Les revolucions liberals, en què participen molts sectors de la societat catalana, tenien, entre molts altres objectius, la concreció d’un gran espai sense duanes interiors, la creació d’un mercat comú i l’establiment d’una moneda de curs legal emesa per un únic banc, d’acord amb el govern nacional.
Els estats de la Unió Monetària Llatina (1966-1889)
L’aposta dels economistes liberals catalans –partint dels cursos que Eudald Jaumeandreu (Barcelona, 1774 – 1840) impartia en la càtedra d’Economia Política de la Junta de Comerç de Barcelona–, fou la de transformar el regne de les Espanyes, colònies incloses, en un gran mercat comú hispànic protegit per uns aranzels. I aquest mercat comú havia de funcionar amb una moneda principal.
Laureà Figuerola i la pesseta
Dins del govern sorgit de la Revolució de Setembre del 1868 dirigida pel general Joan Prim i Prats, la direcció de la política econòmica fou confiada a un deixeble d’Eudald Jaumeandreu: el també economista Laureà Figuerola i Ballester (Calaf 1816 – Madrid, 1903). Com a ministre d’Hisenda del govern de Madrid, Laureà Figuerola va obrir el pas a un sistema monetari basat en una moneda catalana, la pesseta, i a un sistema aranzelari que es proposava dinamitzar l’economia, i, també, les indústries.
Quan Laureà Figuerola esdevingué responsable polític del govern revolucionari, cal considerar que, al regne de les Espanyes coexistien fins a noranta-set monedes pròpies. Va escollir, doncs, una d’aquestes noranta-set monedes, la pesseta catalana, per a convertir-la, per decret de 19 d’octubre de 1868, en l’única moneda emesa a tota la monarquia hispànica de curs legal i obligatori.
La pesseta fou ben acollida i ben acceptada per la població espanyola, que fins i tot adoptà el nom català (pesseta, és a dir ‘peça petita’) per a designar-la, sense fer cap esforç per traduir-lo. Contra tota previsió, la pesseta ha estat un signe monetari de curs legal i obligatori d’una relativa llarga durada, ja que no va desaparèixer de la circulació fins el 2002 amb la implantació de la moneda de la Unió Europea: l’euro.
La Unió Monetària Llatina
El 1866, els ministres d’Hisenda de tres regnes de l’Europa occidental, França, Bèlgica i Itàlia, i de l’única república europea, Suïssa, van crear un gran espai monetari europeu bimetàl·lic. Les seves respectives monedes, amb 4,5 grams de plata o bé 0,290322 grams d’or, esdevenien intercanviables. N’hi havia tres, el franc francès, el franc suís i el franc belga, que tenien el mateix nom: franc. La moneda italiana s’anomenava lira. El nom de la zona del franc i la lira fou Unió Monetària Llatina.
Laureà Figuerola va fer incorporar ràpidament, el mateix any 1868, la pesseta a la Unió Monetària Llatina. Així, el mercat hispànic, en el camp monetari, s’integrava en un espai més gran encara: l’espai llatí. Un espai que aquell mateix any 1868 integrava un altre regne, el de Grècia, que era europeu, però no llatí.
Vint anys més tard, el 1889, es van incorporar a la Unió Monetària Llatina altres estats llatins, com Romania, els Estats Pontificis i San Marino, altres d’europeus, com ara Àustria, Sèrbia, Montenegro i Bulgària, i un estat no europeu: Veneçuela. Després d’un llarg procés negociador, la Gran Bretanya no s’hi va integrar, tal com ha succeït amb l’euro.
Cal esmentar igualment que un dels estats integrants de la Unió Monetària Llatina en fou exclòs: els Estats Pontificis. La raó fou que amb l’acord, sembla, de l’emperador Napoleó III, el Vaticà va dur a terme l’emissió de monedes de plata amb menys de 4,5 grams d’aquest metall. Naturalment, la resta de membres de la Unió, especialment Suïssa i França, van protestar, i els Estats Pontificis en foren exclosos.
El bimetal·lisme, però, no va resultar una bona solució monetària, i d’altra banda la no entrada de la Gran Bretanya i dels Estats Units a la Unió tampoc no l’afavorí. Com tampoc no hi contribuí, com es pot comprendre fàcilment, l’esclat de la Primera Guerra Mundial, ni les hiperinflacions que seguiren al caos bèl·lic, que torpedinaren la Unió Monetària Llatina. Formalment, però, l’organització es mantingué fins l’any 1927.
L’aranzel Figuerola (1869)
Tots els mercats comuns estan definits per una frontera política exterior, que és, també, una frontera econòmica basada en els drets de duana i la persecució del contraban. Els impostos sobre les importacions de mercaderies produïdes fora del mercat comú actuen com a instrument de protecció de les produccions internes.
El 1869, el ministeri de Laureà Figuerola confegí i aprovà tot un sistema de regulació entre el mercat comú hispànic i els altres que hi havia amb objectius dinamitzadors. La idea de fons, de fet, era que la competència dins i fora dels mercats comuns era convenient. A l’interior del regne de les Espanyes continuà la tasca de supressió de les barreres interiors. I pel que fa a l’exterior, assajà d’augmentar la fluïdesa de les relacions: calia afavorir fiscalment la importació de maquinària i de matèries primeres necessàries per als productors “nacionals”. I, a mitjà termini, calia que les indústries interiors competissin amb les dels països més avançats. Tanmateix, l’aranzel Figuerola (1869) només fou seguit a mitges.
L’any 1929, des de les pàgines del diari “L’Opinió”, Joan Sardà i Dexeus (Barcelona, 1910 – 1995), feia un balanç dels alts nivells de protecció de les economies hispàniques. Segons Joan Sardà, malauradament, els elevats aranzels no havien aconseguit estendre la modernització de l’economia espanyola a totes les grans àrees de l’estat. Només Catalunya i el País Basc eren, segons aquest autor, països econòmicament moderns.