chartres, punt de trobada dels rossellonesos, i descobrí encantat, des de dalt de les torres de Notre Dame, París als seus peus: “…la vista més bonica del món per la seva immensitat”. La vida parisenca dels rossellonesos gravitava al voltant del governador, el mariscal de Noailles, i de Josep d’Albert que, des de Perpinyà i el Consell Sobirà, havia fet una carrera remarcable: lloctinent general de policia a París sota Turgot (1775) i conseller d’estat abans de retirar-se a la seva ciutat natal, Illa, on morí el 1790. L’afany d’anar escalant dominava, a vegades, l’amor a la terra natal. El canonge Josep Xaupí (1688-1778) s’establí definitivament a la capital el 1762 i, el 1764, esdevingué degà de la Facultat de Teologia de la Sorbona. Menys afortunat, Francesc de Copons, president del Consell Sobirà des del 1748, no obtingué el 1776 el càrrec d’inspector general. Vidu des del 1774, va aconseguir la mà d’una canongessa de 32 anys, matrimoni que el va fer establir definitivament a París.

Passejada per Longchamp, G.de Saint-Aubin, c.1760.

MHR / G.S.

Foren nombrosos els rossellonesos nobles o burgesos que feren estades a la capital. És el cas de Josep Jaume (1731-1809), professor de dret, rector de la Universitat de Perpinyà (1769), advocat del bisbe, dels intendents i del governador, del qual va ser el corresponsal titular. Se’l veié pledejant a París el 1784; va ser rebut a Versalles a la taula del canceller Maupéou; establí relacions des de Perpinyà amb els advocats més cèlebres de Tolosa i de París: Gerbier, Tronchet o de Sèze, el futur defensor de Lluís XVI. Una altra glòria local, Francesc de Fossa (1726-89), “oracle de l’advocacia perpinyanesa”, va ser ennoblit per Lluís XVI. París, així, es feia ressò del microcosmos perpinyanès, de les seves intrigues, de les seves disputes, sobretot de l’afer dels “burgesos honrats”, la qualitat nobiliària dels quals fou reconeguda després d’un procés molt llarg (1738-89).

Perpinyà, J.Carrère, París, 1787.

CEDACC / J.L.V.

La Fidelíssima Vila de Perpinyà continuà fent servir els antics privilegis, com ara el d’inscriure els burgesos en els registres electorals per a les places de primer i segon cònsol. La legislació catalana conservada després de l’annexió era controlada per l’autoritat reial; Lluís XIV havia limitat a dos el nombre d’admissions anuals i havia exigit una fortuna avaluada en 10 000 lliures, almenys. La matriculació també s’obtenia per carta reial i hom esdevenia, aleshores, burgès de rescripte. Així recuperats, els privilegis dels reis d’Aragó es convertiren en un important element de francesització. Els burgesos, que vivien com els nobles, volien gaudir dels privilegis nobiliaris… francesos: a la segona meitat del segle XVIII, foren molts els qui s’ennobliren. Als privilegis d’honor s’afegiren els privilegis fiscals i, per aquest motiu, la defensa dels seus interessos passà per l’adhesió a l’ordre francès. Burgesos honrats, que havien buscat un lloc entre la noblesa francesa, i nobles rossellonesos van fer progressar els costums francesos. Encara que dividits pel seu status, uns i altres adoptaren, sobretot a Perpinyà, la moda francesa: pentinats a l’estil Pompadour, a l’estil Maria Antonieta; cadires de mans que eren la riota del poble. Els criats vestits amb lliurea eren insultats pel poble ras: “Arri burro!”; i importunats amb punxades a les cames i garrotades per darrere. Els salons del palau de Mailly i les llotges del teatre on es representaven obres franceses reunien la bona societat al voltant del comte de Mailly i de la marquesa de Blanes, la relació dels quals era gairebé pública. La francesització penetrava també al camp: viles i pobles grans tenien també els seus burgesos nobles. De 119 membres, P. Torreilles en comptava solament 49 de perpinyanesos; les famílies ennoblides, sovint emparentades entre elles, formaven una xarxa que s’estenia per tota la província. Quan l’intendent feia visites d’inspecció, el rebien les famílies distingides com els Noell, a Sant Llorenç de Cerdans, o els de Costa, a Prats de Molló. El 1777 la mestressa de casa Marguerite Costa-Izern va fer enviar especialment de París una tabaquera d’or per a Miquel Jaume, a qui havia rebut amb l’intendent que venia d’inspecció.

