Introducció
La Seu Vella de Lleida, construïda per a ser catedral, convertida en caserna militar a partir del 1707 i actualment un monument obert al públic, és un dels exponents més representatius de l’arquitectura catalana del segle XIII.
Un segle, aquest, que és productor d’una arquitectura que, per l’excepcionalitat dels seus llenguatges per comparació a l’immediatament anterior i, també, posterior, sovint no encaixa dins les grans classificacions genèriques dels estils artístics medievals. Per aquest motiu, aquella part de la historiografia que no l’ha inscrit directament dins el romànic o el gòtic, o dins dels grups que es distingeixen en aquests estils, l’ha intentat definir amb diferents conceptes que signifiquessin les seves variables i les seves singularitats. Així, per a catalogar-la, s’han utilitzat noms com arquitectura de transició, tardoromànica, protogòtica, romànica amb monumentalitat gòtica, epígon o cant de cigne de l’arquitectura romànica, arquitectura romànica d’inèrcia, etc. Noms que, en definitiva, palesen una problemàtica a l’hora de definir-la i que evidencien arcaismes i novetats. Es tracta d’un art que, en última instància i en paraules de Dalmases i José, “s’interpreta que no és el que havia estat ni el que serà al cap de poc temps. I s’oblida, per difícil, la fluïdesa del temps, la constant generació, les innovacions i els canvis que produeixen un art molt d’acord amb la seva època i lliure, segur, de retolacions”.
Joan Bergós ja va dir en la seva primera monografia dedicada a la Seu Vella: “La catedral romànica de Lleida és una obra d’art excepcionalíssima i, per tant, força difícil d’estudiar.” En aquest sentit, i sintèticament, la simbiosi que es produeix a l’antiga catedral de Lleida entre el tipus de suport, concretat en pilars cruciformes amb semicolumnes adossades als fronts, d’àmplia difusió en edificis del final del segle XII, i la coberta de creueria, pensada ja des dels fonaments, és el que dóna singularitat i, alhora, personalitat a la Seu Vella, i als altres edificis de la seva mateixa tipologia (Tarragona, La Oliva, Flaran, etc.). I també, aquesta simbiosi és el que fa que entre la historiografia no hi hagi consens a l’hora de classificar-lo com a edifici romànic o edifici gòtic.
Així, per exemple, i per a evidenciar aquesta problemàtica, cal dir que hi ha hagut dues línies bàsiques d’interpretació respecte al projecte arquitectònic de la Seu Vella. D’una banda s’ha destacat, i des dels primers estudis de què és objecte la Seu Vella, la unitat i l’homogeneïtat de la seva construcció i la programació, des dels inicis, per a ser coberta amb volta ogival. En aquest sentit, s’ha considerat que la Seu Vella, amb aquesta unitat de projecte, i en paraules de Dalmases i José, “introdueix des de la base unes modificacions estructurals de la tècnica que, si bé no foren suficients per a alterar el seu substrat romànic, les demostra precursores, sempre pel que fa a la tècnica, d’altres edificis posteriors”. I d’altra banda, els darrers anys s’ha plantejat que l’antiga catedral és producte de dos projectes diferents: un projecte romànic, que devia afectar la planta, murs i suports, els quals estarien preparats per a una coberta de canó; i un projecte gòtic, que devia comportar un canvi en el plantejament original del sistema de cobriment, de tal manera que es degué variar la coberta projectada per una volta ogival, la qual cosa provocà una alteració en el sistema de suports. En aquest mateix sentit, també s’argumenta que si la volta de creueria estava pensada ja des dels fonaments, llavors ens trobaríem davant d’un edifici gòtic (Bango, 1996, pàg. 36) i s’hauria de donar raó a les opinions que consideren l’autor del projecte, Pere de Coma, com un arquitecte poc destre i amb evident inexperiència a l’hora d’utilitzar la teoria arquitectònica del gòtic.
Les darreres intervencions arqueològiques realitzades a la Seu Vella han confirmat la unitat de la concepció original: la Seu Vella és el resultat d’un projecte homogeni atès que el sistema de cobriment està pensat des de l’inici i aquest no és, doncs, efecte d’una improvisació tardana (Gallart i Altres, 1999, pàg. 153).
Així doncs, som davant d’una arquitectura que és producte d’una evolució dels llenguatges arquitectònics que, sense perdre les característiques del romànic tradicional i mantenint les velles fórmules de l’estil, incorpora per a la solució de les cobertes la nova tècnica de les voltes de creueria ogival. Aquest fet repercuteix en la percepció de l’espai interior i en l’articulació, sense precedents comparables, dels paraments i dels sistemes de suport.
La Seu Vella pot considerar-se l’exponent més brillant de l’arquitectura romànica catalana del segle XIII, que demostra, alhora, com l’estil és capaç d’assimilar noves tècniques i d’encetar vies evolutives i d’adaptació a necessitats canviants, sense que, aparentment, es pugui parlar de decadència ni d’exhauriment d’unes fórmules que, al contrari, i juntament amb determinades aportacions cistercenques, formen part dels precedents i les tradicions que caracteritzaran el gòtic català a partir de la segona meitat del segle XIII, com és ara una concepció arquitectònica particular de l’interior, que es concreta en la fórmula de l’espai únic i les capelles als laterals de les naus.
El context històric
L’any 1149, la Lleida andalusina capitulava davant els comtes Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d’Urgell, després d’un llarg setge de sis mesos. Aquesta conquesta havia de comportar, implícitament, la reorganització de la ciutat i del seu territori segons les condicions d’una societat feudal plenament desenvolupada.
ECSA - J.T.
Tot i que la conquesta de la ciutat es va fer per capitulació, la població andalusina que no es va exiliar cap a altres ciutats de l’Àndalus va haver d’adaptar-se a les noves circumstàncies: es va situar en un raval extramurs de la ciutat, on va organitzar de nou l’aljama, i va construir altra vegada les seves mesquites, atès que tots els llocs de culte existents dins la ciutat, segons es desprèn de la documentació, es van constituir en les esglésies de la nova organització parroquial.
Tanmateix, la nova situació de ciutat més o menys despoblada feia necessària l’atracció de colonitzadors o repobladors. Així, els comtes atorgaven, al gener del 1150, la carta de poblament de la ciutat. Aquest document afavorí que vinguessin molts pobladors de diferents contrades (majoritàriament ribagorçans, pallaresos, occitans i aragonesos) i que, juntament amb l’establiment de determinades cases feudals, aviat Lleida es convertís en una de les ciutats més riques i pròsperes de la Corona d’Aragó (Bolòs, 1997, pàg. 48).
D’altra banda, el 30 d’octubre de 1149, el bisbe de Roda, Guillem Pere de Ravidats, es traslladava des de Roda fins a Lleida per tal de restaurar-hi la seu episcopal, en virtut de la “Carta de dotació de l’església de Lleida”, atorgada per Ramon Berenguer IV. Aquest document, signat aquell mateix dia davant tots els bisbes i nobles del territori, restituïa, en nom de la Santa i Indivisa Trinitat, la seu de Lleida, i el comte de Barcelona concedia i donava “a l’esmentada seu de la ciutat de Lleida i a l’il·lustre i venerable Guillem, bisbe de dita seu, i als seus successors de manera perpètua, tots els delmes i les primícies de la ciutat de Lleida i de tot el seu territori […]. I també, totes les esglésies que estan a la ciutat de Lleida i que els moros en deien mesquites, amb tot el seu terme i territori, terres i alous allà on en tinguessin, tal com millor en fruïren en temps dels sarraïns” (Busqueta, 1996, quadre C).
