La idea de la política s’ha anat eixamplant durant segles: “la prosperitat pública es feia dependre dels èxits militars. La guerra era l’element vital. La victòria o la derrota portaven conseqüències decisives per a la vida, la llibertat i la propietat dels ciutadans”, es pot llegir a Els polítics (1927), de Lluís Duran i Ventosa.
El mateix Lluís Duran afegeix: “No ha passat del tot... la idea que cal al davant dels poders públics homes forts: guerrers per la professió o pel temperament.” Però, a més de militars –començant per Antoni de Capmany i seguint per Joan Prim, fins a Francesc Macià– altres professionals han generat polítics i pensadors polítics: eclesiàstics, advocats, empresaris, metges, ensenyants, enginyers i arquitectes, periodistes i escriptors, dirigents gremials o sindicals.
Els primers pensadors liberals catalans i la Constitució de Cadis
Pensadors liberals i les Corts de Cadis (1808-1821)
Des de les Corts de Cadis, la literatura política catalana es caracteritza per:
- la revisió del sistema de govern anterior a l’absolutisme (el pacte entre monarquia, noblesa, Església i burgesia urbana) com a forma d’avançar vers la democràcia,
- l’interès per altres models polítics avançats: inicialment, els d’Anglaterra i França, però, també, els dels Estats Units d’Amèrica, Suïssa, Alemanya, Àustria-Hongria, etc.
L’edició es fa sovint fora de l’àrea catalana, a Europa i Amèrica, en diverses llengües i en molts casos amb pseudònim. I a l’inrevés, es tradueixen i s’editen en català, sovint amb retard, textos que pensats en català s’havien publicat en castellà, francès o anglès.
A l’entorn de la invasió napoleònica i les Corts de Cadis cal destacar els autors i les obres que segueixen
Antoni de Capmany exemplifica molt bé aquestes característiques:
- Práctica y estilo de celebrar cortes en el Reino de Aragón, Principado de Cataluña y Reino de Valencia. Y una noticia de las de Castilla y Navarra. Añadido: el reglamento para el Consejo de Ginebra y los reglamentos en la Cámara de los Comunes de Inglaterra (Barcelona-Madrid, 1821), i: En favor de los ayuntamientos (Cadis, 1813).
- Descripción política de las soberanías de Europa. Un estado geográfico histórico y económico de los Imperios (Madrid, 1786).
- El text Centinela contra franceses (Madrid, 1808) es traduí a l’italià: Sentinella contro i francesi (1814), a l’anglès: The antigallican Sentinel (Nova York, 1808) i al portuguès: Sentinella contra francezes (Lisboa, 1808 i 1809).
- Cent anys més tard, a l’Editorial Barcino, es publicaren tres reculls antològics de textos de Capmany en català: L’antiga marina de Barcelona, L’antic comerç de Barcelona i Els antics oficis de Barcelona.
Si Capmany significa el pas de la Il·lustració als inicis del constitucionalisme i el municipalisme, Antoni Puigblanch representa el liberalisme radical. A Cadis publicà La Inquisición sin máscara... y la necesidad que se suprima (1811). A Londres, The Inquisition Unmasked (1813, segona edició: 1816). A Weimar, Die Antlarvte Inquisition (1817). Puigblanch també va ser un filòleg fill de la Il·lustració. A Londres, publicà Observaciones sobre el origen y genio de la lengua castellana. En las que también se trata de las demás lenguas principales de Europa (1828).
Ramon Llàtzer de Dou, traductor d’Adam Smith, l’escocès considerat “pare de l’Economia Política”, que presidí les Corts de Cadis i ensenyà a la Universitat de Cervera, havia publicat els nou volums d’Instituciones del derecho público general de España, con noticia del particular de Cataluña. Y de las principales reglas de gobierno de cualquier estado (Madrid, 1800-03).
Felip Aner, secretari, el 1808-10, de la Junta Superior del Principat de Catalunya, el primer govern català des del 1714, signà textos polítics interessants. Per exemple, A los catalanes habitantes de América (Solsona, 1810), i també Catalans, jamai la pàtria s’ha trobat en majors embolics (Girona, 1809).
