La cultura arquitectònica del Cister i la seva influència

La introducció de la cultura arquitectònica cistercenca a Catalunya, arran de la construcció dels grans conjunts monàstics de Poblet i Santes Creus, va comportar un trencament bastant acusat amb la tradició romànica del segle XII i la introducció de novetats i de plantejaments que van tenir una incidència molt considerable en el procés de definició inicial de l’arquitectura gòtica catalana. En un article anterior hem valorat les més significatives d’aquestes innovacions. Aquí en volem posar de manifest la transcendència, els efectes i la important repercussió.

L’aportació arquitectònica del Cister

L’orde del Cister, creat gràcies a la reforma benedictina impulsada pels abats de Cîteaux Robert i Esteve Harding a la fi del segle XI i al principi del XII, va rebre l’impuls definitiu amb sant Bernat, abat de Claravall (1112-53), filial de Cîteaux. A Catalunya, la primera fundació dels cistercencs es va establir al Vallès el 1150 gràcies als Montcada, que van llegar als monjos el seu domini de Valldaura. El mateix any, Ramon Berenguer IV cedia també als cistercencs el lloc de Poblet, on es va crear el segon gran monestir de Catalunya. El trasllat de la comunitat de Valldaura a Santes Creus, el 1168, i la favorable circumstància que oferia el territori de la Catalunya Nova van fer expandir per aquest sector els dos monestirs masculins i, a partir del 1176, també la branca femenina, que va tenir com a centre Vallbona de les Monges, monestir amb el qual es van vincular altres cases menors femenines, com la Bovera (després Vallsanta), a Guimerà, i el Pedregal, prop de Tàrrega.

Començava així, a la segona meitat del segle XII, un temps d’hegemonia dels monestirs cistercencs que deixava enrere l’antic protagonisme –per a la història de l’arquitectura, si més no– dels grans monestirs benedictins, més arrelats a la Catalunya Vella i a les formes romàniques.

Els monestirs cistercencs, que basaven la seva economia en el domini de la terra i les explotacions agropecuàries, van tenir un pes molt important en l’ordenació i la colonització del territori de la Catalunya Nova. Les granges cistercenques són una realitat històrica força ben coneguda. Santes Creus en tenia a Fontscaldetes (Cabra del Camp), Valldossera (Querol), Ancosa (la Llacuna), la Pobla de Montornès, Valldaura (Cerdanyola del Vallès) i el Morell, entre altres llocs. Més nombroses encara eren les granges de Poblet, repartides entre la Conca de Barberà i altres comarques com l’Alt Camp, les Garrigues, la Noguera, la Llitera, el Segrià i l’Urgell.

Una altra clau necessària per a comprendre la forta incidència del Cister a Catalunya és la protecció reial. Gràcies a ella, Poblet va esdevenir un dels recintes monàstics més grans d’Europa i va prendre a Ripoll el protagonisme que havia tingut aquest cenobi en època comtal. Així, tot i que Ramon Berenguer IV –la intervenció del qual va ser decisiva en la fundació de Poblet– encara va ser enterrat a Ripoll, el seu fill i successor Alfons I dit el Cast, primer rei de Catalunya i Aragó, ja va ser enterrat a Poblet.

La vinculació de les cases del Cister amb la monarquia s’expressa mitjançant els enterraments o la construcció de palaus reials a l’interior dels recintes monàstics i culmina amb l’especial relació que Pere el Cerimoniós va establir amb Poblet, declarant-lo solemnement panteó reial, enriquint-ne la biblioteca, fortificant-lo i convertint-lo en un lloc de culte a la memòria històrica del Casal de Barcelona. A Poblet el segueixen en importància Santes Creus i Vallbona, que també són llocs privilegiats d’enterrament. En canvi, la significació artística de la resta de monestirs cistercencs catalans, aquells que no van gaudir de la protecció reial, és sensiblement menor malgrat el seu indubtable interès.

Georges Duby ens ha fet comprendre els trets essencials que defineixen l’art cistercenc relligant els ideals de sant Bernat amb el seu context històric i cultural i la realitat dels monestirs. Subratlla, per exemple, com al mateix moment que l’abat Suger emprenia la reconstrucció de l’abadia de Saint-Denis per donar lloc a la primera definició de l’art gòtic s’iniciava també la construcció de l’abadia cistercenca de Claravall, que es va dur a terme entre el 1134 i el 1145.