Tradicionalment, i a partir d’aquest document, s’ha suposat que totes les esglésies de la ciutat, possiblement començades a construir al final del segle XII (Sant Llorenç, Sant Joan de la Plaça, Santa Maria Magdalena, etc.) i que surten esmentades en el document d’ordenació de l’església de Lleida del 1168, devien estar aixecades damunt d’antigues mesquites; i també, doncs, que la mesquita major, més o menys transformada a l’acabament de la segona centúria, es devia convertir, mitjançant la seva consagració, en la que seria la primera catedral de Lleida; això no obstant, si es té en compte la hipotètica existència d’una catedral visigòtica que devia aixoplugar els primers bisbes Sagici, Pere de Lleida i Febrer, de localització totalment desconeguda, en seria la segona.
ECSA - G.S.
Segons el cronista magribí al-Himyarī, la mesquita aljama convertida en catedral devia estar situada prop de l’alcàsser de la Suda (Lévi-Provençal, 1938, pàg. 202-203). Aquesta localització ha estat, i és encara, un dels grans interrogants que s’ha plantejat la historiografia de Lleida, especialment aquella que s’ha dedicat a la Seu Vella. No en va aquest espai va ser el predecessor de la seu, el lloc de culte que va assumir les funcions de catedral mentre es portava a terme la construcció del nou temple i, probablement, fins al moment de la seva consagració.
Josep Lladonosa va interpretar, a partir del Llibre Verd de la catedral, que la catedral mesquita que esmentava al-Himyarī no es trobava dins les dependències de la Suda, tal com s’havia anat repetint des del segle XVIII, sinó molt a prop, concretament, dins una de les naus que integra l’edifici de la canònica (Lladonosa, 1970, pàg. 90-96). Un dels segments d’aquest edifici havia aixoplugat, i des d’època baixmedieval, la capella de Santa Maria l’Antiga, i aquesta advocació és la que va donar peu a Lladonosa a interpretar-la com la primitiva Santa Maria in Sede, la catedral mesquita consagrada per Guillem Pere de Ravidats. Aquesta hipòtesi va ser contestada per Lacoste, el qual opinà que l’antiga catedral devia localitzar-se en una part del solar que actualment ocupa la Seu Vella (Lacoste, 1979, pàg. 169), hipòtesi que semblen confirmar els darrers estudis (Carrero, 2000, pàg. 65-71), segons els quals s’ha de descartar la vinculació establerta per Lladonosa entre la vella catedral mesquita i l’edifici de la canònica atès que, aquest edifici, des de la seva construcció al final del segle XII, s’hauria destinat als usos i funcions de la comunitat canonical en un primer moment i dels canonges secularitzats després. Per tant, la mesquita consagrada al culte cristià el 30 d’octubre de 1149 s’hauria de buscar en l’espai que actualment ocupa la Seu Vella. Els resultats de les excavacions arqueològiques portades a terme aquests darrers anys, dins i fora del recinte de la Seu Vella, han començat a aportar resultats que poden donar informació en aquest sentit; així, per exemple, a la cala que s’obrí l’any 1993 a la zona sud-occidental dels peus del temple aparegué un gran mur de carreus rectangulars, els quals, tot i formar part de la fonamentació actual de la seu, és possible que es tracti d’estructures anteriors a la seu reaprofitades com a fonaments. En tot cas, ara per ara, ni la tipologia dels paraments ni els estrats que s’hi relacionaven no permeten una identificació fiable com a obra andalusina (Gallart i Altres, 1999, pàg. 153). Fins que no es puguin realitzar més excavacions arqueològiques que aportin indicis i evidències clares ens mourem en un context hipotètic.
Guillem Pere de Ravidats, el bisbe restaurador, morí el 17 de desembre de 1176 deixant establerta i organitzada la canonja de la seu. El succeí Berenguer, fill natural de Ramon Berenguer IV, un bisbe que va estar en conflicte continuat amb el metropolità de Tarragona per tal de sostreure’s a la seva autoritat. Berenguer va ser traslladat a la seu de Narbona el 1191 i, poc després, l’any 1192, va ser nomenat bisbe de Lleida Gombau de Camporrells, l’home que, deixeble de Guillem Pere, procedent de la canònica de Roda i ardiaca major de la seu de Lleida en el moment de ser promogut a la seu lleidatana, ha passat a la història per ser el gran promotor i impulsor de la catedral de Lleida.
El context arquitectònic
ECSA-X.G.
Quan cap al final del segle XII el primer mestre de la seu de Lleida, Pere de Coma, coneixedor tant de la tradició arquitectònica catalana dels segles XI i XII com de les innovacions que s’estaven produint a banda i banda dels Pirineus, treballava en el projecte de la nova seu, la major part de les parròquies de la ciutat havien començat les obres de substitució de les velles mesquites per noves esglésies. Aquests edificis responien a la tipologia del romànic tradicional dels segles XI i XII amb la novetat, però, de la volta de dos punts i la generalització d’un element de gran transcendència vers la simplificació de les tasques d’execució de l’obra com va ser l’arc perpany. Es tractava d’edificis caracteritzats per formes regulars i netes, tant en planta com en alçat, d’una o de tres naus cobertes amb aquestes voltes de dos punts amb arcs perpanys que, generalment, arrenquen de capitells sobre semicolumnes adossades a pilastres, encara que també són freqüents les mènsules encastades a les parets o també directament damunt les impostes.
I dins d’aquestes morfologies s’ha de situar tant una part de l’edifici de la canònica de la seu com l’església de la comanda templera de Gardeny i, entre d’altres, la nau romànica de l’església de Sant Llorenç. Aquest romànic evolucionat del final del segle XII va continuar vigent, i constituïa una fórmula perfectament vàlida fins ben entrat el segle XIII, amb exponents com l’església de Cubells i la de Sant Martí de Lleida.
Possiblement, però, l’obra emblemàtica i més representativa d’aquest romànic de final del segle XII i del segle XIII el constitueix l’església de Santa Maria d’Agramunt, un edifici contemporani de les obres i dels projectes de les seus de Tarragona i Lleida i de les innovadores tipologies constructives que van comportar les grans abadies cistercenques de Poblet i Santes Creus. L’església de Santa Maria, lluny d’incorporar cap dels elements innovadors d’aquestes obres, és resolta utilitzant els trets més característics de la seva tipologia.
ECSA - F.T.
