La canònica de Sant Feliu de Girona

Portada de la Canònica de Sant Feliu de Girona. L’església canonical de Sant Feliu, vora el portal de Sobreportes, és, després de la seu, l’edifici religiós més important de la ciutat. Durant segles va tenir una notable comunitat de canonges i clergues i un culte molt vinculat a la catedral. Començada vers el 1200 al solar d’una església anterior, allà on la tradició deia que havia patit martiri el sant titular, és una barreja harmoniosa d’església romànica en planta, i cobertes, campanar i altres elements d’estil gòtic. La portada de la façana sud, flanquejada per arcosolis que havien allotjat sarcòfags, és datable al segon quart del segle XIV.

ECSA - G. Serra

Una llarga peripècia

La història de l’antiga canònica de Sant Feliu és llarga i complexa. De primer pel fet que és tradició que, des de la creació de la diòcesi o bé des de la restauració carolíngia fins a l’episcopat de Bertran de Mont-rodon (1374-84), l’església de Sant Feliu va tenir la condició de cocatedral, juntament amb l’actual seu de Santa Maria. En segon lloc, perquè l’església primitiva va ser reedificada i ampliada en diferents ocasions. Des del primer martyrium –una petita cel·la o temple martirial per a acollir les despulles i servar la memòria de Feliu– fins arribar a l’actual edifici va transcórrer un llarg període, del segle IV al segle XVII. I, finalment, pel mateix emplaçament de Sant Feliu, voltat de cementiris i a tocar l’exterior de la muralla nord, la qual cosa va marcar-ne d’una manera decisiva la traça en convertir-se en una part integrant del sistema defensiu de la ciutat. De fet, l’església ofereix avui un aspecte auster i encastellat, sobretot el conjunt de la capçalera i del transsepte, on conviuen harmònicament la construcció del romànic tardà dels segles XII-XIII i la nova fàbrica gòtica aixecada a partir del segle XIV. En referir-se a l’exterior d’aquesta capçalera, a frec de les torres cilíndriques de Sobreportes, Josep Pla va percebre amb perspicàcia que “[…] es veuen les concavitats com si es toquessin, de tal manera que hom sembla trobar-se davant d’un joc de cilindres que roden sobre si mateixos”. L’envergadura monumental d’aquest indret fa que tinguem la impressió de trobar-nos davant d’una veritable fortalesa i no pas d’una construcció religiosa.

Façana de migdia, completament emmerletada, amb un dels portals i alguns sarcòfags i arcosolis, els quals recorden l’antic cementiri que envoltava el temple.

ECSA - J.M.Oliveras

Aquest complex procés constructiu explica que Sant Feliu sigui la construcció gòtica catalana que, tal vegada, s’allunya més del model emblemàtic d’església catalana dels segles XIV i XV, la qual cosa s’observa tant davant els seus murs exteriors, altíssims, llisos i emmerletats, com al seu interior, de tres naus, creuer i una capçalera monumental, que no té res a veure amb el concepte d’espai únic gòtic. Al contrari, l’església presenta un espai fragmentat, tancat i obscur. La integració, volguda o forçada, de l’edifici romànic inacabat –que s’havia començat a construir el 1200– en la construcció gòtica fa que Sant Feliu s’acosti més als temples de transició del romànic al gòtic, com les catedrals de Lleida i Tarragona, que no pas als edificis coetanis, com ara Santa Maria de Castelló d’Empúries.

La major part de les naus del temple actual i els basaments dels campanars, almenys el del costat nord, corresponen al segle XIV. Al segle XV l’activitat se centrà en el cobriment dels darrers trams de les naus i en la façana occidental, la qual no va ser bastida amb l’actual frontispici barroc fins al segle XVII, no gaire temps després que es completés, sobre l’enorme base vuitavada del costat nord d’aquesta façana occidental, una de les dues torres campanars que Pere Sacoma havia començat a construir separades del temple a la segona meitat del tres-cents com una mena de baluard avançat. El basament de l’altra torre, esmentada per primer cop l’any 1476, potser també inicialment exempt, no va tenir mai continuïtat.