L’obra de Suger representava el nou impuls de la monarquia francesa i, en ser assumida com a model per a la construcció de catedrals, també va servir per a expressar el renaixement de l’autoritat episcopal. En canvi, sant Bernat i l’art cistercenc representaven un altre món, essencialment rural. El món del creixement i l’expansió de les activitats agrícoles, que es reflectia en l’enriquiment i enfortiment dels senyors feudals, senyors de les terres i de les persones que les treballaven. Expressió d’aquesta societat feudal van ser les croades, que sant Bernat va predicar, i també els monestirs.

Origen de les principals fundacions del Cister a Catalunya i les seves filials (branca masculina).

A.P. i C.P.

L’orde cistercenc, inspirat per sant Bernat, va posar un èmfasi especial en la idea d’aïllament i d’ascetisme, en el rigor i el desig de perfecció. I això es va manifestar en una arquitectura sòbria, rigorosa i ordenada, que menyspreava l’ornament. Són prou conegudes les paraules de sant Bernat en la seva Apologia a Guillem de Saint-Thierry, on critica l’ornamentació típica dels claustres romànics: “Quina finalitat tenen, als claustres, davant els germans que es consagren a la lectura, aquests monstres ridículs de deforme bellesa o bella deformitat? Per què aquestes representacions de simis immunds, de lleons ferotges, de centaures monstruosos, de monstres mig homes mig bèsties, de tigres de pell clapada, de guerrers en ple combat i de caçadors que fan sonar la trompa de caça? Hom veu ací molts cossos amb un sol cap i, a l’inrevés, molts caps amb un sol cos. Podeu trobar ací un quadrúpede amb cua de serp i allí un peix amb cap de quadrúpede. Allí, la vista topa amb un animal mig cavall mig cabra; més enllà, us crida l’atenció un de cap banyut amb cos de cavall. És tan gran i tan admirable la varietat de les formes representades, que hom experimenta més goig llegint en les pedres que en els llibres, i estem més disposats a ocupar tot el nostre temps a admirar això que a meditar la llei del Senyor. Déu meu! Si l’absurditat d’aquestes coses no ens avergonyeix, per què, almenys, no ens dol el seu cost?”

En els ideals i la cultura de sant Bernat hi ha una empremta molt acusada de la mentalitat cavalleresca. Ho és aquest sentit de perfecció i de puresa que emfasitza la interiorització i no la recreació dels sentits. També ho són les formes de vida ascètiques, sacrificades, un punt heroiques: el monjo –com el cavaller– se sacrifica per la salvació de tots. Ho és igualment la referència constant a la Mare de Déu, paral·lela a la idealització de la feminitat en els ambients de la cavalleria. Tots aquests aspectes tenen una immediata traducció en l’art dels cistercencs, caracteritzat pel despullament ornamental i la sòbria monumentalitat dels edificis.

Més enllà d’aquests principis generals, de les disposicions dels capítols generals de l’orde relatives als edificis i de l’existència d’una tradició constructiva pròpia, fets que van contribuir a homogeneïtzar l’estètica de les realitzacions cistercenques, hi ha un altre aspecte de l’organització interna de l’orde que també té molta importància amb vista a la transmissió de models artístics i arquitectònics: el principi de filiació. Cada abadia és filla d’una altra, de la qual han sortit els monjos fundadors. Així, tot i que es respecta l’autonomia de cada monestir, es reserva a l’abat de la casa fundadora un cert dret de tutela o vigilància sobre la filial. Estudiant l’arquitectura cistercenca s’observa com les filials acostumen a reproduir elements o estructures arquitectòniques de les cases mare, particularment la disposició de l’església. Això es pot veure molt clarament comparant l’església i el claustre de Poblet amb els de la seva casa mare, Fontfreda. Les afinitats són evidents. En canvi, la filiació de Santes Creus envers la Gran Selva és més difícil de constatar a causa de la destrucció d’aquest monestir.

Els monestirs cistercencs es construïen en llocs “deserts”, però fecunds i aptes per al desenvolupament de les activitats agrícoles i ramaderes, base de l’economia i la supervivència de la comunitat. L’absència de construccions preexistents en aquests llocs afavoria una ordenació regular i homogènia dels conjunts monàstics i el desenvolupament d’una arquitectura planificada. És a dir, basada en l’adaptació a cada lloc d’un model estàndard o, dit amb unes altres paraules, d’un pla ideal.

