El monestir de Sant Feliu de Cadins

A més del seu interès pel fet de ser l’únic testimoni d’arquitectura cistercenca conservat a la Catalunya Vella, on la implantació de fundacions monàstiques tradicionals era nombrosa, el monestir de Cadins exemplifica en un mateix espai el trànsit del romànic epigonal cap a les innovacions de l’arquitectura gòtica. Situat a poca distància de la població altempordanesa de Cabanes, d’aquest monestir –el segon més antic a Catalunya de la branca femenina de l’orde– només es conserven l’església i algunes restes esparses.

Façana lateral sud, reforçada per contraforts que assenyalen el pas cap al gòtic.

ECSA - G.S.

L’any 1595, els jurats de la ciutat de Girona van declarar que Cadins havia estat una fundació dels templers en temps molt reculat, notícia que dóna Montsalvatje i que recull Badia (1978), el qual s’ha ocupat més extensament del monestir cistercenc de Cadins. En realitat, però, Cadins va ser sempre una casa cistercenca. En dóna fe una butlla del papa Alexandre III de l’any 1169 en què es va canviar l’advocació primitiva del monestir de Cadins per la de Santa Maria, per bé que més endavant la documentació continua donant-li el nom de Sant Feliu. La butlla va convertir Cadins en cap o mare de l’abadia de Valldemaria, a Maçanet de la Selva, de manera que es va invertir la jerarquia que hi havia hagut entre aquests dos monestirs cistercencs femenins des d’abans del 1158.

Ermessenda va ser la primera abadessa, i Mundina d’Estruc la darrera, de la comunitat que va viure al monestir, el qual va ser abandonat després de la reunió capitular del dia 3 de febrer de 1492. En aquesta època la guerra i la presència constant d’exèrcits al país van trasbalsar molt l’Empordà i, a més a més, l’emplaçament molt vulnerable del monestir al pla no afavoria gens la permanència de la comunitat en aquell indret constantment amenaçat. Fet i fet, ja el 27 de març del mateix any els jurats de Girona expressaven al papa que el monestir era en part enderrocat. La comunitat de les monges bernardes es va traslladar a l’església de Santa Susanna del Mercadal de la ciutat de Girona a la darreria del 1492.

El llarg període d’abandó ha provocat també que només en resti l’església, integrada avui en una propietat agrícola privada. És utilitzada com a magatzem i es conserva en un estat relativament bo des del punt de vista estructural.

L’església

Exemple primerenc i notable de l’arquitectura cistercenca a Catalunya, el temple correspon a dos moments constructius ben diferenciats, encara que probablement no gaire distants en el temps. Amb força imprecisió se’n podria fixar la cronologia dins el segle XIII. De planta de creu llatina, té una sola nau que pertany a una etapa anterior a la capçalera i el creuer, de tipus carrat com correspon al model de la casa de Cîteaux i trobem en exemples catalans com Santes Creus i Santa Maria de Vallbona de les Monges. Les notables dimensions del temple, de 42,5 m de llargada i 10 m d’amplada, i els 21,5 m de llargada del transsepte, donen només una idea aproximada de la magnificència d’aquest conjunt monàstic, que de ben segur havia de ser un indret prou honorable per a servir de repòs durant una nit de l’any 1295 al rei Carles II de Nàpols i la seva filla Blanca d’Anjou, que l’endemà s’havia de casar amb el rei Jaume II a la veïna abadia de Santa Maria de Vilabertran.

Més alta que no pas la capçalera, la nau mostra una estructura marcadament romànica amb obertures, només al lateral sud, de punt rodó i de doble esqueixada, a excepció de la finestra de la façana occidental, molt allargassada, semblantment a Santes Creus, i emfasitzada per una motllura corba decorada amb dents de serra, com a Vilabertran, que ressegueix i destaca el mig punt de l’arc. Al mur que tanca la diferència d’alçada entre la nau i el creuer s’obre una rosassa central amb traceria quadrilobulada, una solució anterior a la que també s’adoptà a la capçalera de la seu de Girona, on hi ha tres rosasses que alleugereixen el mur i il·luminen l’espai pròxim al presbiteri.