La represa de les obres

Durant els primers anys del segle XIV es van reprendre els treballs del temple de Sant Feliu, un cop presa la decisió de culminar la construcció de l’església i convertir-la en un element més de fortificació i defensa de la ciutat. Es va iniciar un procés d’ampliació de l’edifici, que va suposar l’aprofitament de les estructures anteriors que havien quedat indemnes o que eren recuperables. En aquest moment, ja eren alçades bona part de la capçalera i tota l’estructura inferior, és a dir, els pilars i els arcs que separen les tres naus, fins a l’altura del trifori, obra corresponent a l’etapa romànica tardana (estudiada en el volum Arquitectura I de la present obra). També d’aquest període del romànic tardà és la construcció de l’absis central, integrat en part en l’actual, i l’edificació d’un claustre de traça romànica (esmentat ja l’any 1107), el creuer, dos trams com a mínim de les naus i el tancament d’algunes capelles laterals de la capçalera, com les de Sant Jaume, Sant Vicenç, Sant Esteve i la dels Sants Llorenç i Cecília. L’antiga capella de Sant Narcís va ser acabada l’any 1435.

Aquest temple del romànic tardà inacabat fou fortificat l’any 1262 en el marc del programa de defensa del Principat promogut pel rei, i encara devia estar a mig fer quan el 1285 va tenir lloc el famós setge de Felip l’Ardit. L’exèrcit francès va malmetre especialment el raval de Sant Feliu, i tot sembla indicar que, en convertir el temple en caserna de cavalleria, va causar-hi desperfectes considerables, en particular al claustre romànic, substituït més tard per un de gòtic, i al refetor i l’escola de cant, desmantellats l’any 1374 amb motiu d’unes noves obres de fortificació, la qual cosa evidencia que Sant Feliu havia esdevingut un punt molt important per a la bona defensa del sector nord de la ciutat. Això explica la necessitat de les successives obres de fortificació de l’església dutes a terme al llarg del segle XIV. Del setge de Felip l’Ardit, en conservem un valuós testimoni gràfic en les pintures de l’atri de l’església de Sant Vicenç de Cardona, conservades al MNAC, que reprodueixen la lluita entre els gironins i els francesos davant Sobreportes, la porta nord de la ciutat, a tocar de l’absis de Sant Feliu. L’anònim pintor del segle XIII ressegueix fil per randa la descripció que el cronista Bernat Desclot fa de l’escena bèl·lica.

Al final del primer terç del segle XIV, amb les obres de reconstrucció engegades, la documentació encara fa referència a destruccions parcials del temple amb motiu de diferents conteses.

Abaciologi de Sant Feliu de Girona (segles XIII-XV)

Ramon de Rocabertí	(…1194-1212…). Arquebisbe de Tarragona
Pere de Requesens	(1215-1220…)
Ramon de Bas	(…1221-1261)
Gispert de Botonac	(1262-1273)
Dalmaude Peratallada	(…1274-1290)
Ramon d’Avinyó	(1290-1292…)
Berenguer de Palau	(…1294-1296). Sagristà de la catedral de Girona
Pere de Pontós	(1297-1301…)
Guillem de Vilamarí	(1305-1311). Bisbe de Girona (1312-1318)
Hug de Cruïlles	(…1314-1336)
Vidal de Blanes	(1337-1356). Conseller reial i bisbe de València
Bernat de Cruïlles	(1342?)
Bernat Esteve	(1357-1361)
Nicolau Rossell	(1362-1363). Cardenal
Diego Rodríguez de Heredia	(1363-1387). Bisbe de Sogorb (1387-1400) i de Vic (1400-1410)
Domingo Jurado	(1387-1414)
Pere Ermengol	(1416-1419)
Joan Bertran	(1423-1425)
Francesc Vilella	(1425-1460)
Gaspar Xatmar	(...1465...)
Bernat Rovira	(...1469...)
Pere Joan Roves	(...1474...)
Miquel Moner	(1477-1493)
Jordi Sarriera	(1493-1520)