L’organització dels monestirs cistercencs

El sentit de l’ordre i el rigor de l’arquitectura cistercenca es fan més evidents quan s’observa l’organització dels monestirs. Sobretot perquè la distribució dels espais i l’ordenació de les unitats que componen els conjunts monàstics acostumen a ser regulars i ben modulades, mantenint unes proporcions bastant constants. A més de les raons que acabem d’exposar –planificació, absència de construccions preexistents–, aquest fet també es deu a l’ús de la volta de creueria i a l’aprofitament de les seves possibilitats, cosa que permet la realització dels traçats rectilinis i les quadratures.

El pla dels monestirs cistercencs constitueix una de les expressions més acabades del pla d’ordenació dels conjunts monàstics medievals. No és pas un pla original i exclusiu de l’orde. En certa manera és continuador del pla monàstic que ja trobem definit al començament del segle IX al cèlebre pergamí de Sankt Gallen i desenvolupat durant els segles del romànic pels monjos benedictins. Tanmateix, el pla cistercenc comporta una més estricta regularització i tipificació d’aquest pla monàstic. A més, els monestirs de l’orde el segueixen i l’adapten constantment només amb les variants imprescindibles, cosa que fa més evident la seva voluntat de cenyir-se fidelment a la regla.

D’acord amb les necessitats funcionals i simbòliques que havia de satisfer l’organització d’un conjunt monàstic, el pla ideal de les cases cistercenques s’articula al voltant del claustre, que en constitueix el nucli ordenador. En un dels seus costats, normalment el més elevat i preferentment al nord, hi ha l’església, que acostuma a tenir una planta de creu llatina i estar orientada a llevant. A la capçalera o als braços del transsepte s’obren capelles.

En un dels braços del creuer de l’església també sol haver-hi l’escala que comunica amb el dormitori dels monjos, els quals d’aquesta manera podien accedir directament a l’església a les hores de pregària.

Per això el dormitori dels monjos se situa a la banda de llevant del claustre, alineat amb el transsepte de l’església i elevat. Just a sota, mantenint la mateixa alineació, es disposen els àmbits del monestir reservats a les activitats intel·lectuals i espirituals: la sala capitular, la sala dels monjos, l’escriptori o la biblioteca.

A la banda del claustre oposada a l’església hi havia, en canvi, els àmbits on se satisfeien les necessitats materials dels monjos: el menjador o refetor, el templet del lavabo i la cuina.

L’ala de ponent del claustre acostumava a acollir les dependències reservades als germans conversos (refetor, dormitori, celler), que desenvolupaven les seves activitats separadament dels monjos

El pla del monestir de Poblet presenta algunes variants significatives respecte d’aquest pla ideal. En primer lloc, l’església és situada a la banda sud del claustre, en contra del que és més habitual. La raó que ho explica és la necessitat d’adaptar millor el conjunt monàstic al terreny. Però la particularitat més remarcable de l’església de Poblet és, sens dubte, la seva capçalera, amb deambulatori i capelles radials sortints. Altisent ha remarcat que aquest tipus de capçalera és força rar entre els monestirs cistercencs i ha suggerit que podria tenir relació amb les esglésies de pelegrinatge o, fins i tot, amb Cluny III.

Per la seva banda, Lavedan valora la forma de la capçalera de Poblet com un hispanisme, ja que és una tipologia no compartida amb els monestirs cistercencs del Llenguadoc i sí, en canvi, amb altres monestirs hispànics com Veruela (Aragó), Fitero (Navarra) o Moreruela (Castella).

Creiem que, a l’hora de valorar la singularitat de la capçalera de Poblet, s’ha de tenir molt present la vinculació del monestir amb el Casal de Barcelona. L’adopció d’aquest tipus va bastant més enllà d’allò estrictament ajustat a les necessitats de la litúrgia segons les pràctiques cistercenques i, en canvi, sembla respondre a un desig de solemnitat i de grandesa propi d’una església reial.

Per contrast amb les particularitats de Poblet, Joan F. Cabestany remarca com l’església de Santes Creus reflecteix amb fidelitat el pla ideal d’un monestir cistercenc. Per la seva banda, l’església de Vallbona és d’una sola nau i no de tres, però això encaixa amb les característiques dominants entre els monestirs femenins de l’orde, que acostumaven a ser de dimensions més reduïdes que els masculins.

