Santa Maria de Castelló d’Empúries

Capçalera de Santa Maria de Castelló d’Empúries. L’església parroquial de Castelló d’Empúries va ser bastida a partir del final del segle XIII amb la voluntat que esdevingués seu d’un recuperat bisbat d’Empúries. Els comtes d’Empúries i els burgesos de la vila foren els principals valedors d’aquesta reivindicació, que mai no van assolir per l’oposició dels bisbes de Girona. L’absis major, amb els seus esvelts finestrals i les tres capelles radials, s’aparta del tipus més corrent de capçalera d’església parroquial gòtica catalana perquè els seus constructors perseguien una monumentalitat que s’acostés a la de les catedrals.

ECSA - G. Serra

L’església parroquial de Santa Maria de Castelló d’Empúries, que mai no va aconseguir la dignitat catedralícia per l’oposició sistemàtica que van exercir els successius bisbes de Girona, té, no obstant això, el semblant d’una seu episcopal. Especialment el seu interior, que, amb una nau central de 66 m de llargada i més de 14 m d’amplada, ofereix un dels espais amb vocació unitària més emblemàtics i singulars de l’arquitectura gòtica religiosa catalana. Les tres naus separades per esvelts i lleugers pilars circulars, gens freqüents en el gòtic català, no desvirtuen la concepció i la visió d’un espai únic a la manera d’església llotja, detall que juntament amb la capçalera poligonal, sense girola, converteix Santa Maria de Castelló d’Empúries en un dels exemples més bells d’aquest tipus de traça.

El temple castelloní mostra una homogeneïtat i diafanitat difícils de trobar en un interior gòtic del Principat. A banda de la zona propera a la capçalera –amb alguns espais anteriors a l’edifici gòtic i amb ampliacions i refeccions posteriors–, les petites alteracions en el programa constructiu i els canvis de traça van afectar més l’exterior, d’aparença inacabada, que no pas l’interior de les naus, despullat d’afegits i modificacions d’època posterior al gòtic.

La fàbrica de l’església i el seu patrimoni moble van patir mutilacions i pèrdues irreparables pel fet que durant l’ocupació francesa entre el 1794 i el 1795, en temps de la Guerra Gran, feu de caserna i per les agressions que va sofrir durant la Guerra Civil Espanyola. I encara avui, l’estat llastimós de conservació de bona part de l’estructura del temple, en particular l’exterior de l’absis, els murs laterals –inclosos els arcbotants, els contraforts i els pinacles–, el portal principal i la torre romanicogòtica, impedeix admirar Santa Maria de Castelló amb tota la seva magnificència.

Els precedents i el procés fallit de la catedralitat

La grandiositat d’aquest temple no deixa avui de sorprendre emplaçat, com és ara, en un entorn urbà de dimensions modestes i en un espai circumdant preferentment agrícola i ramader. Val a dir, però, que la vila de Castelló, aixecada damunt d’un turó, l’anomenat Puig Salner, a uns 4 km de l’Empúries grecoromana, era des del segle XI la capital d’un puixant comtat, amb una activitat artesana i comercial molt notables, i amb prestigiosos i concorreguts mercats i fires; al segle XIII ja tenia una forma de vida preferentment urbana, on la universitat, això és, la municipalitat, tenia un paper destacat davant el poder eclesiàstic. Així mateix, la seva església parroquial va esdevenir a partir del segle XI el centre religiós del comtat, que va assolir al segle XIV, sobretot en temps dels comtes Pere I (1325-41), propens a l’ostentació, el seu germà Ramon Berenguer (1341-64) i el fill d’aquest darrer, l’il·lustrat Joan I (1364-99), un notable poder polític i econòmic gràcies a la indústria del tèxtil i al comerç marítim, fins a convertir-se en la tercera població del nord-est català rere Girona i Perpinyà. La vila comtal de Castelló, al mateix temps que va exercir un fort poder d’atracció sobre artistes i mercaders, va concentrar una important comunitat jueva i una influent població de funcionaris i clergues.