La configuració del temple gòtic

Per bé que les darreres campanyes arqueològiques dels anys 1986 i 1999 a tocar del temple no han permès de conèixer noves dades sobre l’estructura urbanística del raval de Sant Feliu des de l’època romana, llevat de la fonamentació del campanar nord, un bon nombre de recents aportacions documentals han fet possible d’aproximar-nos d’una manera fidel i exhaustiva al procés, certament complicat, que va seguir la construcció de Sant Feliu al llarg dels més de tres segles que va durar l’aixecament de l’actual temple. Les esmentades prospeccions han aportat algunes restes anteriors al segle XIII que testimonien un seguit alternat de construccions i destruccions, d’incendis i de diferents intervencions amb finalitat defensiva, el leitmotiv de la història d’aquest temple. Aquesta història atzarosa s’explica precisament per la seva situació fora del recinte emmurallat de la ciutat, situació que es va mantenir pel fet que la tradició i el pes del culte martirial en aquest indret pesaven massa per aventurar-se a un canvi d’emplaçament i menys encara al trasllat de les despulles del sant titular dins els murs de la ciutat.

Al començament de la segona dècada del segle XIV Girona va viure l’inici simultani de les obres dels dos edificis principals de la ciutat, la seu i la canònica de Sant Feliu, per bé que des de poc temps abans ja hi havia moviment d’obres tant en l’un com en l’altre, a la catedral des del 1298 i a Sant Feliu des del 1309. Enmig d’una conjuntura econòmica favorable i d’una relativa calma, l’any 1313 Guillem de Vilamarí, personatge clau, primer, com a abat de Sant Feliu (1305-11) i, més tard, com a bisbe de Girona (1312-18), va posar en pràctica els acords dels capítols de la catedral i de Sant Feliu que preveien garantir el suport econòmic per a les obres d’ambdós temples amb diverses rendes. Mentre que a la catedral es va partir de zero, amb un nou projecte que substituí la vella seu romànica, a Sant Feliu es va prendre la determinació de mantenir el temple en el seu emplaçament, en la doble funció d’edifici religiós i de combat, i es va optar per arranjar una bona part de la capçalera anterior, incloent-hi el creuer, i incorporar-la a l’ampliació de les naus, que es va fer d’acord amb una nova traça d’estil gòtic.

Vista aèria de l’església, entre les torres de Sobreportes i l’Onyar. El primer i el segon pis del campanar, cecs i atalussats, eren alhora torre de defensa.

ECSA - J.Todó

L’any 1313 l’església es trobava encara molt feta malbé. Devia presentar un estat de ruïna que la feia inservible per al culte, després que l’escomesa de Felip l’Ardit hagués convertit aquest estratègic sector de la ciutat en un dels punts més destruïts del recinte fortificat. Tanmateix, però, els danys no devien tenir prou entitat per haver de prescindir de tot allò que encara restava dret i, per tant, per pensar en la construcció d’un edifici nou de cap a cap. Al contrari, es va optar, com s’ha dit, per reparar i refer les parts aprofitables, i reconstruir i ampliar l’edifici salvat de la pèrdua total.

Això va fer que el projecte inicial d’aquests primers anys del segle XIV respongués, pel que fa als murs inferiors i els arcs formers, a la mateixa traça del segle anterior, perquè es va decidir la integració de les parts conservades del temple preexistent, de planta basilical de tres naus, un creuer curt i un monumental absis central semicircular, precedit d’un presbiteri força profund. Les absidioles situades al braç sud del creuer, el qual es va cobrir de nou amb volta de creueria, s’integraren en el nou temple amb un acoblament imperceptible, com sovint han remarcat els estudiosos. Al braç nord del creuer, en canvi, com també a l’espai adjacent de la sagristia, es va seguir la determinació de reparar i mantenir les voltes de canó que havien resistit bé els atacs. A més a més d’aquests espais i del claustre romànic esmentat, cap al 1300 es mantenia també dret un vell campanar romànic, situat a la banda nord de l’església, on es feien obres de reparació els anys 1347 i 1362.