La francesització de la burgesia no es limità als burgesos nobles; va comprendre, també, la burgesia dels mercaders, dels notaris, dels artistes (apotecaris, cirurgians, orfebres, etc.), és a dir, la petita burgesia dels mestres artesans. Un decret del Consell Sobirà (1682) va exigir el coneixement del francès per a accedir als oficis reials, a les professions liberals, als gremis. A més, l’edicte del mes de febrer del 1700 establia que era obligatori l’ús del francès en la redacció de les escriptures públiques, les actes notarials i judicials, les sentències i els decrets. El cavaller de La Grava en destacà amb subtilesa la conseqüència inevitable: “Des d’aquesta època, el rossellonès ha après una mica una llengua que li havia de servir per a regular els seus interessos, defensar el seu honor i els seus béns.” Una política de francesització passava obligatòriament per una política lingüística.

L’assimilació per la llengua

El control de l’ensenyament va ser una preocupació des de bon començament. L’endemà de l’annexió, el 1661, Lluís XIV establia els jesuïtes de la província de Tolosa a l’institut de Perpinyà, i els estudiants no eren admesos a la universitat si no havien fet abans la retòrica a l’institut. S’exigia als estudiants un certificat de coneixement de la llengua francesa lliurat pels jesuïtes. El 1663, les religioses ensenyants de Notre Dame de Besiers foren encarregades “d’ensenyar els costums i la llengua francesa a les noies del Rosselló”. L’ensenyament primari va ser objecte d’una atenció particular; el 1672, l’intendent obligà els cònsols de Perpinyà a obrir escoles de nois i noies, les quals ensenyarien així “la llengua materna” als seus fills i, deu anys més tard, la mesura s’estenia a tota la província. Però de la teoria a la pràctica hi va un bon tros: les escoles reials a càrrec dels municipis no s’arribaren a fundar per la manca de mitjans i, entre altres motius, per la força d’inèrcia de les poblacions; com en el passat, es continuà lletrejant en llatí a les escoles dels “minyons petits”, i llegint en llatí a les escoles de “grammàtichs”.

La política de francesització a l’escola o a l’institut va començar realment al segle XVIII. Els professors vingueren de França: el senyor Cazeaux, originari de l’Aude, exercí a Prats de Molló del 1741 al 1786; el senyor Marcellin Perrot, de Lió, a Perpinyà el 1715. Per a les noies, en tot el Rosselló només hi havia un centre on es parlava la llengua francesa: l’esmentat convent de religioses ensenyants, originàries de Besiers. Un document del 1727 diu que hi havia quatre professores contínuament ocupades en quatre classes diferents, és a dir, un total de seixanta alumnes: “La llengua francesa hi és parlada amb tota la seva puresa i, des de les grans a les petites, tothom s’hi aplica amb deteniment.” L’abat Bonaventura Xaupí, capellà de Sant Llorenç de Cerdans (1716-45), fracassà en la temptativa de crear una escola de noies per ensenyar a llegir els evangelis en francès. D’acord amb la mentalitat de l’època, l’ensenyament era exclusivament destinat als nois; Perpinyà n’era l’excepció.

Rector i degans de la Universitat de Perpinyà, J.Carrère, París, 1787.

CEDACC / J.L.V.

L’institut de Perpinyà, dedicat a sant Llorenç, es convertí en col·legi reial el 1723. Tenia grans ambicions: atreure tot el jovent de Catalunya, “que fóra molt avantatjós per a la ciutat i motiu d’honor per a França”. De cinc projectes de reforma que s’endegaren, el quart, qualificat de “complet i perfecte”, es va aprovar el 1724 i s’aplicà entre el 1739 i el 1746. A mitjan segle, l’institut de Sant Llorenç tenia 240 externs i una cinquantena d’interns a l’institut Pi. Al final del curs de retòrica, els alumnes accedien a la universitat dels antics reis d’Aragó, que comprenia les facultats de teologia, dret, medicina i arts. El comte de Mailly renovava el 1759 la vella universitat, i afegia als ensenyaments tradicionals un curs d’anatomia, un jardí botànic, dues càtedres de medicina i una biblioteca pública. També va fer construir del 1760 al 1763 edificis nous i, a més, el benefactor de la província fundà el 1768 una acadèmia militar de cavalleria destinada als fills de la noblesa catalana. En aquest context, la llengua i els costums francesos semblaven condemnats a progressar, fins i tot en els racons més allunyats. Fou el cas de Prats de Molló el 1787: el nou professor, el senyor Lamontagne, que tenia setanta escolars al seu càrrec, feia circular contra els seus enemics notes pretesament anònimes redactades en francès pels seus alumnes, com aquesta contra el mostassaf Matheu que volia anar a París a pledejar davant el rei:

“Quoi, Matheu, vil pouilleux qui n’a pas quatre sous tu prétends à Paris plaider devant le Roy crois moi cerveau blessé reste a Prats de Mouillou parmi tes adherans que se foutent de toi mais a Paris ton sort j’en jure sur ma foi sera d’aller plaider dans l’hôpital des fous”.

