El primer sindicat català de treballadors, la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó, és del 1840. Així, la constitució de la Federació de la Regió Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors, el 1870, no fou una sorpresa. Els obrers catalans constituïren, segons Miquel Izard, un “proletariat internacionalista” i el regne d’Espanya seria la “Regió Espanyola”. Un matís que Pompeu Gener remarcà: “El concepte d’‘obrer’ no era, a Catalunya, sinònim de peó o de manufacturer. La federació admetia tots els qui exercien una professió liberal, incloses les carreres científiques. L’únic que no era considerat “obrer”, sinó “burgès”, era aquell qui vivia de l’esforç o el treball d’altri”. Aquesta opció no era ben vista pels centralistes segons Gener: “el Centre, voldria que a Catalunya hi hagués, només, ‘l’honrat obrer’, l’home adotzenat, útil, treballador, hàbil, especialista, màquina de fer diner, per tal que l’estat prengui el que necessiti per a enriquir ministres, i per a mantenir els desclassats de les dues Castelles, d’Andalusia i d’altres províncies”.
Internacionalització del moviment obrer català
Als congressos internacionals de l’AIT
Després d’una reunió preparatòria el 1864 a Londres, el I Congrés de l’AIT se celebrà a Ginebra el 1866. Els 60 delegats procedien de la Gran Bretanya, França, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Itàlia i Espanya. El representant d’Espanya fou Paul Lafargue, un “treballador intel·lectual” francès, nascut a Santiago de Cuba. Al II Congrés, celebrat a Lausana el 1867, el seguí P. Lafargue com a representant. Al tercer, a Brussel·les el 1868, hi participà A. Marsal i Anglora, en nom de la Legió Ibèrica, un grup liberal de Barcelona.
Al IV Congrés, celebrat a Basilea el 1869, hi assistiren el tipògraf R. Farga i Pellicer i el metge G. Sentinyon i Cerdanya. Al V Congrés, a la Haia, el 1872, hi anà altra vegada R. Farga Pellicer. Aquest fou l’últim congrés unitari, ja que, al VI i darrer congrés, celebrat el 1875 a Filadèlfia (la seu central s’havia traslladat el 1872 de Londres a Nova York), només hi va poder assistir un delegat europeu.
Paral·lelament, des del congrés de la Haia, el sector anarcosindicalista de l’AIT, el preferit per la Federació de la Regió Espanyola, es reuní el 1873 a Ginebra, el 1874 a Brussel·les i el 1876 a Berna. El 1877, se celebrà una trobada a Verviers, Bèlgica, on hi hagué representants del mateix país i d’Holanda, Suïssa, Alemanya, França, Itàlia, Grècia, Egipte i l’Uruguai. El 1889, i el 1891, les reunions es feren a París i a Brussel·les respectivament, on assistí F. Tarrida.
El 1889, a París, s’inicià una altra història: la de la Internacional Socialista, un espai per a la coordinació de la lluita d’uns nous partits, els socialistes, al I Congrés de la qual hi assistiren Eudald Xuriguera, representant de la Societat de les Tres Classes de Vapor de Barcelona; Baldomer Oller, de l’associació de tintorers, i Antoni Fernández, en nom d’una agrupació d’enginyers catalans.
Exilis, emigracions, aprenentatges
Alguns dels noms més destacats de l’obrerisme internacionalista català van fer estades, sovint forçades, als països d’Europa i d’Amèrica que s’anaven industrialitzant. I la seva implicació en les societats que els acolliren fou, en alguns casos, molt intensa.
Suïssa esdevingué un dels països que en va acollir més. R. Farga i Pellicer participà, a partir del congrés de Basilea (1869), a quasi tots els congressos. C. Gomis i Mestres fou secretari de la secció suïssa de l’Aliança per la Democràcia Socialista, en 1869-70. S. Albarracín i Broseta (Alcoi, 1850 – Barcelona, 1878) hi visqué exiliat entre el 1873 i el 1877, i aquest mateix any assistí al congrés de Berna. El metge Gaspar Sentinyon (Barcelona, 1840 – 1903) abans de viure a Suïssa, on mantingué una llarga relació intel·lectual amb M. Bakunin, havia viscut a Alemanya. Un altre metge internacionalista, J. Garcia Viñas (Màlaga, 1848 – Melilla, 1931) molt lligat a Catalunya, va viure a Ginebra, Berna i Chaux-des-Fonts.
