El catalanisme polític va sorgir, a mitjan segle XIX, de la confluència de quatre processos molt diferents: el primer és la difusió de la idea de llibertat individual i col·lectiva que van protagonitzar la Revolució Americana del 1776 i la Revolució Francesa del 1789. En segon lloc, hi havia el fet que els països capdavanters, o bé les capitals polítiques, utilitzaven l’universalisme d’aquesta idea en profit propi. Com a tercer procés hi ha la fusió entre l’esperit del romanticisme i la metodologia del positivisme. I, en quart lloc, cal assenyalar les transformacions que experimentava la societat catalana: destaquen la industrialització i la urbanització, que demanaven un nou marc de convivència.
Missatges catalanistes i països amb institucions modèliques
El catalanisme polític és un projecte que es basà en l’anàlisi de la realitat contemporània (Valentí Almirall, considerat un dels pares del catalanisme modern, titulà un llibre seu Espagne telle qu’elle est), en la voluntat de recuperació de les Constitucions de Catalunya (i les institucions medievals i modernes catalanes, que són pactades) i en el coneixement, sovint de primera mà, del que succeeix en aquell moment als països capdavanters. El catalanisme polític s’interessà tant pel model suís i el nord-americà com pel nacionalisme txec, l’irlandès, el flamenc o el provençal.
Les Joves Europes contra els absolutismes
L’any 1869, l’elaboració i la difusió del manifest anomenat Pacte federal de Tortosa va constituir un dels primers passos d’afirmació política deslligada dels límits mentals i espacials imposats per la monarquia borbònica durant el període 1707-14. S’hi van aplegar polítics republicans federals representants dels territoris de l’antiga corona de Catalunya-Aragó, uns territoris que havien lluitat històricament contra les monarquies absolutes: “València i Balears, amb les Guerres democràtiques de les Germanies, Aragó desafià el poder omnímode de Felip II, Catalunya contra els dos últims reis de la Casa d’Àustria (guerra dels Segadors, segle XVII) i amb la brillant epopeia de la Guerra de Successió” (1705-14). El Pacte federal de Tortosa fou, doncs, un document polític contrari als absolutismes i partidari de les llibertats dels pobles.
El 1870 es va fundar, a Barcelona, el primer grup polític catalanista, que va adoptar la denominació de La Jove Catalunya. El nom i la idea ja tenien precedents: la Giovine Italia (que havia estat fundada a Marsella per Giuseppe Mazzini, el 1831), el Junges Deutschland (un moviment cultural renovador alemany, de l’any 1835), la Jove Irlanda, del 1842, i la Młoda Polska (Jove Polònia). Fins i tot, G. Mazzini va assajar de crear, el 1834, una associació internacional, a Berna, amb el nom de Giovine Europa, que aplegava gent exiliada de la Jove Alemanya, la Jove Polònia i la Jove Itàlia. En canvi, Jung Wien (La Jove Viena, 1890-97) i la Młoda Polska (posterior al 1890) eren constituïdes, sobretot, per grups d’escriptors i artistes modernistes.
Una de les idees força dels joves romàntics europeus va ser la que considerava que l’eficàcia de l’acció política contra les monarquies absolutes, i contra els grans imperis, només podia procedir de grups polítics autònoms i lliures, sense dependències orgàniques foranes.
Els missatges
El catalanisme polític va adreçar missatges de suport i de solidaritat a altres pobles del món que també lluitaven en contra de l’imperialisme de les grans monarquies i a favor de les llibertats col·lectives. L’any 1886 es va fer públic un manifest de suport a la lluita d’Irlanda contra l’imperi Britànic, anomenat Missatge d’adhesió al poble irlandès (i al seu líder Charles Stewart Parnell), que havia estat redactat per Josep-Narcís Roca i Farreras i publicat en la revista L’Arc de Sant Martí. I això amb el suport d’unes 6.000 signatures.
El juny de l’any 1898, la Unió Catalanista va aprovar un missatge en contra de la guerra de Cuba i a favor de la pau. Es posicionava, així doncs, contra la política colonial de l’imperi Espanyol. Com també ho feu el federal, i expresident espanyol, Francesc Pi i Margall.
D’altra banda, el 1899, el Centre Escolar Catalanista i la Unió Catalanista redactaren un Missatge dirigit per los catalans als finlandesos, contra el despotisme que inspirava la política dels tsars de l’imperi Rus al seu Gran Ducat de Finlàndia. “Cauran los grans Estats –deien– per deixar pas a la redemptora idea de la llibertat dels pobles oprimits.”