Els comtes van anar cedint privilegis a una burgesia cada cop més nombrosa i rica, mentre a Castelló s’estenia el moviment gremial. La força emprenedora de la vila comtal i les noves condicions socioeconòmiques expliquen la capacitat per a escometre una obra de tanta envergadura com l’actual església. Les institucions gremials, que a la primeria del segle XV passaven de la vintena, la casa comtal, la municipalitat i les famílies benestants van contribuir a la fundació de les capelles laterals i a l’aixecament del temple, com ho palesa la presència dels seus escuts esculpits a les claus de volta i al retaule d’alabastre de l’altar major. El 18 de setembre de 1427 es va constituir a Castelló una de les darreres confraries, la qual aplegà un grup ben heterogeni de botiguers, mercaders, especiers, candelers, notaris i escrivans i va finançar el retaule dedicat al patró sant Miquel, conservat fragmentàriament al Museu d’Art de Girona, i pintat vers 1440-48 per Francesc Vergós, Honorat Borrassà i Joan Antigó –aquest darrer, el fill del mestre major Antoni Antigó, que va dirigir les obres de Santa Maria des del 1411 o el 1415 fins al 1429.

A partir dels temps comtals més reculats, durant els governs de Ponç I (1040-78) i Hug II (1078-1116), fins al segle XV i sobretot el XVII, en què va perdre poder davant la veïna Figueres, Castelló va sentir la necessitat i l’ambició de recuperar l’antic bisbat visigòtic d’Empúries i disposar de seu episcopal pròpia. I així els comtes van planificar des d’antic un temple que respongués a la dignitat d’una veritable catedral. La primera notícia que es té de l’existència del temple castelloní data de l’any 1007, i el 1019 ja consta la cessió de l’església a la canònica de Girona, encapçalada aleshores pel bisbe Pere Roger. Aquesta dependència de la mitra de Girona, especialment intensa des de l’any 1078, després de la mort del comte Ponç I, havia de ser fatídica per a les aspiracions catedralícies de Castelló. Abans, el 9 de setembre de l’any 1064, durant el govern del comte Ponç I, s’havia consagrat solemnement un nou edifici, com corresponia al segon temple del bisbat, amb la presència del bisbe Berenguer de Girona. Els conflictes amb la mitra gironina van començar de forma seriosa al segle XII. El mateix comte Ponç Hug III (1173-1200) va ser excomunicat per desafiar l’autoritat del bisbe de Girona. Més tard, en el decurs dels segles XIV i XV, els successius bisbes de la diòcesi es van oposar fermament a les pretensions de Castelló en tot moment.

Del primer període comtal s’han mantingut un seguit d’estructures romàniques integrades a la capçalera de l’edifici gòtic i a la base de la torre campanar, la cronologia de les quals es fa difícil de precisar. Poca cosa podem dir també sobre si haurien pertangut o no a l’edifici consagrat l’any 1064 algunes de les carasses i caps d’animals encastats als pilars de les naus més propers al presbiteri.

No sabem amb seguretat quan es va començar l’edifici actual, si va ser a la darreria del segle XIII o al començament del següent, entre el 1312 i el 1318, i es fa difícil imaginar quina devia ser la fisonomia del temple en tombar el segle XIV. A banda de la necessitat de guanyar capacitat i funcionalitat, i amb l’esperança de convertir algun dia la nova església en la catedral del comtat d’Empúries, no tindria res d’estrany que l’inici de la capçalera de la seu de Girona cap al 1312 hagués servit per a esperonar la construcció del nou temple de Castelló, amb idèntica advocació a la Mare de Déu, sobretot després de la creació –com un primer pas cap a la catedralitat– de la cúria eclesiàstica castellonina el 27 de juliol de 1317, que va ser vigent fins el 1474.

El cert és que l’actual construcció pertany en bona part al segle XIV. Després de la fi de la primera dinastia comtal emporitana amb Hug VI (1323-25), arran d’una llarga decadència iniciada per epidèmies provocades per extenses inundacions i agreujada per les desavinences amb la família reial, novament el comte Pere I, que es té com el principal impulsor de la construcció de l’església de Santa Maria, va tornar a reivindicar sense aconseguir-la la catedralitat de Castelló, com també ho va intentar sense èxit el comte Joan I un cop acabades les obres de les naus del temple. El comtat d’Empúries es va extingir l’any 1492, sense haver-ho aconseguit i amb la façana encara per acabar, en ser incorporat a la corona catalanoaragonesa.

L'edifici

Etapes de construcció de l’edifici de Santa Maria d’Empúries.

P. F.

Santa Maria de Castelló d’Empúries. Les referències numèriques corresponen a: naus i transsepte (en blau), i capelles en taronja).