D’altra banda, en aquest final del segle XII a Lleida s’estava portant a terme la construcció del monestir augustinià de Sant Ruf, un orde que, de la mateixa manera que a Tortosa i Tarragona, s’havia implantat a Lleida el 1152 a través de l’empenta i la protecció del comte Ramon Berenguer IV i dels primers bisbes restauradors. Les restes conservades d’aquest monestir mostren un plantejament de l’obra totalment diferent del que s’havia fet fins aleshores a Lleida amb anterioritat a la construcció de la Seu Vella. Aquesta església, mai acabada, es va projectar segons el model romànic de planta de creu llatina, amb nau única i creuer molt pronunciat sobre el qual s’obren tres absis en gradació de planta semicircular. En l’actualitat només es conserven l’absis principal, el col·lateral sud, la tramada sud del creuer i una petita part del començament de la nau. Malgrat la forma absolutament tradicional de la planta, aquesta obra presenta una disposició totalment innovadora pel que fa als alçats en adoptar una solució basada en pilastres de secció cruciforme amb semicolumnes adossades sobre les quals recolzen els arcs torals i les arestes d’unes voltes que al centre del creuer, i segons es dedueix per les restes conservades, eren de creueria ogival molt capalçada, mentre que la tramada de l’extrem sud del creuer és de tipus de racó de claustre amb un fortíssim regust andalusí, sobretot pel que fa al lliurament dels nervis als racons dels murs.
És en aquest context de dualitat de propostes arquitectòniques que, a partir de la segona meitat del segle XII, es comencen algunes obres amb uns determinats trets morfològics comuns i homogenis que fan possible considerar-les com els precedents tipològics de la Seu Vella. Encara que són nombrosos els edificis que responen, totalment o parcialment, als trets morfològics que caracteritzen la Seu Vella, com Flaran i Tudela (Lambert, 1977, pàg. 95 i seg.), els que fonamentalment ho fan són els temples de les abadies de Valbuena, La Oliva i la seu de Tarragona.
Així, coincidint amb la fundació de Poblet, Ramon Berenguer IV va intervenir activament en la fundació de La Oliva (1164-98), al regne de Navarra, aleshores sota l’òrbita de la casa d’Aragó. D’altra banda, al final del segle XII es fundava a Castella l’abadia de Valbuena (1190-1225), prop de Peñafiel, amb la intervenció d’Estefania i Sança, germanes d’Ermengol VI d’Urgell. També l’any 1174 es començava l’obra de la seu de Tarragona, que constitueix, sens dubte, la morfologia més clarament relacionada amb la Seu Vella i, per tant, el seu precedent referencial més immediat (Lambert, 1977, pàg. 127). Els trets bàsics de totes aquestes obres són constituïts per una planta absolutament tradicional de creu llatina formada per tres naus i un creuer molt desenvolupat en el qual s’obren cinc absis en gradació. En la tramada central d’aquest creuer se sol disposar un cimbori llanterna. L’aspecte absolutament innovador d’aquestes obres el representa l’adopció de la tècnica de creueria ogival emprada en la solució de les cobertes. Aquest sistema de creueria ogival arrenca de pilastres cruciformes amb semicolumnes adossades que, a partir d’ara, són un element decisiu en la concreció i el desenvolupament formal de la tipologia. Aquesta nova forma de resoldre les cobertes comporta unes transformacions dràstiques de la praxi constructiva i unes millores indiscutibles pel que fa a l’optimació dels recursos necessaris. En tot cas, i malgrat que es facilita clarament la incidència sobre aspectes bàsics de l’obra, com ara l’obertura de grans finestrals en els murs laterals o unes amplades més grans de les naus, aquest sistema de cobertes s’ha de valorar des del punt de vista tècnic exclusivament, atès que la realitat demostra que no es modifica la concepció arquitectònica romànica (Dalmases – José, 1985, pàg. 99-101).
Així, doncs, immers en aquest marc de propostes duals, en aquest món que es mou entre el llenguatge conservador i la innovació i com a producte brillant de la simbiosi d’ambdós conceptes és on s’ha de situar el context on neix la Seu Vella, l’exponent més representatiu d’aquest moment, que sintetitza una tipologia romànica i presenta, amb un projecte absolutament homogeni i unitari, una tècnica innovadora que dóna un determinat concepte d’espai aconseguit amb un sistema harmònic de proporcions perfectament definit.
La gestació del projecte
J.L.R.
Sembla correcte suposar que a la Lleida del final del segle XII era ja molt necessari poder disposar d’una magna catedral, apta per a poder acollir una població cada dia més nombrosa i digna d’una ciutat feudal pròspera i amb una economia florent. D’altra banda, però, cal considerar l’anacronisme que devia representar mantenir el primer temple de la ciutat sota els paràmetres arquitectònics formals de l’antiga mesquita major. Amb tot, no va ser fins a aquesta època que el capítol i el bisbe es van veure capaços d’escometre la construcció d’una nova seu, pensada, sens dubte, amb l’entitat i ambició adients a la capacitat de la restaurada diòcesi: un edifici que sintetitzés tots els paràmetres de prestigi de l’arquitectura tradicional i que, alhora, i amb tot el simbolisme ideològic que això devia implicar, incorporés les noves formulacions i les tècniques més avançades.
Així, doncs, i per bé que la compra de cases i solars propers a Santa Maria in Sede s’havien iniciat amb el bisbe Berenguer, des que Gombau de Camporrells fou nomenat bisbe de Lleida la documentació exhumada per J. Lladonosa evidencia una frenètica activitat en l’adquisició i permutes de cases, albergs i solars per tal de deixar lliure una gran esplanada per a construir-hi el nou temple. A tall d’exemple, el 1193 el mestre d’Amposta cedia a Arnau, prior de la canonja i sagristà de la seu, les cases que foren de Guillem Ibelot, situades al costat de Santa Maria in Sede. Segurament, també, i si finalment es pot demostrar que la catedral mesquita es trobava en l’espai que actualment ocupa la seu, caldrà preguntar-se on es traslladà el culte catedralici mentre s’enderrocava la vella mesquita per tal de donar pas a la nova edificació: si es traslladà a una part de la canònica o és que, situada al peu del nou temple, se’n va mantenir una part i va ser l’últim que s’enderrocà tot just abans de consagrar-se la nova seu el 1278, tal com demostren altres exemples peninsulars.
El pas decisiu de Gombau de Camporrells per a iniciar el projecte de la catedral es produeix quan entra en contacte amb el mestre d’obres Pere de Coma, l’artífex del projecte de la catedral de Lleida i de la seva materialització.
J.L.R.
Si bé Pere de Coma apareix ja documentat a Lleida l’any 1180, el 1193, a diferència d’altres mestres d’obres que es relacionen amb els canonges d’altres seus en construcció, com és el cas de Ramon Lambard a la Seu d’Urgell, es dóna en persona, juntament amb tots els seus béns personals, a l’obra i a l’església de Lleida, tal com consta en el document de donació: “Que sigui conegut per tots els fills de la Santa Mare Església, com jo, Pere de Coma, ofereixo i dono al Senyor Omnipotent, a la seva Mare, a l’església de Lleida, a l’obra, i a vós senyor Gombau, bisbe de Lleida, la meva persona i tot el que és meu […]. Us prometo, també, a vós senyor Gombau, per la gràcia de Déu, bisbe de Lleida, i al capítol, la deguda obediència canònica i la fidelitat i reverència pel que fa a totes les coses comprometent-me, en pròpia persona, i mentre duri la meva vida com a company vostre, a servir fidelment, per a l’obra de l’església de Lleida, tot el que em serà ordenat per vós, pel capítol o per l’obrer” (Busqueta, 1997, pàg. 144). En el mateix document, Gombau el rep com un membre més de la canònica de Lleida. És clar que l’esment de l’obra de l’església de Lleida i el fet que Pere de Coma es doni a l’obra i es comprometi a obeir, a més del bisbe i del capítol, al canonge obrer, la persona que administrava les obres, evidencien que el projecte de la seu era ja immediat.
