Els comtats catalans mantingueren sempre una estreta relació amb les terres occitanes, amb les quals els unia un mateix sistema polític i social, a més de compartir una mateixa cultura i parlar una llengua molt propera. Pel camí d’enllaços matrimonials, l’or musulmà o, directament, per la via militar, l’expansió catalana fou una realitat al llarg dels segles XI i XII. Entre 1112 i 1245 els comtes de Provença ho foren del Casal de Barcelona.

Al segle de les revolucions liberals europees i americanes, existí un interès català –i europeu– per les altres societats, i, en especial, per les velles civilitzacions de l’Extrem Orient, és a dir, pels espais i les societats de l’Àsia del Pacífic: la Xina, el Japó i les Filipines. Els analistes catalans d’aquestes societats seguien sense estat ni institucions pròpies, i tenien dificultats per a comunicar els resultats dels seus treballs.

El catalanisme polític va sorgir, a mitjan segle XIX, de la confluència de quatre processos molt diferents: el primer és la difusió de la idea de llibertat individual i col·lectiva que van protagonitzar la Revolució Americana del 1776 i la Revolució Francesa del 1789. En segon lloc, hi havia el fet que els països capdavanters, o bé les capitals polítiques, utilitzaven l’universalisme d’aquesta idea en profit propi. Com a tercer procés hi ha la fusió entre l’esperit del romanticisme i la metodologia del positivisme.

La idea de la política s’ha anat eixamplant durant segles: “la prosperitat pública es feia dependre dels èxits militars. La guerra era l’element vital. La victòria o la derrota portaven conseqüències decisives per a la vida, la llibertat i la propietat dels ciutadans”, es pot llegir a Els polítics (1927), de Lluís Duran i Ventosa.

La revolució industrial anglesa fou una revolució cotonera. La producció de tota mena de peces de roba de cotó, generada per una forta demanda, va esdevenir la principal indústria britànica. La matèria primera, el cotó en floca, procedia de les colònies de l’imperi britànic; l’energia, el carbó, era a tocar de les noves fàbriques. La revolució cotonera catalana, un dels fets que va canviar l’Europa mediterrània --i l’Amèrica Llatina--, es féu amb cotó que no procedia de colònies pròpies, i amb carbó de mines situades fora de la conca mediterrània.

El primer sindicat català de treballadors, la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó, és del 1840. Així, la constitució de la Federació de la Regió Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors, el 1870, no fou una sorpresa. Els obrers catalans constituïren, segons Miquel Izard, un “proletariat internacionalista” i el regne d’Espanya seria la “Regió Espanyola”. Un matís que Pompeu Gener remarcà: “El concepte d’‘obrer’ no era, a Catalunya, sinònim de peó o de manufacturer.

Tenir a l’abast l’aigua per a beure és bàsic per a viure. L’accés a l’aigua de pou, de cisterna, de bota i a les canalitzacions dels dolls d’aigua de les fonts és un dels eixos de les històries dels pobles. A Barcelona, per exemple, hi ha tres fonts públiques gòtiques que ragen des de fa més de 600 anys. Són la font d’en Fivaller a la plaça de Sant Just (1367), la de Santa Anna al Portal de l’Àngel (1375) i la de Santa Maria del Mar (1402). Però l’aigua dolça i potable és, històricament, un bé escàs.

Al darrer terç del segle XIX, a Catalunya i en el conjunt dels Països Catalans, s’inicià la revolució agroalimentària en alguns sectors de la producció agrària i ramadera. Simbòlicament, aquest moment va tenir lloc quan es van presentar, a l’Exposició Internacional de Filadèlfia del 1878, les llonganisses de Vic, un embotit elaborat amb carn de porc yorkshire, fet amb màquines de trinxar carn alemanyes i emprant budells procedents dels grans escorxadors de Chicago, pebre d’Orient i sal catalana.

Les revolucions liberals, en què participen molts sectors de la societat catalana, tenien, entre molts altres objectius, la concreció d’un gran espai sense duanes interiors, la creació d’un mercat comú i l’establiment d’una moneda de curs legal emesa per un únic banc, d’acord amb el govern nacional.

Els estats de la Unió Monetària Llatina (1966-1889)

L’opció per l’ensenyament –i no, únicament, per les armes o el comerç– de la societat catalana moderna dels segles XVI-XVII té les seves arrels en Ramon Llull, Francesc Eiximenis i Joana de Lestonnac. Als temps de la Il·lustració del segle XVIII hi ha la llavor de l’“ensenyança de minyons” de Baldiri Reixac, dels col·legis d’escolapis i jesuïtes, dels seminaris i les acadèmies.