Totes les obertures de l’església de Cadins es troben a una alçada considerable respecte de terra, segurament per a protegir-se més eficaçment de qualsevol agressió, atès, com s’ha dit, el seu emplaçament a camp obert. També correspon a la tipologia del romànic tardà la coberta, amb volta seguida de canó apuntat, àmpliament utilitzada en altres edificis cistercencs, tant en la modalitat de canó seguit que s’usa a Sénanque, com amb arcs torals, cas de Fontfreda i Poblet. La presència als laterals de Cadins de cinc contraforts indica, però, que en el projecte inicial la continuïtat de la volta de canó devia haver estat substituïda per una volta de creueria o, en tot cas, per una volta de canó fragmentada en sis trams recolzats sobre cinc arcs torals apuntats, dels quals només es van arribar a fer els grans permòdols de pedra que contenen decoracions de tipus geomètric, vegetal i d’arcuacions cegues, encara avui ben visibles.

Per la seva banda, els contraforts angulars de la capçalera i el recorregut fins a sota la cornisa que fan els contraforts de la nau recorden solucions semblants en edificis mendicants, com ara Sant Domènec de Girona. També correspondria a aquesta primera etapa constructiva la porta meridional, l’única que actualment comunica amb l’interior, de dimensions molt reduïdes respecte de l’alçada del mur, i de traça romànica, sense llinda ni timpà, i amb dos arcs de punt rodó en degradació, obrats amb dovelles carrades i llises.

Voltes de creueria de la capçalera, que correspon a l’última fase de construcció de l’església.

ECSA - G.S.

En una segona etapa, o amb motiu d’un canvi de traça, es van aixecar el creuer i l’absis. Constructivament i morfològicament s’hi adverteixen diferències notables respecte de la nau, i, en particular amb l’ús de la volta de creueria, acosten l’edifici cap a solucions del primer gòtic coetani de la segona meitat del segle XIII. Això es fa també evident en el carreuat dels murs i en la forma de les finestres, encara de doble esqueixada i obertes igualment a gran alçada, però ja amb l’arc apuntat, i en la presència de rosasses amb traceria quadrilobulada. Els carreus de pedra calcària, més grans que a la nau, amb una estereotomia de notable perfecció, es troben disposats regularment. Badia ha trobat afinitats entre el carreuat de Sant Feliu de Cadins –amb l’ús de pedres ben allisades a les obertures– i el de les esglésies de Sant Esteve de Vila-sacra –amb decoració semblant a la de Cadins–, Sant Vicenç de Vilamalla, l’Estela i Sant Martí del Far d’Empordà, que pertanyen també a aquest període a cavall entre el darrer romànic i el primer gòtic, exemples tots ells del segle XIII i ja prou evolucionats per a haver arraconat l’absis semicircular dels temps del romànic. A Sant Martí del Far, a més a més, l’absis rectangular es diferencia espacialment de la resta de la nau.

A l’interior de Sant Feliu de Cadins el canvi d’estil és ben visible. Les cobertes de tota la capçalera amb voltes de creueria i la presència de l’arc apuntat a les llargues i estretes obertures, com també a la porta avui tapiada de la banda nord del creuer, que es repeteix a Vallbona, són indicadors, com s’ha dit, d’un canvi de traça i d’una etapa més avançada que no pas la resta del temple. Coetànies d’algunes de les cobertes de les dependències de l’abadia de Vilabertran, com la de l’antiga cuina, caldria situar les voltes de creueria de Cadins entre les més antigues del nord-est de Catalunya. Com a Vallbona, també els medallons a la clau de les voltes de creueria mostren en relleu les representacions de l’Agnus Dei i l’estrella de sis puntes.

Potser per la proximitat de Cadins, la influència cistercenca és clarament constatable a l’abadia augustiniana de Santa Maria de Vilabertran, sobretot en el concepte de contenció ornamental del conjunt i en particular del claustre, amb capitells d’una absoluta austeritat decorativa. També a Cadins havia existit un claustre, com ho atesten un document del 1517 i la presència de mènsules al mur sud de la nau que haurien suportat l’embigat de fusta que devia cobrir la galeria nord d’aquest claustre desaparegut.

Necessitats funcionals per a satisfer la nova litúrgia cistercenca van fer que l’arquitectura d’aquest orde es basés en la tradició constructiva romànica i incorporés sense estridències la nova tècnica gòtica que tenia al seu abast, la qual, més tard, els ordes mendicants també van assimilar, tot adoptant-la més obertament.

Bibliografia consultada

Monsalvatje, 1904; Pladevall, 1968, pàg. 56; Badia, 1977-81, vol. II–A, pàg. 70-71, i 1992; Badia, 1992; Mirambell, 1992; Puigdevall, 1992a i 1992b.