Alguns autors han volgut buscar una procedència llombarda per a Pere de Coma, tot basant-se tant en el degoteig constant que es va viure a Catalunya des del segle XI de mestres d’aquesta ascendència com en les característiques formals de la planta de la Seu Vella (Roca, 1911, pàg. 11; Lacoste, 1979, pàg. 170); malgrat això, Lladonosa va defensar el seu origen solsoní i es va reafirmar en aquesta opció en observar certes similituds d’alguns elements de la catedral solsonina amb la de Lleida (Lladono-Sa, 1970, pàg. 117-118). També s’ha afirmat que Pere de Coma era fill d’un altre mestre d’obres i que l’any 1175 ja vivia a Lleida al bell mig del carrer d’obrers i servidors de la canonja (Alonso, 1976, pàg. 19). Els darrers anys, però, s’han fet intents de recerca documental per tal de vincular Pere de Coma amb el Solsonès. Tanmateix, tot i que es documenta un Pere de Coma a Solsona entre els anys 1143 i 1157 (Llorens, 1986, pàg. 329-334), aquesta datació fa difícil relacionar aquest Pere de Coma amb el planificador de la seu que hauria mort pels volts del 1220. També dins el territori solsoní, concretament a Cardona, s’ha documentat un Pere de Coma, la família del qual apareix, pels volts del 1173, signant documents amb la nissaga dels Camporrells, un llinatge aquest del qual, segons s’interpreta, formarà part Gombau de Camporrells, el bisbe promotor i impulsor de la seu (Bach, 1996, pàg. 104-107). Aquestes referències que vinculen el nom d’un Pere de Coma amb el territori solsoní, juntament amb algunes similituds arquitectòniques de l’obra de la tan poc coneguda canònica romànica de Solsona amb alguns trets de la catedral vella de Lleida, han significat l’inici d’una línia d’anàlisi que potser algun dia serà fructífera per a entendre’n alguns aspectes constructius (Adell, 1997, pàg. 150-151).
A part la seva ascendència, el que sí sabem de Pere de Coma, mestre d’obres de la seu, és que el 1180 ja s’havia establert a Lleida, any en què va comprar una casa al carrer de la Costa de Sant Joan. Aquesta mateixa casa va ser la que oferí a la canònica quan ell es donà en persona a l’església de Lleida.
Descripció de l’obra i del procés constructiu
Pere de Coma va projectar un edifici amb una planta basilical de creu llatina, regular i simètrica, generada segons un sistema compositiu bàsicament ad quadratum, adaptada a la complexitat física del turó on s’assenta, amb una capçalera molt desenvolupada i amb un cimbori llanterna damunt la tramada central del creuer.
La planta, avui alterada i modificada per reformes posteriors, sobretot en la part de la capçalera, es va estructurar en tres naus, la central més alta que les laterals per possibilitar l’entrada màxima de llum; i un ampli i acusat transsepte al qual s’obre la capçalera esgraonada: un absis central amb acusat tram preabsidal, el qual originàriament es comunicava, per la seva part més pròxima al creuer, amb els dos absis laterals, els quals es resolen, també, amb un tram recte seguit de la conca absidal. Finalment, dues absidioles als extrems, sense tram preabsidal, completen el grup de les cinc estructures absidals obertes a la nau del creuer. Aquesta capçalera va ser modificada molt aviat, sobretot a la banda sud del creuer, al cap de pocs anys de consagrada la nova seu.
Hipotèticament, i d’acord amb la lectura dels murs, en cadascuna de les naus laterals es van construir, com a elements ja previstos en el projecte original, dues capelles adossades i separades per les portes laterals, que també són simètriques i situades al bell mig de les col·laterals (Gallart i Altres, 1999, pàg. 117 i seg.). A cada extrem del transsepte es va disposar una porta i al peu del temple, i seguint la típica i clàssica estructura basilical, es va fer correspondre un portal per a cada nau.
L’edifici es cobreix amb volta de creueria ogival sostinguda per un sistema de suports perfectament definits ja des dels fonaments, i no com a improvisació tardana, per a suportar-la. Tant el sistema de cobriment com el tipus de suports, formats per pilars cruciformes amb vuit semicolumnes adossades als frontals i vuit columnes als angles, que descansen en podis força elevats respecte del nivell del sòl, d’àmplia tradició tant al nord de la Península com a l’altra banda dels Pirineus, són uns dels elements visuals amb més personalitat de tota la Seu Vella. És, per tant, un tipus formal que respon a la tipologia que Lambert va definir com a hispanollenguadociana. D’altra banda, cal dir que si algun element caracteritza la Seu Vella és la plasticitat que provoca la multiplicació de columnes: setze a cada pilastra, dues per banda a les finestres (exceptuant la nau major), fins a arribar a un esclat màxim de desenvolupament en l’estructura dels portals.
Cal destacar que dins l’estructura de les voltes són presents tant les claus de volta esculpides com aquelles que no ho són; així, les voltes de l’absis central i les del transsepte sud no presenten relleus escultòrics; les claus de la resta de tramades presenten decoració figurativa i, sobretot, i pel que fa al transsepte nord i a les naus laterals, geomètrica, una decoració, aquesta, que s’ha de posar en relació amb les claus de volta de la Suda de Lleida.
Altrament, les pilastres presenten una relació asimètrica amb les voltes de les naus, atès que una de les columnes dels angles de cada pilar es vincla per doblar l’arc toral de la nau central, un sistema que no té correspondència en els torals de les naus laterals. D’altra banda, els arcs de separació de la nau central no estan doblats, mentre que sí que ho estan els de les naus laterals. Aquesta manca de correspondència entre els sistemes d’arcs diagonals i doblers de la nau central amb les laterals, negativament conceptualitzada per la historiografia de la seu (Bango, 1991, pàg. 35-36; Gallart i Altres, 1999, pàg. 156), no representa, des del punt de vista de l’estàtica, cap tipus d’incorrecció i sí que augmenta, en canvi, el valor plàstic del sistema de suports. Així mateix, dóna a les cobertes més complexitat i més relleu i emfatitza, en doblar-los, els torals en oposició als arcs diagonals de la volta, tot establint, d’aquesta manera, una jerarquia, una gradació dels diferents elements i un ritme dels volums molt més articulat que en altres voltes similars. Les pilastres de la nau major, amb un feix de sis columnes, s’enlairen des dels podis imposants fins a coronar-se en els capitells; aquest sistema de columnes penetra acusadament cap al centre de la nau i esdevé, d’aquesta manera, el protagonista de l’espai central de les naus en oposició als paraments més llisos. Aquest programa columnari trenca clarament l’efecte de la direccionalitat i crea un intens joc d’alternança dels volums, dels elements en relleu i de les parts planes dels murs, al mateix temps que reforça, clarament, la percepció de l’espai.