El novembre del 1900, la Unió Catalanista va fer públic el Missatge al President Kruger de la República del Transvaal. Des del 1857, la Zuid-Afrikaansche Republiek era un estat independent format per colons holandesos. El 1877-81 havia estat absorbida per l’imperi Britànic i, el 1900, es reproduïa l’intent.
Els models
Nacionalismes el 1912
El catalanisme polític s’inspirà en diversos models polítics. Alguns dels seus capdavanters els van conèixer de ben a prop. Els dos grans models eren, segons Valentí Almirall, considerat el principal teòric del primer catalanisme polític, els Estats Units d’Amèrica i la Confederació Helvètica. Els Estats Units també van ser estudiats pel mestre de Valentí Almirall, Francesc Pi i Margall.
Però, on Almirall havia viscut exiliat era a Marsella, ciutat a la qual havia arribat des de l’Alger, després d’escapar-se d’un internament a la presó de Mallorca, l’illa on havia estat traslladat com a detingut, lluny de Barcelona. Valentí Almirall també viatjà, com ho havien fet Víctor Balaguer (que també va viure un temps exiliat a la Provença) o Josep-Lluís Pellicer, a la Itàlia de les revolucions liberals.
En el repàs sistemàtic de la legislació civil –la que regeix la família i la propietat– a Europa, que Josep Maria Vallès i Ribot fa al I Congrés Catalanista (1880), els exemples valorats positivament són el Regne Unit, Alemanya –on conviuen diferents codis civils–, els Estats Units i Suïssa, que “tenen diversitat de codis”. L’imperi Rus i l’imperi Otomà no tenen un codi unificat. L’Àustria de la monarquia absoluta, sí; però, quan la monarquia esdevé constitucional, els diversos estats que la componen “pogueren tractar de rescatar los drets que li havien usurpat”. França és “tal vegada, l’única nació d’Europa (amb) un codi civil”. No és un model, tot al contrari, es tracta justament d’una excepció.
Tanmateix, París és el gran centre polític del federalisme i del primer catalanisme. Hi viuen i hi descobreixen coses, com a exiliats o com a corresponsals de premsa, Víctor Balaguer, Francesc Pi i Margall, Joan Coroleu (1864), Cels Gomis (1869), Pau Alsina (1869) i Josep-Lluís Pellicer, l’autor del disseny de la capçalera del Diari Català (1879).
A París hi ha, justament, un corresponsal d’aquest primer diari editat íntegrament en llengua catalana. Els altres corresponsals són a l’Havana, Portugal i Madrid. Al mateix temps, també Suïssa comença a exercir una especial fascinació per als catalanistes i per als internacionalistes, que, sovint, s’uneixen en una mateixa persona. És el cas de Cels Gomis, l’enginyer industrial i traductor amic de Valentí Almirall, que va conèixer Bakunin a Locarno, a la Suïssa italiana.
En alguns moments, la monarquia composta de l’imperi d’Àustria-Hongria va ser presentada com a solució realista per alguns autors; així va ser, per exemple, per Valentí Almirall, que tenia ben clar que els veritables models existents eren uns altres (els Estats Units i Suïssa). Un catalanista que va viure i va treballar a Viena fou Salvador Sanpere i Miquel, polític i historiador que seguí les traces d’alguns dels exiliats catalans del 1714, com ara Francesc de Castellví.
Els llocs de publicació
Valentí Almirall va publicar un dels textos bàsics del catalanisme, que titulà L’Espagne telle qu’elle est, primer a la ciutat de Montpeller (1886) i després, ampliat, a París (1887). El 1886 aparegué en castellà a Barcelona i l’any 1889, a l’Havana. Un altre text bàsic sobre el model del catalanisme, La Confederación Suiza y la Unión americana, el publicà a Vilanova i la Geltrú (1881). El diari que Almirall havia promogut primer, encara en llengua castellana, El Estado catalán, va sortir a Madrid (1869). Un recull d’articles seus titulat “Lo Renaixement català” va aparèixer en la revista L’Aureneta, que publicaven els catalans residents a Buenos Aires (1878).
De fet, Francesc Pi i Margall ja havia tret el llibre Les nationalités. Éssai de philosophie politique a París (1879), i Enric Prat de la Riba, sense signar, publicà l’obra titulada La question catalane, també a París (1898). Al seu torn, Pompeu Gener va escriure Cosas de España. El Renacimiento de Cataluña, que es publicà a Barcelona-Buenos Aires l’any 1903, i Pere Corominas aportà La vie austère, un llibre editat a París el 1923.