El primer pensament liberal català: ciència i llegenda
El pensament polític liberal català del segle XIX, hereu d’una tradició secular, es va moure entre un fet nou: l’estudi científic, positivista, quantitatiu, de les realitats sobre les quals s’havien de dissenyar les noves polítiques liberals, i la invenció de llegendes històriques romàntiques que són el rerefons de propostes polítiques.
A partir del segon terç del segle XIX hi ha, doncs, textos polítics i científics com, per exemple, molts dels elaborats per Joan Güell i Ferrer, Ferran Garrido, Francesc Pi i Margall, Joan Cortada, Laureà Figuerola, Sinibald de Mas, Pere Estasen o Valentí Almirall; i textos polítics llegendaris d’autors com els dels Bofarull, Magí Pers, Josep Coroleu, Vicent Boix o Víctor Balaguer.
La novetat es troba en l’ús d’estadístiques i la realització de càlculs –per exemple, l’obtenció de percentatges d’unes determinades activitats sobre el total de la població–, per basar científicament les polítiques. Una mostra que se seguia el camí obert per l’enciclopedisme. El que té èxit, però, són les llegendes, la literatura. Els mites sobre la història de Catalunya dels Bofarull, els Coroleu i els Balaguer, com també dels Guimerà i els Verdaguer, van penetrar fort en l’imaginari col·lectiu i van esdevenir idees i imatges de llarga durada: són ben vius als inicis del segle XXI.
Catalunya, Aragó, Espanya, Ibèria, Europa, Suïssa, Argentina, Amèrica
Anàlisis polítiques de caràcter liberal (1821-1898)
Els textos del pensament polític català liberal tenen com a objectiu prioritari la reconstrucció de la nació catalana (o en la terminologia nord-americana de Francesc Pi i Margall, de l’‘estat català’). De Cataluña y los catalanes (Barcelona, 1860) de Joan Cortada a Lo catalanisme (1886) de Valentí Almirall. Ara bé, Joan Cortada havia publicat prèviament un Compendio de historia universal (Barcelona, 1859).
Aquesta reconstrucció es fa sobre diverses bases concretes, sovint la ciutat de Barcelona. Per exemple, els estudis de Laureà Figuerola, Joan Illas i Vidal, Andreu A. Pi i Arimon, o Salvador Sanpere i Miquel. O, per la ciutat de València, els llibres de Vicent Boix. Alhora, aquesta reconstrucció es fa, gairebé sempre, en un context ampli, de geometria variable. Sovint és la ‘nació espanyola’, però també és l’antiga corona d’Aragó, Ibèria, la Federació Europea i, fins i tot, la República Democràtica Federal Universal.
Paral·lelament, els pensadors polítics catalans liberals es dedicaren a analitzar les realitats polítiques amb què la societat catalana té relacions o interessos especials. Per exemple, el conjunt de les societats de l’antiga corona d’Aragó, de l’estat espanyol liberal en construcció, o les terres de França o d’Itàlia.
Exemples: L’Espagne contemporaine: ses progrés moraux et matériels au XIX siècle (Brussel·les, 1862) de Ferran Garrido, traduïda a l’alemany: Das Heutige Spanien (Leipzig, 1867), i publicada, en castellà, després (Barcelona, 1865). O L’Espagne telle qu’elle est (Montpeller 1886, París 1887) de Valentí Almirall, que aviat es publicà a Amèrica: España tal cual es (l’Havana, 1889), o La España de hoy. Recuerdos y estadísticas (Buenos Aires, 1893) de Ricard Monner i Sans.
El cas de la literatura política de Víctor Balaguer és molt interessant. Balaguer escriu sobre la ciutat de Barcelona ( Las calles de Barcelona, 1865), sobre Catalunya-Aragó ( Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, 1860-63, 5 volums), sobre Occitània ( Historia política y literaria de los trobadores, 1878-79), sobre Amèrica ( Castilla y Aragón en el descubrimiento de América), sobre Itàlia ( Ricordi d’Italia: guerra dell’independenza italiana. Mortara-Vigevano, 1899). El seu poema històric Los Pirineus (amb música de Felip Pedrell) fou traduït a l’occità (Avinyó, 1897), el castellà (Barcelona, 1892), l’italià (Barcelona, 1892) i l’alemany (Leipzig, 1892). Una llegenda, Coriolà, al suec (Estocolm, 1890). Una altra obra dramàtica, Columbus, també s’edità en suec (Uppsala, 1892).