Les finestres de tot el temple s’estructuren seguint una mateixa concepció, la qual s’utilitzà durant tot el procés constructiu: són finestres sense esqueixada, amb dues reculades del mur que permeten dues columnes a cada banda a l’interior i una a l’exterior a la nau central i dues tant a l’interior com a l’exterior al transsepte, i amb els corresponents capitells units per un bossell. Solament la finestra de l’absis lateral nord presenta, per l’interior, una variació del mateix esquema en presentar tan sols una arquivolta. De la mateixa manera, les finestres de la façana de ponent s’estructuren amb un arc apuntat.
A cada extrem del creuer i al cap de la nau central s’obren grans rosasses el diàmetre de les quals és més gran que l’amplada de les portalades (Bergós, 1928, pàg. 61), essent, d’aquesta manera, i en relació amb els precedents immediats, d’unes dimensions pròximes a les de les grans rosasses gòtiques, tot inscrivint-se, doncs, dins les novetats del segle XIII amb clars paral·lels com els de Santes Creus (Fité, 1991, pàg. 19). Aquestes rosasses, que en un primer moment devien tapar-se amb alabastres o bé eren encerades, a partir de final del segle XIV, concretament el 1392, es van tancar amb vitralls historiats (Balasch, 2000, pàg. 20).
ECSA - G.S.
Dins el sistema d’il·luminació de la seu, té un paper fonamental el cimbori llanterna, situat damunt el tram central del creuer. Estructurat a partir d’una planta vuitavada, la qual se soluciona mitjançant les quatre trompes suportades pels arcs torals centrals, presenta un doble cos murat, a manera de galeria, el qual li dóna una originalitat remarcable que el diferencia dels seus paral·lels més immediats, com pot ser el de Tarragona. A la cara interior s’obren finestrals apuntats ornamentats amb unes incipients traceries (Cirici, 1974, pàg. 32-33). És cobert amb volta de racó de claustre, amb nervis a les arestes i clau anular; una coberta que troba paral·lelismes, entre d’altres, en la coberta del lavacrum del monestir de Rueda i en la del de Poblet (Gallart i Altres, 1999, pàg. 143).
Altrament, i des del punt de vista de la morfologia de la planta, hi ha un aspecte de la planta de la Seu Vella que ha cridat sempre l’atenció, com és la poca llargada de les seves naus amb relació a la que presenten les d’altres temples contemporanis o de tipologia similar. Si bé és evident que les dimensions del temple degueren estar relativament condicionades per la xarxa urbana existent i per la mateixa topografia del terreny, cal dir que la pràctica totalitat de les obres contemporànies o immediatament anteriors i comparables a la de la Seu Vella presenten unes formes de les naus acusadament rectangulars i molt allargassades. El més freqüent és que la llargada d’aquestes naus sigui el doble, o més, de la seva amplada total. És el cas, per exemple, de l’església de Poblet, que presenta les naus més llargues i dividides en set tramades; Veruela, Santes Creus i La Oliva tenen naus de sis tramades i la seu de Tarragona presenta naus de cinc tramades. Fins i tot en els exemples d’obres amb les naus més curtes, com ara Sigüenza o Valbuena, la llargada supera més d’un quaranta per cent l’amplada, concretament en la proporció corresponent a l’arrel quadrada de dos.
Amb tot, la planta quadrada de la Seu Vella no és aliena ni a la tipologia ni és el resultat de cap condicionant de la topografia; tampoc no és la conseqüència de l’aprofitament de cap estructura de fonamentació, ni, en definitiva, de cap circumstància especial en les condicions normals del traçat original de l’obra. Al contrari, els elements definidors de la forma i les proporcions de les diferents parts de l’edifici responen a un sistema coherent i perfectament definit de les proporcions que permetia realitzar el traçat de l’obra i alhora distribueixen l’espai dels diferents àmbits, sempre sota uns principis, elementals però rigorosos, de les proporcions i d’uns paràmetres generadors de dimensions que es consideraven harmòniques. D’altra banda, és possible identificar referents, edificis concrets, que presenten aquest mateix sistema del traçat i de proporcions en el passat romànic. Efectivament, l’anàlisi de les dimensions de la Seu Vella mostra que hi ha un paràmetre que tradueix a valors enters totes les mesures preses segons el sistema mètric i que equival a un peu de valor una mica més gran que el capitolí i que el carolingi, concretament de 0,333 m i que ha estat identificat en altres llocs (Merino, 1999, pàg. 55).
Així, l’amplada total de les naus, presa des de la cara exterior dels murs, és de 100 peus i la seva llargada, fins a l’eix del sistema de pilastres del sud del creuer, també és de 100 peus, amb la qual cosa es comprova que el traçat de les naus respon, per tant, a un sistema dimensional ad quadratum. D’altra banda, des de la façana de ponent, inclosos els contraforts, fins a l’absis major, amb la banqueta de fonamentació, s’obté un valor igual al doble de l’amplada de les naus, és a dir: 200 peus. La llargada del creuer, finalment, és només dos peus més gran que el resultat de multiplicar l’amplada de les naus per l’arrel de tres, concretament mesura 175 peus.
ECSA - G.S.
A més d’aquestes mides generals de l’obra, es constata que cap espai ni cap element resta per a la improvisació. Així, és possible comprovar que el sistema dimensional i el traçat de les diferents parts de l’obra es va desenvolupar seguint sempre relacions proporcionals harmòniques preestablertes i conegudes, fins a abastar l’element o l’àmbit més discret. D’aquesta manera es comprova que la distància des dels peus de les naus, inclosos els contraforts, fins a l’exterior del mur est del creuer és igual al producte de l’amplada de les naus, 100 peus, per l’arrel de dos, amb un error de mig peu, concretament 142 peus. Aquest valor dividit per vint dóna un mòdul de set peus, amb el qual es determina el gruix dels murs perimetrals, el nucli quadrat del sistema de pilars i el gruix del mur dels peus de l’obra que, inclosos els contraforts, equival a 1,5 mòduls.
L’amplada de les naus es va definir amb una forma sensiblement quadrada per a les tres tramades de les naus laterals: es va fixar en 30 peus la distància des de l’exterior del mur fins a l’eix de les pilastres de separació de les naus, quedant, d’aquesta manera, fixades les mides de les naus: 30 peus les laterals i 40 les de la nau major. Amb aquestes distribucions, la planta de la nau central forma tramades rectangulars orientades transversalment a l’eix longitudinal de l’edifici. Les naus laterals, en canvi, defineixen uns espais interiors de planta rectangular, orientada en sentit longitudinal.
D’altra banda, l’amplada del creuer, definida en 42 peus, determina una llum interior de 33 peus i les seves tramades extremes s’organitzen en plantes pràcticament quadrades de 33 d 32 peus. El presbiteri de l’absis major es defineix segons aquesta mateixa planta ad quadratum. Aquestes disposicions condicionen la forma un xic irregular de la tramada del cimbori, amb una planta de 36 40 peus, mesurats en eixos de les respectives pilastres.