(“Què, Matheu, vil pollós, que no tens ni un ral, pretens, a París, davant el rei pledejar, creu-me, cervell ferit, queda’t a Prats de Molló entre els teus adeptes que es foten de tu. Perquè a París, per ma fe, la teva fi serà a l’hospital dels folls anar a pledejar”).

Matheu pertany al grup que retreia al professor la seva ignorància, els mals tractes infligits als nens “fins a deixarlos baldats i fuetejar-los fins a fer-los sang”, i el seu aspecte poc sociable: “Va armat amb un parell de pistoles de butxaca i amb una fulla d’espasa que du dins el bastó”. De fet, els greuges principals anaven per una altra banda: Lamontagne, originari de Bordeus, “només s’ha dedicat a ensenyar el llatí, negligint, així, els fills del poble menut”.

L’afer Lamontagne mostra dues qüestions; d’una banda, que la política d’assimilació havia progressat força al segle XVIII. Els qui n’eren partidaris, amb el primer cònsol al davant, s’escandalitzaven dels retrets sobre els seus orígens: “un francès sigui de Bordeus o d’una altra banda, no té dret d’allotjament com a qualsevol altra part del regne i no està aquí, com ho estaria en un altre lloc, sota la salvaguarda de la beneficència i sota la protecció de la llei”. Però, d’altra banda, aquests mateixos partidaris de Lamontagne preferien l’ensenyament del llatí al de la llengua francesa i se situaven, així, dins la il·legalitat, ja que l’intendent havia suprimit les escoles de llatí el 1780. Aquesta mesura havia aixecat un clam general i el tercer estat va exigir, el 1789, el restabliment de l’ensenyament del llatí tant a les ciutats com a les comunitats rurals. Aquest aferrament a la llengua de Ciceró va relegar necessàriament la llengua del rei al segon lloc i amb les escoles de llatí es mantingué el català com la llengua d’escriptura.

Rossellonesos, J.Carrère, París, 1787.

CEDACC / J.L.V.

La marginació del francès dins l’ensenyament i el seu aprenentatge tardà s’imposaren amb el contacte de les realitats locals. El jove Cassanyes de Canet (1758-1843), futur membre de la Convenció, que a penes sabia francès, fou iniciat al llatí prescindint del francès. El 1793, de la manera més natural, justificava en català el seu vot a favor de la mort de Lluís XVI: “Qui l’ha feta que la pagui”. Marginada a Canet, la llengua francesa també era absent dels estudis a Vinçà el 1748 o a Sant Feliu d’Avall el 1750; es buscava un mestre “per a ensenyar els primers rudiments i elements de francès” a la primera localitat esmentada, i que sabés ensenyar als nens en francès, a la segona. El 1762, a Tuïr, el preceptor no feia servir per res la llengua francesa.

El funcionament del col·legi de Perpinyà, peça mestra de la francesització, tenia sorpreses. El nou reglament imposat pel clergat secular després de l’exclusió dels jesuïtes (1762) mostrà fins a quin punt s’havia restringit l’ús de la llengua del rei. Els nous dirigents van exigir des d’aleshores que les ressenyes públiques que es fessin sobre els autors estudiats durant el curs fossin escrites en francès i no en llatí. L’ensenyament de la gramàtica francesa, en francès, es feia dues vegades per setmana fins al quart curs. No obstant això, al col·legi el llatí mantingué els seus drets: només s’autoritzà als ensenyants de les classes superiors a fer els cursos en francès. Els jesuïtes, que lliuraven els certificats d’accés a la universitat, potser no foren uns agents zelosos de la francesització i, a més, es constata que al llarg de cent anys, malgrat els càstigs més severs, la universitat havia admès els estudiants sense examen previ. Tampoc no s’havia esperat l’expulsió dels jesuïtes per a suprimir, el 1759, l’obligació de fer retòrica a l’institut, obligació imposada pel poder francès per tal de controlar tots els estudiants de la província.

El llatí continuà essent la llengua d’ensenyament des de les escoles fins a la universitat, on el discurs del rector en lloança del rei es feia cada any pel 15 de febrer… en llatí. Durant la Revolució, els jacobins deploraren “el tort irreparable fet a l’educació i al bé públic en tenir els joves alumnes a l’institut durant sis llargs anys per a ensenyar-los malament la llengua morta dels romans i més malament encara la seva llengua nacional”.