París, i França en general, constituïren també un focus d’atracció. Pau Alsina (1830-1897), el primer obrer diputat a les corts espanyoles, s’exilià el 1869 a Lió, on treballà en la indústria tèxtil. Baldomer Lostau (Barcelona, 1846-96), el 1870, va viure exiliat a Ais de Provença. Josep Lluís Pellicer (Barcelona, 1842–1901) va viure i treballar molts anys a París. També s’hi exiliaren, el 1897, l’assagista i dramaturg Jaume Brossa, l’enginyer Ferran Tarrida i el tipògraf Anselm Lorenzo, que el 1872 havia viscut exiliat a Bordeus i Marsella, i que des del 1874 s’instal·là a Barcelona.
En la dècada del 1890, van arribar a Londres diverses personalitats de l’anarquisme internacionalista: T. Mané i Miravet (Cubelles, 1865 – Perpinyà, 1939) i J. Montseny i Carret (Reus, 1864 – Salon, Perigord, 1942), com també J. Prat (Barcelona, 1867-1932), assagista i traductor. I, Londres fou, també, la ciutat on va viure els darrers vint anys de la seva vida F. Tarrida i del Mármol (l’Havana, 1861 – Londres, 1915), fill de pares sitgetans emigrats a Cuba. Abans, el 1871, hi havia anat Anselm Lorenzo (Toledo, 1841 – Barcelona, 1914), que s’hostatjà a casa de Karl Marx.
Filadèlfia, Chicago, Buenos Aires
Segons P. Gener, a Catalunya “la classe obrera és la que es diferencia més de tota la resta de la Península”. La raó és que “hi ha molts obrers que segueixen cursos [...], que van a les biblioteques… ateneus, societats corals i dramàtiques. Alternen amb intel·lectuals i més d’una vegada, en discussions públiques i en els diaris, han demostrat una instrucció i un bon sentit poc freqüents”.
El teixidor J. Roca i Galès (Barcelona, 1828-91), en un viatge sufragat pel Foment de la Producció Nacional de Barcelona, anà a l’Exposició Universal de Filadèlfia. Cal dir que l’informe que en va fer, “Un obrero en Fairmount Park”, 1876, és excel·lent.
Pere Esteve (Sant Martí de Provençals, 1866 – Nova York, 1925) participà en 1891-92 en congressos socialistes de París, Brussel·les, Ostende i Londres, i emigrà als Estats Units. El 1893 assistí a una conferència anarquista internacional a Chicago, més tard s’instal·là primer a Filadèlfia i després a Florida, on va organitzar els obrers del tabac, i, finalment, a Nova York. Fou col·laborador de “Mother Earth”, “La questione sociale” i autor d’informes i assaigs.
El 1891, l’anada a Buenos Aires i a Rosario d’A. Pellicer i Peraire (Barcelona, 1851 – Buenos Aires, 1916), anarquista que entre el 1871 i el 1875 havia viscut als Estats Units, Mèxic i Cuba, és un exemple del caràcter dels Pellicer (J.Ll. Pellicer, corresponsal a la guerra entre Rússia i Turquia, n’era l’oncle, i R. Farga i Pellicer, cosí).
El 1897, G. Inglan i Lafarga fundà i dirigí “La protesta”, diari amb una tirada de 100 000 exemplars del 1904. Hi col·laboraren altres sindicalistes i anarquistes catalans emigrats a l’Argentina, i tots ells van ajudar a la creació, el 1901, de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), que esdevingué un sindicat apolític semblant al que fou, en el mateix període, la CNT als Països Catalans.