Pel que fa als alçats, es comprova que l’alçària de la nau major, des del paviment medieval fins a les impostes, és de 39 peus, pràcticament igual a la seva amplada, és a dir, altre cop una composició ad quadratum, ara, però, en un alçat. Aquest fet és particularment significatiu atès que comporta una relació entre l’amplada i l’alçada màxima de la nau major igual a 1:1,7.
És evident, doncs, i a partir d’aquesta anàlisi, que no hi ha marge possible per a considerar hipotètiques improvisacions ni per a dubtar de l’experiència del mestre d’obra, si més no pel que fa a la definició de la forma i les dimensions de l’obra.
Cronologia del procés constructiu
Si com ja hem dit, és a partir del 1193 que es comença a preparar l’esplanada d’emplaçament de la catedral, el projecte d’obra i, possiblement, l’inici de la construcció dels fonaments, el 1203 és l’any en què es col·loca la pedra fundacional de la nova seu. Aquesta data es coneix gràcies a la conservació d’una làpida amb la inscripció que commemora aquest fet. Aquesta làpida, actualment localitzada al pilar esquerre de l’altar major i, segons sembla, situada originalment al mur dret del presbiteri, diu: “L’any del Senyor 1203, el dia 22 de juliol, essent papa Innocenci III i presidint aquesta església el venerable Gombau; l’ínclit rei Pere i el comte d’Urgell Ermengol posaren la primera pedra d’aquest edifici, essent present l’encarregat de l’obra Berenguer i Pere de Coma, mestre i arquitecte.” Per bé que els últims anys s’ha posat èmfasi en el fet que aquesta inscripció pot ser més moderna de la data que commemora, en funció d’uns trets epigràfics que són més propis del segle XIV que no del XIII (Bango, 1991, pàg. 31-32), són totalment acceptats els fets històrics que rememora i, doncs, la datació que estableix.
La historiografia ha utilitzat, també, un altre epígraf per a determinar l’acabament més o menys avançat de les obres del temple: el 1278. Una làpida, avui perduda, que havia estat situada al mur damunt del portal major de la façana de ponent del temple, celebrava la consagració el 31 d’octubre de 1278 de la nova església, essent bisbe Guillem de Montcada (Tarragona, 1979, pàg. 310). Per tant, i en absència de cap altre tipus de documentació, aquestes dates semblen fixar, amb més o menys precisió, el procés constructiu: 1203-78.
El transsepte i la capçalera
Si es jutja tant per l’estil de les estructures arquitectòniques com per la situació original de la pedra fundacional, tradicionalment s’ha acceptat que Pere de Coma va iniciar les obres per la part de la capçalera, entre el braç esquerre del creuer i l’absis principal, i seguirien cap a la banda sud de la testera. La làpida funerària de Guillem de Roques, mort el 1215, i encastada al mur de la porta de l’Anunciata, ha servit perquè es consideri que les obres devien arribar, immediatament abans d’aquesta data, a la banda sud del creuer.
Altrament, a les embocadures dels arcs de l’absidiola i de l’absis lateral del creuer nord s’ha identificat el primer taller escultòric actiu a la seu des del 1210 al 1215, la qual cosa evidencia que en aquestes dates aquests trams devien estar ja preparats per a rebre la decoració escultòrica i per a realitzar la seva funció sustentant. Aquest mateix taller, que s’havia vinculat amb el món parmesà d’Antelami (Lacoste, 1979, pàg. 185) i que darrerament s’ha relacionat amb l’àmbit toscà de Biduinus (Yarza, 1991, pàg. 41), degué treballar, també, en els capitells de les zones baixes de l’inici de les naus. Entre el 1215 i el 1220 es devia portar a terme la decoració escultòrica de l’absis principal, sobretot de les seves embocadures, la qual ha estat vinculada amb un taller relacionat amb Ramon de Bianya (Yarza, 1991, pàg. 49).
ECSA - X.G.
Cal situar dins els primers anys de l’inici del procés constructiu l’erecció del portal de l’extrem del transsepte nord, conegut com la porta de Sant Berenguer, el qual està caracteritzat, en relació amb la resta de portals de la seu, per una absoluta sobrietat pel que fa a l’ús de l’escultura i per una tipologia arquitectònica diferent. La porta de Sant Berenguer s’estructura a partir d’un cos sobresortint del gruix del mur de la façana, amb un arc apuntat que emmarca dues arquivoltes molt planes de mig punt i d’àmplies dovelles. Per damunt de l’arc apuntat corre la cornisa profusament ornamentada i vinculada estilísticament amb l’escultura de la porta de l’Anunciata. Per bé que la formulació arquitectònica de l’arc apuntat ha estat interpretada com una modificació del portal que es devia realitzar quan ja s’havia construït la porta de l’altre extrem del creuer, moment en què també probablement es decorà la cornisa (Bango, 1991, pàg. 36), dins els edificis annexos a la seu, concretament a la nau actualment subterrània de l’edifici de la canònica, hi ha un altre exemple d’aquest tipus de portal, datat al final del segle XII. Són composicions comparables, per exemple, amb la porta de l’església de San Martín de Salamanca o la porta dels peus de l’església de La Oliva. És, doncs, una tipologia de portal que no és aliena a les formulacions locals del romànic de la segona meitat del segle XII.
A l’altre extrem del transsepte s’obre la porta de l’Anunciata; com ja s’ha esmentat, la seva datació se situa en una data anterior al 1215, en virtut de la làpida de Guillem de Roques encastada al mur. La seva estructura i composició arquitectònica correspon ja al tipus de portal característic de la Seu Vella: un mur sobresortint del gruix de la façana, limitat a la part superior per la línia de la cornisa i amb el portal obert amb arc de mig punt sense timpà. Presenta, a banda i banda de la porta, dos nínxols oberts en el mur (que havien aixoplugat les figures de l’Anunciació, avui al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida), coronats per dues peces esculpides que representen arcs amb l’intradós polilobulat, corresponents a portes de ciutat i flaquejades per dues torres amb merlets. Deixant de banda aquests elements, tota l’escultura del portal està allunyada, exceptuant alguna mènsula de la cornisa, tant del primer taller que actua a l’interior de la seu com de la resta dels obradors que intervenen a la capçalera, a les naus i a la porta dels Fillols i, en canvi, es relaciona amb el mestre del frontal de Santa Tecla de Tarragona. Tots aquests elements, conjuntament amb el tipus de color de la pedra, diferent de la resta de la façana, ha fet plantejar la possibilitat que la porta de l’Anunciata fos reaprofitada d’un edifici anterior, és a dir, dels volts del 1200 (Yarza, 1991, pàg. 48-49). Amb tot, cal esmentar que a Lleida no era estranya l’estructura tripartida de portal, o el que és el mateix, la porta flanquejada per dos nínxols o arcuacions, tal com ho demostra el portal de la nau subterrània abans esmentada de l’edifici de la canònica, la qual presenta, a banda i banda de la llum de la porta, uns nínxols cegats, d’alçada gairebé igual que la del portal (Macià, Reñé, Ribes, 1994, pàg. 7-18).