Es pot arribar a saber com devia ser la imatge i la forma de la canònica de Sant Feliu al començament del segle XIV. El plànol que reproduïm, fet a partir de dades documentals, dona idea de l’existència d’una església inicialment més curta, amb cementiris a tot el seu entorn i un seguit de volums i d’espais entre els quals sobresortien el campanar romànic, el refetor i el claustre a la banda nord del temple. Al costat oest, una escala més llarga que l’actual salvava el desnivell respecte de l’areny de l’Onyar.

L’edifici gòtic

El procés constructiu

A tot el llarg del segle XIV l’activitat constructiva va ser molt intensa. En tenia cura de la gestió l’obreria o junta d’obres de Sant Feliu, organitzada des del 1293 i que va rebre diversos llegats per a finançar els treballs, com la donació de 200 sous feta pel sagristà segon Ramon de Santmartí. L’obreria recollia també les almoines de les esglésies del bisbat. Es dona la singularitat que a Sant Feliu hi va haver una obreria laica, la qual va tenir cura de la construcció del campanar al segle XVI.

Plànol de l’església de Sant Feliu i el seu entorn tal com devien ser vers el 1300.

SNCG, pàg. 86

A partir dels primers treballs (vers el 1309) i de l’inici definitiu, el 1313, de la renovació i l’ampliació del temple, que ja s’ha dit que havia quedat interromput a l’altura del trifori, i fins el 1318, en què es donà per acabada la volta del presbiteri, les obres degueren centrar-se en l’adaptació de l’obra precedent i en la construcció de la nova capçalera. L’abat Hug de Cruïlles (1313-36) va encarregar la direcció d’aquests treballs al mestre d’obres Arnau Estany. Amb el presbiteri enllestit, una nova fase de l’activitat constructiva, que comprèn del 1326 fins cap al 1350, aconseguí tancar els dos trams originàriament previstos de l’església i algunes de les capelles. L’esmentat any 1326, el capítol de Sant Feliu va destinar 3 000 sous a la construcció del primer tram de la volta de la nau central, per bé que una part d’aquest pressupost va anar a parar al nou sepulcre de sant Narcís que va esculpir Joan de Tournai dos anys més tard. Aquesta etapa es clou amb la construcció, l’any 1349, de la capella del Sant Sepulcre, sota la direcció de Pere Capmagre, mestre major alhora de la catedral i de Sant Feliu, el qual va tallar també la clau de volta. Aquesta capella, desapareguda al segle XVII per donar pas a l’actual capella de Sant Narcís, contenia el grup del Sant Enterrament que el mestre Aloi de Montbrai va contractar l’any 1350 i del qual es conserven exposats a la capella de la Verge dels Àngels, sota mateix del campanar, el Crist jacent i fragments de diverses imatges trobades l’any 1994, entre les quals hi ha els bustos sencers de la Mare de Déu i sant Joan Evangelista.

A la segona meitat del segle XIV, els moments de més activitat van ser el bienni de 1358-60, en què es va construir el claustre gòtic, i el trienni de 1383-86, que assenyala l’acabament del segon pis del campanar, el qual exteriorment es percep com una alta i sòlida base a manera de torre fortalesa atalussada. Enmig d’aquests dos espais de temps, però, l’activitat no va ser gens menyspreable, per bé que referida sobretot a obres de fortificació. Entre els anys 1361 i 1369 es van concentrar bona part de les obres de més envergadura: l’any 1361 es va bastir prop del campanar romànic una torre de planta quadrada damunt mateix de la sagristia i de la capella del Sant Sepulcre; el 1368 es van millorar les defenses al sector de l’absis i se’n van fer de noves sobre la volta de la nau central mitjançant l’obertura d’un passadís o camí de ronda, i alhora es va emmerletar la capçalera. D’altra banda, el 1374 es fortificà novament tota l’església –és el moment de la invasió de les tropes de l’infant Jaume de Mallorca– i es munta temporalment un pont llevadís, recol·locat també l’any 1385, entre l’escala de cargol a tocar de l’absis i el portal de Sobreportes, amb l’objectiu d’aïllar quan convingués el temple de l’accés nord de la ciutat. Finalment, la revolta del comte d’Empúries i altres fets preocupants per a la seguretat de la ciutat van fer prendre la decisió, els anys 1385, 1389 i 1390, de paredar portes i finestrals de l’església, alguns dels quals no tenien vitralls i havien estat substituïts per teles encerades.

