Tenir a l’abast l’aigua per a beure és bàsic per a viure. L’accés a l’aigua de pou, de cisterna, de bota i a les canalitzacions dels dolls d’aigua de les fonts és un dels eixos de les històries dels pobles. A Barcelona, per exemple, hi ha tres fonts públiques gòtiques que ragen des de fa més de 600 anys. Són la font d’en Fivaller a la plaça de Sant Just (1367), la de Santa Anna al Portal de l’Àngel (1375) i la de Santa Maria del Mar (1402). Però l’aigua dolça i potable és, històricament, un bé escàs. Sortosament, hi ha el vi, la cervesa, els sucs de fruita, l’orxata, l’aigua mineral, la pasteurització i les aigües amb essències, endolcides, perfumades i gasejades.
El pas de la producció domèstica a la producció a gran escala amb garanties sanitàries de begudes que, a més, estan embotellades en ampolles de vidre, amb etiquetes de bon veure, i amb taps, sovint de suro, no va ser un pas sobtat. Es tracta d’un procés que va tenir lloc als temps de la revolució agroalimentària.
Fàbriques catalanes de begudes al món (2007)
Les primeres ampolles del vi de Miquel Torres de Vilafranca del Penedès (una futura empresa multinacional) són del 1870, i les primeres ampolles de xampany o cava són del 1872. La primera fàbrica important de cervesa (Damm) es va fundar el 1876, i l’empresa de les aigües (minerals) de la vall de Boí és del 1896.
Vint anys més tard, les iniciatives es multiplicaren. Artur Mundet començà a fabricar el seu sidral (refresc amb una base de suc de poma), a Mèxic DF el 1918. El batut de llet desnatada amb cacau anomenat cacaolat es presentà el 1933 a la Fira de Mostres de Barcelona a l’estand de Granges Viader. S’obtingué a partir d’una recerca iniciada a Budapest. Freixenet, el fabricant de xampany de Sant Sadurní d’Anoia, obrí el seu primer establiment comercial a Nova Jersey (Estats Units) el 1935.
El vi
Des del final del segle XIX, els vins del Penedès, com per exemple els de la societat Miquel Torres, eren exportats, des de Sitges i Vilanova fins al Carib (Santiago de Cuba, Veracruz, Cartagena, Puerto Rico), el Mar de la Plata (Buenos Aires), el Mar del Nord (Hamburg, Bremen) i Sant Petersburg. A partir del 1975, a més de les exportacions que havien reprès, arribaren a l’inici del segle XXI a cent vint estats, la casa Miquel Torres té vinyes i cellers a àrees de clima mediterrani situades lluny del Penedès: a Curicó (Xile), Sonoma (Califòrnia) i Zhangjiakou (Xina). I empreses de comercialització a Estocolm (Miquel Torres Sverige AB) i a Xangai (Shanghai Torres Wine Trade).
Freixenet, un gran productor de xampany des del 1914, també ha comprat (o plantat) vinyes per fer vi lluny del Penedès tot orientant la producció segons diverses especialitats: a la zona de Bordeus (Yvon Mau) a la Xampanya (Henri Abelé); a la vall de l’Uco, a Mendoza, la regió vinatera de l’Argentina (Viento Sur); la província de Canelones, a l’Uruguai (Arerunguá), i a Sonoma, Califòrnia (Glòria Ferrer).
El xampany
La producció de xampany del 1872 fou de 3 000 ampolles a Sant Sadurní d’Anoia. Cent trenta anys més tard, el 2007, les dues-centes seixanta empreses de la zona que elaboraven aquesta beguda van produir unes 225 000 000 d’ampolles, de les quals el 53% van ser exportades a cent cinc estats (començant per Alemanya, la Gran Bretanya i els Estats Units, per aquest ordre).
El 75% de les ampolles de xampany es produeixen a Sant Sadurní d’Anoia. Però, a partir de la dècada dels setanta, hi ha altres centres de producció i de distribució. Freixenet té delegacions a Europa (Wiesbaden, Alemanya; Crowthorne; Gran Bretanya; Reims, Trieste, Sintra, Varsòvia, Estocolm, Moscou i Zuric), Amèrica (Sonoma, Nova York, Toronto, Querétaro, Mèxic, l’Havana, Beccar San Isidro, a la província de Buenos Aires), i al Pacífic (Tòquio i Sidney). Codorniu té vinyes i cellers per produir cava al Napa Valley de Califòrnia (Estats Units) i el celler Septima a Mendoza (Argentina).
El sidral
El 1918, Artur Mundet i Carbó va començar a produir, embotellar i distribuir, a Mèxic DF, un refresc amb la base d’essència de poma, especialment recomanat per als infants, que va ser batejat a la catalana com Sidral Mundet. Aquest refresc va tenir –i segueix tenint– un èxit important, i s’exporta, des del 1988, als Estats Units i a altres països americans.
El 1956, de Mèxic estant, Artur Mundet feu una important donació a la Diputació de Barcelona (d’un milió de dòlars americans) per a finançar la construcció d’una nova Casa de Caritat que van ser les Llars Anna Gironella de Mundet. Abans i després, Mundet va promoure, a Mèxic, diverses institucions benèfiques, i el Parc Mundet.
La cola
La “beguda carbònica a base d’extractes de cola” coneguda com a coca-cola es va començar a produir en l’àrea catalana el 1951. Ho feu una empresa situada a Barcelona que es deia Cobega, és a dir Companyia (de) Begudes Gasoses. Cobega en tenia l’exclusiva a Catalunya, Andorra, Aragó i Balears (la corona d’Aragó abans de la conquesta de València) i les illes Canàries (descobertes pels navegants catalans).
Des del 1997, Cobega, amb la seva filial Equatorial Coca-Cola Bottling SL, ha construït diverses fàbriques d’aquesta beguda estimulant (a la cola hi ha cafeïna) i instal·lacions distribuïdores a deu repúbliques de l’Àfrica occidental que s’esmenten tot seguit: Guinea Conakry, Guinea-Bissau, Ghana, Gàmbia, Libèria, São Tomé i Príncipe, Cap Verd, Mauritània, Sierra Leone i Guinea Equatorial. El 2003, Cobega començà la seva activitat al Marroc (comprant les plantes ja existents) i el 2006, a Algèria.
Aigua mineralitzada
Cobega participa en un gran projecte de Swire Coca-Cola Hong Kong: la producció d’aigua mineralitzada, amb la marca Bonaqua. Un nom que la publicitat presenta d’una forma errònia: “Bon aqua is French for good water”. Aigua, o “aqua”, en francès és eau. (I, per cert, molta gent, segurament, ha sentit a parlar del Port de la Bonaigua). Cobega ha començat a explotar deus d’aigua del País Valencià, Burgos i les illes Canàries.