Les naus
El 1220, Guillem Cassola fundava la capella de l‘Assumpta, situada al col·lateral de l’evangeli; aquesta informació, que coneixem a partir d’una làpida avui perduda, ha servit per a datar la construcció de les parts mitjanes de les naus (Bergós, 1928, pàg. 149) i, també, doncs, per a situar l’arribada de les obres, entre el 1220 i el 1240, a un dels portals d’accés més importants de la seu: el portal dels Fillols. Entre aquesta última data i mitjan segle es devia ornamentar aquest portal. En aquest moment, les obres devien avançar a bon ritme ateses les múltiples deixes testamentàries que es consignen a la documentació per a l’obra de la seu (Bolòs, 1997, pàg. 65). Així, per exemple, al mes de setembre del 1240 Pere de Sixena, canonge de la seu de Lleida, deixa 100 sous per a l’obra de la catedral (Busqueta, 1996, pàg. 133).
A més de la capella de l’Assumpta, es coneix, també, la fundació de la capella romànica de la nau de l’epístola damunt la qual al final del segle XIV s’erigirà la capella de l’Epifania o de Requesens. Aquesta capella, coneguda com la de Gasset o de Santes Creus, va ser fundada l’any 1221 (Alonso, 1979, pàg. 66). A partir d’aquestes informacions i a través de la lectura dels murs (sobretot pel que fa a l’obra del segle XIII que encara conserva la capella gòtica dels Requesens) és evident la contemporaneïtat constructiva de les capelles amb l’obra general de les naus, la qual cosa queda palesa, també, a la capella de Sant Joan Baptista, a l’altre costat de la porta dels Fillols (de la qual s’ha recuperat la volumetria original que, alhora, revela una morfologia semblant a la de Gasset o Santes Creus i a la de l’Assumpta); i, doncs, també s’ha de plantejar la hipòtesi força probable de la planificació d’aquestes capelles en la programació general de la seu (Gallart i Altres, 1999, pàg. 144-146).
Altrament, les dates properes al 1220 van vinculades a la mort de Pere de Coma atès que el 1222 Berenguer Opiç, prior de la canonja i procurador de l’obra de la seu, d’acord amb el bisbe Berenguer d’Erill –el bisbe successor de Gombau de Camporrells–, donava a Berenguer de Coma i als seus descendents el solar que havia pertangut a Pere de Coma i que aquest havia donat a la canonja el 1193. A través d’aquest document i d’una suposada relació familiar amb el primer mestre, s’ha posat en relació Berenguer de Coma amb la construcció de la seu, per bé que no hi ha cap informació documental que així ho confirmi; a aquest mestre potser el succeí un altre anomenat Mateu (Alonso, 1983, pàg. 163-189), el qual, i probablement a partir del 1250, devia seguir Pere de Prenafeta, el mestre d’obres al qual s’ha atribuït l’acabament del temple, el cobriment de les naus i la construcció del cimbori. Pere de Prenafeta va morir el 1286, tal com informa la seva làpida funerària encastada al contrafort nord-occidental exterior dels peus del temple.
A partir de la documentació sembla que el bisbe Guillem de Montcada va consagrar la seu amb les obres dels dos trams de les naus immediates al transsepte acabades. I a partir del 31 d’octubre de 1278, Pere de Prenafeta devia acabar el tercer tram de les naus, cloure el cimbori –per bé que aquest també s’ha considerat que devia estar acabat el 1278 (Street, 1928, pàg. 375) o el 1270 (Dalmases-José, 1985, pàg. 110)– i devia tancar els peus del temple. És justament en aquestes parts, sobretot en les dues últimes, on s’ha remarcat la introducció d’elements ja gòtics, motiu pel qual Pere de Prenafeta ha estat considerat com l’introductor d’aquest llenguatge artístic.
És en aquest tercer tram de les naus que s’ha consignat un tall o junta d’obres en el mur, que hom ha entès com una aturada en la construcció (Bango, 1996, pàg. 29; Adell, 1997, pàg. 150). A partir d’aquesta junta, que és visible a la part exterior de la nau central per damunt de la coberta de les laterals, alguns autors, com J. Lacoste, ja han remarcat que, en cas d’haver-hi una aturada de les obres, aquesta hauria estat d’escassa durada, perquè no hi ha diferències constructives ni estilístiques entre les dues parts de la junta (entre el segon i el tercer tram de la nau central). Atès que es manté absolutament la correspondència entre les filades i, per tant, no hi ha dissociacions entre elles, i, d’altra banda, es conserva el criteri estilístic i tècnic, sembla que aquesta fractura no és tant el producte d’una aturada significativa d’obres com el producte d’una junta pròpia del procés constructiu, augmentada per una erosió important causada per filtracions que encara es veia perfectament abans de la restauració del monument (Bergós, 1928, pàg. 56; Gallart i Altres, 1999, pàg. 146-152).
Pere de Prenafeta, doncs, devia acabar aquesta darrera tramada de les naus, tancar el temple i el cimbori i devia iniciar les obres del claustre, situat als peus de l’església. Al cap d’uns cinquanta anys de consagrat el temple, la Seu Vella viurà un component ideològic i simbòlic que farà que parcialment es renovi i s’adapti als nous temps: la capçalera es modi-ficarà segons els nous corrents estètics, sobretot la part del transsepte sud, i la llum filtrada per les vidrieres instal·lades a les grans rosasses i a les finestres de la nau n’inundarà l’espai, tot promovent el simbolisme de la transparència i la mística de la llum gòtica.
Valoracions sintètiques
A més d’aquells estudis ja realitzats, com ara el d’E. Lambert, i que cerquen els prototipus de les tipologies formals i arquitectòniques, un dels aspectes més interessants és l’estudi dels sistemes d’elements definidors de la forma i les proporcions d’un edifici; un sistema que pot comportar resultats que generin avenços en el coneixement arquitectònic d’un tipus d’edifici del segle XIII del qual la Seu Vella és un exponent rellevant.
Així, la identificació dels paràmetres dimensionals i les seves relacions internes, que formen el disseny de la Seu Vella, han permès, en el fons, conèixer un mètode concret de traçat, la característica més remarcable del qual és, sens dubte, la seva senzillesa i l’absoluta simplicitat que representa per al traçat de l’obra sobre el terreny.
ECSA - G.S.
Però, a més, aquest mateix sistema dimensional sembla que ha estat aplicat també en altres obres, amb algunes de les quals la Seu Vella es relaciona per les similituds tipològiques o formals que ja s’han vist, mentre que amb d’altres obres, aquesta semblança formal és aparentment inexistent com és el cas, i a tall d’exemple, de l’església de Santes Creus. La qüestió és que, si hom té en compte únicament l’aspecte del sistema del traçat, és possible relacionar l’obra de la seu amb molts més edificis del que permet la simple anàlisi formalista i, a més, és possible identificar una línia de relacions i singularitzar, dins del conjunt d’obres de l’època tractada, una sèrie que té sentit, tant des del punt de vista arquitectònic com cronològic i històric. Al capdavall, l’anàlisi dimensional permet relacionar la Seu Vella amb els temples de Lo Toronet, Silvacane i Flaran, amb els quals, sens dubte, comparteix aquest sistema del traçat, a més d’una tradició i concepció arquitectònica similars.