Paral·lelament a tota aquesta intensa activitat, més pròpia d’una construcció militar que no pas religiosa i que, al cap i a la fi, ha donat un segell particular al conjunt del temple, les obres per a completar-ne la fàbrica anaven avançant, per bé que lentament. Des de l’any 1351, el mestre d’obres Pere Capmagre, actiu a Girona entre el 1349 i el 1371 i responsable de les obres de la catedral, tenia l’encàrrec d’aixecar a Sant Feliu una capella lateral, de la qual en desconeixem l’advocació. Juntament amb Pere Sacoma, autor de la traça del campanar, és l’arquitecte més reconegut de la segona meitat del segle XIV a Girona. Ambdós foren els responsables dels treballs més importants de l’obra gòtica de Sant Feliu. Del 1357 al 1360 Pere Capmagre va dirigir també la construcció del claustre gòtic que probablement ha tingut la vida més curta. Aixecat al mateix lloc del claustre romànic, al costat nord de l’església, va ser enderrocat l’any 1374 pel perill que suposava per a la seguretat defensiva de la ciutat i la necessitat de consolidar un cop més el baluard que representava el temple de Sant Feliu per al primer recinte fortificat de Girona.

Les característiques arquitectòniques

La traça de la planta de l’església, de tipus basilical amb tres naus i creuer, és força similar a la de l’església veïna de Sant Pere de Galligants i a altres exemples del romànic tardà. Coincideixen, a més, en el nombre de trams i en la distribució dels sis pilars que separen els quatre trams de les tres naus. A Sant Feliu es desconeix si els rabassuts pilars més propers a l’absis van suportar mai els arcs torals de la volta de canó d’una nau romànica. La coincidència de projectes en ambdós temples ha fet pensar en la contemporaneïtat de la seva construcció en plena expansió de l’arquitectura romànica catalana. Sigui com vulgui, l’empremta romànica a l’interior adust i sever de Sant Feliu és ben evident, tant per la concepció de l’espai, molt lluny de l’amplitud i la diafanitat d’un interior gòtic català, com per la pesantor de la mateixa construcció, suportada damunt una base massissa aclaparadora més pròpia d’un espai romànic. L’aportació gòtica a aquest context arquitectònic en el qual pesa també la càrrega de l’emplaçament estratègic militar, es comprova sobretot en el caràcter sobri dels llisos volums exteriors emmerletats, i en la conversió dels quatre trams del temple en el doble de voltes de creueria de tercelets –semblantment a les sexpartides– que recolzen en suports amb forma de columnes adossades a l’altura del trifori –a un nivell més alt a la nau que no pas a l’absis– i que són el resultat de la inclusió d’un nervi a manera d’espina dorsal sobre el qual descansa la plementeria i que trava les claus de volta resseguint l’eix longitudinal del temple. Aquestes columnes adossades, amb base, fust i capitell, recolzades sobre permòdols amb carasses, suporten els arcs torals, mentre que els nervis encreuats recolzen damunt de mènsules amb forma de piràmide invertida situades a cada costat dels capitells de les columnes adossades. Sens dubte, és una solució poc corrent dins l’arquitectura gòtica catalana, que ja fa temps va advertir Lambert, a qui va sorprendre’n l’originalitat, i que té clares reminiscències formals romàniques. Excepcionalment, també és present a l’església, sembla que anterior cronològicament, de Sant Genís de Torroella de Montgrí, bastida els primers anys del segle XIV.