Santa Maria de Castelló d’Empúriies
NÚM.	ADVOCACIÓ / DENOMINACIÓ1	CRONOLOGIA	PROMOTOR/FUNDADOR	CLAU DE VOLTA	OBJECTES GÒTICS
Capelles
1	Santa Tecla i Santa Marta	1415		Escut	Ossari de Joan Carbonell i Vicenç Carbonell, beneficiat de la seu de Girona Àngel portador d’escut
2	Sant Josep			Clau superior: escut, estrella i au Clau inferior: el Calvari
3	Sant Cristòfol	1387	Francesc Gorín	Escut: lleó alat rampant
4	Sant Domènec		Bernat Floresta	Escut: flor semblant a la de lis
5	Sant Andreu (Sant Isidre)		Berenguer i Gispert Ballester	Escut: ballesta o arc amb fletxes
6	Mare de Déu del Carme			Escut: ala d’ocell
7	Sant Antoni	1437	Bernat Borrassà	Escut: lleó passant
8	Corpus Christi (Sagrada Família)			Escut de Castelló
9	Sant Pere	1303-08	Guillem Escarrer	Escut llis
10	Santa Maria l’Antiga i Santa Anna (pas a la capella dels Dolors)			Escut: lleó alat
11*	Capella superior: Sant Sebastià Capella inferior: Sant Llorenç	1331	Ramon de Pera	Escut: rosa i fulles	Ossari de Ramon de Pera
12	Sagristia (sala d’exposició)	Segle XIII			Col·lecció d’orfebreria
13	Sant Esteve		Pere de Bou, ardiaca	Escut: bou	Sepulcre de l’ardiaca Pere de Bou († 1410)
14	Santa Úrsula o Santa Creu	Mitjan segle XIV	El comte Ramon Berenguer I d’Empúries (1341-64)	Escut de Castelló	Sepulcre d’un cavaller, potser el comte Ramon Berenguer I d’Empúries († 1364) Sepulcre d’una comtessa?
15	Santa Creu			Escut: creu patriarcal	Arcosoli buit
16	Sant Joan Baptista (Sagrat Cor)	1303-08	Guillem Escarrer	Escut: flor
17	Santa Magdalena (pas a la capella de la Puríssima Sang o del Santíssim Sacrament)			Escut
18	Tots Sants	1325		Escut
19	Immaculada Concepció	1325	Família Bou	Escut: bou	Ossari d’Ermessenda de Bou, atribuït també a la família Barturell
20*	Planta baixa de la base del campanar: Sant Pau Pis superior de la base del campanar: Sant Nicolau	1325	Pere Bordoner El comte Hug VI d’Empúries
21*	Capella inferior: Sant Jordi Capella superior: Tots Sants	1325 1369	Joan Garravilles Guillem de Molins († 1369)	Escut	Ossari de Joan Garravilles († 1379)
22	Sant Nicolau			Escut
23	Santa Agnès (Sant Jaume)			Escut
24	Sant Onofre i Sant Baudili (Natzarè)			Escut	Arcosoli buit
25*	Sant Miquel i Sant Martí (Mare de Déu de Fàtima)	1347	Pere Palera	Escut: pala	Retaule de Sant Miquel, d’Honorat Borrassà, Joan Antigó i Francesc Vergós, de v. 1448 (2 taules→MAG-MD)
26	Santa Caterina	1371	Pere Moles, conseller del rei Pere III	Escut de Pere Moles	Ossari sota arcosoli de Pere Moles
1Les advocacions són les actuals. Quan es coneix l’advocació primitiva, l’actual es dona entre parèntesis. També s’indica entre parèntesis el desplaçament dels objectes gòtics. *Tenen capelles sobreposades.   [Pere Freixas Camps]