Expressions de la influència cistercenca en l’arquitectura

En l’article que s’ha dedicat en aquest mateix volum a valorar l’arquitectura de les catedrals de Tarragona i Lleida ja s’ha fet referència a les relacions i afinitats que presenten amb l’arquitectura cistercenca, derivades essencialment d’una mentalitat feudal i cavalleresca que és alhora inspiradora de la sensibilitat del Cister i hegemònica en la societat catalana del temps de les conquestes.

Així doncs, creiem que no és necessari tornar a insistir ara en aquesta qüestió, i que podem avançar assenyalant altres expressions de la influència cistercenca en l’arquitectura catalana.

A partir d’una anàlisi de les formes i de les tipologies arquitectòniques, Puig i Cadafalch va codificar aquestes influències i en primer lloc va constatar el seu influx en les anomenades esglésies de capçalera plana o de tipus carrat: Sant Pere de Camprodon, Santa Anna de Barcelona, l’església del Miracle a Tarragona, Sant Miquel d’Escornalbou, el priorat de Castellfollit de Riubregós, etc. En aquest mateix volum, Joan Albert Adell valora els mecanismes d’assimilació de les influències cistercenques de part d’altres ordes monàstics i canonicals als quals pertanyen algunes de les esglésies esmentades. El cas de la presumpta influència cistercenca sobre Sant Pere de Camprodon resulta bastant paradoxal si es té en compte que es tracta d’un monestir benedictí dependent de Cluny (a través de Moissac).

Més enllà dels exemples esmentats anteriorment, Badia i Homs també constata l’àmplia difusió del tipus de capçalera plana en nombroses esglésies menors de l’Empordà, fet atribuïble –almenys en part– a la influència exercida pel monestir de Cadins.

Rosassa de l’església abacial de Santes Creus, oberta al mur pla de llevant de l’absis major.

ECSA - G.S.

Per la seva banda, Joan Fuguet observa que la capçalera plana és predominant a les construccions templeres de les terres de l’Ebre i recorda la coincidència bàsica entre les formes de l’arquitectura dels ordes militars i les del Cister.

En darrer terme, la freqüent adopció del tipus de capçalera plana per part dels ordes mendicants també hauria de ser considerada expressió de la influència cistercenca sobre l’arquitectura mendicant. Influència que no es limita a aquest aspecte, sinó que també es posa de manifest en l’ús intensiu que els mendicants van fer de les cobertes suportades per arcs de diafragma.

Puig i Cadafalch va creure que també responien a la influència cistercenca altres tipologies, com ara les esglésies amb planta de creu i un sol absis (exemple destacat n’és la de Sant Ramon del Pla de Santa Maria) o les esglésies amb absis oberts al massís del mur, sense projecció exterior. Amb tot, aquestes agrupacions tipològiques resulten bastant heterogènies.

En canvi, haurien de ser presos en consideració els possibles trets cistercencs de nombroses esglésies menors de la Catalunya Nova i particularment de les comarques tarragonines, com ara Sant Joan de Vinaixa, lloc dependent de Poblet. Més endavant tornarem a fer referència a aquesta església a propòsit d’això.

Hi ha un detall d’ornamentació arquitectònica que també sembla de clara filiació cistercenca. Ens referim a les rosasses que presenten columnetes disposades radialment. Ho trobem a la capçalera de Santes Creus –un exemplar magnífic– i també a Santa Maria de les Franqueses, al Pla de Santa Maria, a la Seu Vella de Lleida, a Alcover, a Sant Pere de Galligants… Santes Creus podria haver estat el focus d’irradiació d’aquesta tipologia a Catalunya, prenent-la de la seva casa mare, el monestir de la Gran Selva. Una gran rosassa de les mateixes característiques apareix a la catedral de Tolosa de Llenguadoc, construïda al començament del segle XIII per iniciativa del bisbe Foulques de Marsella, el qual havia estat monjo cistercenc.

Finalment, Puig i Cadafalch considera que la influència cistercenca es reflecteix també als claustres. D’una banda, hi ha nombrosos claustres de dimensions mitjanes que mantenen la tipologia romànica del segle XII però que substitueixen l’exuberant decoració figurativa dels capitells per altres motius més austers (vegetals, geomètrics) o fins i tot de talla més esquemàtica. Esmentem, per exemple, el de Bellpuig de les Avellanes.