Exteriorment, la capçalera conviu amb harmonia amb la porta i la muralla de Sobreportes. El monumental absis és foradat només per tres alts i estrets finestrals de senzilla traceria trifoliada, oberts a una gran alçada. El mur, amb carreuat regular, és coronat per merlets, com també el creuer nord, on el parament mostra nombroses refeccions. La presència d’espitlleres arreu de la capçalera i, en especial, a l’escala de cargol que puja a les golfes pel costat sud del creuer i migparteix una de les dues absidioles d’aspecte romànic, n’emfatitza el caràcter de temple fortalesa. Les mènsules amb caps zoomorfs i dues magnífiques gàrgoles que prenen forma de gossos situades als extrems del mur d’aquest braç del creuer són els únics elements ornamentals.

Aquesta tipologia austera i pesant de la monumental capçalera, d’aspecte encastellat, “el lloc més aparatós de la Girona monumental”, en paraules de Josep Pla, i, en definitiva, la simplicitat estructural que ofereix el conjunt donen una imatge més propera a un pany de muralla que a un edifici religiós. Cal no oblidar, a més a més, que Sant Feliu es troba lligada a la tradició constructiva romànica des que s’optà per la conservació i reintegració de la construcció anterior al període gòtic.

Un claustre efímer

Com s’ha dit, en el mateix indret on hi havia el claustre romànic, a la banda nord del temple, entre els anys 1357 i 1360 Pere Capmagre va projectar i dirigir la construcció d’un nou claustre per destinar-lo a sepultures i celebrar-hi processons. Malauradament va durar ben poc. La seva presència era un perill per a la defensa de la ciutat i va ser enderrocat l’any 1374. Les seves pedres es van emmagatzemar durant un temps a la casa de l’abat i, més tard, a la llotja, potser amb la intenció de refer-lo un cop passat el perill d’atacs. El cert, però, és que va ser venut finalment peça a peça al comte d’Urgell l’any 1385, si bé també s’ha donat com a data precisa de venda el 15 de juny de 1386 (Marquès i Planagumà, 2001).

Ben documentat, coneixem les dades essencials de tot el procés que va comportar la construcció i la desfeta d’aquest efímer claustre. Ja el 1345 el capítol de Sant Feliu havia adquirit una casa per construir-hi el claustre, que lògicament havia d’ocupar més espai que no pas el claustre romànic, del qual potser algun element va anar a parar al trifori del temple actual. Al costat de Pere Capmagre va participar també el mestre d’obres Arnau Sanç, el qual tenia una posició destacada atès que era, a més a més, el propietari de la pedrera d’on va sortir el material destinat al claustre. També hi van treballar com a picapedrers Francesc Saplana, Ramon i Bernat Marenyà, Arnau Saplana i Bernat Cebrià, autors de les bases, els fusts, capitells i arcs de les galeries del claustre. Finalment, Bernat Pagès hi va col·laborar en la talla de columnes, el cost de les quals va ser de 40 a 45 sous la parella. El claustre va quedar enllestit entre el 16 de març i el 20 d’octubre de l’any 1360. A la darreria d’aquest any es va muntar també la porta que comunicava el claustre amb l’església. Avui habitualment tancada, aquesta porta, emplaçada al mur nord del temple i que té un matacà protector damunt seu construït al segle XIV per protegir l’accés en cas d’atacs i assalts armats, és l’únic element que versemblantment ha quedat del claustre. No se n’ha conservat res més. Es tracta d’una senzilla porta, coronada per un timpà llis i una arquivolta recolzada sobre dues mènsules amb caps, un dels quals s’ha perdut.

El claustre feia aproximadament uns 13 per 10 m i va ser venut al comte d’Urgell per més diners del que havia costat. S’ha dit amb insistència que les cinc arcades que es conserven adossades als costats de la porta sud, l’accés actual al temple, correspondrien a una part del claustre no venuda. Creiem força inversemblant aquesta possibilitat, no tant per la mida del diàmetre de les columnetes, insuficient per a suportar les arcades i el pes d’un claustre, sinó per la mateixa estructura d’aquestes arcades, amb un capitell intercalat a la traceria, semblantment al sepulcre de sant Narcís. Tal vegada aquestes arcades poden procedir del mateix claustre, però amb la funció originària ben diferent d’aixoplugar sepultures, a manera d’arcosolis, com era habitual i veiem al veí claustre de la catedral.