Naus i presbiteri
NÚM.	DENOMINACIÓ	CLAU DE VOLTA	OBJECTES GÒTICS
27		Escut: palma
28		Sant Gobert
29		Crist Ressuscitat
30		?
31		Escut de Castelló
32		Agnus Dei
33		Flor de quatre pètals
34		Flor
35		Flor
36	Presbiteri	Mare de Déu amb el Nen	Retaule major, de v. 1414-86 Reixa del 1544 Sepulcre del comte d’Empúries Ponç VI dit Malgaulí († 1322) (←convent de Sant Domènec) Sepulcre d’Huguet, fill del comte Ponç Hug V d’Empúries (←convent de Sant Domènec)
37		Flors i fulles
38		Flors i fulles
39		Flors i fulles
40		Flors i fulles
41		Escut de Castelló
42		Sant Rafael
43		Sant Jaume
44		Sant Pau
45		Àngel
46		Coronació de la Mare de Déu
47		Resurrecció de Crist
48		Mare de Déu de la Misericòrdia
49		Pantocràtor
50		Sant Jordi
51		Escut
52		Fulles
53		Escut llis
54		Escut
1Les advocacions són les actuals. Quan es coneix l’advocació primitiva, l’actual es dona entre parèntesis. També s’indica entre parèntesis el desplaçament dels objectes gòtics. [Pere Freixas Camps]

Les vacil·lacions a la capçalera i la cohesió a les naus

Com s’ha dit, un dels trets més remarcables de Santa Maria de Castelló és l’homogeneïtat de l’interior, per bé que la capçalera i els dos primers trams de les naus mostren trets del romànic tardà, adaptacions i refeccions que resten unitat al conjunt i l’allunyen del prototip del gòtic meridional. Al contrari que en el model propi dels temples trescentistes de tres naus amb els quals té afinitats, com Santa Maria del Mar o la seu de Mallorca, a Castelló no solament no hi ha girola, sinó que la capçalera no ateny l’amplada de les tres naus, com és acostumat en els exemples d’una sola nau de l’arquitectura gòtica catalana. Amb tot, malgrat que en època moderna va sofrir, a més, lleugeres modificacions, com l’addició al segle XVIII de les capelles de la Mare de Déu dels Dolors i de la Puríssima Sang, situades a manera de creuer a banda i banda de l’absis –i també l’afegit de la sagristia nova, avui convertida en exposició d’una notable col·lecció lapidària i d’indumentària litúrgica, llibres, ceràmica i d’objectes d’orfebreria–, l’interior de Santa Maria manté pràcticament inalterada l’estructura originària. I encara que l’estat de conservació de l’edifici sigui precari en molts punts de la fàbrica, diferents intervencions parcials de les darreres dècades han permès la neteja de paraments murals i l’obertura de finestrals tapiats (1971 i 1974) amb l’aplicació de fines plaques d’alabastre o de vitralls moderns col·locats per deixar passar la llum, com ara en les reformes dutes a terme a la capçalera i a les capelles del Sagrat Cor (1948) i de Santa Úrsula i Sant Esteve (1976).

Poca cosa podem dir sobre quin va ser el moment precís de l’inici dels treballs de l’edifici actual de Santa Maria. Sembla que va ser el comte Ponç Hug IV (1230-69) qui va promoure l’inici d’un nou temple, fet que hauria succeït d’una manera puntual o simbòlica el dia 13 de febrer de 1261 amb l’encàrrec, segons un protocol notarial, del projecte i la direcció de les obres al mestre de cases Ramon de Xartres (Pujol, 1989).

Aquesta referència, no pas gaire explícita, i diverses donacions i deixes testamentàries d’aquest mateix període semblen indicar una bona marxa de les obres, no sabem, però, si només destinades a reformes i ampliacions de petita volada o si es tractava de treballs corresponents a la capçalera, d’acord amb una traça que hauria previst de conservar una part de l’edificació romànica anterior, visible encara en diferents indrets, com ara a la base de la torre campanar, a la volta de canó de la sagristia vella, tal vegada un fragment de l’anterior església romànica, i a la volta de creuria primitiva sense clau i sense impostes que cobreix l’estança de planta trapezial situada a la dreta del presbiteri, on avui s’exposa una petita col·lecció d’orfebreria.

Planta del temple. Hi són ben visibles les adaptacions, refeccions i canvis de traça del sector de la capçalera, sense deambulatori, i la perfecta unitat de les tramades de les naus.

L.d.Gracia

Podem pensar que aquests treballs inicials es van alentir o paralitzar, perquè en poc més de mig segle no sembla pas que es fés gaire feina. Amb molts dubtes i inconcrecions, s’ha considerat que la capçalera actual es degué començar a partir de la segona dècada del segle XIV i no abans, i que en un primer moment hi degué intervenir el mestre d’obres Pere, originari de Torroella de Fluvià, que va dirigir l’acabament de l’església de Santa Maria dels Turers de Banyoles fins el 1333. Anotem de passada que, tot i amb l’absis a mig fer, la mesa d’altar es degué consagrar l’any 1316, amb la presència del bisbe italià Repolla, delegat pel bisbe de Girona Guillem de Vilamarí. També s’ha citat una consagració anterior que dataria del 1307 (Marquès i Planagumà, 2000).