Interior de la sala d’espectacles de la Llotja de mar, Perpinyà, A.de Ros, 1752, col·l. part.

J.L.V.

Així, l’assimilació a través de la llengua sembla poc convincent a la fi de l’antic règim. Per al fill Fossa, el 1817, seria un miracle sentir una pagesa i la seva filla parlant un francès raonablement correcte. “Em semblaria un somni”. “La gent educada sap el francès”, escrivia Delon el 1802, “però, en general, a l’interior de les famílies i a gairebé totes les reunions es fa servir preferentment el català”. És això el que deplorava el jove Fossa de la seva pròpia família, en tornar l’any 1817 d’un llarg exili; la seva neboda Thérèse Campagne, “una rossellonesa d’onze o dotze anys, molt eixerida i xerraire (…) tradueix en mal francès el que pensa en català”. També la néta del cèlebre Francesc de Fossa conservava “el mal costum del català”, tot i que anava al pensionat de les dames del Crozet, “parisenques molt refinades, d’una instrucció excepcional”. Sens dubte, cal relativitzar la traïció cultural de la burgesia rossellonesa, que el diumenge es barrejava al teatre amb totes les cuineres, les minyones i les modistetes de Perpinyà: “Aficionats rossellonesos, ajudats per alguns comediants professionals, ens fan sentir en català, o gairebé, les obres mestres dels nostres autors dramàtics”, escrivia Fossa. És a dir, la visió d’una clivella entre una burgesia afrancesada i un poble fidel a la cultura catalana és un esquema massa simplificador pel que fa al segle XVIII i el començament del XIX.

La noblesa mateixa restà fidel a la seva catalanitat, fins i tot a París, on el fill més jove del marquès d’Aguilar, sacerdot, es passejava amb els seus cosins, els fills D’Albaret, parlant català. El fet, tenint en compte la seva banalitat, no hauria tingut més transcendència si el jove no hagués estat bufetejat per una dama que es pensà que se’n reia, escrivia Dominique d’Oms al seu pare el 1782. Ell mateix cridava el seu cosí d’Aguilar, oficial de marina, pel seu nom català, “Joanet simplement, com a casa”, precisava. El pare del cèlebre agrònom Francesc J. de Passa (1785-1856) era anomenat “misser Pere”. No sembla possible que aquests ambients més cultivats hagin abandonat el català escrit: els erudits rossellonesos són trilingües (llatí, francès, català). L’universitari J. Jaume (1731-1809) bé va escriure en aquestes tres llengües. Jaume participà el 1797 en la publicació d’una tragèdia en vers, en català: Tragedia Rossellonesa dels sants Martyrs Cosma i Damià. En les seves memòries transcrigué els refranys de la seva àvia: “Qui en vestits posa massa, té lo cap de carbassa.” Dedicà als seus sis fills morts de molt petits la traducció d’una pregària del missal de París pels Sants Innocents: “…la Tropa innumerable de tants benaventurats”. Els sentiments personals i l’amor filial s’expressaven en català. La mentalitat continuava essent profundament catalana.

Els sacerdots van abandonar tardanament la llengua vernacla, la llengua en què confessaven els fidels, en els registres parroquials (1735-50). Els més erudits publicaven en català, com ara el pare Tolrà, arxiprest de Prada, que edità des de l’exili tres voluminosos llibres, dos dels quals en català. Els sermons de la majoria dels sacerdots foren escrits en català fins a mitjan segle XIX. El capellà de Sant Llorenç de Cerdans, batxiller de la Sorbona, gal·licà i jansenista, pregava sense descans en la llengua dels fidels: la francesització no era l’objectiu del clergat.

El 1745 el bisbe de Girona, a propòsit de l’afer Xaupí, va decretar l’entredit sobre la diòcesi d’Elna: “Trobantnos (…) proposicions que quant no sian temerarias y opposadas al verdader y catholic sentit de N.S Mare la Iglesia, a lo menos son offensivas del piados catholic zel”; no es pot subratllar millor el particularisme rossellonès, en el qual el gal·licanisme havia progressat al llarg de tot el segle XVIII. Els testaments dels habitants de l’Alt Vallespir traduïren una pietat nova més interioritzada, cristocèntrica, en ruptura amb la vella pietat catalana més exterioritzada, que es vinculava al culte de la Mare de Déu i dels sants, i a les pràctiques medievals.

L'ascensió de la família Xaupí

Escut de J.Xaupí, Perpinyà, 1770.