De torre de defensa a campanar

Els dos campanars que flanquegen la façana occidental de Sant Feliu van ser, abans que cloquers, torres exemptes de defensa pertanyents a l’estructura emmurallada del raval nord de la ciutat. Com hem vist, entre els anys 1360 i 1390, Girona va viure un clima d’inseguretat constant, amb repetits setges i atacs. Va patir també el bloqueig del creixement continuat que havia mantingut des del segle XII i, consegüentment, l’activitat constructiva es va afeblir notablement, llevat de les obres de caràcter militar.

Aquest clima bèl·lic es ressegueix en les despeses sovintejades d’obres de fortificació a Sant Feliu, especialment significatives els anys 1365 –amb 3 054 sous d’inversió–, 1369 i 1374, en què es va enderrocar el refetor i es va desmuntar el claustre gòtic pel perill que suposaven per a les defenses de la ciutat. Força temps abans, però, des de l’any 1355, es treballava, almenys, en un dels dos campanars a la banda oest del temple. En realitat es tractava d’una de les dues noves torres fortalesa que es van alçar exemptes respecte de l’església, la qual tenia aleshores dos trams menys –els altres dos es van construir, com veurem, més de cent anys després–. Una de les torres, la del costat sud, es va quedar a mig fer, mentre l’altra és avui, amb la seva verticalitat i esveltesa –coronada amb una punxa escapçada, però, per un llamp–, la imatge més genuïna del perfil de la ciutat de Girona.

La traça d’aquesta torre va ser contractada l’any 1368 amb Pere Sacoma, l’arquitecte més prestigiós del moment, el qual també dirigia les obres d’ampliació de la muralla est de la ciutat i treballava en les principals obres civils, com ara un pont sobre el Ter. Conservem l’esbós que Sacoma va dibuixar de la planta de forma vuitavada d’aquesta torre, un valuós document de 16 × 16 cm del mateix any 1368, el més vell conservat a Catalunya. A l’anvers apareix una secció del mur amb la base atalussada, i al revers hi ha un text en lletra cursiva del segle XIV referent a les mides de la torre.

Planta de l’església. La gran capella setcentista de Sant Narcís del sector nord s’aixeca en l’àmbit que havia ocupat el claustre gòtic.

SPAGC - A.Pla

Després d’enderrocar algunes cases, l’any 1366 ja s’havia comprat pedra, i el 1368 les obres es van iniciar a bon ritme, incloent-hi la cerimònia de la col·locació de la primera pedra pel bisbe Ènnec de Vallterra (1362-69). No en debades es tractava d’una obra necessària de fortificació, per bé que, com la resta del temple, no es va lliurar de freqüents aturades. Per causa d’una llacuna documental entre el 1370 i el 1374, ignorem què va passar aquests anys. El més probable és que la invasió de companyies estrangeres obligués a aturar les obres. El 1375 es reprenia l’activitat, i l’any següent es té notícia d’un augment del ritme pel que fa al transport de pedra desbastada fins a la llotja o cobert adossat que devia de ser emplaçat al mur sud de l’església, destinat a magatzem de la pedra i taller dels picapedrers. L’activitat va ser continuada fins l’any 1390. En aquest període hi treballava un bon equip de nou mestres i quinze manobres. Interiorment, en la seva condició primordial de fortalesa, el dos primers cossos de la torre, sense obertures i, per tant, exteriorment visibles com un sol cos i com a base del que més tard seria el campanar, es van bastir amb molta celeritat. Entre els anys 1380 i 1382 es va muntar l’escala o cargol. Aquesta escala arrenca de la capella de la Mare de Déu dels Àngels, on avui es conserva el Crist jacent del mestre Aloi, la qual no es va acabar del tot fins el 1384 amb la talla de la clau de volta que duu la imatge de sant Miquel i l’escut dels Escala, obra del mateix Pere Sacoma amb l’assessorament del pintor Guillem Borrassà, el pare de la pintura medieval gironina. Dos anys més tard, el 13 de juny de 1386, es donava per acabada la torre fins a l’altura del segon pis interior.