Hi ha, d’altra banda, els claustres de més importància que adopten la tipologia anomenada d’ordres subordinats, per la manera com es disposen les arcades: una gran arcada que inclou un segon ordre d’arcades menors. És la tipologia que trobem a Poblet, derivada de la seva casa mare, Fontfreda, i que posteriorment va passar a la catedral de Tarragona i a Vallbona de les Monges. Al claustre de la Seu Vella de Lleida s’utilitza el mateix concepte estructural, tot i que la solució final ja és diferent. Tanmateix, aquesta tipologia no desapareix completament perquè es retroba en l’arquitectura del segle XV, als claustres de Sant Jeroni de la Murtra, la cartoixa de Montalegre o el convent de Sant Agustí de Barcelona.

El cicle de l’arquitectura cistercenca pròpiament dita sembla haver-se esgotat al final del segle XIII. A partir d’aleshores, les formes del gòtic reial es van imposar a la tradició cistercenca, que responia a una època i a una mentalitat ja superades en aquell moment: les del món feudal i cavalleresc.

Així, la construcció del palau i de les tombes reials de Santes Creus suposen un trencament clar amb la línia estilística de les construccions precedents, trencament que troba la seva plena confirmació en l’obra “flamígera” del claustre. Una cosa semblant pot afirmar-se a propòsit de la intensa activitat constructiva que va tenir lloc a Poblet des dels temps de l’abat Copons, a partir del 1316. Altisent observa que aleshores es va produir la introducció d’un nou “estil” (en realitat una nova tipologia de volta de creueria) plenament gòtic, caracteritzat entre altres coses pels nervis formats per motllures en bordons, el principal dels quals és de perfil mamil·lar. Joan Fuguet, per la seva banda, constata com aquesta mateixa tipologia es pot trobar a les esglésies de Vimbodí o Conesa.

Això o el pas del famós mestre Reinard Fonoll de Santes Creus a Montblanc posaria de manifest que, malgrat la dissolució de l’estil cistercenc pròpiament dit, Poblet i Santes Creus seguien actuant de focus d’irradiació.

En un article anterior hem posat de manifest com les experiències arquitectòniques que es van donar als grans monestirs cistercencs en construcció entre els segles XII i XIII van ser fonamentals per a la definició de l’arquitectura gòtica catalana, ja que estaven estretament lligades a la introducció i l’experimentació amb nous sistemes de cobriment, com la volta de creueria o els arcs de diafragma, i també al desenvolupament d’una nova sensibilitat que comportava la superació de la tradició romànica.

Ala de llevant del claustre del monestir de Vallbona de les Monges, d’ordres subordinats, que té similituds amb la galeria més antiga del claustre del monestir de Poblet i amb el claustre de la catedral de Tarragona.

ECSA - G.S.

Però hi ha altres característiques de l’arquitectura cistercenca que també van tenir una repercussió molt directa en l’arquitectura gòtica catalana de plenitud, com ara la regularitat en les proporcions (amb tendència a un ritme monòdic i insistent, marcat per la repetició dels trams de les naus de les esglésies o la successió d’arcs de diafragma als dormitoris), la tendència a l’horitzontalitat en detriment de la verticalitat o el predomini d’una concepció racionalista i abstracta de l’arquitectura, minimitzant-hi la presència d’elements figuratius.

Els cistercencs, monjos constructors

Segons el testimoni del monjo historiador Orderic Vital, els cistercencs bastien els monestirs amb les seves pròpies mans. Es coneixen –efectivament– els noms d’alguns arquitectes cistercencs, el més cèlebre dels quals és Achard, mestre de novicis de l’abadia de Claravall. De Claravall van sortir també altres monjos constructors, com ara Geoffroy d’Aignay (actiu a Anglaterra i a França), Robert (actiu a Irlanda) o Gerard, germà de sant Bernat.

L’existència d’una tradició constructiva pròpia és un dels factors que van contribuir decisivament a mantenir la unitat de l’arquitectura cistercenca, juntament amb els altres factors que hem comentat anteriorment. Això no excloïa, tanmateix, l’adopció de recursos i de solucions pròpies de les tradicions arquitectòniques de cada lloc: és el que passa aquí amb els arcs de diafragma. Tampoc no excloïa, és clar, la intervenció de mà d’obra especialitzada. De fet, quan es diu que els cistercencs construïen ells mateixos els seus propis monestirs, el que hem de sobreentendre és, principalment, que les seves obres eren planificades, dirigides i administrades “des de dins” però amb la col·laboració de mà d’obra externa.