CEDACC / J.L.V.

La família Xaupí, originària d’Estagell, va passar a residir a Perpinyà al segle XVII. Josep Xaupí (mort el 1704), negociant i hisendat, va gaudir d’una ràpida ascensió social al servei de rei de França; fou nomenat procurador del Consell Sobirà i aconseguí el títol de baró de Jau. Els seus fills menors seguiren la carrera militar i el major, François (mort el 1724), va ser protometge i ciutadà honrat de la vila de Puigcerdà. François es relacionà amb els personatges més poderosos de la província, com ara l’intendent Ramon Trobat, el governador duc de Noailles o el marquès d’Aguilar. Els fills menors de François Xaupí seguiren la carrera eclesiàstica: Josep va ser canonge i ardiaca del Vallespir, i Bonaventura, rector de Sant Llorenç de Cerdans. Les seves trajectòries foren ben diferents. Josep (1688-1778), doctor per la Sorbona, va pronunciar l’any 1715 a la catedral de Sant Joan de Perpinyà l’oració fúnebre de Lluís XIV; residí a París, on va publicar el 1763 una voluminosa obra sobre la noblesa dels ciutadans honrats de Perpinyà, i acabà com a degà de la facultat de teologia de la Sorbona. Per altra banda, Bonaventura Xaupí (1691 -?), gal·licà i de tendència jansenista, va portar a la pietat rigorista francesa el poble menut de la seva parròquia; llavors, Sant Llorenç de Cerdans es va dividir entre devots (partidaris de Xaupí) i llibertins (els seus detractors). Aquests darrers, molt relacionats amb el clergat de Catalunya, van aconseguir el 1745 un manament del bisbe de Girona contra la parròquia de Sant Llorenç i la diòcesi d’Elna. Bonaventura Xaupí va ser processat entre el 1745 i el 1748 i, finalment, s’exilià a Narbona.

Les processons al Rosselló

Processó de Dijous Sant, Perpinyà, J.Carrère, París, 1787.

CEDACC / J.L.V.

La celebració de processons era una tradició ben arrelada al Rosselló. El 1787, J. Carrère va remarcar el gran nombre que se’n feien a Perpinyà: “les habitants du Roussillon aiment beaucoup les fêtes et les cérémonies religieuses: il n’y a pas endroit en France où on y mette plus de solennité et de majesté”. Una de les més rellevants era la de Dijous Sant. A les nou de la vespre un seguici inacabable i sorollós que acompanyava els misteris sortia de la capella dels penitents de Sant Jaume i no hi retornava fins a les dues o les tres de la matinada; en aquest seguici el paper principal corresponia als flagel·lants de la confraria de la Sang, que havia estat fundada el 1416 a la vella església de Sant Jaume. Aquesta tradició s’ha perpetuat fins a l’actualitat.

Una aculturació religiosa?

Certament, la religió quotidiana va restar fidel a les seves tradicions, fins al punt que els observadors estrangers acusaren els rossellonesos de fanatisme i de superstició a la vista de les representacions dels misteris o de les processons. Amb tot, fou el bisbe qui suprimí la processó nocturna de Dijous Sant a Perpinyà el 1777. El seminari, fundat el 1688, havia format els capellans que van poder participar, en la llengua del país, en un llarg i lent procés d’aculturació religiosa. La història d’aquest procés encara s’ha d’escriure i no es pot generalitzar a partir d’alguns indicis com l’afer Xaupí, que havia atret cap a la pietat francesa el poble menut de Sant Llorenç de Cerdans, sobretot les dones i els clavetaires.

“Per a destruir la llengua catalana, caldria destruir l’home sencer”, escrivia el 1790 el pare Chambon al pare Grégoire, que volia extirpar el patois de la França revolucionària. La remarca de Chambon, presa al peu de la lletra, negaria el procés d’assimilació francesitzadora. Una generació més tard, el 1817, el jove Fossa tornava a destacar la catalanitat del Rosselló: “…català pels seus costums, les seves maneres, la seva llengua habitual i la seva manera habitual de vestir-se”. Tanmateix, reconeixia que “aquest petit racó de terra ha començat a esdevenir una mica francès”. Aquesta concessió no sols està lligada als trastorns polítics de la Revolució i de l’Imperi. Bé que no havia estat destruït del tot a la fi de l’antic règim, l’home del Rosselló havia estat transformat a pesar seu per un ordre nou: l’ordre francès, militar, sòcio-econòmic i cultural. En aquest lent procés de francesització, l’amor al rei i una nova espiritualitat hi van tenir, sens dubte, un paper decisiu.