Llàstima que les notícies extretes dels llibres de comptes i d’altres fonts documentals sobre com van anar els treballs siguin tan vagues i escadusseres, la qual cosa ha portat a nombroses confusions, fins al punt d’adjudicar la traça de Santa Maria a Antoni Antigó, actiu a Castelló l’any 1411. En va assumir la direcció de les obres entre els anys 1411 o 1415 i 1429 i, malgrat el seu prestigi per la seva participació en la famosa consulta de Girona del 1416, a hores d’ara és segur que ni tan sols no va ser l’autor del projecte de la portalada de la façana occidental, que també li ha estat atribuïda, perquè potser ja estava feta en la data coneguda en què Antoni Antigó és documentat a Castelló. No obstant això, aquest mestre d’obres devia acumular un prestigi contrastat i una posició social i econòmica notables. El seu fill, Joan Antigó, representant reconegut de la pintura quatrecentista catalana, autor del retaule de la Mare de Déu de l’Escala del monestir de Sant Esteve de Banyoles i copartícip en la realització del retaule castelloní de Sant Miquel, va emparentar amb els Borrassà, la principal família gironina de pintors del moment, en casar-se amb Caterina, filla de Francesc Borrassà. Paral·lelament, una filla d’Antoni Antigó, també de nom Caterina, va contreure matrimoni amb Bernat Vicenç, membre d’una coneguda família de pedrers i pintors de Girona.

Probablement, entre el 1330 i el 1340 ja s’havia acabat la capçalera i, tal vegada, s’havien cobert els dos primers trams de les naus, potser en temps del primer comte emporità de la casa de Barcelona, Pere I, el setè fill de Jaume II i Blanca d’Anjou. Algunes dades documentals i les claus de volta de les capelles laterals –esculpides amb escuts de les famílies benestants de Castelló que van contribuir a finançar la construcció del temple mitjançant la fundació d’aquestes capelles i la instauració de beneficis– indiquen que aproximadament els dos primers trams de les naus i potser alguna capella més de les següents crugies es degueren bastir abans de la Pesta Negra del 1348. Gairebé un segle més tard, el terratrèmol del 1428 va causar seriosos danys al temple, encara a mig fer, per bé que s’ha considerat que el cobriment total de les naus es degué enllestir durant els governs del germà de l’esmentat Pere I, Ramon Berenguer, i de Joan I, a les acaballes del tres-cents. En aquest llarg procés, només sabem que l’any 1354 va participar com a director de les obres l’arquitecte Berenguer Brunet, aleshores el mestre d’obres més reconegut a Castelló, on també construïa en aquell temps dos ponts de pedra sobre la Muga. Més tard, el 1379, va intervenir en la direcció de Santa Maria el mestre Pere Tunyils.

Secció longitudinal. Secció transversal.

SPAGC - J.M.Per i E.Mach L.d.Gracia

El temple de Santa Maria s’anava alçant amb l’esperança de ser reconegut com a catedral d’una seu episcopal, la qual cosa el comte Pere I va obtenir finalment del papa, però amb la condició que no s’hi oposés el bisbe de Girona, privilegi papal que els bisbes gironins sempre van usar per a no autoritzar la nova diòcesi. En la cursa per la catedralitat, un dels aspectes més remarcables de la concepció del temple és l’amplària i esveltesa de l’interior de tres naus, però amb un concepte unitari de l’espai derivat de l’ús de lleugeríssims pilars circulars de poc diàmetre, que sostenen els arcs formers i perpanys i les voltes oblongues de creueria, més baixes a tocar del presbiteri. Tot plegat configura un espai basilical de tres naus al llarg de nou crugies, aparentment d’alçada similar, amb les capelles laterals entre els contraforts. L’interior rep la llum dels finestrals apuntats que s’obren entre els contraforts. En la línia de l’anomenat gòtic meridional, la senzillesa estructural i l’austeritat ornamental són els aspectes més remarcables d’aquest model arquitectònic tan estès en el gòtic català. Els pilars més propers a l’absis, de major diàmetre, incorporen elements de l’anterior construcció romànica, com carasses i caps d’animals, i tenen menor alçada que la resta. La configuració de la capçalera –com s’ha dit, sense girola, amb set panys, tres capelles radials, les dues estances del romànic tardà i les capelles poligonals que la flanquegen– explicita ben clarament un seguit de refeccions i penediments que fan pensar en l’absència inicial d’un projecte ex novo, que no va arribar fins a la traça coherent i més monumental de les tres naus.