Ibèria és un dels objectes d’estudi d’un dels analistes liberals més destacats, Sinibald de Mas, que publicà l’obra A Iberia (Lisboa, 1852), La Iberia (Madrid, 1853), i de nou en portuguès, però amb un altre editor l’any 1855. També, de Ferran Garrido, cal esmentar Los Estados Unidos de Iberia (Madrid, 1881). En paral·lel, Joan Cortada és autor d’una Historia de Portugal (Barcelona, 1844). I Francesc Pi i Margall, de Reino de Granada (Barcelona, 1850).
Anglaterra, lògicament, interessa. Per exemple, Tomàs Bertran i Soler publicà Los ingleses tales como son. Carácter, leyes, usos y costumbres del pueblo inglés (València, 1858), o Joan Illas i Vidal: La Exposición Universal en Londres (Barcelona, 1852). També França, i sovint, per qüestions molt concretes: des de La instrucción pública en Francia (Barcelona, 1840) de Pere Felip Monlau, fins a La municipalidad de París y el gobierno de Versalles (Madrid, 1871) de Ribot i Fontserè. Interessen molt les realitats polítiques dels Estats Units, Cuba i l’Argentina. De fet, una part gens negligible de la literatura política liberal catalana és dedicada a escriure i reescriure (i traduir) històries d’Amèrica. Per exemple, Francesc Pi i Margall va escriure una Historia de la América antecolombina (Barcelona, 1892) i una América en la época del descubrimiento (Madrid, 1892); Josep Coroleu i Inglada: América. Historia de su colonización, dominación e independencia (Barcelona, 1894-96), i Ricard Monner i Sans: La Argentina y Cataluña (Buenos Aires, 1900).
D’altra banda, Valentí Almirall va publicar Los Estados Unidos de América. Estudio político (1884), i La Confederación Suiza y la Unión Americana (1886). Ricard Monner i Sans publicà España y Norte-América: la guerra actual, antecedentes y consideraciones (Buenos Aires, 1898). Magí Pers i Ramona publicà Cuba. Las reformas políticas y económicas que deben hacerse (Barcelona, 1863).
La realitat política d’Àsia també es troba present. L’exemple modèlic són els dos llibres de Sinibald de Mas: L’Angleterre, la Chine et l’Inde (París, 1858) i La Chine et les puissances chrétiennes (París, 1861). I cal afegir-hi: Islas Filipinas. Memoria (Madrid, 1895) de Víctor Balaguer. Els interessos sociopolítics dels homes de ploma liberals catalans, però, van ser extremament variats. Per exemple, Joan Mañé i Flaquer: El oasis. Viaje al país de los fueros (Barcelona, 1878-80); Ferran Garrido, murcià de Barcelona: The history of political and religious persecutions. Including an account of the Turkish atrocities in Bulgaria (Londres, 1876-79); Ricard Monner i Sans, català d’Argentina: El reino de Hawaii. Apuntes geográficos, históricos y estadísticos (Barcelona, 1883).
Teoria
Alguns textos del pensament polític, o filosoficopolític, o economicopolític, liberal català del segle XIX no són fonamentalment analítics, o narratius, sinó que tenen caràcter teòric. Per exemple: Economia Política (Barcelona, 1816), d’Eudald Jaumeandreu; La ciencia política al alcance de todos (Barcelona, 1848), de Magí Pers i Ramona; La autonomia de los partidos (Madrid, 1856), d’Antoni Ribot i Fontserè; Las nacionalidades (Madrid, 1877), el gran llibre teòric de Francesc Pi i Margall, que fou ràpidament traduït al francès: Les nationalités. Essai de philosophie politique (París, 1879), i que ha estat reeditat diverses vegades al segle XX a Barcelona, Madrid, l’Havana i Buenos Aires; L’évolution des idées. La Mort et le Diable (París, 1880) i Servet. Reforma contra Renacimiento (Buenos Aires-Barcelona, 1911), de Pompeu Gener.