Si es considera el cas esmentat de Santes Creus, hom troba que la llargada de les seves naus equival al doble de la seva amplada i, per tant, les tres primeres tramades formen, tal com a la Seu Vella, una planta quadrada. Si aquest valor de l’amplada es multiplica per l’arrel de dos, dóna la distància fins a l’exterior del mur est del creuer tal com passa a la Seu Vella. També com a la Seu Vella, la llargada del creuer equival a l’amplada de les naus multiplicada per l’arrel de dos. D’altra banda, sembla que també aquí la llargada total de les naus, igual al doble de l’amplada, dividida per vint dóna el valor del mòdul emprat en el gruix dels murs i de les parets, amb la diferència certament important que, en aquest cas, la relació real és d’“amplada/10” mentre que a la Seu Vella és “amplada/14,14”, la qual cosa pot ser indicativa de les considerables dimensions dels gruixos, comparativament, de Santes Creus. Hi ha un paràmetre, però, que estableix una diferència essencial en la concepció arquitectònica de les dues obres, com és ara la definició de l’espai interior, atès que mentre que a la seu la relació amplada/alçària és 1/1,7, a Santes Creus aquesta relació és 1/2,12. En definitiva, si des del punt de vista del sistema del traçat i la definició dimensional la relació entre els dos monuments és indiscutible, en canvi tant per la direccionalitat com per l’ascensionalitat que presenta en l’espai interior, l’obra de Santes Creus s’allunya tangencialment de la Seu Vella.
La seu de Tarragona, considerada tradicionalment el model tipològic copiat per la Seu Vella (Torres, 1946, pàg. 302), respon també al mateix sistema de traçat que la Seu Vella. Aquí, però, la llargada de les naus es determina pel producte de l’amplada màxima de les naus per l’arrel de dos i també aquesta mateixa mida determina la posició del mur de llevant del creuer així com la seva llargada. També sembla que el gruix dels murs i dels pilars es determina amb el mateix sistema. És molt interessant d’aquesta obra l’alteració que va implicar l’augment de l’alçada de la nau major amb una relació actual d’1/1,86, la qual cosa fa suposar que, en el projecte originari, aquesta relació potser no era tan diferent de l’1/1,7 de la Seu Vella.
L’església de La Oliva, tan similar en molts aspectes a la Seu Vella, representa també el cas on el sistema de dimensions i de traçat ha estat aplicat d’una manera més destra. Aquí totes les dimensions es refereixen sempre als eixos dels suports i, en el cas dels murs, als eixos de les seccions equivalents. La llargada de les naus és igual al doble de l’amplada total, dues grans tramades ad quadratum en el fons; la llargada total del temple és el triple de l’amplada de les naus, la llargada del creuer és igual al producte d’aquesta amplada per l’arrel de dos, talment la posició del mur est. El gruix dels murs és la vintena part de la llargada del de les naus. És a dir, el sistema dimensional és el mateix que el de la Seu Vella, i el disseny es diferencia, únicament, en el fet que a La Oliva s’ha doblat la llargada de les naus. Un últim aspecte que confirma, encara més, la proximitat conceptual de les dues obres és una relació amplada/alçada de la nau major idèntica a la de la Seu Vella, és a dir 1/1,7.
L’església de Valbuena respon clarament també a aquests mateixos criteris de dimensions i de proporcionalitat en el traçat. Les seves naus, més curtes que en els casos anteriors, tenen la llargada segons la proporció basada en l’arrel de dos, igual que la llargada del creuer i que la situació del seu mur absidal.
Finalment, l’església de l’abadia cistercenca de Flaran (1180-1210), a la Gascunya, sembla que s’ha de considerar el referent paradigmàtic de la Seu Vella, tant amb relació al concepte arquitectònic com pel fet de compartir el mateix sistema de proporcions i de generació de dimensions. A Flaran l’amplada de les naus es determina per una relació pitagòrica que no es dóna a la Seu Vella, i la llargada del creuer es genera pel producte de l’amplada de les naus i el número auri (1,618). A part això, però, el sistema generador del traçat és el mateix i la morfologia de la planta resultant és, tipològicament, idèntica. Les naus es componen segons una forma ad quadratum i la localització de la cara externa del mur est del creuer correspon al producte de l’amplada màxima de les naus per l’arrel de dos.
Flaran representa la concepció arquitectònica i la tradició mediterrània i clàssica a la qual s’ha d’adscriure la Seu Vella del segle XIII, caracteritzada per unes formes evocadores de serenor i harmonia clàssica, com tants cops s’ha esmentat, i que ara es consignen originades per un sistema, intel·ligent i experimentadíssim, de definir les dimensions i les proporcions de l’obra i dels espais.
D’altra banda, en obres com Poblet o Veruela, que responen a concepcions arquitectòniques diferents, sembla que també el sistema de traçat és molt diferent. Si més no, això és el que es desprèn dels últims estudis realitzats pel que fa al temple de Veruela (López, 1996, pàg. 93-169).
Per acabar, cal dir que la Seu Vella participa dels mateixos fluxos i refluxos que el conjunt d’edificis amb els quals comparteix tipologia. Molt d’acord amb la seva època, arquitectònicament caracteritzada per la simbiosi i l’aiguabarreig de concepcions tradicionals i tècniques distintes, les quals es nodreixen de solucions experimentades a banda i banda dels Pirineus, i s’adapten a les necessitats, contínuament canviants, però que moren sense solució de continuïtat.
Bibliografia consultada
Finestres, s.d.; Villanueva, 1803-51, vol. XVI, pàg. 59-101; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III.1, pàg. 187-203; Roca, 1911; Street, 1926, pàg. 366-379; Bergós, 1928, pàg. 5-212; Lévi-Provençal, 1938, pàg. 202-203; Torres, 1946; Cirici, 1968, pàg. 70-76; Lladonosa, 1970; Alonso, 1976, pàg. 17-21; Lladonosa, 1976, pàg. 307-319; Lambert, 1977, pàg. 95-129; Lladonosa, 1979, pàg. 65-95; Tarragona, 1979; Alonso 1983; Español, 1984; Dalmases – José, 1985, pàg. 13-50 i 99-113; Llorens, 1986, pàg. 329-334; Azcárate, 1990, pàg. 11-50; Bango, 1991; Español, 1991a; Fité, 1991; Lladonosa, 1991, vol. I, pàg. 239-253; Yarza, 1991; Macià, Reñé, Ribes, 1994; Bach, 1996; Bango, 1996; Busqueta, 1996; Eritja, 1996; Gallart i altres, 1996; López, 1996, pàg. 101-120; Adell, 1997; Bolòs, 1997; Adell, 1998; Gallart i altres, 1999; Lorés – Gil, 1999; Merino, 1999, pàg. 33-35; Balasch, 2000; Carrero, 2000.