Els grans panys que tanquen l’absis s’individualitzen exteriorment de manera ben marcada pels contraforts que suporten les càrregues de la volta i deixen via lliure a l’obertura de grans finestrals geminats amb traceria de quadrifolis, llevat del que ocupa el parament central, que és més ample i mostra una divisió tripartida, com és habitual en el gòtic català d’ençà de la construcció de les esglésies mendicants. Aquest finestral conserva fragmentàriament els vitralls originals del segle XIV, contemporanis dels de la seu de Girona, amb escenes de la vida de Crist. Els vuit plements de la volta de creueria se sostenen per sengles nervis recollits en petites pilastres circulars que recolzen sobre mènsules amb decoració vegetal estilitzada. Altra vegada cal remarcar la simplicitat ornamental heretada de l’arquitectura cistercenca i mendicant. A les tres capelles radials de la part central de l’absis es perceben semblants indecisions en el projecte. La capella de la dreta conserva una petita obertura romànica enmig del parament gòtic, i la situada a l’esquerra rep la llum per un petit finestral i dos òculs amb traceria quadrifoliada.

La configuració de les capelles o absidioles dels costats del presbiteri, que de fet impedeixen l’existència del deambulatori, mostra tanmateix un cert primitivisme. La que es troba a l’extrem oriental de la nau lateral esquerra té una traça protogòtica, amb nervis de secció carrada que recolzen en pilastres volades semicirculars i una carassa a tocar de la clau de volta, protogoticisme que s’estén a l’absidiola de la banda dreta, d’aspecte similar, i als dos primers trams de les naus laterals, de menor alçada i amb arcs formers de perfil equilàter. Aquests dos trams propers al presbiteri són la prova que hi hagué un projecte anterior a la major monumentalitat dels set restants, per bé que els pilars cilíndrics mostren arreu semblants basaments octogonals ornats esquemàticament amb un estrany motiu repetit en forma de T. La decoració de les impostes es redueix en tota la nau central a motius vegetals estilitzats, fulles de tres i quatre pètals, amb tiges o sense, cardines i fulles d’acant.

La visió des dels peus del temple és sens dubte el més espectacular de l’interior de Santa Maria. Encara que per causa de la tramuntana, el fort vent del nord que sovint colpeja amb força inusual, no hi ha obertures al mur septentrional, l’interior gaudeix d’una claror notable. Hi contribueix en particular l’alçada similar de les tres naus i el perfil oblong, gairebé pla, de la volta de la nau central, que impedeix que aquesta sigui fosca, i també la presència de dos registres d’obertures al costat sud en forma de finestrals i de petits rosetons amb traceria de quadrifolis. Les capelles laterals, situades entre els contraforts, també tenen òculs de traceria quadrifoliada, a excepció de les del costat nord.

De l’entrada estant es veu també el retaule d’alabastre de Beuda que presideix l’altar major, el darrer gran retaule de pedra obrat a Catalunya i l’únic de les seves característiques que exemplifica la presència al Principat del realisme escultòric flamencoborgonyó. Estudiat en el volum Escultura II d’aquesta col·lecció, aquí només esmentem que va ser costejat amb aportacions dels castellonins a través de la universitat i de la institució del “pa senyat”, encarregada d’administrar els fons per al finançament del retaule. La seva realització va ser llarga i hi van participar diferents artífexs. Abans del 1414 ja s’havia obrat la Mare de Déu amb el Nen, i consta que el 1456 l’escultor de Besiers Ponç Gaspar era al capdavant del grup d’escultors que hi treballaven, entre els quals hi havia Andreu d’Orts i el castelloní Miquel Llop, també arquitecte i mestre de Santa Maria entre el 1450 i el 1454, i nét de Joan Canelles, que havia assumit la direcció de l’església fins el 1411, any que va ser substituït per Antoni Antigó. Potser el barceloní Joan Claperós, actiu a Castelló en 1458-59, també hi va participar. Finalment, entre el 1483 i el 1486, l’escultor de Figueres Vicenç Borràs va fer la fornícula de la Mare de Déu que corona el retaule.