El procés de construcció d’un monestir cistercenc requeria una bona planificació de part dels monjos constructors. A curt termini, per a resoldre l’adaptació del pla monàstic ideal al lloc, com ja hem comentat. I a més llarg termini, per a mantenir la unitat del projecte malgrat que la seva execució s’escalonés en diverses etapes en funció de les prioritats i de les disponibilitats econòmiques de cada moment. Aquesta planificació unitària no exclou, naturalment, les petites modificacions introduïdes sobre la marxa, les asimetries o fins i tot les incongruències que Altisent constata en l’obra de Poblet.

La considerable extensió en l’espai i en el temps de les obres dels monestirs cistercencs és pràcticament comparable a la de les catedrals gòtiques i, tot i que no disposem de la documentació que ens ho expliqui, és bastant lògic pressuposar que l’organització i planificació de les obres cistercenques podien ser semblants a les de les catedrals.

La parròquia de Sant Joan de Vinaixa, a les Garrigues, és un singular edifici bastit en estil romànic al principi del segle XIV seguint versemblantment una traça o projecte d’un monjo de Poblet.

ECSA - G.S.

Hi ha alguns indicis en aquest sentit que revelen la concentració d’artesans al voltant dels grans monestirs, com la carta de franqueses atorgada l’any 1171 per Ramon de Cervera a tots els menestrals que es volguessin establir a l’Espluga de Francolí –al costat de Poblet–, entre els quals són citats en primer lloc els picapedrers i els carpentoris, és a dir, els especialistes de la construcció amb fusta.

Així mateix, l’any 1189 consta la concessió d’unes terres propietat del monestir de Poblet a un vidrier, en canvi del seu lliurament personal i de dos quintars de vidre anuals: “operato en taules […] et si forte vellemus operari de nostro vitro usque ad IIII quintars quod tu operaberis cum cibis quos dabimus tibi […] et concedimus tibi sepulturam iuxta formam ordinis.”

Més significatives encara són les notícies que semblen confirmar l’existència, també al nostre país, de monjos cistercencs arquitectes o especialitzats en la planificació d’obres. Això és el que s’intueix quan es llegeix que les instruccions per a la construcció de l’església de Vinaixa –lloc dependent de Poblet– van ser donades per fra R. de Lebossa: “sicut frater R de Lebossa vobis et mihi dictavit in uno folio de papiro.”

Podem sospitar que aquest frater era un monjo de Poblet, tot i que no ho sabem del cert. Sí que sabem, en canvi, que al començament del segle XIV el rei Jaume II de Mallorca tenia confiat el control i l’administració de l’obra del palau de l’Almudaina als obrers majors P. Julià i Pere des Coll (o Descoll), que eren frares cistercencs.

Aquesta és una dada que, malgrat la seva rellevància, no ha estat gaire utilitzada i que caldria tenir molt en compte a l’hora d’explicar la influència cistercenca que acusa l’arquitectura de la capella del palau de l’Almudaina, sobretot per la forma plana de la capçalera i l’ús de trompes angulars. La mateixa característica es retroba a la capella del palau dels reis de Mallorca, a Perpinyà, i també a la capçalera de la catedral de Palma, cosa que va donar peu a Marcel Durliat per a raonar l’atribució d’aquestes tres obres a un mateix arquitecte: Ponç Descoll (un altre Descoll!).

La presència de monjos cistercencs especialitzats en la planificació i direcció d’obres que no eren monestirs de l’orde ni hi estaven directament vinculades confirma el seu prestigi com a constructors o operarii, ens fa valorar la projecció de les obres cistercenques com a escoles d’arquitectura en tant que tallers permanentment oberts, i ajuda a explicar els mecanismes de transmissió de la influència cistercenca i la seva projecció en l’arquitectura gòtica catalana de plenitud.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III; Pladevall, 1968; Dimier, 1971; Altisent, 1974; Dimier – Porcher, 1974; Cazes, 1980; Pressouyre – Kinder, 1992; Adell, 1998; Duby, 1998; Fuguet – Plaza, 1998; Bracons, 1999.