Per bé que altres treballs de menor importància van durar fins el 1388, el fet és que durant el bienni 1390-91 no hi hagué activitat al campanar de Sant Feliu i no sembla pas que n’hi hagués fins el 1532, any en què se signà el contracte amb l’arquitecte provençal Joan de Belljoc, aleshores també mestre major de la catedral, per continuar i reconvertir la torre nord en campanar, amb un perfil i disseny més meridionals, similars al d’alguns campanars provençals, que no pas del nord d’Europa, malgrat el que s’acostuma a dir. Posteriorment, el 1542 el bisbe Joan Margarit i de Requesens (1534-54) va manar acabar i cobrir la torre campanar nord, aleshores abandonada i sense teulada, una situació que perjudicava greument la capella de la Mare de Déu dels Àngels.

L’acabament de l’església

Al final del segle XIV s’aturaren un cop més les obres de Sant Feliu, aquesta vegada gairebé durant un segle. L’església no s’acabà fins a l’entorn del 1500, i el campanar, com ja hem vist, fins ben entrada la segona meitat del segle XVI. La façana va haver d’esperar encara al segle XVII.

El 1476 hi ha notícia de l’obra nova que dirigia el mestre de cases i fuster de Girona Jaume Gironès, consistent en el projecte d’enllaçar i incorporar les dues torres del costat de ponent, fins aleshores exemptes, al conjunt del temple. A partir del mes de setembre d’aquest any, Gironès va començar a allargar les naus de l’església amb dos trams més, els quals no es van cobrir del tot fins al període del 1488 al 1499, sota la direcció dels mestres Julià Julià i Francesc Gomis.

En un principi, Jaume Gironès es va comprometre a allargar el mur de les naus pel costat sud fins a la torre d’aquesta banda –és la primera notícia que es té de l’existència de la torre sud, anomenada Reliquiari– i a seguir “la teulada sobre lo portal de migjorn fins tota la torra a la rodor qui finira en lo portal major de la scala, la qual torra és apel·lada Reliquiar”, mentre que Julià Julià, que aleshores dirigia les obres de la catedral, va bastir “tot el que resta fer de la volta de la nau major” i va enllestir la cara interior de la façana occidental fins a l’altura de la volta, deixant la reserva per a la rosassa i connectant amb les dues torres per incorporar-les al conjunt de l’edifici. Julià Julià tenia també l’encàrrec de fortificar amb merlets els murs nord i sud del temple, refer la teulada i disposar pedres bordes desbastades a la cara exterior de la façana oest. Aquesta darrera intervenció era per tal de deixar-la preparada per vestir la façana definitiva, en construcció a partir del 1605, segons projecte de l’arquitecte Felip Regí, el qual havia de seguir les pautes d’Il Vignola, com s’especifica en el contracte, disposant també d’un model que amb anterioritat, el 1601, devia haver dissenyat el mestre Llàtzer Cisterna i devien haver construït els fusters gironins Antoni Moret i Joan Prats.

En un termini de vuit anys, Julià Julià havia d’executar també les obres dels finestrals del mur nord, dues claus de volta i tot el paviment de l’església, pel preu total de 1 400 lliures. A partir de l’any 1490, el també mestre major de la catedral Francesc Gomis es feu càrrec de la continuació de les obres en ambdós edificis.

Bibliografia consultada

Lambert, 1926; Masià, 1945; Pla, 1966, pàg. 113 i 199; Marquès i Casanovas, 1968a; Clara, 1981 i 1983b; Diversos autors, 1987b; Clara – Marquès i Planagumà, 1992; Diversos autors, 2000a; Marquès i Planagumà, 2001.