Dibuix de l’interior de l’església.

ECSA - G.Conte-Pomi

El seguiment del perímetre exterior queda obstaculitzat per construccions adossades al temple, la qual cosa fa impossible voltar-lo. Els murs exteriors de tancament s’alcen fins el coronament de les capelles laterals. A partir d’aquí arrenquen els contraforts que mitjançant discrets arcbotants sostenen el pes de la volta de la nau central i traven la força expansiva de les voltes de les naus laterals. Entre els massissos contraforts s’obren al sud els finestrals per damunt de les capelles. Les portes laterals, sense interès, pertanyen a una fase constructiva o reforma modernes, llevat de la porta nord, que té un dovellatge que podria correspondre al segle XVI.

El portal de la façana inacabada

Façana principal inacabada de l’església, on s’obre una magnífica portalada de marbre blanc de l’inici del segle XV que alguns autors atribueixen al mestre Pere de Santjoan.

ECSA - G.Serra

Un cop cobertes les naus cap a la darreria del segle XIV, els treballs devien patir una paralització, per bé que el 1400 es tenen notícies de la construcció del “portal nou”, versemblantment referides a feines a la façana de ponent. Aleshores encara mancava la portalada de la banda oest del temple i no s’havien acabat els darrers cossos de les torres que l’emmarquen.

Atesa l’absència de referents clars per a determinar l’autoria i la datació de la nova portalada de la façana de ponent, és difícil de precisar quan van començar les obres d’aquest portal i qui les va projectar i dirigir. Fins ara s’havia cregut que Antoni Antigó, arquitecte de prestigi, defensor de la nau única a la seu de Girona en la consulta del 1416, n’era l’autor i constructor. Se citen també altres mestres actius a l’obra entre la darreria del segle XIV i l’inici del XV com Joan Canelles i el castelloní Miquel Llop. Però no sembla que cap dels dos hi tingués participació coneguda. Les propostes més recents a l’hora d’atribuir la paternitat del projecte del portal de Santa Maria apunten l’arquitecte i escultor picard Pere de Santjoan (Dalmases – José, 1984; Valero, 2001). La hipòtesi ens sembla que té arguments prou sòlids per a ser defensada amb bons resultats. Es fonamenta especialment en les afinitats estilístiques amb les escultures de la portada de l’església de Sant Miquel de Ciutat de Mallorca, i en la concordança cronològica entre l’obra i la possible estada de Pere de Santjoan a Castelló d’Empúries, just després de deixar el càrrec de mestre major de la seu de Girona (1406) i abans d’assumir la direcció de les obres de la Seu d’Urgell (1410). És molt probable que durant aquest període de quatre anys Pere de Santjoan treballés en el portal de Castelló, potser alternant-ho amb feines a la Catalunya del Nord, on a Perpinyà va coincidir amb Guillem Sagrera i Rotllí Gautier. La connexió amb Mallorca no solament es fonamenta en les afinitats amb el portal de Sant Miquel i en els contactes amb Guillem Sagrera, del qual sembla que seria el mestre, sinó també en la similitud de la solució de l’arqueria inferior dels muntants de Castelló respecte a la porta dels Apòstols de la seu de Girona, en la qual participà un altre mallorquí, Guillem Morei. Durant el mestratge de Pere de Santjoan a la seu gironina, aquest degué retenir la traça d’aquesta porta, sota la qual havia de passar necessàriament cada dia perquè era l’única practicable, com també degué tenir present la de la seu de Tarragona, que en seria el precedent més llunyà, amb més d’un segle de separació.

La traça de la portalada de Santa Maria és formada per sis grans arquivoltes amb decoració vegetal en relleu que descriuen la forma d’un gran arc equilàter, excepte l’exterior, el perfil del qual, coronat per un gran floró, adopta la forma d’un arc conopial. El conjunt del portal recolza en un basament a manera de banc, i en un doble registre de muntants, que a la part inferior contenen les arqueries cegues esmentades, i a la part superior, les fornícules protegides per dossers calats amb les imatges dels dotze apòstols. L’estructura del portal és emmarcada, a banda i banda, per pilars i pilarets amb pinacles, semblantment a la traça d’un retaule. Al centre geomètric del portal hi ha el timpà recolzat sobre una llinda, que conté el grup escultòric de l’Epifania i una imatge femenina dreta, potser la comtessa comitent de nom desconegut.

Aquest portal reflecteix ben clarament la intencionalitat de bastir una obra que donés suport a Castelló per aconseguir la catedralitat. Ho prova, d’una banda, el to monumental i el material escollit, el marbre blanc, i, de l’altra, l’encàrrec a un mestre de prestigi com Pere de Santjoan, amb una llarga trajectòria i que, pel fet d’haver dirigit els treballs de la seu de Girona, havia de ser considerat pels parroquians de Castelló el millor mestre per a reivindicar i aconseguir l’objectiu de la dignitat catedralícia. Tant l’estructura de la portalada, amb arcades cegues a la part inferior dels muntants, semblantment a la porta dels Apòstols de la seu gironina, com l’estil immòbil i rude de les escultures de l’Epifania i l’apostolat, fan girar la mirada cap a un mestre actiu i coneixedor de l’art de Mallorca i de Girona. I, per això, no és descartable la paternitat proposada per a Pere de Santjoan.

Les torres i el campanar

El temple té tres torres, dues als peus flanquejant la façana principal i una altra al costat nord, la funció de la qual és ara pròpiament la de torre campanar. La torre dels peus del sector de migdia no es va arribar a acabar mai perquè les obres de la façana s’aturaren a causa de la guerra civil catalana del segle XV, la qual cosa fa que encara avui sigui ben notori que la façana es va deixar a mig fer. El cos inferior d’ambdues torres de ponent correspondria al segle XIV. La sobrietat dels murs és alterada únicament pels arcosolis aparellats d’arcs apuntats oberts a la part inferior de cada torre, destinats a les osseres, i pels dos petits òculs amb traceria gòtica polilobulada que s’obren verticalment als extrems dels paraments. Ja al segle XV la torre nord va ser coronada amb dos cossos més, que assenyalen sengles cornises, i amb merlets dentats de caràcter més decoratiu que defensiu. Les finestres rectangulars són modernes.

Campanar del sector nord, de tipologia encara romànica, però amb trets que anuncien l’art gòtic.

ECSA - G.Serra

Per la seva banda, la torre campanar s’aixeca al mur lateral nord, a l’alçada de la quarta crugia i integrada en les seves dues terceres parts dins la fàbrica de l’edifici, com si actués de contrafort i ocupés l’espai d’una de les capelles laterals. Semblantment al campanar de Sant Feliu de Girona, s’ha sospitat que originàriament fou una torre de defensa, exempta de l’edifici. L’estructura és enterament romànica, de planta quadrada, amb els elements habituals de l’ornamentació llombarda. Es tracta d’un dels darrers exemples de torre campanar romànics que, alhora, incorpora elements gòtics als tres pisos superiors, aixecats molt a la darreria del segle XII i durant el segle següent. Els dos cossos inferiors, coberts amb volta de canó, són massissos, sense obertures ni decoració. Als tres pisos restants les obertures guanyen terreny; la fesomia continua essent romànica, amb finestrals triforats –a excepció de les cares est i oest del pis superior, que en tenen dos i un respectivament–, arcuacions cegues emmarcades per bandes verticals angulars i dents de serra. Tant als frisos d’arcuacions cegues com als finestrals es fa notar la presència d’elements gòtics, com ara la finesa de les columnetes, la decoració geomètrica estilitzada dels capitells i els arquets cecs apuntats amb l’intradós polilobulat.

Com la torre acabada dels peus del temple, també aquesta és coronada amb merlets dentats de caràcter decoratiu.

Bibliografia consultada

Diversos autors, s.d.; Mirambell, 1964-65; Bernils, 1971; Marquès i Casanovas, 1972; Badia, 1977-81, vol. II-A, pàg. 93-102 i 108-111; Catalunya Romànica, 1984-98, vol. IX, pàg. 444-445; Dalmases – José, 1984, pàg. 22, 25, 32, 44 i 196; Pujol, 1989 i 1994, pàg. 45; Marquès i Planagumà, 2000, pàg. 8; Valero, 2001.